La radio de la señora Montserrat - La ràdio de la senyora Montserrat

La ràdio de la senyora Montserrat

Quan jo era nena acostumava a jugar amb una veïna meva del mateix replà. Recordo que un vespre vaig entrar a la seva casa amb la meva mare, que portava una tassa de brou per a la seva, afligida crec que de grip. Em va sorprendre molt veure que la malalta, que feia llit, tenia al costat d’ella una petita ràdio. Era vídua des de feia uns mesos, i amb veu queixosa va dir, assenyalant l’aparell, que li feia companyia fins que aconseguia adormir-se.

No m’explico per què em va xocar tant la seva necessitat d’escoltar la ràdio a la nit, com si fos un nadó demandant que li cantessin una cançó de bressol. I potser encara m’explico menys que aquest fet se m’hagi quedat gravat a la memòria.

Transcorreguts els anys, l’explicació se m’apareix nítida. Els artefactes moderns tenen la seva raó de ser a l’uníson dels canvis en les relacions socials. A mesura que la família es tornava més nuclear, quan avis, pares, fills, oncles i nebots ja no es reunien al costat del foc per xerrar fins que els entrava el son, la ràdio i més tard la televisió van anar ocupant el lloc dels parents. Vituperada aquesta última amb freqüència, compleix en realitat un gran servei per al cúmul de persones grans que viuen en solitud. No és debades que moltes tenen el televisor en marxa durant tot el dia, requerint una veu al seu costat, encara que no procedeixi d’una persona palpable. Que la requereixin a l’anar-se’n al llit, encara que no sigui la d’un ésser estimat.

La consonància entre el sistema de vida i la tecnologia resulta inqüestionable. Com si l’univers, tan enigmàtic, fos al cap i a la fi comprensible.            

             La radio de la señora Montserrat

Cuando yo era niña solía jugar con una vecina mía del mismo rellano. Recuerdo que un anochecer entré en su casa con mi madre, que llevaba una taza de caldo para la suya, aquejada creo que de gripe. Me sorprendió mucho ver que la enferma, que guardaba cama, tenía junto a ella una pequeña radio. Era viuda desde hacía unos meses, y con voz quejumbrosa dijo, señalando el aparato, que le hacía compañía hasta que conseguía dormirse.

No me explico por qué me chocó tanto su necesidad de oír la radio por la noche, como si fuera un bebé demandando que le cantaran una nana. Y quizás aún me explico menos que semejante hecho se me haya quedado grabado en la memoria.

Transcurridos los años, la explicación se me aparece nítida. Los artilugios modernos tienen su razón de ser al unísono de los cambios en las relaciones sociales. A medida que la familia se volvía más nuclear, cuando abuelos, padres, hijos, tíos y sobrinos ya no se reunían junto al fuego para charlar hasta que les entraba el sueño, la radio y más tarde la televisión fueron ocupando el lugar de los parientes. Vituperada esta última con frecuencia, cumple en realidad un gran servicio para el cúmulo de personas mayores que viven en soledad. No es en balde que muchas tienen el televisor en marcha durante todo el día, requiriendo una voz junto a ellas, aunque no proceda de una persona palpable. Que la requieran al irse a la cama, aunque no sea la de un ser amado.

La consonancia entre el sistema de vida y la tecnología resulta incuestionable. Como si el universo, tan enigmático, fuera al cabo comprensible.

Las imágenes del Cristo románico o renacentista - Les imatges del Crist romànic o renaixentista

Les imatges del Crist romànic o renaixentista

El Crist que ens transmet la iconografia cristiana romànica és molt diferent de l'aportat a partir del Renaixement i més tard el Barroc. A les imatges religioses de l’Edat Mitjana està absent l’alarmisme que introduirà l’Edat Moderna. Rostres arrodonits, actituds plàcides, colors variats i vius, ni tan sols la crucifixió no sembla dolorosa. Serà el Renaixement el que introdueixi la Creu amb el cos ensangonat de Jesús i, sobretot, la icona per excel·lència, la corona d’espines.

Sembla que, quan les idees de la Modernitat desperten les consciències i conviden a pensar, l’Església decideix esgrimir el suprem sacrifici, el martiri, per estremir al cristià amb l’estampa més espantosa.  No sols el rostre i el cos de Crist ferits converteixen el cristianisme en una religió aterridora, també el dolor imprès a les imatges dels seus acompanyants oprimeix l’ànima dels creients.

