divendres, 23 de setembre del 2022

Los desertores rusos - Els desertors russos

 

                                        Els desertors russos 

Ser desertor era un estigma, però ja no ho és. Qui és Putin per enviar al front un pare de família, el fill d’uns pares ancians, l’espòs d’una embarassada, etc.? No és ningú, ni per a això ni per envair Ucraïna.

L’autòcrata ha cridat a files els reservistes, i una llarga corrua d’automòbils amb intenció de creuar la frontera il·lustra la voluntat d’abandonar Rússia per evitar d’anar a la guerra. Pacifistes o simplement persones que volen servar la vida, que no volen matar cap congènere, que pensen per sobre de tot en els seus  éssers estimats.

Aquests desertors no estigmatitzats per ningú que no sigui Putin amb els seus acòlits, aquests reservistes agosarats que es neguen a anar a combatre, representen un primer pas, un exemple. Constitueixen el principi del fi de les guerres.  

                                                         Los desertores rusos 

Ser desertor era un estigma, pero ya no lo es. ¿Quién es Putin para enviar al frente a un padre de familia, al hijo de unos padres ancianos, al esposo de una embarazada, etc.? No es nadie, ni para esto ni para invadir Ucrania.

El autócrata ha llamado a filas a los reservistas, y una larga hilera de automóviles con intención de cruzar la frontera ilustra la voluntad de abandonar Rusia para evitar ir a la guerra. Pacifistas o simplemente personas que quieren preservar la vida, que no quieren matar a ningún congénere, que piensan por encima de todo en sus seres queridos.

Estos desertores no estigmatizados por nadie que no sea Putin con sus acólitos, estos reservistas atrevidos que se niegan a ir a combatir, representan un primer paso, un ejemplo. Constituyen el principio del fin de las guerras.

dissabte, 17 de setembre del 2022

Animalitos en la terraza - Bestioles a la terrassa

 

                                                Bestioles a la terrassa

 

Hi ha animalets que és molt agradable tenir-los a prop quan vius envoltada d’edificis i d’asfalt. En un balcó no se’n veuen tants com en una terrassa, on el desplegament és més nombrós. A la meva hi tinc residents perpetus, els més grans, els dragons.  De sobte apareixen darrera una jardinera i, arrapats a la paret, fugen veloços per amagar-se en una escletxa tan minsa que sembla inversemblant. Com és possible que s’aixafin tant? Són beneficiosos perquè mengen insectes i cucs nocius.

També hi tinc aranyes, teixidores incansables que atrapen mosques visiblement, alguna abella, tot i que aquestes, per sort, solen sortir-se’n. I després hi ha les inevitables formigues, antipàtiques, les que, segons Charles Darwin va estudiar, uneixen els seus ous amb els dels pugons, dels quals s’alimenten, mantenint així la malura a les plantes. Per a què valen les formigues, algun conservacionista m’ho pot explicar?

Quant als visitants esporàdics, els borinots són espectaculars, negres o rossos, brunzint furibunds al voltant de les flors, sobre tot els negres, tan grans. Les abelles també hi són presents, més menudes, lloades sempre per la seva tasca de pol·linització. En cavi, les papallones ja s’han convertit en unes “rara avis”, més fràgils, condemnades pels insecticides industrials que enverinen flors i fulles. En libar el nèctar moren emmetzinades, minvant-se l’espècie sense remei.

Una presència més contundent és la de les merles, marró la femella, negre amb el bec ataronjat el mascle, ambdós elegants. I també la presència de les tórtores, de coll esvelt amb un collaret fosc.

Ja és miracle que en algun petit espai de la gran ciutat, tota ella ciment, soroll i pol·lució, hi pervisquin benaurades bestioles, mitjanes o menudes.

 

                                 Animalitos en la terraza

 

Hay animalitos que es muy agradable tenerlos cerca cuando vives rodeada de edificios y de asfalto. En un balcón no se ven tantos como en una terraza, donde el despliegue es más numeroso. En la mía tengo residentes perpetuos, los más grandes, los dragones. De repente aparecen detrás de una jardinera y, aferrados a la pared, huyen veloces para esconderse en una rendija tan estrecha que parece inverosímil. ¿Cómo es posible que se aplasten tanto? Son beneficiosos porque comen insectos y gusanos nocivos.

También tengo arañas, tejedoras incansables que atrapan moscas visiblemente, alguna abeja, aunque estas, por suerte, suelen liberarse. Y después existen las inevitables hormigas, antipáticas, las que, según Charles Darwin estudió, unen sus huevos a los de los pulgones, de los cuales se alimentan, manteniendo así la plaga en las plantas. ¿Para qué valen las hormigas, algún conservacionista me lo puede explicar?

En cuanto a los visitantes esporádicos, los moscardones son espectaculares, negros o rubios, zumbando furibundos en torno a las flores, sobre todo los negros, tan grandes. Las abejas también están presentes, más pequeñas, alabadas siempre por su tarea de polinización. En cambio, las mariposas ya se han convertido en unas “rara avis”, más frágiles, condenadas por los insecticidas industriales que envenenan flores y hojas. Al libar el néctar mueren intoxicadas, mermándose la especie sin remedio.

Una presencia más contundente es la de los mirlos, marrón la hembra, negro con el pico anaranjado el macho, ambos elegantes. Y también la presencia de las tórtolas, de cuello esbelto con un collar oscuro.

