Tres acciones contra la crisis climática - Tres accions contra la crisi climàtica

       Tres accions contra la crisi climàtica

Dia sí dia també, els sobresalts causats per temporals, huracans i d’altres, aquí i a la resta de l’orbe, ens assalten i atemoreixen. Creixents són les veus que reclamen mesures contra un canvi climàtic al qual es considera sense pal·liatius el responsable. Manifestacions de joves i grans que, amb fermesa i indignació, exigeixen en especial substituir les energies fòssils per les renovables. Ara bé, quins actors han de conduir a la consecució del que es demana?

Tres elements apareixen com a indispensables per portar a bon port la preservació del planeta i la dels éssers que l’habitem. D’una banda, les mobilitzacions ciutadanes orientades a despertar consciències i a reivindicar el dret a un planeta saludable. Per una altra, la implicació del sector empresarial en un model productiu diferent, el qual, fora d’això, pot ser igualment profitós. I, finalment, es requereix l’acció dels polítics per legislar, executar i manejar la transició energètica.

La conjunció d’aquests tres components és la que pot posar fre al deteriorament mediambiental. Gran part de la ciutadania ja es mostra conscienciada i exigent. Ara correspon als poders empresarial i polític prendre també sobrada consciència i actuar en consonància. O això o un progressiu deteriorament en forma de catàstrofes, sequeres, malalties, misèria i lluites per un lloc al sol. La sostenibilitat del planeta, és a dir, la de la gent, depèn de que la força del carrer s’imposi a l’estretor de mires o la desídia d’empresaris i governants.

                            Tres acciones contra la crisis climática

Día sí día también, los sobresaltos causados por temporales, huracanes y demás, aquí y en el resto del orbe, nos asaltan y atemorizan. Crecientes son las voces que reclaman medidas contra un cambio climático al que se considera sin paliativos el responsable. Manifestaciones de jóvenes y mayores que, con firmeza e indignación, exigen en especial sustituir las energías fósiles por las renovables. Ahora bien, ¿qué actores han de conducir a la consecución de lo que se demanda?

Tres elementos aparecen como indispensables para llevar a buen puerto la preservación del planeta y la de los seres que lo habitamos. Por un lado, las movilizaciones ciudadanas orientadas a despertar conciencias y a reivindicar el derecho a un planeta saludable. Por otro, la implicación del sector empresarial en un modelo productivo distinto, el cual, por lo demás, puede ser igualmente provechoso. Y, por último, se requiere la acción de los políticos para legislar, ejecutar y manejar la transición energética.

La conjunción de estos tres componentes es la que puede poner freno al deterioro medioambiental. Gran parte de la ciudadanía ya se muestra concienciada y exigente. Ahora corresponde a los poderes empresarial y político tomar también sobrada conciencia y actuar en consonancia. O esto o un progresivo deterioro en forma de catástrofes, sequías, enfermedades, miseria y luchas por un lugar al sol. La sostenibilidad del planeta, es decir, la de la gente, depende de que la fuerza de la calle se imponga a la estrechez de miras o la desidia de empresarios y gobernantes.

De lo ilegal o lo lícito - De l’il·legal al lícit

               De l’il·legal al lícit

Com distingir entre l’il·legal i el lícit? Un clàssic, Adam Smith, va escriure l’any 1776 el següent: “Una persona que indubtablement té tota la culpa per violar les lleis del seu país, sovint no viola les de la justícia natural, i podria haver estat en tots els aspectes un ciutadà exemplar si les lleis del seu país no haguessin convertit en delicte una cosa que la naturalesa no hagués pretès mai que ho fos”.

Dos segles i mig més tard, la reflexió del savi ofereix diverses aplicacions. Per exemple, resulta vàlida respecte al dret de les dones a votar, il·legal fins a les eleccions generals de l’any 1933, quan més de sis milions de paperetes femenines van elegir per primera vegada representants polítics. El lícit ja era legal.

Quelcom semblant és aplicable a la Llei del Divorci, aprovada pel Congrés de Diputats el 1981 amb 162 vots a favor, 128 en contra i 7 en blanc. És evident que molts encara consideraven il·legal que un matrimoni se separés, amb especial èmfasi per part de l’Església. Tot i això, la llei natural abonava aital dret en oposició a la llei vigent fins aleshores.

