El diseño de los autobuses - El disseny dels autobusos

El disseny dels autobusos

Barcelona disposa d’uns autobusos peculiars, tan peculiars que, amb una mica de sort, seran els únics al món. El sòl dels tramvies és pla; el dels trens, també; el dels avions, els autocars, no així el de la major part d’autobusos barcelonins.

Saludes el conductor, passes la targeta per la màquina i tires cap endavant a la recerca de seient. Llavors, hala, a escalar!... Com a mínim un esglaó, encara que el més corrent són dos. Fins i tot tres, sí, tres. A més a més, absència d’agafadors. Als nens i nenes els sembla divertit; la resta de passatgers, la gent gran en primer terme, ho jutgen abominable. Equilibris per pujar, equilibris per baixar.

Qui haurà dissenyat aitals nyaps? Qui els haurà fabricat? Qui els ha comprat? Tal cúmul de decisions estúpides no sembla possible, tot i això, ho ha estat. TMB, l’Ajuntament han donat el vistiplau a aquests autobusos i els han posat en circulació. Que potser no hi havia altres models a escollir, per què han hagut de ser aquests, per què s’ha beneït un pèssim disseny?

Existeixen motius espuris o simplement es deu a allò que una persona amb intel·ligència normal va comentar? “És que ells no van mai en autobús”.                       

 El diseño de los autobuses

Barcelona dispone de unos autobuses peculiares, tan peculiares que, con suerte, serán los únicos en el mundo. El piso de los tranvías es llano; el de los trenes, también; el de los aviones, los autocares, no así el de la mayor parte de autobuses barceloneses.

Saludas al conductor, pasas la tarjeta por la máquina y echas hacia adelante en busca de asiento. Entonces, ¡hala, a escalar!... Como mínimo un escalón, aunque lo más corriente son dos. Incluso tres, sí, tres. Por añadidura, ausencia de agarraderos. A los niños y niñas les parece divertido; al resto de pasajeros, la gente mayor en primer término, lo juzgan abominable. Equilibrios para subir, equilibrios para bajar.

¿Quién habrá diseñado tales bodrios? ¿Quién los habrá fabricado? ¿Quién los ha comprado? Tal cúmulo de decisiones estúpidas no parece posible, sin embargo, lo ha sido. TMB, el Ayuntamiento han dado el visto bueno a estos autobuses y los han puesto en circulación. ¿Acaso no había otros modelos a elegir, por qué han tenido que ser estos, por qué se ha bendecido un diseño infumable?

¿Existen motivos espurios o simplemente se debe a lo que una persona con inteligencia normal comentó? “Es que ellos nunca van en autobús”.

El poder de decisión - El poder de decisió

El poder de decisió

Un erudit del qual ara no recordo el nom va afirmar que la llibertat d’una persona es mesura pel seu poder de decisió.

Els emperadors no decidien sobre la seva pròpia mort, però sí sobre la vida i la mort dels altres. Eren els més lliures de l’imperi. Només Déu estava per sobre del seu poder. Als reis absolutistes se’ls atorgava una potestat semblant, fins que els parlaments vingueren a llimar-se-la. Actualment són els adinerats els que gaudeixen de més possibilitats per determinar què és de la seva pròpia vida i la de les persones que en depenen. I són els organismes polítics que els representen els que decideixen sobre les condicions de vida de la gent en general. Diversos són els col·lectius que es troben subjectes a les decisions dels poderosos, i entre ells, un dels més dissortats és el col·lectiu d’emigrants.

Ni llibertat per viure en bones condicions al país on van néixer, ni llibertat per desplaçar-se, instal·lar-se en un altre lloc, refugiar-se. En cap moment tenen possibilitat d’elecció. Si fugen per mar, aquest pot engolir-los, ho farà si altres persones no corren a ajudar-los. Dependran llavors de la bona voluntat dels seus salvadors, de que el vaixell que els ha deslliurat de la mort trobi un port on desembarcar-los. Poders llunyans, suprems, determinaran que se’n fa d’ells. Uns governs els repudiaran, d’altres els acolliran al seu albir.

