Qué votaron los estadounidenses - Què van votar els nord-americans

         Què van votar els nord-americans

Gairebé 60 milions de persones van votar Donald Trump per fer-lo president dels Estats Units, la nació encara més poderosa del món. Això vol dir que els hi sembla bé el camí per on els durà, el mal és que la resta dels nord-americans també se l’hauran d’empesar, però això és la democràcia, el poder de les majories. Un  mètode imperfecte, sens dubte, però fins ara el millor que hi ha. L’altre mal, amb tot, és que Trump ens l’haurem d’empassar també nosaltres, la resta del habitants del planeta, i amb unes perspectives que d’antuvi ja pinten fatal.

Climatològicament, atès que Trump ha posat al capdavant de l’Agència de Protecció del Medi Ambient un negacionista del canvi climàtic com és Scott Pruitt. Deu se perquè se les veu a venir que Barack Obama ha prohibit a perpetuïtat les perforacions a l’Àrtic, ara que encara pot prendre decisions. És clar que després del 20 de gener, quan pregui possessió, el nou president potser podrà revocar el que li sembli.

Nuclearment, ja que de sobte s’ha engegat una perillosa pugna entre Putin i els EUA enfocada a una escalada armamentista, abonada per Trump, amb arsenals nuclears inclosos.

Tremolem pel què ens espera, i lamentem més encara que el triomf de Trump els vots que va rebre. Tants milions de persones que pensen com ell. Lamentem-ho només els que no hi estem d’acord, és clar.

Principio del formulario

Qué votaron los estadounidenses

Casi 60 millones de personas votaron Donald Trump para hacerlo presidente de los Estados Unidos, la nación todavía más poderosa del mundo. Esto significa que les gusta el camino por donde los llevará, lo malo es que el resto de los norteamericanos también se lo tendrán que tragar, pero esto es la democracia, el poder de las mayorías. Un método imperfecto, sin duda, pero hasta ahora el mejor que existe. El otro mal, empero, es que a Trump nos lo tendremos que tragar también nosotros, el resto de habitantes del planeta, y con unas perspectivas que de entrada ya pintan fatal.

Climatológicamente, dado que Trump ha puesto al frente de la Agencia de Protección del Medio Ambiente a un negacionista del cambio climático como es Scott Pruitt. Debe de ser porque se las ve venir que Barack Obama ha prohibido a perpetuidad las perforaciones en el Ártico, cuando aún puede tomar decisiones. Claro está que después del 20 de enero, cuando tome posesión, el nuevo presidente tal vez podrá revocar lo que le parezca.

Nuclearmente, ya que de súbito se ha emprendido una peligrosa pugna entre Putin y los EE.UU. enfocada a una escalada armamentista, abonada por Trump, con arsenales nucleares incluidos.

Temblemos por lo que nos espera, y lamentemos más aún que el triunfo de Trump los votos que recibió. Tantos millones de personas que piensan como él. Lamentémoslo únicamente los que no estamos de acuerdo, es obvio.

¿Quién teme a las redes sociales? - Qui té por de les xarxes socials?

                    Qui té por de les xarxes socials?

Ningú. A l’obra de teatre d’Edward Albee tampoc ningú no té por de Virgina Woolf. Tot plegat només és un dir. Nogensmenys, de tant en tant passen coses alarmants. Pel que sembla, a les eleccions presidencials dels Estats Units hi va haver interferències de hackers  russos en correus electrònics que van decantat el triomf pel cantó de Donald Trump. Es denuncia sovint l’ús de les xarxes socials per manipular l’opinió pública en qualsevol tema, la publicació de notícies falses, de mentides difamatòries. La pròpia Alemanya tem que la cibernètica interfereixi en els seus propers comicis.

El cert és que l’alemanya Oficina Federal per a la Protecció de la Constitució ja ha descobert a internet intents de desacreditar partits i polítics.  Una tàctica de la desinformació de la qual en va parlar Angela Merkel al Bundestag. “Hem d’afrontar aquest fenomen, i si és necessari, regular-lo”, va dir. Fenomen greu quan ateny als governants i a les conseqüències sobre el governats, però també perillós per als assumptes particulars. Les falsedats, les exageracions, la violació de la intimitat poden fer molt mal.

