Sarcasmos contra Donald Trump en USA - Sarcasmes contra Donald Trump als USA

 

             Sarcasmes contra Donald Trump als USA 

Llegeixo a l’Avenç, revista seriosa, en un article de Jordi Puntí, escriptor acreditat, que en el moment en què Trump va donar positiu al coronavirus va ser objecte d’agudes  mordacitats. Al programa d’humor Saturday Night Live, el còmic Chris Rock va deixar anar: “El president Trump és a l’hospital amb Covid, i jo només vull dir una cosa: tots els meus ànims per a la Covid”. Un altre, Micheal Chi, en el mateix espai, es lamentava irònicament de la recuperació del mandatari: “Quina decepció... És com quan en un accident de cotxe mort tothom menys el conductor borratxo”.

Déu-n’hi-do quina llibertat d’expressió als Estats Units! I alhora, déu-n’hi-do això de desitjar la mort d’algú. Però és que Donald Trump és un personatge que malmet motlles i condueix a que altres també ho facin. Advocar públicament per la defunció d’algú és quelcom que ens repel·leix, tant com ens ho fa íntimament, malgrat que en el fons pensem que la desaparició d’una determinada persona esdevindria beneficiosa per a una immensitat d’altres. Sense anar més lluny, es calcula que en els mítings de Trump es van contagiar milers de congregats que anaven sense mascareta tot seguint les consignes  del president.

Bé, a fi de comptes, Joe Biden ja l’ha fet fora, i el gran fatxenda ha començat a beure la copa amarga de la derrota i la deserció dels seus incondicionals. A arbre caigut, tothom hi fa llenya, i d’ell han començat a fer-ne tant alts càrrecs republicans com altres seguidors anònims.   Per exemple, els veïns de Mar-a-Lago, un immens immoble a Florida propietat de Trump, no el volen com a resident.  A cada porc li arriba el seu Sant Martí, proclama la dita, i molt sovint es fa realitat.

            Sarcasmos contra Donald Trump en USA 

Leo en el Avenç, revista seria, en un artículo de Jordi Puntí, escritor acreditado, que cuando Trump dio positivo al coronavirus fue objeto de agudas mordacidades. En el programa de humor Saturday Night Live, el cómico Chris Rock soltó: “El presidente Trump está en el hospital con Covid, y yo solo quiero decir una cosa: todos mis ánimos para la Covid”. Otro humorista, Micheal Chi, en el mismo espacio, se lamentaba irónicamente de la recuperación del mandatario: “Qué decepción... Es como cuando en un accidente de coche mueren todos menos el conductor borracho”.

¡Ahí es nada la libertad de expresión en Estados Unidos! Y al mismo tiempo, ahí es nada esto de desear la muerte de alguien. Pero Donald Trump es un personaje que destroza moldes y conduce a que otros también lo hagan. Desear públicamente la defunción de alguien es algo que nos repele, tanto como hacerlo íntimamente, aunque en el fondo consideremos que la desaparición de una determinada persona sería beneficiosa para una inmensidad de otras. Sin ir más lejos, se calcula que en los mítines de Trump se contagiaron miles de congregados que iban sin mascarilla siguiendo las consignas del presidente.

Bueno, a fin de cuentas, Joe Biden ya lo ha echado, y el gran fachendoso ha comenzado a beber la copa amarga de la derrota y la deserción de sus incondicionales. Del árbol caído, todo el mundo hace leña, y han empezado a hacerlo tanto altos cargos republicanos como otros seguidores anónimos. Por ejemplo, los vecinos de Mar-a-Lago, un inmenso inmueble en Florida propiedad de Trump, no lo quieren como residente.  A cada cerdo le llega su San Martín, proclama el refrán, y muy a menudo se hace realidad.

Unos ganan otros pierden - Uns guanyen els altres perden

 

                                    Uns guanyen els altres perden 

És la clàssica balança, quan uns fan diners els altres els perden. La pandèmia enfonsa en la precarietat, i fins i tot la misèria a milions de persones d’arreu del món, alhora que fa més rics als que ja ho eren. Segons la Unió de Bancs Suïssos (UBS helvètica), el conjunt mundial de multimilionaris ha incrementat el seu patrimoni ni més ni menys que en un 27 % degut a la pandèmia.

Als Estats Units, els sectors més beneficiats han estat el tecnològic, el sanitari i els mitjans de comunicació. Amb noms propis, a l’avantguarda hi ha Jeff Bezos, propietari d’Amazon i enriquit amb el comerç electrònic. Molt a prop es troba Mark Zuckerberger, afavorit per la multiplicació del teletreball. I en un altre continent i altre sistema descobrim la màxima fortuna xinesa, Zhong Shanshan, el rei dels test ràpids de la Covid-19.

