El Espai Barça hace pensar - L’Espai Barça fa rumiar

 

                                    L’Espai Barça fa rumiar 

Milions amunt i avall, crèdits a amunt i avall, consultes amunt i avall. I tant que cal consultar, perquè es tracta de molts diners i molt endeutament! La pregunta a fer-se és, no estan bé com estan, instal·lacions i socis, mentre no hi hagi virolles pròpies? Quina mania això d’estirar més el braç que la màniga. Als bancs ja els va bé, però, al club també?

A les persones que el futbol tant se’ns en dona, ens mareja i fins i tot ens incomoda saber que es mouen tants milions en traspassos de jugadors (que després, malauradament, es lesionen), i que es pretén gastar-ne tants en estadis. Amb els anys, el futbol ha passat de ser un esport de barri, local, comarcal, nacional a una faràndula internacional desmesurada. Ja s’ho faran, però dol llegir i sentir tanta disbauxa en milions. 

            El Espai Barça hace pensar 

Millones arriba y abajo, créditos a arriba y abajo, consultas arriba y abajo. ¡Y por supuesto que hay que consultar, porque se trata de mucho dinero y mucho endeudamiento! La pregunta a hacerse es, ¿no están bien como están, instalaciones y socios, mientras no haya parné propio? Qué manía esa de gastar más de lo que se tiene. A los bancos ya les va bien, sin embargo, ¿al club también?

A las personas que el fútbol no nos interesa, nos marea e incluso nos incomoda saber que se mueven tantos millones en traspasos de jugadores (que después, desgraciadamente, se lesionan), y que se pretende gastar tantos en estadios. Con los años, el fútbol ha pasado de ser un deporte de barrio, local, comarcal, nacional a una farándula internacional desmesurada. Ya se apañarán, pero duele leer y oír tanto desenfreno en millones.

Los radiofonistas se divierten mucho - Els radiofonistes es diverteixen molt

 

                      Els radiofonistes es diverteixen molt 

Quantes vegades, en sintonitzar la ràdio, trobem que els radiofonistes estant rient? Moltes, i en diverses emissores. Que bé s’ho passen! Que graciós deu ser tot el que diuen! De comú, els humoristes, els que volen fer riure als receptors de les seves humorades, resten seriosos, mentre que són els altres els que riuen. Exemples n’hi ha a grapats, sorgint el malaguanyat Eugenio com a imatge paradigmàtica.

Pel que fa als radiofonistes que tant es diverteixen entre ells, potser que no esperin que els oients per força comparteixin la seva diversió. Més aviat el contrari, amb la qual cosa queden com a una mica beneits.

A què ve tanta rialla en grup? A què ve fer tertúlia a l’estudi com si estiguessin a casa? A vegades, ni tan sols se’ls entén, parlant tots alhora. Quina manera més nova de fer ràdio, a segons quines cadenes! La gent jove, si de cas les escolta, no pot comparar amb la radiofonia d’abans, però els més grans sí que podem, i agraïm que encara hi hagi emissores que, si volen entretenir, deixin amb intel·ligència que el riure o el somriure brolli dels oïdors.

                              Los radiofonistas se divierten mucho 

¿Cuántas veces, al sintonizar la radio, nos encontramos con que los radiofonistas estando riendo? Muchas, y en varias emisoras. ¡Qué bien se lo pasan! ¡Qué gracioso debe de ser todo lo que dicen! De común, los humoristas, los que quieren hacer reír a los receptores de sus humoradas, están serios, mientras que son los demás los que ríen. Ejemplos los hay a montones, surgiendo el malogrado Eugenio como imagen paradigmática.

Respecto a los radiofonistas que tanto se divierten entre ellos, quizás no deberían esperar que los oyentes por fuerza compartan su diversión. Más bien el contrario, con lo cual quedan como un poco tontainas.

¿A qué viene tanta carcajada en grupo? ¿A qué viene hacer tertulia en el estudio como si estuvieran en casa? A veces ni siquiera se les entiende, hablando todos al mismo tiempo. ¡Qué manera más nueva de hacer radio, en según qué cadenas! La gente joven, si acaso las escucha, no puede comparar con la radiofonía de antes, pero los mayores sí que podemos, y agradecemos que todavía haya emisoras que, si desean entretener, con inteligencia dejen que la risa o la sonrisa brote de los oyentes.

 

Militarismo, pobreza y no poder votar a pacifistas y juiciosos - Militarisme, pobresa i no poder votar a pacifistes i assenyats

 

          Militarisme, pobresa i no poder votar a pacifistes i assenyats 

Països avançats o subdesenvolupats, Estats Units, la Xina, Rússia o la Índia, tots ells amb grans bosses de pobresa, estat armats fins a les dents. La indústria armamentista creix sense aturador, amb una despesa anual de 778.000 milions de dòlars per part dels EE.UU. i de 252.000 milions per part de la Xina. Per esmentar només uns capdavanters.

Assimilem les xifres i horroritzem-nos com cal. Milers i milers de persones pobres emigrant, morint pel camí, sents tractades com a ramats, ni un dòlar per a elles i milions per al militarisme.