Un últim paradigma podem trobar-lo en la persecució a què van ser sotmesos els homosexuals fins a finals del segle XX. La “Ley sobre Peligrosidad y Rehabilitación Social” dictada per Franco amenaçava amb fins a cinc anys de presó o amb la tancada en un manicomi a subjectes tan perillosos com els homosexuals. La democràcia va anar fent passos endavant fins que el 2005 va convertir en legal el matrimoni entre persones del mateix sexe. Una vegada més, el naturalment lícit es va imposar a l’arbitràriament il·legal.

La Història mostra que el cost de convertir en legal allò lícit prohibit mai és minúscul, malgrat que a la fi acabi per imposar-se la justícia natural, en expressió d’Adam Smith.  

                

               De lo ilegal o lo lícito

¿Cómo distinguir entre lo ilegal y lo lícito? Un clásico, Adam Smith, escribió en 1776 lo siguiente: “Una persona que indudablemente tiene toda la culpa por violar las leyes de su país, a menudo no viola las de la justicia natural, y podría haber sido en todos los aspectos un ciudadano ejemplar si las leyes de su país no hubieran convertido en delito algo que la naturaleza nunca hubiera pretendido que lo fuera.”

Dos siglos y medio más tarde, la reflexión del sabio ofrece diversas aplicaciones. Por ejemplo, resulta válida respecto al derecho de las mujeres a votar, ilegal hasta las elecciones generales del año 1933, cuando más de seis millones de papeletas femeninas eligieron por primera vez a representantes políticos. Lo lícito ya era legal.

Otro tanto es aplicable a la Ley del Divorcio, aprobada por el Congreso de Diputados en 1981 con 162 votos a favor, 128 en contra y 7 en blanco. Es evidente que muchos todavía consideraban ilegal que un matrimonio se separara, con especial énfasis por parte de la Iglesia. Sin embargo, la ley natural abonaba tal derecho en oposición a la ley vigente hasta entonces.

Un último paradigma podemos hallarlo en la persecución a que fueron sometidos los homosexuales hasta finales del siglo XX. La “Ley sobre Peligrosidad y Rehabilitación Social” dictada por Franco amenazaba con hasta cinco años de cárcel o con el encierro en un manicomio a sujetos tan peligrosos como los homosexuales. La democracia fue dando pasos hacia adelante hasta que en 2005 convirtió en legal el matrimonio entre personas del mismo sexo. Una vez más, lo naturalmente lícito se impuso a lo arbitrariamente ilegal.

La Historia muestra que el coste de convertir en legal lo lícito prohibido nunca es minúsculo, aunque al fin acabe por imponerse la justicia natural, en expresión de Adam Smith.

Trump, el hombre sin piedad -Trump, l’home sense pietat

Trump, l’home sense pietat

No li treu el son ordenar que amb l’arribada d’immigrants, a la frontera amb Mèxic, se separi els nens de les seves famílies, ja que si això l’impedís de dormir no ho faria. 

Descansa sense recança després de no prendre cap mesura contra el canvi climàtic, malgrat l’increment de desastres naturals que afecten al planeta, amb especial incidència en la gent més pobra. Atès que són les barraques les que sucumbeixen i no les mansions, res no torba la seva tranquil·litat.

Tampoc no l’afecta que la seva decisió de reconèixer Jerusalem com a capital d’Israel provoqués enfrontaments, ferits i morts. Res no desperta la seva pietat, res no li remou la consciència.

La seva última gesta ha consistit a abandonar a la seva sort la població kurda que durant anys ha lluitat contra el terrorisme gihadista. Una vegada derrotat aquest, el president dels Estats Units paga els kurds retirant les seves tropes de la regió i permetent que el president de Turquia els bombardegi.

Al nostre món hi ha persones bones i persones despietades. Donald Trump pertany essencialment al segon grup.                                  

Trump, el hombre sin piedad

No le quita el sueño ordenar que con la llegada de inmigrantes, en la frontera con México, se separe a los niños de sus familias, ya que si esto le impidiera dormir no lo haría. 