Ya es milagro que en algún pequeño espacio de la gran ciudad, toda ella cemento, ruido y polución, pervivan bienaventurados animales, medianos o pequeños.

dissabte, 10 de setembre del 2022

La soledad no deseada -La solitud no desitjada

 

                             La solitud no desitjada 

Parole, parole, parole... Fets, no paraules. Realitats, no bones intencions. Molta gent se sent sola, en especial moltes persones grans, i diverses iniciatives es proposen alleujar aquest sentiment tan penós. Però a l’hora de la veritat, el més important queda per fer.

Un exemple el trobem al recent servei posat en marxa per la Creu Roja per atendre per mitjans com el telèfon o les diverses xarxes socials a persones que requereixen consol. El funcionament és de deu del matí a sis de la tarda, bé, es pot dir que suficient, però.... només de dilluns a divendres. El personal no treballa els caps de setmana, naturalment, i no es busquen altres persones per a dissabtes i diumenges, just quan els solitaris se senten més sols.

No hi ha res a fer, tot tancat, familiars absents de cap de setmana. Quan més es necessiten, els casals i centres per a la gent gran no obren, atès que la setmana laboral és de cinc dies, i sembla que la solitud també hagi de sentir-se només de dilluns a divendres.

Tan sols paraules, perquè si autènticament importés el benestar dels solitaris, els serveis d’acompanyament estarien amatents en especial els dies de festa.

                                         La soledad no deseada 

Parole, parole, parole... Hechos, no palabras. Realidades, no buenas intenciones. Mucha gente se siente sola, en especial muchas personas mayores, y varias iniciativas se proponen aliviar este sentimiento tan penoso. Pero a la hora de la verdad, lo más importante queda para hacer.

Un ejemplo lo encontramos en el reciente servicio puesto en marcha por la Cruz Roja para atender por medios como el teléfono o las diversas redes sociales a personas que requieren consuelo. El funcionamiento es de diez de la mañana a seis de la tarde, bien, cabe decir que suficiente, sin embargo.... solo de lunes a viernes. El personal no trabaja los fines de semana, naturalmente, y no se buscan otras personas para sábados y domingos, justo cuando los solitarios se sienten más solos.

No tienen nada que hacer, todo está cerrado, los familiares están ausentes de fin de semana. Cuándo más se necesitan, los centros para las personas mayores no abren, dado que la semana laboral es de cinco días, y parece que la soledad también tenga que sentirse solo de lunes a viernes.

Tan solo palabras, porque si auténticamente importara el bienestar de los solitarios, los servicios de acompañamiento prestarían atención en especial los días de fiesta.

divendres, 2 de setembre del 2022

Mejores los neandertales - Millors els neandertals

 

                                           Millors els neandertals 

En una entrevista a VilaWeb, l’arqueòleg Eudald Carbonell manifesta que l’homo sapiens, cromanyó en deien abans, és més imbècil que el neandertal. Ho diu després de haver descobert a l’Abric Romaní de Capellades els fragments d’un crani de fa 60.000 anys. Un èxit històric per al coneixement d’aquesta espècie, des de fa temps subestimada en favor dels sapiens.

Els ossos de crani aportaran informació sobre el llenguatge, l’estructura morfològica, les activitats. Per altra banda, es de suposar que es continuarà considerant que els neandertals van desaparèixer a mans dels cromanyons. Més ferotges uns que els altres. El resultat és que l’espècie triomfadora, en aproximadament 50.000 anys d’existència, ha anat progressant tècnicament sense deixar de conservar la seva ferotgia.  

Per a més inri, l’atribut dels sapiens que semblava bo s’està girant en contra degut a  l’explotació desmesurada dels recursos naturals. Mentre les guerres persisteixen, els efectes sobre el medi ambient a la fi han esclatat en forma d’un canvi climàtic que mena al col·lapse.

Així ho expressa un savi com Eudald Carbonell, així ho estem percebent dia a dia. Tal vegada els neandertals no haguessin estat tan imbècils com els sapiens. “Només una espècie imbècil com la nostra, amb tantes amenaces, no reacciona. L’imbècil és aquella persona a qui no importa què passa al seu entorn i només l’importa què fa ell. La nostra espècie es comporta així”. Incontrovertible, malauradament.

                                             Mejores los neandertales 

En una entrevista en VilaWeb, el arqueólogo Eudald Carbonell manifiesta que el homo sapiens, cromañón decían antes, es más imbécil que el neandertal. Lo dice después de haber descubierto en el Abric Romaní de Capellades los fragmentos de un cráneo de hace 60.000 años. Un éxito histórico para el conocimiento de esta especie, desde hace tiempo subestimada en favor de los sapiens.

Los huesos de cráneo aportarán información sobre el lenguaje, la estructura morfológica, las actividades. Por otra parte, es de suponer que se continuará considerando que los neandertales desaparecieron a manos de los cromañones. Más feroces los unos que los otros. El resultado es que la especie triunfadora, en aproximadamente 50.000 años de existencia, ha ido progresando técnicamente sin dejar de conservar su ferocidad. 

Para más inri, el atributo de los sapiens que parecía bueno se está volviendo en contra debido a la explotación desmesurada de los recursos naturales. En tantos las guerras persisten, los efectos sobre el medio ambiente al fin han estallado en forma de un cambio climático que conduce al colapso.

Así lo expresa un sabio como Eudald Carbonell, así lo estamos percibiendo día a día. Tal vez los neandertales no hubieran sido tan imbéciles como los sapiens. “Solo una especie imbécil como la nuestra, con tantas amenazas, no reacciona. El imbécil es aquella persona a quien no le importa qué pasa en su entorno y solo le importa qué hace él. Nuestra especie se comporta así”. Incontrovertible, desgraciadamente.