divendres, 23 de febrer del 2024

El campesinado ya reclamaba en 1976 - La pagesia ja reclamava l’any 1976

 

                                La pagesia ja reclamava l’any 1976 

Els vells potser ja no ho recorden, la majoria de joves no en tenen ni idea, però en morir Franco hi havia un corrent polític i social que se’n deia Ruptura, la qual hagués conduït a una autèntica transformació del sistema econòmic. Entre els canvis reclamats hi havia els dels pagesos i els consumidors, els quals estaven d’acord en acabar amb els abusos tant dels intermediaris com dels distribuïdors.

Les Associacions de Veïns, en aquells moments molt fortes, eren davanteres en encapçalar unes demandes que els pagesos avalaven en primer terme. Es tractava de que la cistella de la compra s’abaratís suprimint els intermediaris i venent directament dels productors als consumidors. En el paquet també hi entraven els ramaders i els pescadors, i hagués hagut de ser organitzat per un Consell del Consumidor.

La Ruptura se’n va anar a l’aigua* i amb ella l’esmentada perspectiva, com moltes altres, de manera que, transcorreguts 48 anys, els tractors de la pagesia escanyada col·lapsen amb indignació carreteres i ciutats. Molt de temps sense que res hagi canviat. 

*Con y contra Suárez, Eulàlia Solé, Ed. Flor del Viento, 2009 

                         El campesinado ya reclamaba en 1976 

Los viejos quizás ya no lo recuerdan, la mayoría de jóvenes lo desconocen, pero al morir Franco existía una corriente política y social que se llamaba Ruptura, la cual hubiera conducido a una auténtica transformación del sistema económico. Entre los cambios reclamados se encontraban los de los campesinos y los consumidores, los cuales estaban de acuerdo en acabar con los abusos tanto de los intermediarios como de los distribuidores.

Las Asociaciones de Vecinos, por aquel entonces muy fuertes, eran delanteras al encabezar unas demandas que los campesinos avalaban en primer término. Se trataba de que la cesta de la compra se abaratara suprimiendo los intermediarios y vendiendo directamente de los productores a los consumidores. En el paquete también entraban los ganaderos y los pescadores, y hubiera tenido que ser organizado por un Consejo del Consumidor.

La Ruptura se fue al agua* y con ella dicha perspectiva, como muchas otras, de manera que, transcurridos 48 años, los tractores del asfixiado campesinado colapsan con indignación carreteras y ciudades. Mucho tiempo sin que nada haya cambiado. 

 *Con y contra Suárez, Eulàlia Solé, Ed. Flor del Viento, 2009

 

divendres, 16 de febrer del 2024

Encarnizamiento con Julian Assange - Acarnissament amb Julian Assange

 

                                      Acarnissament amb Julian Assange

De totes les injustícies escampades pel món, la comesa contra Julian Assange és una de les més clamoroses. El programador australià, fundador i editor de  WikiLeaks, va revelar durant l’any 2010 els atemptats contra els drets humans realitzats pels EE.UU. a les guerres de l’Afganistan i l’Iraq. 

El van convertir llavors en culpable per denunciar les culpes d’uns altres. El poder per sobre de la veritat. En comptes de ser perseguits i castigats els malfactors que Assange va descobrir, ha estat ell l’implacablement perseguit. Després de passar per diverses vicissituds, fa 5 anys que està empresonat al Regne Unit en una cel·la de màxima seguretat, com el més temible delinqüent, en un espai de 3x2 metres i aïllat durant 23 hores al dia, sense llibres ni internet, sol amb els seus pensaments. És necessària tanta crueltat, té alguna explicació? Fins a quin punt els éssers humans poden ser tan perversos?

Els dies 20 y 21 de febrer hi haurà Audiències Públiques a Londres per  decidir si el procés d’Assange desemboca en una extradició als EE.UU., on li espera una condemna indefinida, i no cal ni imaginar en quines condicions.

Són moltes les mobilitzacions internacionals a favor de la seva llibertat, entre elles la convocada per Amnistia Internacional el dia 20 de febrer a Barcelona davant del Consolat Britànic a les 19h.

