Trusts sense lleis

El trust més recent és cerveser. Els dos grups més importants del món, AB InBev i SABMiller s’han unit per configurar un immens conglomerat. No és que la cervesa sigui un producte essencial per a l’ésser humà, en aquest sentit un trust com aquest podria deixar-nos indiferents, però sí que constitueix un símbol de la total desregularització del mercat. En una data ja llunyana, 1890, va ser aprovada als Estats Units la Llei Sherman Anti Trust mitjançant la qual es limitaven els monopolis, es preservava la competència, es protegia les empreses més petites i es garantia la llibertat de preus. Més d’un segle després, els monopolis es mouen al seu aire; en el sector industrial, del comerç, de serveis, financer. Es tracta de dominar el mercat, controlar els preus, fixar els salaris. No obstant això, el vocable trust ha desaparegut tant del llenguatge corrent i com de l’expert. No pas els efectes.

A l’àrea financera, els trusts es fan molt evidents. En pocs anys, bancs i caixes d’estalvis han anat dissolent-se per integrar-se a recipients més i més poderosos. Els efectes són diversos, tant per a la clientela, particular o empresarial, com per als empleats. Després d’haver despatxat un terç del personal de les caixes, la resta, sense possibilitat de trobar una altra feina, està destinada a doblegar-se a les condicions que li imposin les grans entitats. Jornada partida, major nombre d’hores, mobilitat geogràfica de fins a 50 km, part del salari variable.

Només és un botó de mostra. Apliquem la vista a tots els trust que manipulen la nostra vida i portem-nos les mans al cap.

                                Trusts sin leyes

El trust más reciente es cervecero. Los dos grupos más importantes del mundo, AB InBev y SABMiller se han unido para configurar un inmenso conglomerado. No es que la cerveza sea un producto esencial para el ser humano, en este sentido un trust como este podría dejarnos indiferentes, pero sí constituye un símbolo de la total desregularización del mercado. En una fecha ya lejana, 1890, fue aprobada en Estados Unidos la Ley Sherman Anti Trust mediante la cual se limitaban los monopolios, se preservaba la competencia, se protegía a las empresas más pequeñas y se garantizaba la libertad de precios. Más de un siglo después, los monopolios se mueven a sus anchas; en el sector industrial, del comercio, de servicios, financiero. Se trata de dominar el mercado, controlar los precios, fijar los salarios. No obstante, el vocablo trust ha desaparecido tanto del lenguaje corriente y como del experto. No los efectos.

En el área financiera, los trusts se hacen muy evidentes. En pocos años, bancos y cajas de ahorro han ido disolviéndose para integrarse en recipientes más y más poderosos. Los efectos son diversos, tanto para la clientela, particular o empresarial, como para los empleados. Tras haber despedido a un tercio del personal de las cajas, el resto, sin posibilidad de encontrar otro empleo, está destinado a plegarse a las condiciones que le impongan las grandes entidades. Jornada partida, mayor número de horas, movilidad geográfica de hasta 50 km, parte del salario variable.

Solo es un botón de muestra. Apliquemos la vista a todos los trust que manipulan nuestra vida y llevémonos las manos a la cabeza. 

Si Mao aixequés el cap

Vet aquí que a la República Popular de la Xina hi ha 596 multimilionaris el patrimoni de cadascú sobrepassa els 1.000 milions de dòlars. La majoria són empresaris que en alguns casos també juguen a la borsa, d’altres només es dediquen a les inversions financeres. En quatre dècades, el sistema econòmic xinès ha donat un tomb que mai no hauria cabut al cap de Mao. Una pregunta a fer-se es refereix a com suporta la gent corrent el pas d’una economia planificada i igualitària a una de competitiva, progressivament privatitzada i desigual. Les ideologies en vigor canvien mentalitats, i pel que sembla els xinesos actuals desitgen l’èxit econòmic i social, tot i que que alguns no deixen d’interrogar-se sobre si això els farà feliços. Tal com en d’altres parts del món en què es produeix l’acumulació de riqueses, la major part d’aquestes descansen sobre l’espatlla de xinesos que treballen fins a 60 hores setmanals a 45 cèntims d’euro. Per acabar-ho d’adobar, fins que no es va aprovar, fa tan sols 4 anys, la Llei de la Seguretat Social, van viure i van treballar a la intempèrie, desposseïts de la cobertura mèdica, educació i allotjament gratuïts del període Mao.

