divendres, 10 de maig del 2024

El hombre que quería matar pajaritos - L’home que volia matar ocellets

 

                                L’home que volia matar ocellets 

Als matins llenço unes fines molletes de pa a la terrassa i mentre esmorzo contemplo una o dues tórtores que venen a alimentar-se plàcidament. A vegades la imaginació se’m desboca i penso en quanta gent famèlica voldria nodrir-se del seu tronc i les seves ales. Pobrissones aus, en aquest món on uns ens mengem els altres. I més enllà, de sobte me’n recordo d’una escena de molts anys enrere.

Era en una urbanització als afores de Barcelona, quan els caps de setmana un home rabassut  i sense dos dits de front sortia a caçar ocells. Així ho deia ell, amb ínfules de cretí i amb una escopeta de perdigons penjada al braç.

El veïnat ho acceptava, no podia fer altra cosa, com no fos retirar-li la salutació. Cosa que no succeïa per allò de la bona voluntat entre residents. El cas és que mai no havia tornat del seu recorregut pel proper boscam exhibint cap pardal, cadernera o colom. Així n’era, de mal caçador, per fortuna dels innocents ocellets. L’home que volia divertir-se matant-los no en sabia.

El dilluns tornava a la seva feina, fins que els dissabte i diumenge següents recobrava la seva escopeta i les seves males intencions, sempre fallides. No sé quan va desaparèixer d’aquell indret, però el cert és que  ningú no el va trobar a faltar. I segurament ningú no el va tornar a recordar fins que jo, estranyament, el vaig associar amb les tórtores que em visiten cada dia. L’associació d’idees és ben particular, tal i com sostenen Locke o Hume.

                       El hombre que quería matar pajaritos 

Por las mañanas lanzo unas finas migas de pan hacia la terraza y mientras desayuno contemplo una o dos tórtolas que vienen a alimentarse plácidamente. A veces la imaginación se me desboca y pienso en cuánta gente famélica querría nutrirse de su tronco y sus alas. Pobrecitas aves, en este mundo donde unos nos comemos a los otros. Y más allá, de súbito recuerdo una escena de muchos años atrás.

Sucedía en una urbanización en las afueras de Barcelona, cuando los fines de semana un hombre rechoncho y sin dos dedos de frente salía a cazar pájaros. Así lo decía él, con ínfulas de cretino y con una escopeta de perdigones colgada del brazo. 

El vecindario lo aceptaba, no podía hacer otra cosa, como no fuera retirarle el saludo. Algo que no ocurría por aquello de la buena voluntad entre residentes. El caso es que nunca había vuelto de su recorrido por el cercano bosque exhibiendo algún gorrión, jilguero o paloma. Así era, de mal cazador, por fortuna para los inocentes pájaros. El hombre que quería divertirse matándolos no sabía hacerlo.

El lunes volvía a su trabajo, hasta que los sábado y domingo siguientes recuperaba su escopeta y sus malas intenciones, siempre fallidas. No sé cuándo desapareció de aquel lugar, pero lo cierto es que nadie lo echó de menos. Y seguramente nadie lo volvió a recordar hasta que yo, extrañamente, lo asocié con las tórtolas que me visitan cada día. La asociación de ideas es muy particular, tal como sostienen Locke o Hume.