Tant de bo uns quants humans puguin salvar-lo i netejar així una mica de brutícia d’aquest planeta tan pestilent.

                                          Encarnizamiento con Julian Assange 

De todas las injusticias esparcidas por el mundo, la cometida contra Julian Assange es una de las más clamorosas. El programador australiano, fundador y editor de WikiLeaks, reveló durante el año 2010 los atentados contra los derechos humanos realizados por los EE. UU. en las guerras de Afganistán e Irak.  

Le convirtieron entonces en culpable por denunciar las culpas de otros. El poder por encima de la verdad. En lugar de ser perseguidos y castigados los malhechores que Assange descubrió, ha sido él el implacablemente perseguido. Después de pasar por varias vicisitudes, hace 5 años que está encarcelado en el Reino Unido en una celda de máxima seguridad, como el más temible delincuente, en un espacio de 3x2 metros y aislado durante 23 horas al día, sin libros ni internet, solo con sus pensamientos. ¿Es necesaria tanta crueldad, tiene alguna explicación? ¿Hasta qué punto los seres humanos pueden ser tan perversos?

Los días 20 y 21 de febrero habrá Audiencias Públicas en Londres para decidir si el proceso de Assange desemboca en una extradición a los EE. UU., donde le espera una condena indefinida, y no hace falta ni imaginar en qué condiciones.

Son muchas las movilizaciones internacionales a favor de su libertad, entre ellas la convocada por Amnistía Internacional el día 20 de febrero en Barcelona ante el Consulado Británico a las 19h. 

Ojalá unos cuantos humanos puedan salvarlo y limpiar así un poco de suciedad de este planeta tan pestilente.


divendres, 9 de febrer del 2024

La Iglesia contra la tauromaquia - L’Església contra la tauromàquia

 

                                 L’Església contra la tauromàquia 

La sensibilitat animalista està en alça, i el toreig és una pràctica cada vegada més rebutjada. Tanmateix, antigament també hi va haver persones i institucions que van clamar contra les corrides de toros, entre elles l’Església catòlica.  En queda constància al llibre de Beatriz Badorrey  titulat, Taurinismo/antitaurinismo: Un debate histórico.

En una data tan llunyana com el segle XVI, Tomás de Villanueva, arquebisbe de València, es va posicionar contra la tauromàquia, tal com ho va fer Francesc de Borja, jesuïta i després sant. Més endavant, personatges com Melchor Gaspar de Jovellanos  o el propi rei Carles III, segle XVIII, i Mariano José de Larra, segle XIX, es van oposar a l’espectacle del toreig. Motius morals, humanistes... Sensibilitat davant de la sang i el patiment, de ben segur, atès que en aquelles èpoques la ciència encara no havia certificat que els grans mamífers patien com els primats.

Per la banda de la jerarquia catòlica, el Papa Pius V, segle XVI, va dictar l’excomunió de tot aquell que practiqués les curses de braus, així com dels dirigents que ho permetessin. També és cert que molt sovint es feia cas omís de la prohibició i les seves conseqüències infernals, fins que un altre pontífex, Gregori XIII, va aixecar el veto al cap de pocs anys. La tradició i els interessos econòmics van sobrepassar l’espiritualitat i la compassió.

Fins al nostre segle XXI, quan ja ningú por al·legar que els toros no pateixen en ser assetjats, ferits amb banderilles i morts a punta d’espasa. Les corrides de toros tenen els dies comptats arreu del món, però mentrestant, molts braus continuen sent víctimes de la gent despietada.

                                 La Iglesia contra la tauromaquia 

La sensibilidad animalista está en alza, y el toreo es una práctica cada vez más rechazada. Sin embargo, antiguamente también hubo personas e instituciones que clamaron contra las corridas de toros, entre ellas la Iglesia católica.  Queda constancia de ello en el libro de Beatriz Badorrey titulado, Taurinismo/antitaurinismo: Un debate histórico

En una fecha tan lejana como el siglo XVI, Tomás de Villanueva, arzobispo de Valencia, se posicionó contra la tauromaquia, tal como lo hizo Francisco de Borja, jesuita y después santo. Más adelante, personajes como Melchor Gaspar de Jovellanos o el propio el rey Carlos III, siglo XVIII, y Mariano José de Larra, siglo XIX, se opusieron al espectáculo del toreo. Motivos morales, humanistas... Sensibilidad ante la sangre y el sufrimiento, a buen seguro, dado que en aquellas épocas la ciencia aún no había certificado que los grandes mamíferos sufrían como los primates.