El col·lectiu de miserables sense el més mínim poder serà tractat com a simple mercaderia. Aquí et vull, allà no. I si et vull, a veure on et col·loco. Emigrants, refugiats, esclaus.                                

El poder de decisión

Un erudito del cual ahora no recuerdo el nombre afirmó que la libertad de una persona se mide por su poder de decisión.

Los emperadores no decidían sobre su propia muerte, pero sí sobre la vida y la muerte de los demás. Eran los más libre del imperio. Solo Dios estaba por encima de su poder. A los monarcas absolutistas se les otorgaba una potestad semejante, hasta que los parlamentos vinieron a limársela. Actualmente son los adinerados los que gozan de mayores posibilidades para determinar qué es de su propia vida y la de las personas que dependen de ellos. Y son los organismos políticos que los representan los que deciden sobre las condiciones de vida de la gente en general. Diversos son los colectivos que se encuentran sujetos a las decisiones de los poderosos, y entre ellos, uno de los más desdichados es el colectivo de emigrantes.

Ni libertad para vivir en buenas condiciones en el país donde nacieron, ni libertad para desplazarse, instalarse en otro lugar, refugiarse. En momento alguno tienen posibilidad de elección. Si huyen por mar, este puede engullirles, lo hará si otras personas no acuden en su ayuda. Dependerán entonces de la buena voluntad de sus salvadores, de que el barco que les ha librado de la muerte halle un puerto dónde desembarcarlos. Poderes lejanos, supremos, determinarán qué se hace con ellos. Unos gobiernos los repudiarán, otros los acogerán a su albedrío.

El colectivo de miserables sin el más mínimo poder será tratado como mera mercancía. Aquí te quiero, allí no. Y si te quiero, a ver dónde te coloco. Emigrantes, refugiados, esclavos.

Merecen morir de calor - Mereixen morir de calor

                      Mereixen morir de calor

Obstinats en negar el canvi climàtic, anteposant els beneficis econòmics a l’evidència, espècimens com Trump i els seus sequaços estan alimentant l’escalfament del planeta com si això no anés amb ells. Seguint amb les energies fòssils en lloc de renovables, és aquesta gent la que condueix a haver de suportar un estiu abrasador, amb temperatures tan altes que provoquen com mai sequeres, incendis, inundacions o morts per cops de calor. Ho constaten els observatoris meteorològics, les notícies d’aquí i allà informen de 80 morts al Japó o 70 al Canadà, dels incendis més colossals de la història de Califòrnia, de fenòmens desconeguts fins ara com el groguejar de la gespa als jardins de Londres.

A Espanya, l’onada de calor ha deixat 9 morts, persones de diverses edats però de condicions similars. Classe modesta, algunes d’elles inclús pobres sense sostre. I sense arribar a finar, problemes respiratoris entre altres efectes negatius.

Un escenari que porta a la conclusió de que la vida, una vegada més, és summament injusta, donat que condemna a la mort o la malaltia als qui no tenen poder de decisió quan són els que sí que en tenen els que mereixen morir de calor.

Endemés, també són responsables de despertar tan reprovable sentiment en ànimes pures que no havien experimentat mai una semblant rancúnia.          

                   Merecen morir de calor

Empecinados en negar el cambio climático, anteponiendo los beneficios económicos a la evidencia, especímenes como Trump y sus secuaces están alimentando el calentamiento del planeta como si eso no fuera con ellos. Siguiendo con las energías fósiles en lugar de renovables, es esta gente la que conduce a tener que soportar un verano abrasador, con temperaturas tan altas que provocan como nunca sequías, incendios, inundaciones o fallecimientos por golpes de calor. Lo constatan los observatorios meteorológicos, las noticias de aquí y allá informan de 80 muertes en Japón o 70 en Canadá, de los incendios más colosales de la historia de California, de fenómenos desconocidos hasta ahora como el amarillear del césped en los jardines de Londres.

En España, la ola de calor ha dejado 9 muertos, personas de diversas edades pero de condiciones análogas. Clase modesta, algunas de ellas incluso pobres sin techo. Y sin llegar a fenecer, problemas respiratorios entre otros efectos negativos.