Els resultats són els que són i sempre tenen un fonament. La Història va passant pàgines, compostes de petites vides sense poder que, tal com les abelles obreres a la bresca asseguren còmodes estances a les reines, permeten un gran benestar als reis de les manufactures i de les finances.

                               Si Mao levantara la cabeza

Viene a ser que en la República Popular China hay 596 multimillonarios el patrimonio de cada cual sobrepasa los 1.000 millones de dólares. La mayoría son empresarios que en algunos casos además juegan a la bolsa, otros tan solo se dedican a las inversiones financieras. En cuatro décadas, el sistema económico chinés ha dado un vuelco que jamás habría cabido en la cabeza de Mao. Una pregunta a hacerse se refiere a cómo soporta la gente de a pie el paso de una economía planificada e igualitaria a una de competitiva, progresivamente privatizada y desigual. Las ideologías en vigor cambian mentalidades, y al parecer los chinos actuales desean el éxito económico y social, aunque algunos no dejan de interrogarse sobre si esto les hará felices. Al igual que en otras  parte del mundo donde se produce la acumulación de riquezas, la mayor parte de estas descansan sobre la espalda de chinos que trabajan hasta 60 horas semanales a 45 céntimos de euro. Para más inri, hasta que no se aprobó, hace tan solo 4 años, la Ley de la Seguridad Social, vivieron y trabajaron a la intemperie, despojados de la cobertura médica, educación y alojamiento gratuitos del período Mao.

Los resultados son los que son y siempre tienen un fundamento. La Historia va pasando páginas, compuestas de pequeñas vidas sin poder que, al igual que las abejas obreras en el panal aseguran cómodos aposentos a las reinas, permiten un gran bienestar a los reyes de las manufacturas y de las finanzas.

A respirar més porqueria

Al govern espanyol li semblen escassos els nivells de contaminació dels motors dièsel i demana a la Unió Europea que s’aprovi l’ampliació dels límits vigents. Si fins ara el reglament marca un màxim de contaminació per òxids de nitrogen (NOx) de 80mg/km, cal elevar-lo a 184 mg/km. Tenint en compte que a la pràctica els vehicles no respecten el reglament vigent des del 1998, en lloc d’instar al seu compliment cal obviar-ho i facilitar que es moguin dins de la llei. Que la contaminació afecti la salut poc importa; en primer lloc es troba la fabricació, el negoci. ¿Serà perquè els legisladors són éssers immunes, alienígenes a qui els sedueix respirar una porqueria que a ells no els perjudica? Segons sembla, tampoc no és nociva per als seus fills, parents diversos, estimats amics. D’entre totes les estupideses possibles, la proposta en qüestió és de les més clamoroses. A les portes de celebrar-se una nova cimera sobre el canvi climàtic -a París el proper mes de desembre-, amb totes les alarmes disparades, l’esmentat disbarat sobre el dièsel mereix una total reprovació. Els ecologistes ja han posat el crit al cel. La Generalitat de Catalunya ha titllat de frau ambiental aital martingala. Una maniobra que no s’ha de dur a terme sota cap concepte.               

                                A respirar más porquería

Al gobierno español le parecen escasos los niveles de contaminación de los motores diesel y pide a la Unión Europea que se apruebe la ampliación de los  límites vigentes. Si hasta ahora el reglamento marca un máximo de contaminación por óxidos de nitrógeno (NOx) de 80mg/km, hay que elevarlo a 184 mg/km. Habida cuenta que en la práctica los vehículos no respetan el reglamento vigente desde 1998, en lugar de instar a su cumplimiento hay que obviarlo y facilitar que se hallen dentro de la ley. Que la contaminación afecte a la salud  poco importa; en primer lugar se halla la fabricación, el negocio. ¿Será porque los legisladores son seres inmunes, alienígenos a quienes les seduce respirar una porquería que a ellos no les perjudica? Según parece, tampoco es nociva para sus hijos, parientes diversos, queridos amigos. De entre todas las estupideces posibles, la propuesta en cuestión es de las más clamorosas. A las puertas de celebrarse una nueva cumbre sobre el cambio climático -en París el próximo mes de diciembre-, con todas las alarmas disparadas, el mencionado disparate sobre el diesel merece una total reprobación. Los ecologistas ya han puesto el grito en el cielo. La Generalitat de Catalunya ha tachado de fraude ambiental semejante componenda. Una maniobra que no debe llevarse a término bajo  ningún concepto. 

