divendres, 24 de març del 2023

La desigualdad entre los trogloditas - La desigualtat entre els troglodites

 

                              La desigualtat entre els troglodites 

De ben segur que la desigualtat és prehistòrica. Ja deuria haver l’home que es cruspia el tall de carn més gros, que escollia la dona més maca o en tenia més d'una, que habitava la cova més gran.

Neixen aquestes reflexions ran de les dades que Xavier Aldekoa, al qual cito una vegada més, aporta al seu llibre El Quixot al Congo al parlar de Kinshasa, la capital de la República Democràtica del Congo.

Mentre a uns marges elevats del riu s’aixequen grans mansions enjardinades, amb automòbils esportius aturats al davant, iots esperant als seus amos, no gaire més enllà hi ha barris autènticament miserables. “Les desigualtats extremes conviuen de manera obscena”, escriu Aldekoa. A Kinshasa, només un de cada deu congolesos disposa d’electricitat a casa seva, hi ha molts barris sense clavegueram ni recollida d’escombraries i on l’enllumenat dels carrers a la fosca nit és inexistent. “Els dos mons viuen d’esquena, aliens els uns dels altres”.

Una altra desigualtat radica en la fecunditat de les congoleses, les quals tenen de mitjana 5,7 fills, gairebé quatre vegades més que la mitjana de la UE, lluny dels 1,2 fills a Espanya. Resulta que la pobresa esdevé més prolífica que la riquesa.

La desigualtat deu ser intrínseca a la societat humana, per molt que es parli de globalització, malgrat que bones ànimes intentin pal·liar-la.

                        La desigualdad entre los trogloditas 

A buen seguro que la desigualdad es prehistórica. Ya debía de haber el hombre que se zampaba la mayor pieza de carne, que escogía la mujer más guapa o tenía más de una, que habitaba la cueva más grande.

Nacen estas reflexiones a cuenta de los datos que Xavier Aldekoa, al cual cito una vez más, aporta a su libro Quijote en el Congo al hablar de Kinshasa, la capital de la República Democrática de Congo.

Mientras en unos márgenes elevados del río se levantan grandes mansiones ajardinadas, con automóviles deportivos enfrente, yates esperando a sus amos, no mucho más allá existen barrios auténticamente miserables. “Las desigualdades extremas conviven de manera obscena”, escribe Aldekoa. En Kinshasa, solo uno de cada diez congoleños dispone de electricidad en su casa, hay muchos barrios sin alcantarillado ni recogida de basuras y donde el alumbrado de las calles en la oscura noche es inexistente. “Los dos mundos viven de espaldas, ajenos uno al otro”.

Otra desigualdad radica en la fecundidad de las congoleñas, las cuales tienen por término medio 5,7 hijos, casi cuatro veces más que la media de la UE, lejos de los 1,2 hijos en España. Resulta que la pobreza se vuelve más prolífica que la riqueza.

La desigualdad debe de ser intrínseca en la sociedad humana, por mucho que se hable de globalización, aunque buenas almas intenten paliarla.

dissabte, 18 de març del 2023

En las orillas del río Congo - A les ribes del riu Congo

 

                               A les ribes del riu Congo 

De l’excel·lent llibre de Xavier Aldekoa n’extrec una realitat que esborrona. A El Quixot al Congo hi trobem vides molt diferents de les nostres, amb casos de corrupció a tots els nivells,  perilloses bandes rebels, i alhora molts somriures enmig de les penúries. Aspectes que no ens afecten a la llunyania, però també en trobem un que involucra el món sencer.  

La conca del Congo és el segon pulmó planetari, després de l’Amazones, i s’està saquejant sense aturador. Després del Brasil, la República Democràtica del Congo, -pura ficció nominal-, és el país on més arbres es talen. Amb empreses xineses en primer terme, la desforestació és tan brutal que impedeix la regeneració natural de la vegetació. En conseqüència, es calcula que els boscos primaris hauran desaparegut l’any 2100.