Un escenario que lleva a la conclusión de que la vida, una vez más, es sumamente injusta, ya que condena a la muerte o la enfermedad a quienes no tienen poder de decisión cuando son los que sí lo tienen los que merecen morir de calor.

Por añadidura, también son responsables de despertar tan reprobable sentimiento en almas puras que jamás habían experimentado semejante rencor.

Revés a las pistolas impresas en 3D - Revés a les pistoles impreses en 3D

                   Revés a les pistoles impreses en 3D

Davant els eixelebrats, la meva àvia deia que eren al món perquè hi hagués de tot. Això li aplicaria sens dubte al nord-americà Cody Wilson, el qual es proposava que fos possible descarregar arxius que permetrien construir armes de foc mitjançant una impressora en 3D. El dia 1 d’agost era el dia previst per iniciar la gran gesta, mes un jutge federal gens eixelebrat ho ha prohibit.

 Haurien estat armes sense número de sèrie, i no detectables en els controls de seguretat de metalls, a l’abast de qualsevol altre eixelebrat, de delinqüents i de terroristes. És evident que Cody Wilson no està sol, que si ha arribat a tal extrem és perquè compta amb l’aval d’organitzacions amants de les armes i perquè confiava en el vistiplau de Trump. Tot i això, de bell antuvi el seu pla s’ha estroncat seriosament atès que al dictamen del susdit jutge s’ha afegit la denúncia de vuit Estats i Washington D.C contra el govern de Trump.

Maldestre paper el d’una Administració que continua sense protegir la vida dels seus governats a l’obstinar-se en la segona esmena de la Constitució, la que proclama el dret del poble dels EUA a posseir i portar armes de foc. Com si els anys transcorreguts des de la Conquesta de l’Oest no comptessin, com si no patissin matances amb terrible freqüència, com si la Constitució, com qualsevol altra llei, no s’hagués d’adaptar a les necessitats del present per al benestar de la ciutadania.

Un recel prové de que resulta difícil controlar amb eficàcia un medi com internet, definit per la llibertat atribuïda a programadors i usuaris. Que potser no s’hauran descarregat ja les esmentades instruccions en molts llocs del planeta? És possible que sí. És el risc que, per tal que al món hi hagi de tot, segons el criteri de la meva àvia, existeixin els eixelebrats.

Revés a las pistolas impresas en 3D

Ante los descerebrados, mi abuela decía que estaban en el mundo para que hubiera de todo. Esto se lo aplicaría sin duda al estadounidense Cody Wilson, el cual se proponía que fuera posible descargar archivos que permitirían construir armas de fuego mediante una impresora en 3D. El día 1 de agosto era el día previsto para iniciar la gran hazaña, mas un juez federal nada descerebrado lo ha prohibido.

 Hubieran sido armas sin número de serie, y no detectables en los controles de seguridad de metales, al alcance de cualquier otro descerebrado, de delincuentes y de terroristas. Es evidente que Cody Wilson no está solo, que si ha llegado a tal extremo es porque cuenta con el aval de organizaciones amantes de las armas y porque confiaba en el visto bueno de Trump. Sin embargo, por de pronto su plan se ha quebrantado seriamente ya que al dictamen del susodicho juez se ha agregado la denuncia de ocho Estados y Washington D.C contra el gobierno de Trump.

Torpe papel el de una Administración que continúa sin proteger la vida de sus gobernados al obstinarse en la segunda enmienda de la Constitución, la que proclama el derecho del pueblo de los EE.UU. a poseer y llevar armas de fuego. Como si los años trascurridos desde la Conquista del Oeste no contaran, como si no sufrieran matanzas con terrible frecuencia, como si la Constitución, como cualquier otra ley, no debiera adaptarse a las necesidades del presente para el bienestar de la ciudadanía.

Un recelo proviene de que resulta difícil controlar con eficacia un medio como internet, definido por la libertad atribuida a programadores y usuarios. ¿Acaso no se habrán descargado ya las mencionadas instrucciones en muchos lugares del planeta? Es posible que sí. Es el riesgo de que, para que en el mundo haya de todo, según el criterio de mi abuela, existan los descerebrados.