Descansa sin cuita tras no tomar medida alguna contra el cambio climático, pese al incremento de desastres naturales que afectan al planeta, con especial incidencia en la gente más pobre. Dado que son las barracas las que sucumben y no las mansiones, nada turba su tranquilidad.

Tampoco le afecta que su decisión de reconocer a Jerusalén como capital de Israel provocara enfrentamientos, heridos y muertes. Nada despierta su piedad, nada le remueve la conciencia.

Su última hazaña ha consistido en abandonar a su suerte a la población kurda que durante años ha luchado contra el terrorismo yihadista. Una vez derrotado este, el presidente de los Estados Unidos paga a los kurdos retirando sus tropas de la región y permitiendo que el presidente de Turquía les bombardee.

En nuestro mundo hay personas buenas y personas despiadadas. Donald Trump pertenece esencialmente al segundo grupo.

Drones mortíferos - Drons mortífers

Drons mortífers

La tecnologia, com la ciència, la seva font, no és perversa per si mateixa. Qualsevol mal possible és induït pels seus usuaris. La intel·ligència artificial en forma de dron pot resultar benefactora salvant vides o bé maligna segant-les. Un dron pot ser manipulat per bons professionals o per mans inexpertes, com les que per error van causar la mort de 40 obrers a l’Afganistan. L’artefacte pertanyia als Estats Units, país que s’apunta progressivament a la seva utilització.

Va succeir el mes de setembre proppassat, en un context de violència expressa que s’estén al llarg dels anys sense que es prevegi un final. Matances organitzades a les quals darrerament cal afegir-hi una elevada suma de morts no deliberades ocasionades per drons. Durant els últims sis mesos, han estat 363 els civils afganesos que han perdut la vida atacats per drons dels Estats Units, se suposa que no intencionadament. Per als morts, tot i això, no hi ha cap diferència en l’intencionat i l’involuntari. De fet, tampoc no els importa que els nord-americans no hagin demanat disculpes pels seus fatals errors.

No, la tecnologia no és mai culpable, però hi ha alguns instruments més susceptibles de causar mal que d’altres. Els drons resulten temibles perquè actuen sense pilot. Són capaços de causar víctimes sense que els seus amos pateixin baixes. Si existint aquesta possibilitat les guerres han proliferat, esgarrifa considerar quant indemnes queden els atacants amb drons, quant fàcilment poden jugar amb ells mentalitats pertorbades, curtes d’intel·ligència o malvades. No obstant això, fins ara poques han estat les veus alçades qüestionant, analitzant, avaluant el potencial dels drons i exigint el seu control.                            

Drones mortíferos

La tecnología, al igual que la ciencia, su fuente, no es perversa por sí misma. Cualquier mal posible es inducido por sus usuarios. La inteligencia artificial en forma de dron puede resultar benefactora salvando vidas o bien maligna segándolas. Un dron puede ser manipulado por buenos profesionales o por manos inexpertas, como las que por error causaron la muerte de 40 obreros en Afganistán. El artefacto pertenecía a los Estados Unidos, país que se apunta progresivamente a su utilización.

Sucedió el pasado mes de septiembre, en un contexto de violencia expresa que se extiende a lo largo de los años sin que se prevea un final. Matanzas organizadas a las que últimamente hay que agregar una elevada suma de muertes no deliberadas ocasionadas por drones. Durante los últimos seis meses, han sido 363 los civiles afganos que han perdido la vida atacados por drones de los Estados Unidos, se supone que no intencionadamente. Para los muertos, sin embargo, no hay diferencia alguna en lo intencionado y lo involuntario. De hecho, tampoco les importa que los norteamericanos no hayan pedido disculpas por sus fatales errores.

No, la tecnología nunca es culpable, pero hay algunos instrumentos más susceptibles de causar daño que otros. Los drones resultan temibles porque actúan sin piloto. Son capaces de causar víctimas sin que sus dueños sufran bajas. Si existiendo esta posibilidad las guerras han proliferado, estremece el considerar cuan indemnes quedan los atacantes con drones, cuan fácilmente pueden jugar con ellos mentes perturbadas, cortas de inteligencia o malvadas. No obstante, hasta el momento pocas han sido las voces alzadas cuestionando, analizando, evaluando el potencial de los drones y exigiendo su control.