Uns al carrer, d’altres milionaris
Les entitats bancàries volen escombrar milers empleats
que els fan nosa. Els són prescindibles i, a més a més, redueixen el seu compte
de beneficis. El BBVA preveu despatxar unes 3.000 persones; el Santander,
3.500; CaixaBanK, al absorbir Bankia, més de 7.000. Tots al carrer i espavileu-vos, si podeu.
Per la seva banda, els màxims responsables d’aquestes
entitats neden en l’abundància. Un refrany català diu que, “qui oli remena, els
dits se n’unta”. Qui remena les finances, diners en treu. Per exemple, en forma
de sous que ells mateixos s’assignen. La reina de la festa es Ana Botín,
presidenta del Santander, que ingressa 6,82 milions d’euros anuals; 600.000
euros al mes per anar tirant. La segueixen Carlos Torres, del BBVA, amb 4,09
milions l’any i Gonzalo Cortázar amb 2,83. A esmentar també Josep Oliu, amb “només”
1,99 milions. Que el patrimoni també puguin augmentar-lo per altres bandes, ja
és un altre prisma.
El fefaent és que, com sempre, perquè uns
guanyin més, uns altres han de perdre més. Qui mana paga, i quant menys paga, i
a menys persones, més ric es fa.
Las entidades bancarias quieren barrer miles empleados que les estorban.
Les son prescindibles y, además, reducen su cuenta de beneficios. El BBVA prevé
despachar a unas 3.000 personas; el Santander, 3.500; CaixaBanK, al absorber Bankia, más de 7.000. Todos en la calle y a espabilaros,
si podéis.
Por su parte, los máximos responsables
de estas entidades nadan en la abundancia. Un refrán castellano dice que, “a quien anda entre miel algo se le pega”. Quien mueve las
finanzas, dinero saca. Por ejemplo, en forma de sueldos que ellos mismos se asignan.
La reina de la fiesta es Ana Botín, presidenta del Santander, que ingresa 6,82 millones de euros
anuales; 600.000 euros al mes para ir tirando. La siguen Carlos Torres, del BBVA, con 4,09 millones al año y Gonzalo Cortázar con 2,83. A mencionar también a Josep Oliu, con “solo” 1,99 millones. Que el patrimonio también puedan
aumentarlo por otros lados, ya es otro prisma.
Lo fehaciente es que, como siempre, para
que unos ganen más, otros tienen que perder más. Quien manda paga, y cuánto
menos paga, y a menos personas, más rico se hace.