Altres transformacions es van succeint al llarg del temps en el ritual cristià. Així, al frontal de l’altar de Santa Maria de Mossoll, pertanyent al primer terç del segle XIII, es recrea una Epifania en la qual el rei Baltasar va segon i no és pas negre. En canvi, a Sant Vicens de Cardona, cap al 1360, és Gaspar qui segueix a Melcior, mentre que la cara de Baltasar ja és més fosca, tot i que sense arribar a ser atzabeja. Fins que la negritud definitiva podem trobar-la, per exemple, en una pintura de Jacopo Bassano datada el 1580. En la seva Adoració dels Mags, Baltasar és alhora el tercer i negre.

Disquisicions tal vegada apropiades per aquest Divendres Sant.     

Las imágenes del Cristo románico o renacentista

El Cristo que nos transmite la iconografía cristiana románica es muy distinto del aportado a partir del Renacimiento y más tarde el Barroco. Las imágenes religiosas del medioevo carecen del tremendismo que introducirá la Edad Moderna. Rostros redondeados, actitudes plácidas, colores variados y vivos, ni siquiera la crucifixión parece dolorosa. Será el Renacimiento el que introduzca la Cruz con el cuerpo ensangrentado de Jesús y, sobre todo, el icono por excelencia, la corona de espinas.

Parece que, cuando les ideas de la Modernidad despiertan las conciencias e invitan a pensar, la Iglesia decide esgrimir el supremo sacrificio, el martirio, para estremecer al cristiano con la estampa más espantosa.  No solo el rostro y el cuerpo de Cristo lacerados convierten el cristianismo en una religión aterradora, también el dolor impreso en las imágenes de sus acompañantes oprime el alma de los creyentes.

Otras transformaciones se van sucediendo a lo largo del tiempo en el ritual cristiano. Así, en el frontal del altar de Santa Maria de Mossoll, perteneciente al primer tercio del siglo XIII, se recrea una Epifanía en la cual el rey Baltasar va segundo y no es negro. En cambio, en Sant Vicens de Cardona, hacia 1360, es Gaspar quien sigue a Melchor, mientras que la faz de Baltasar ya es más oscura, aunque sin llegar a ser azabache. Hasta que la negritud definitiva podemos encontrarla, por ejemplo, en una pintura de Jacopo Bassano fechada en 1580. En su Adoración de los Magos, Baltasar es a la vez el tercero y negro.

Disquisiciones quizás apropiadas en este Viernes Santo.

Cuanto más ricos, menos generosos - Com més rics, menys generosos

       Com més rics, menys generosos

Vet aquí la clau infal·lible per acumular béns. No donar res, o molt poc als altres. Tot per a un mateix, com a màxim per als de la seva pròpia sang.

La Coordinadora Catalana de Fundacions ha constatat a través d’un estudi que els més pobres són els que percentualment més contribueixen en donacions. Si les persones benestants solen aportar un misèrrim 0,1% de la seva renda, les menys afortunades cooperen amb un 1,4% dels seus ingressos, una diferència considerable. Si bé aquelles ajuden amb quantitats més elevades, el cert és que es desprenen d’una part molt menor del seu patrimoni. Es fa palès, en conseqüència, que les capes baixes de la població es mostren molt més disposades a socórrer els menys afavorits.

És a dir, la gent rica ho seria en menor mesura si compartís amb major mesura amb els altres. Si, en el cas de que es tracta, les seves donacions ascendissin a l’1,4% dels seus cabals. Quina pluja de diners per a les ONG i altres entitats sense ànim de lucre!... Quin buidatge de butxaques dels adinerats!...

A fi de comptes, quelcom que no succeeix, tal com queda comprovat. Cadascú situat al seu escalafó social, i cadascú amb el seu grau de generositat i d’empatia vers els seus semblants.

Cuanto más ricos, menos generosos

He aquí la clave infalible para acumular bienes. No dar nada, o muy poco a los demás. Todo para uno mismo, máxime para los de su propia sangre.