Per això està bé que els governs es proposin legislar respecte d’aquest tema, i també ho està que xarxes socials com ara Facebook i d’altres es vagin comprometent a vigilar què publiquen i a esborrar el que sigui tòxic. Amb tot, potser encara seria millor que fossin els mateixos usuaris els que vigilessin, esbrinessin què és veritat o mentida, es preocupessin de trobar les fonts, sabessin què han de captar i què han de rebutjar. Seria fantàstic que la societat civil no hagués de ser protegida como una criatura sense enteniment.

   ¿Quién teme a las redes sociales?

Nadie. En la obra de teatro de Edward Albee tampoco nadie teme a Virgina Woolf. Solo es un decir. No obstante, de vez en cuando ocurren cosas alarmantes. Al parecer, en  las elecciones presidenciales de Estados Unidos hubo interferencias de hackers rusos en correos electrónicos que decantaron el triunfo hacia el lado de Donald Trump. A menudo se denuncia el uso de las redes sociales para manipular la opinión pública en cualquier tema, la publicación de noticias falsas, de mentiras difamatorias. La propia Alemania teme que la cibernética interfiera en sus próximos comicios.

Lo cierto es que la alemana Oficina Federal para la Protección de la Constitución ya ha descubierto en internet intentos de desacreditar a partidos y políticos. Una táctica de desinformación de la que habló Angela Merkel en el Bundestag. “Tenemos que afrontar este fenómeno, y si es necesario, regularlo,” dijo. Fenómeno grave cuando atañe a los gobernantes y a las consecuencias sobre el gobernados, pero también peligroso para los asuntos particulares. Las falsedades, las exageraciones, la violación de la intimidad pueden hacer mucho daño.

Por eso está bien que los gobiernos se propongan legislar respecto de este tema, y también lo está que redes sociales como Facebook y otras se vayan comprometiendo a vigilar qué publican y a borrar lo que sea tóxico. Sin embargo, quizás aún sería mejor que fueran los propios usuarios los que vigilaran, averiguaran qué es verdad o mentira, se preocuparan de encontrar las fuentes, supieran qué han de captar y qué han de rechazar. Sería fantástico que la sociedad civil no tuviera que ser protegida como una criatura sin seso.

Robots. Amigos o enemigos - Robots. Amics o enemics

                               Robots. Amics o enemics

Als Estats Units, a Seattle, la multinacional Amazon, emperadriu de las vendes per Internet, ha obert una botiga no virtual que ja no necessita caixers ni caixeres. Els clients van agafant els productes de les prestatgeries, el preu queda registrat al telèfon mòbil, es va omplint el carretó, tot es va sumant al compte final i després es pagarà a càrrec de la targeta bancària. Del carretó del supermercat al propi i cap el carrer. Ni cues, ni tracte personal, ni simpaties o antipaties. Més clar i ràpid, impossible.

La telemàtica és una mena de robot, impalpable però que fa un paper semblant. Treballa, substitueix persones, no crea problemes als empresaris. La robòtica, que està creixent exponencialment, determina el present i el futur del sistema socioeconòmic. Menys empleats, més població activa sense feina configurant un atur endèmic, més subsidis socials fins allà on arribin.  Absència de conflictes laborals a les empreses. Ni sindicats, ni convenis, ni negociacions salarials. Això que se’n diu un nou món. No és un eufemisme, és una certesa, y caldrà pensar sobre la nova manera de viure, de relacionar-se poderosos y subalterns, més exactament, innecessaris.

Amb tot, els poderosos encara no estaran del tot satisfets, atès que l’ésser humà és insaciable. I aquí un homenatge a la vinyeta publicada per JL Martín l’agost d’aquest any. Es veuen uns empresaris davant d’un robot i un d’ells diu: “Està bé que els robots substitueixin la mà d’obra, però seria ideal que, a més, consumissin i els agradés el futbol”. Genial!...