En pilotes no som res         

Dos executius d’Air France van haver de fugir de la fúria d’uns empleats que els van deixar descamisats després d’irrompre a les negociacions que es duien a terme amb el comitè d’empresa. Amb el tors nu i escalant una tanca de seguretat, a l’estil dels emigrants que intenten saltar a Melilla, res ni ningú no podia identificar-los com uns alts directius. Desposseïts dels seus vestits, un amb l’etiqueta d’Armani, el seu cos era semblant al de qualsevol peó. En la nuesa, tots som iguals. Així ho posen de manifest a la platja els nudistes, d’una banda, i els tèxtils d’una altra, cadascú a la seva manera. Sense banyadors de marca o barats, la distinció no és possible.

Els treballadors protestaven perquè després d’haver despatxat 5.500 persones en dos anys, ara es pretenen uns altres 2.900 acomiadaments i, alhora, que es treballi més pel mateix salari. El primer ministre Manuel Valls ha titllat de “violència inacceptable” l’acció dels furibunds empleats. Sens dubte, no li ha agradat gens la imatge dels dos executius fugint cames ajudeu-me, però no deixa de sorprendre que no faci cap al·lusió a la violència exercida contra els treballadors quan se’ls deixa al mig del carrer.           

En pelotas no somos nada

Dos ejecutivos de Air France tuvieron que huir de la furia de unos empleados que les dejaron descamisados después de irrumpir en las negociaciones que se llevaban a cabo con el comité de empresa. Con el torso desnudo y escalando una valla metálica, al estilo de los emigrantes que intentan saltar a Melilla, nada ni nadie podía identificarlos como unos altos directivos. Despojados de sus trajes, uno con la etiqueta de Armani, su cuerpo era semejante al de cualquier peón. En la desnudez, todos somos iguales. Así lo ponen de manifiesto en la playa los nudistas, por un lado, y los textiles por otro, cada cual a su manera. Sin bañadores de marca o baratos, la distinción no es posible.

Los trabajadores protestaban porque después de haber despachado 5.500 personas en dos años, ahora se pretenden otros 2.900 despidos y, por añadidura, que se trabaje más por el mismo salario. El primer ministro Manuel Valls ha tachado de “violencia inaceptable” la acción de los furibundos empleados. Sin duda, no le ha gustado la imagen de los dos ejecutivos huyendo por piernas, pero no deja de sorprender que no haga alusión alguna a la violencia ejercida contra los trabajadores cuando se les echa a la calle.   

                                            La veritat als mitjans de comunicació

A la xarxa social Dontknwo es pregunta aquesta setmana si podem creure que els mitjans de comunicació diuen la veritat, i el 89% dels opinants argumenta que no. Què podem adduir un restant 11%? Per exemple, que hi ha mitjans de comunicació més adscrits a la veritat que d’altres, que n’hi ha més adscrits a la demagògia que a la veritat. Aquests últims actuen com a servidors d’uns amos o bé econòmics, o bé ideològics. Per contra, els mitjans que aspiren a la credibilitat s’alliberen el màxim possible de pressions espúries i intenten ser objectius, esperant que els lectors, oients o teleespectadors sàpiguen distingir entre la demagògia i la integritat; més exactament, en aquest últim cas, la integritat que se superposa a una inevitable subjectivitat.

Fora d’això, les seccions d’opinió permeten expressar i conèixer moltes “veritats” diferents. Permeten a uns i d’altres obrir la ment, raonar i diferenciar.  Quan un medi ofereix el seu espai a diversos col·laboradors, sens dubte proporciona uns contrastos que ajuden a acostar-se a la veritat.

                                               La verdad en los medios de comunicación

En la red social Dontknwo se pregunta esta semana si podemos creer que los medios de comunicación dicen la verdad, y el 89% de los opinadores argumenta que no. ¿Qué podernos aducir un restante 11%? Por ejemplo, que hay medios de comunicación más adscritos a la verdad que otros, que los hay más adscritos a la demagogia que a la verdad. Estos últimos actúan como servidores de unos dueños o bien económicos, o bien ideológicos. Por el contrario, los medios que aspiran a la credibilidad se liberan lo máximo posible de presiones espurias e intentan ser objetivos, esperando que los lectores, oyentes o telespectadores sepan distinguir entre la demagogia y la integridad; más exactamente, en este último caso, la integridad que se superpone a una inevitable subjetividad.

Por lo demás, las secciones de opinión permiten expresar y conocer muchas “verdades” distintas. Permiten a unos y otros abrir la mente, razonar y diferenciar.  Cuando un medio ofrece su espacio a diversos colaboradores, sin duda proporciona unos contrastes que ayudan a acercarse a la verdad.