Les imatges del
Crist romànic o renaixentista
El Crist que ens transmet la iconografia cristiana romànica és molt
diferent de l'aportat a partir del Renaixement i més tard el Barroc. A les
imatges religioses de l’Edat Mitjana està absent l’alarmisme que introduirà
l’Edat Moderna. Rostres arrodonits, actituds plàcides, colors variats i
vius, ni tan sols la crucifixió no sembla dolorosa. Serà el Renaixement el
que introdueixi la Creu amb el cos ensangonat de Jesús i, sobretot, la
icona per excel·lència, la corona d’espines.
Sembla que, quan les idees de la Modernitat desperten les consciències
i conviden a pensar, l’Església decideix esgrimir el suprem sacrifici, el
martiri, per estremir al cristià amb l’estampa més espantosa. No sols el rostre i el cos de
Crist ferits converteixen el cristianisme en una religió aterridora,
també el dolor imprès a les imatges dels seus acompanyants oprimeix l’ànima
dels creients.
Altres transformacions es van succeint al llarg del temps en el ritual
cristià. Així, al frontal de l’altar de Santa Maria de Mossoll, pertanyent al
primer terç del segle XIII, es recrea una Epifania en la qual el rei
Baltasar va segon i no és pas negre. En canvi, a Sant Vicens de Cardona,
cap al 1360, és Gaspar qui segueix a Melcior, mentre que la cara de
Baltasar ja és més fosca, tot i que sense arribar a ser atzabeja. Fins que
la negritud definitiva podem trobar-la, per exemple, en una pintura de Jacopo
Bassano datada el 1580. En la seva Adoració dels Mags,
Baltasar és alhora el tercer i negre.
Disquisicions tal vegada apropiades per aquest Divendres Sant.
Las
imágenes del Cristo románico o renacentista
El Cristo que nos transmite la
iconografía cristiana románica es muy distinto del aportado a partir del
Renacimiento y más tarde el Barroco. Las imágenes religiosas del medioevo carecen
del tremendismo que introducirá la Edad Moderna. Rostros redondeados, actitudes
plácidas, colores variados y vivos, ni siquiera la crucifixión parece dolorosa.
Será el Renacimiento el que introduzca la Cruz con el cuerpo ensangrentado de
Jesús y, sobre todo, el icono por excelencia, la corona de espinas.
Parece que, cuando les ideas de
la Modernidad despiertan las conciencias e invitan a pensar, la Iglesia decide
esgrimir el supremo sacrificio, el martirio, para estremecer al cristiano con
la estampa más espantosa. No solo el
rostro y el cuerpo de Cristo lacerados convierten el cristianismo en una religión
aterradora, también el dolor impreso en las imágenes de sus acompañantes oprime
el alma de los creyentes.
Otras transformaciones se van
sucediendo a lo largo del tiempo en el ritual cristiano. Así, en el frontal del
altar de Santa Maria de Mossoll,
perteneciente al primer tercio del siglo XIII, se recrea una Epifanía en la
cual el rey Baltasar va segundo y no es negro. En cambio, en Sant Vicens de Cardona, hacia 1360, es
Gaspar quien sigue a Melchor, mientras que la faz de Baltasar ya es más oscura,
aunque sin llegar a ser azabache. Hasta que la negritud definitiva podemos
encontrarla, por ejemplo, en una pintura de Jacopo Bassano fechada en 1580. En
su Adoración de los Magos, Baltasar es a la vez el tercero y negro.
Disquisiciones quizás apropiadas
en este Viernes Santo.