Por el lado de la jerarquía católica, el Papa Pio V, siglo XVI, dictó la excomunión de todo aquel que practicara las corridas de toros, así como de los dirigentes que lo permitieran. También es cierto que muy a menudo se hacía caso omiso de la prohibición y sus consecuencias infernales, hasta que otro pontífice, Gregorio XIII, levantó el veto a los pocos años. La tradición y los intereses económicos sobrepasaron la espiritualidad y la compasión.

Hasta nuestro siglo XXI, cuando ya nadie puede alegar que los toros no sufren al ser asediados, heridos con banderillas y muertos a punta de espada. Las corridas de toros tienen los días contados en todo el mundo, pero mientras tanto, muchos toros continúan siendo víctimas de la gente despiadada.

dissabte, 3 de febrer del 2024

Pero, ¿quién educa a los padres y madres? - Però, qui educa els pares i mares?

 

                             Però, qui educa els pares i mares? 

D’ara endavant, la canalla i els adolescents no tindran al seu abast els mòbil a l’escola. Unes quantes hores de viure lliurament i prestar més atenció a l’ensenyament. Després, ja a la seva. La qual cosa significa passar, de mitjana, quatre hores al dia enganxats a les pantalles. Així ho certifica un estudi recent relatiu a la població de 4 a 18 anys.

Els dies no lectius, els caps de setmana i les vacances són camps abonats per gaudir de l’addicció a cor què vols. Quan Gutenberg va inventar la impremta, va posar la lectura al servei de tothom i no sols dels erudits, però no es va produir pas una semblant dependència. Ara sí, ara l’addicció a les pantalles esdevé tant potent com la ludopatia, l’alcoholisme o altres drogoaddiccions.

A més, tant la mainada como els adolescents ho tenen difícil per sortir-se’n donat que al seu davant tenen l’exemple dels adults. I la pregunta és, qui pot educar els pares i mares? Els que a tota hora tenen el mòbil a les mans. A casa, al carrer, a l’autobús, al metro. I pitjor, la cúspide és, ¿com es pot educar aquests progenitors que posen una pantalla a les mans dels seus plançons essent encara uns bebès? Ulls i cervell a fer punyetes, amb total indiferència per part dels responsables tan irresponsables. 

                                      Pero, ¿quién educa a los padres y madres?  

De ahora en adelante, la chiquillería y los adolescentes no tendrán a su alcance los móviles en la escuela. Unas cuantas horas de vivir libremente y prestar más atención a la enseñanza. Luego, ya a la suya. Lo cual significa pasar, de media, cuatro horas al día pegados a las pantallas. Así lo certifica un estudio reciente relativo a la población de 4 a 18 años. 

Los días no lectivos, los fines de semana y las vacaciones son campos abonados para disfrutar de la adicción a tutiplén. Cuando Gutenberg inventó la imprenta, puso la lectura al servicio de todos y no solo de los eruditos, pero no se produjo una parecida dependencia. Ahora sí, ahora la adicción a las pantallas se convierte en tan potente como la ludopatía, el alcoholismo u otras drogadicciones. 

Además, tanto las criaturas como los adolescentes lo tienen difícil para salvarse dado que enfrente tienen el ejemplo de los adultos. Y la pregunta es, ¿quién puede educar a los padres y madres? Esos que en todo momento tienen el móvil en las manos. En casa, en la calle, en el autobús, en el metro. Y peor, la cúspide es, ¿cómo se puede educar a estos progenitores que ponen una pantalla en las manos de sus retoños siendo todavía unos bebés? Ojos y cerebro a hacer puñetas, con total indiferencia por parte de los responsables tan irresponsables.