I això si que ens impacta a tots. Nord i Sud, rics i pobres, a tothom pel que fa als nostres descendents, si de bell antuvi els estimem. Es dedueix que als depredadors tant se’ls en dóna, tan absolutament moguts per la cobdícia que no pensen en fills, néts, besnéts ni rebesnéts.

Tampoc no es fa res internacionalment per frenar la devastació. Poders cecs, o còmplices, o estúpids.

               En las orillas del río Congo 

Del excelente libro de Xavier Aldekoa extraigo una realidad que horripila. En Quijote en el Congo hallamos vidas muy diferentes de las nuestras, con casos de corrupción a todos los niveles, peligrosas bandas rebeldes, y al mismo tiempo muchas sonrisas en medio de las penurias. Aspectos que no nos afectan tan a lo lejos, pero también encontramos uno que involucra al mundo entero. 

La cuenca de Congo es el segundo pulmón planetario, después del Amazonas, y se está saqueando sin tregua. Después de Brasil, la República Democrática de Congo, -pura ficción nominal-, es el país donde más árboles se talan. Con empresas chinas en primer término, la deforestación es tan brutal que impide la regeneración natural de la vegetación. En consecuencia, se calcula que los bosques primarios habrán desaparecido en el año 2100.

Y eso sí que nos impacta a todos. Norte y Sur, ricos y pobres, al mundo entero con respecto a nuestros descendientes, si en principio los amamos. Se deduce que a los depredadores tanto se les da, tan absolutamente movidos por la codicia que no piensan en hijos, nietos, bisnietos ni tataranietos.

Tampoco se actúa internacionalmente para frenar la devastación. Poderes ciegos, o cómplices, o estúpidos.

 

 

divendres, 10 de març del 2023

El cabrero y su rebaño - El cabrer i el seu ramat

 

                                        El cabrer i el seu ramat 

Al mateix temps i al mateix indret on la carbonera esmentada anteriorment venia carbó amb el seu carretó i el seu ruc, un cabrer pasturava el seu ramat. Ho feia pels boscos que envoltaven el poble, però també, sovint, pels seus carrers menys cèntrics. Un caprici com un altre que no deixava d’esverar el veïnat.

Quan l’home, seguit per vint o trenta cabres, apareixia a l’extrem superior d’aquell carrer que ja coneixem i que feia costa avall, veïnes i veïns s’apressaven a tancar las portes enreixades de les seves cases per evitar que els animals hi entressin i es cruspissin sense miraments el jardí sencer. Presa la mesura, llavors podien contemplat, mig hipnotitzats, com les cabres anaven devorant, tot fent camí, tota fulla, tota branca que sobresortís vers el carrer, fos suau, fos espinosa. Qualsevol vegetal era engolit sense problemes pel ramat esquilador, deixant cada banda del carrer neta de qualsevol brancatge.

Alhora, el cabrer carregava un bidó de llet que anava venent a qui en volia. Amb una mesura d’alumini de mig litre, anava servint a les mestresses de casa que, cuidant de tancar la reixa darrera seu, sortien al seu encontre amb una olla que després posarien a bullir per tal d’eliminar qualsevol bacteri.

En arribar a la vora elevada del riu, cabrer i ramat giraven a la dreta o a l’esquerra, el pes del bidó alleugerit i el veïnat també. Les portes dels jardins tornaven a obrir-se perquè hi poguessin accedir lliurement les amistats, fins a la següent visita del cabrer i el seus animals lleters. 

                                          El cabrero y su rebaño 

Al mismo tiempo y en el mismo lugar donde la carbonera mencionada anteriormente vendía carbón con su carretilla y su asno, un cabrero pastoreaba su rebaño. Lo hacía por los bosques que rodeaban el pueblo, pero también, a menudo, por sus calles menos céntricas. Un capricho que no dejaba de alarmar al vecindario.