La Coordinadora Catalana de Fundaciones ha constatado a través de un estudio que los más pobres son los que porcentualmente más contribuyen en donaciones. Si las personas acomodadas suelen aportar un misérrimo 0,1% de su renta, las menos afortunadas cooperan con un 1,4% de sus ingresos, una diferencia considerable. Si bien aquellas ayudan con cantidades más elevadas, lo cierto es que se desprenden de una parte mucho menor de su patrimonio. Se hace patente, en consecuencia, que las capas bajas de la población se muestran mucho más dispuestas a socorrer a los menos favorecidos.

A lo dicho, la gente rica lo sería en menor medida si compartiera en mayor medida con los demás. Si, en el caso de que se trata, sus donaciones ascendieran al 1,4% de sus caudales. ¡Qué lluvia de dinero para las ONG y otras entidades sin ánimo de lucro!... ¡Qué vaciado de bolsillos de los adinerados!...

Es algo que no sucede, tal como queda comprobado. Cada cual sito en su escalafón social, y cada cual con su grado de generosidad y de empatía hacia sus semejantes.

Un Robot para acompañar a gente mayor - Un robot per acompanyar gent gran

             Un robot per acompanyar gent gran

Em remunto a la Fira Tecnològica de Xangai de l’any passat, quan un dels seus productes estrella era un robot pensat per ocupar-se de persones ancianes. Tenia forma de pingüí, pesava 30 quilos i feia un metre d’alçada. A la Xina com aquí, com a tot el món desenvolupat, la gent gran és i serà cada vegada més nombrosa. Com més vell o vella se sigui, més necessitat d’atencions, i pel que sembla, menys se’n gaudeixen, en general. No perquè no existeixin joves capaços de prodigar-les, les atencions, sinó perquè les seves ocupacions no els ho permeten o els seus interessos són uns altres.

A Espanya, gairebé dos milions d’ancians o ancianes, principalment elles, viuen sense companyia. Més que l’edat, barem que s’utilitza, hauria de comptar l’estat de salut, tant física com emocional. En qualsevol cas, el que un robot humanoide com el presentat a Xangai oferia era mitigar la solitud i pal·liar qualsevol deficiència anímica.

Per “només” 12.000 dòlars seria possible aconseguir un amic no humà però apte per comportar-se segons l’humor del seu amo o mestressa, capaç de contestar preguntes (habituals, se suposa), actuar com una capsa de música, o com un contista, en la bona accepció del mot, o exercitant la memòria de l’ancià. Altres aptituds, tant o més importants, serien les de subministrar la medicació segons les dosis i intervals convenients.

Ignoro si aital amic inorgànic ha arribat a les nostres llars. Potser algunes butxaques s’han pogut permetre la seva adquisició, símbol alhora de poder adquisitiu i de mancança de companyia. Pur contrast entre benestar material i malestar emocional. Contradiccions, com moltes altres de freqüents a la vida humana.

Un Robot para acompañar a gente mayor

Me remonto a la Feria Tecnológica de Shanghái del año pasado, cuando uno de sus productos estrella era un robot pensado para ocuparse de personas ancianas. Tenía forma de pingüino, pesaba 30 kilos y medía un metro de altura. En China como aquí, como en todo el mundo desarrollado, la gente mayor es y será cada vez más numerosa. Cuanto más viejo o vieja se sea, más necesidad de cuidados, y tal parece que menos se goza de ellos, en general. No porque no existan jóvenes capaces de prodigarlos, los cuidados, sino porque sus ocupaciones no se lo permiten o sus intereses son otros.

En España, casi dos millones de ancianos o ancianas, mayormente ellas, viven sin compañía. Más que la edad, baremo que se utiliza, debería contar el estado de salud, tanto física como emocional. En cualquier caso, lo que un robot humanoide como el presentado en Shanghái ofrecía era mitigar la soledad y paliar cualquier deficiencia anímica.

Por “solo” 12.000 dólares sería posible hacerse con un amigo no humano pero apto para comportarse según el humor de su dueño o dueña, capaz de contestar preguntas (habituales, se supone), actuar como una caja de música, o como un cuentista, en la buena acepción de la palabra, o ejercitando la memoria del anciano. Otras aptitudes, tanto o más importantes, serían las de suministrar la medicación según las dosis e intervalos requeridos.

Ignoro si tal amigo inorgánico ha llegado a nuestros lares. Quizás algunos bolsillos han podido permitirse su adquisición, símbolo a la vez de poder adquisitivo y de carencia de compañía. Puro contraste entre bienestar material y malestar emocional. Contradicciones, como otras muchas frecuentes en la vida humana.