Robots. Amigos o enemigos

En los Estados Unidos, en Seattle, la multinacional Amazon, emperatriz de las ventas por Internet, ha abierto una tienda no virtual que ya no necesita cajeros ni cajeras. Los clientes van cogiendo los productos de las estanterías, el precio queda registrado en el teléfono móvil, se va llenando el carro, todo se va sumando a la cuenta final y después se pagará a cargo de la tarjeta bancaria. Del carro del supermercado al propio y hacia la calle. Ni colas, ni trato personal, ni simpatías o antipatías. Más claro y rápido, imposible.

La telemática es una especie de robot, impalpable pero que hace un papel similar. Trabaja, sustituye personas, no crea problemas a los empresarios. La robótica, que está creciendo exponencialmente, determina el presente y el futuro del sistema socioeconómico. Menos empleados, más población activa sin trabajo configurando un paro endémico, más subsidios sociales hasta allí donde lleguen.  Ausencia de conflictos laborales en las empresas. Ni sindicatos, ni convenios, ni negociaciones salariales. Esto que se llama un nuevo mundo. No es un eufemismo, es una certeza, y convendrá pensar sobre la nueva manera vivir, de relacionarse poderosos y subalternos, más exactamente, innecesarios.

No obstante, los poderosos todavía no estarán totalmente satisfechos, ya que el ser humano es insaciable. Y aquí un homenaje a la viñeta publicada por JL Martín en agosto de este año. Se ven unos empresarios delante de un robot y uno de ellos dice: “Está bien que los robots sustituyan la mano de obra, pero sería ideal que, además, consumieran y les gustara el fútbol”. ¡Genial!...

Del Ford Pinto a Lamia

                                                Del Ford Pinto a Lamia

Algú té present el cas del Ford Pinto als Estats Units? Fem memòria. A la dècada dels 70 del segle passat, la Ford Motor Company va comprovar que el seu cotxe Pinto tenia un defecte de fabricació en el dipòsit de combustible que feia que explotés en determinats accidents. Llavors, la companyia va calcular què era més eficient des del punt de vista dels costos, si reparar tots els automòbils en circulació o pagar las indemnitzacions per danys físics o decés. Fets el números, van constatar que resultava més barat pagar per les víctimes que pagar per les reparacions. Així que, tot va seguir igual. Per altra banda, Ford va se absolt d’homicidi imprudent el març de 1980.

A l’any 2016, fa pocs dies que un avió de la aerolínia Lamia es va estavellar a Medellín amb el resultat de 71 morts i 6 supervivents. S’ha sabut que la causa de l’accident va ser que el  carburant s’havia esgotat. Hi ha una normativa internacional que obliga les companyies a disposar de suficient combustible per poder volar fins a 30 minuts més del previst, quelcom que Lamia no va acomplir. El voler estalviar posant en risc la vida d’altri s’adiu molt amb l’esmentat cas del Ford Pinto. A fi de comptes, és dur haver de suportar un sistema, el capitalista, que aboca a uns tals comportaments.

Del Ford Pinto a  Lamia

¿Alguien tiene presente el caso del Ford Pinto en Estados Unidos? Hagamos memoria. En la década de los 70 del siglo pasado, la Ford Motor Company comprobó que su coche Pinto tenía un defecto de fabricación en el depósito de combustible que hacía que explotara en determinados accidentes. Entonces, la compañía calculó qué era más eficiente desde el punto de vista de los costes, si reparar todos los automóviles en circulación o pagar las indemnizaciones por daños físicos o fallecimiento. Hechos los números, constataron que resultaba más barato pagar por las víctimas que pagar por las reparaciones. Así que, todo siguió igual. Por lo demás, Ford fue absuelto de homicidio imprudente en marzo de 1980.

En el año 2016, hace pocos días que un avión de la aerolínea Lamia se estrelló en Medellín con el resultado de 71 muertos y 6 supervivientes. Se ha sabido que la causa del accidente fue que el carburante se agotó. Existe una normativa internacional que obliga a las compañías a disponer de suficiente combustible para poder volar hasta 30 minutos más del tiempo previsto, algo que Lamia no cumplió. El querer ahorrar poniendo en riesgo la vida de otros se conjuga con el mencionado caso del Ford Pinto. A fin de cuentas, es duro tener que aguantar un sistema, el capitalista, que conduce a tales comportamientos.