Les bestioles de la senyora Úrsula
Es considera que és al camp on hi ha més animals,
grans i petits, però la senyora Úrsula viu en un pis de ciutat i déu n’hi do
els animalons que l’envolten. I no parlo de mascotes escollides, siguin gossos,
gats, lloros, periquitos, hàmsters i demés, sinó de bestioles no volgudes,
sobrevingudes, algunes molestoses, altres benvingudes.
A la terrassa la visiten els pardals,
saltironant de branca en branca al ficus o al baladre. De tant en tant li venen
unes merles que escatinyen de mala manera la terra dels testos. La que no falla
mai és una tórtora, a la qual cada matí alimenta amb petites engrunes de pa. A
vegades ve aparellada, però més sovint ho fa sola. L’Úrsula se la mira i li
pregunta en silenci, “estàs vídua, separada?” Potser encara és fadrina, després
de tot. Per les parets es passejant fugissers el dragons, de mida mitjana o
petita. A la terrassa també hi viuen aranyes, i formigues que corren per troncs
i branques escampant plagues, les maleïdes. Això ho va llegir fa anys al famós
llibre del Charles Darwin. Ell va descobrir com aquests insectes s’alimenten de
malures i alhora les provoquen.
El que amoïna a l’Úrsula és que els animalons
propis de la terrassa també es facin presents a l’interior de l’habitatge.
Exercits de formigues diminutes, aranyes instal·lades als sostres o als sòcols,
i encara pitjor, l’aparició d’un dragó. Sap que són inofensius i beneficiosos,
perseguidors precisament d’insectes o d’aranyes, però només de veure’ls dintre
de casa s’esgarrifa. Gairebé sempre desapareixen tan ràpidament com apareixen,
però sap que els té a prop, que correran per allà on vulguin, i això la destarota.
A fi de comptes, amb tot, decideix pensar que tots
plegats no deixen de fer-li companyia. Animalons innocents, mostres de vida.
Se considera que es en el
campo donde hay más animales, grandes y pequeños, pero la señora Úrsula vive en
un piso de ciudad y vaya los animalitos que la rodean. Y no hablo de mascotas
elegidas, sean perros, gatos, loros, periquitos, hámsters y demás, sino de
bestezuelas no queridas, sobrevenidas, algunas molestosas, otras
bienvenidas. En la terraza la visitan
los gorriones, saltando de rama en rama en el ficus o en la adelfa. De cuando
en cuando vienen unos mirlos que escarban de mala manera la tierra de las
macetas. Y la que no falta nunca es una tórtola, a la cual cada mañana alimenta
con pequeñas migas de pan. A veces acude aparejada, pero más a menudo lo hace
sola. Úrsula la mira y le pregunta en silencio, "¿estás viuda,
separada?" Quizá todavía está soltera, después de todo. Por las paredes se
pasean huidizos los dragones, de tamaño mediano o pequeño. También viven
arañas, y hormigas que corren por troncos y ramas esparciendo plagas, las
malditas. Eso lo leyó hace años en el famoso libro del Charles Darwin. Él
descubrió cómo estos insectos se alimentan de plagas y al mismo tiempo las
provocan.
Lo que preocupa a Úrsula
es que los animalitos propios de la terraza también se hagan presentes en el
interior de la vivienda. Ejércitos de hormigas diminutas, arañas instaladas en
los techos o en los zócalos, y aún peor, la aparición de un dragón. Sabe que
son inofensivos y beneficiosos, perseguidores precisamente de insectos o de
arañas, pero sólo de verlos dentro de casa se estremece. Casi siempre
desaparecen tan rápidamente como aparecen, pero sabe que los tiene cerca, que
correrán por donde quieran, y eso la trastorna.
A fin de cuentas, no
obstante, decide pensar que todos ellos no dejan de hacerle compañía. Animalitos
inocentes, muestras de vida.