Què podem fer els mortals que no estem d’acord amb el concepte de, si vols la pau has de preparar-te per a la guerra? Fal·làcia que alimenta la indústria bèl·lica i els seus paràsits mentre empobreix els súbdits i amenaça el món sencer amb la destrucció. El cas és que continuem sent súbdits, als uns de monarques i d’altres no, però tots súbdits d’aquest poder mundial constituït per industrials, multinacionals i polítics venuts o estúpids.

Un gran problema és que no podem votar a polítics pacifistes y assenyats perquè no n’hi ha o els fem irrellevants. En un cercle viciós, els mateixos supeditats fan amb els seus vots que els parlaments s’omplin dels que abonen l’armamentisme, invisibilitzant alhora els que hi estan en contra. No ens n’adonem, tot acceptant els fets consumats, permetent així el funcionament del nostre desafortunat sistema.

                    Militarismo, pobreza y no poder votar a pacifistas y juiciosos 

Países avanzados o subdesarrollados, Estados Unidos, China, Rusia o India, todos ellos con grandes bolsas de pobreza, están armados hasta los dientes. La industria armamentista crece sin trabas, con un gasto anual de 778.000 millones de dólares por parte de los EE.UU. y de 252.000 millones por parte de China. Para mencionar tan solo a unos abanderados.

Asimilemos las cifras y horroricémonos como es debido. Miles y miles de personas pobres emigrando, muriendo por el camino, siendo tratadas como ganado, ni un dólar para ellas y millones para el militarismo.

¿Qué podemos hacer los mortales que no estamos de acuerdo con el concepto de, si quieres la paz tienes que prepararte para la guerra? Falacia que alimenta a la industria bélica y sus parásitos mientras empobrece a los súbditos y amenaza el mundo entero con la destrucción. El caso es que seguimos siendo súbditos, los unos de monarcas y otros no, pero todos súbditos de este poder mundial constituido por industriales, multinacionales y políticos vendidos o estúpidos.

Un gran problema es que no podemos votar a políticos pacifistas y juiciosos porque no los hay o los hacemos irrelevantes. En un círculo vicioso, los mismos supeditados hacen con sus votos que los parlamentos se colmen de los que abonan el armamentismo, invisibilizando al mismo tiempo a los que están en contra. No nos damos cuenta, aceptando los hechos consumados, permitiendo así el funcionamiento de nuestro desafortunado sistema.

Vivir en un mundo amenazador - Viure en un món amenaçador

 

                                Viure en un món amenaçador 

Això és el que ens passa, que vivim entre notícies dels mitjans de comunicació majoritàriament doloroses. No perquè en tinguin la culpa, ells només transmeten el que succeeix, però a vegades sembla que tan sols triïn el que és dolent per a la humanitat sencera. Una mica de llum i d’aire fresc, si us plau! Per una informació encoratjadora, cent de desmoralitzadores. És clar que, tenim el món que tenim.

La pandèmia, amb les seves pujades i baixades, amb el mal record del confinament, ens ha posat la por al cos. Saber, a més a més, que gran part del planeta no està immunitzada , fa tremolar, sigui per egoisme, sigui per empatia.

I el canvi climàtic, que ja tenim aquí i que promet encara més devastació! Ni quan les informacions ens volen fer veure que a Glosgow s’hi posarà remei, aconsegueixen que ens tranquil·litzem.  A les imatges de parcs eòlics, plaques solars i cotxes elèctrics s’hi superposen les de fàbriques amb xemeneies fumejant sense parar. No els podem creure, a aquest dirigents que són marionetes de les corporacions petrolieres i gasístiques.  La crisi climàtica, vet aquí la més brutal amenaça.

Per la seva banda, les superpotències armant-se cada dia més. Milions i milions gastats per espantar-nos amb possibles guerres i deixant que hi hagi gent patint fam.  Aquest és el nostre món global, al costat de les misèries particulars que cadascú pugui experimentar.

                            Vivir en un mundo amenazador 

Eso es lo que nos ocurre, que vivimos entre noticias de los medios de comunicación mayormente dolorosas. No porque tengan la culpa, ellos solo transmiten lo que sucede, pero a menudo parece que solo elijan lo que es malo para la humanidad entera. ¡Un poco de luz y de aire fresco, por favor! Por una información alentadora, cien desmoralizadoras. Claro que, este es el mundo que tenemos.

La pandemia, con sus subidas y bajadas, con el pésimo recuerdo del confinamiento, nos ha puesto el miedo en el cuerpo. Saber, además, que gran parte del planeta no está inmunizada, nos hace temblar, sea por egoísmo, sea por empatía.

¡Y ese cambio climático, el que ya tenemos aquí y que promete aún más devastación! Ni cuando las informaciones pretenden hacernos ver que en Glosgow se pondrá remedio, consiguen que nos tranquilicemos.  A las imágenes de parques eólicos, placas solares y coches eléctricos se superponen las de fábricas con chimeneas humeando sin cesar. No podemos creerles, a estos dirigentes que son marionetas de las corporaciones petroleras y gasísticas.  La crisis climática, he ahí la más brutal amenaza.

Por su parte, las superpotencias armándose cada día más. Millones y millones gastados para asustarnos con posibles guerras y dejando que haya gente hambrienta. Este es nuestro mundo global, al lado de las miserias particulares que cada cual pueda experimentar.