Cuando el hombre, seguido por veinte o treinta cabras, aparecía en el extremo superior de aquella calle que ya conocemos y que iba cuesta abajo, vecinas y vecinos se apresuraban a cerrar las puertas enrejadas de sus casas para evitar que los animales se introdujeran y se zamparan sin miramientos el jardín entero. Tomada la medida, entonces podían contemplar, medio hipnotizados, como las cabras iban devorando, camino abajo, toda hoja, toda rama que sobresaliera hacia la calle, fuera suave, fuera espinosa. Cualquier vegetal era engullido sin problemas por el rebaño esquilador, dejando cada lado de la calle limpio de todo ramaje.

Al mismo tiempo, el cabrero cargaba un bidón de leche que iba vendiendo a quien la requería. Con una medida de aluminio de medio litro, iba sirviendo a las amas de casa que, cuidando de cerrar la reja detrás suyo, salían a su encuentro con una olla que luego pondrían a hervir a fin de eliminar cualquier bacteria.

Al llegar a la ribera elevada del río, cabrero y rebaño giraban a la derecha o a la izquierda, el peso del bidón aligerado y el vecindario también. Las puertas de los jardines volvían a abrirse para que pudieran acceder libremente las amistades, hasta la siguiente visita del cabrero y sus animales lecheros.

 

 

divendres, 3 de març del 2023

La chica que cogía puntos de media - La noia que collia punts de mitja

 

                            La noia que collia punts de mitja 

Anys enrere no es parlava de reciclatge perquè es feien pocs residus, i a això hi contribuïa una noia que collia punts de mitja. Era en una parada de les que envoltaven el mercat de la Sagrada Família, a Barcelona. Gairebé totes les dones, quan a les mitges se’ls feia una carrera la portaven a collir.

Alhora que anaven al mercat amb el seu cabàs de palla o de ràfia, no pas amb carro perquè encara no s’havien inventat per a aquest menester, primer s’aturaven a deixar-li la mitja deteriorada, la qual recuperarien l’endemà o al cap  d’un parell de dies. Amb una agulla especial, la noia especialista collia els fils desfets fins a deixar la  mitja com a nova.

En una altra parada també es reparaven guants de goma. A un tall o forat fet, un pedaç enganxat amb una goma expressa i a ser utilitzats a la cuina unes quantes vegades més. Totes les coses s’aprofitaven al màxim, res no es llençava a la primera, de forma que el cúmul de residus que actualment es generen és una creació recent.

Gairebé res s’aprofita, es repara, tot es vol nou, i així es van fent muntanyes de residus, centenars de contenidors, centres de reciclatge que ningú no vol prop de casa. Aquest planeta intel·ligent nostre ho era més abans que no pas ara?

 I la propera setmana, el cabrer i els seu ramat. 

               La chica que cogía puntos de media 

Años atrás no se hablaba de reciclaje porque se hacían pocos residuos, y a ello contribuía una chica que cogía puntos de media. Se hallaba en un tenderete de los que rodeaban el mercado de la Sagrada Familia, en Barcelona. En general, cuando a las mujeres se les hacía una carrera en las medias la llevaban a coger.

A la vez que iban al mercado con su cesta de paja o de rafia, no con carro  ya que todavía no se habían inventado para ese menester, primero se detenían a dejarle la media deteriorada, la cual recuperarían al día siguiente o al cabo de un par. Con una aguja especial, la chica especialista cogía los hilos deshechos hasta dejar la media como nueva.

En otro tenderete también se reparaban guantes de goma. A un corte o agujero hecho, un remiendo pegado con una goma expresa y a ser utilizados en la cocina unas cuantas veces más. Las cosas se aprovechaban al máximo, nada se tiraba a la primera, de forma que el cúmulo de residuos que actualmente se generan es una creación reciente.

Casi nada se aprovecha, se repara, todo se quiere nuevo, y así se van formando montañas de residuos, centenares de contenedores, centros de reciclaje que nadie quiere cerca de su casa. ¿Este planeta nuestro inteligente lo era más antes que ahora?

 Y la  próxima semana, el cabrero i su rebaño.