Un salari per anar a matar
El mercenaris
no són treballadors com els altres, però cobren un salari com si ho fossin. No
són com els altres perquè, sortosament, les feines comunes no consisteixen en
matar. Amb tot, són una fastigosa excrescència estesa al llarg dels temps,
des de l’antigor, sense que al si de l’imaginàriament civilitzat segle XXI s’hagin
debolit.
En aquests
moments, els mercenaris del grup Wagner estan en boca de tothom perquè actuen a
la guerra d’Ucraïna, tal com han fet i fan a l’Àfrica i altres territoris, allà
on convingui i es pagui el suficient. Sota el lideratge de Ievgueni Prigojin, Wagner
es una empresa privada militar. Res no impedeix els seus negocis, no és una companyia il·legalitzada, i els seus
treballadors cobren de mitjana 3.000 euros mensuals. Molts d’ells són ex presos
condemnats per assassinats o violacions, garantint així la seva manca de consciència
i la seva ferocitat.
És el que està passant actualment, i el món segueix rodant, amb el silenci còmplice de les institucions internacionals, aquestes que s’omplen la boca de drets humans. Quin fàstic i quin dolor!
Un salario para ir a matar
Los mercenarios no son trabajadores como los demás, pero
cobran un salario como si lo fueran. No son como los demás porque, afortunadamente,
los trabajos comunes no consisten en matar. Sin embargo, son una fastidiosa excrecencia
extendida a lo largo de los tiempos, desde la antigüedad, sin que en el seno
del imaginariamente civilizado siglo XXI se hayan diluido.
En estos momentos, los mercenarios del grupo Wagner se
hallan en boca de todos ya que actúan en la guerra de Ucrania, tal y como han
hecho y hacen en África y otros territorios, allí donde convenga y se pague lo
suficiente. Bajo el liderazgo de Yevgueni Prigojin, Wagner es una empresa
privada militar. Nada impide sus negocios, no es una compañía ilegalizada, y
sus trabajadores cobran un promedio de 3.000 euros mensuales. Muchos de ellos
son ex presos condenados por asesinatos o violaciones, garantizando así su
falta de conciencia y su ferocidad.
Es lo que está pasando actualmente, y el mundo sigue
rodando, con el silencio cómplice de las instituciones internacionales, estas
que se llenan la boca de derechos humanos. ¡Qué asco y qué dolor!