Així funciona el món des de temps era temps, una elit econòmica xiulant i uns subordinats piulant. Atur, contractes abusius, botigues tancades, negocis fallits. No sembla pas que la balança vagi camí d’equilibrar-se, sinó tot el contrari.

                                   Unos ganan otros pierden

 Es la clásica balanza, cuando unos ganan dinero otros lo pierden. La pandemia hunde en la precariedad, e incluso la miseria a millones de personas de todo el mundo, a la vez que hace más ricos a los que ya lo eran. Según la Unió de Bancos Suizos (UBS helvética), el conjunto mundial de multimillonarios ha incrementado su patrimonio ni más ni menos que en un 27% debido a la pandemia.

En Estados Unidos, los sectores más beneficiados han sido el tecnológico, el sanitario y los medios de comunicación. Con nombres propios, a la vanguardia se encuentra Jeff Bezos, propietario de Amazon y enriquecido con el comercio electrónico. Muy cerca se halla Mark Zuckerberger, favorecido por la multiplicación del teletrabajo. Y en otro continente y otro sistema descubrimos la máxima fortuna china, Zhong Shanshan, el rey de los test rápidos de la Covid-19.

Así funciona el mundo desde tiempo ha, una élite económica silbando y unos subordinados piando. Desempleo, contratos abusivos, tiendas cerradas, negocios fallidos. No parece que la balanza vaya camino de equilibrarse, sino todo lo contrario.

Dos hermanas que mueren juntas - Dues germanes que moren juntes

 

                        Dues germanes que moren juntes 

Dues ancianes, 83 i 90 anys respectivament i germanes, han estat trobades mortes al seu pis, a Girona. La dona de fer feines trucava una  vegada i una altra sense obtenir resposta, fins que va decidir avisar les autoritats. Mossos, agents municipals i bombers van fer acte de presència, descobrint els cossos sense vida de dues dones molt grans, l’una sobre l’altra.

No havent-hi al voltant cap senyal de violència, s’ha deduït que una va caure a terra primer, i l’altra ho va fer en intentar aixecar-la, sense que ella mateixa pogués alçar-se. Es calcula que això va succeir quatre o cinc dies abans del descobriment, una circumstància que esgarrifa en imaginar la mort lenta de les dues accidentades, incapaces de moure’s, panteixant fins a extingir-se, una després de l’altra.

Fins el tràgic final, vivien sense problemes econòmics, ni de salut que fossin greus. Val a suposar que fent-se companyia amb harmonia, comptant una vegada a la setmana amb una dona que els netegés la casa adequadament. No preveien, però, que la mala sort aparegués en forma de caiguda, no preveien ni aquesta contingència ni cap altra de negativa, atès que tot i ser tan velles no disposaven de tele assistència. Es veu que se sentien tan fortes, tan invulnerables que van refusar el  benaurat polsador que proporciona ajut en moments de perill.

Cal suposar que cadascuna confiava tant en l’assistència de l’altra en cas de necessitat que van ser imprudents fins a la seva mort. Si no fos perquè de segur van patir un final molt dolorós, hauria esdevingut bella una mort plegades i tan longeves.

                             Dos hermanas que mueren juntas 

Dos ancianas, 83 y 90 años respectivamente y hermanas, han sido encontradas muertas en su piso, en Girona. La mujer de la limpieza llamaba una vez y otra sin obtener respuesta, hasta que decidió avisar a las autoridades. Mossos, agentes municipales y bomberos hicieron acto de presencia, descubriendo los cuerpos sin vida de dos mujeres muy mayores, una encima de la otra.

No existiendo alrededor ninguna señal de violencia, se ha deducido que una cayó al suelo primero, y la otra lo hizo al intentar levantarla, sin que ella misma pudiera alzarse. Se calcula que esto sucedió cuatro o cinco días antes del descubrimiento, una circunstancia que estremece al imaginar la muerte lenta de las dos accidentadas, incapaces de moverse, jadeando hasta extinguirse, una después de otra.

Hasta el trágico final, vivían sin problemas económicos, ni de salud que revistieran gravedad. Cabe suponer que acompañándose con armonía, contando una vez a la semana con una mujer que limpiara la casa adecuadamente. No preveían, sin embargo, que la mala suerte apareciera en forma de caída, no preveían ni tal contingencia ni ninguna otra negativa, dado que a pesar de ser tan viejas no disponían de tele asistencia. Por lo visto, se sentían tan fuertes, tan invulnerables que rehusaron el bienaventurado pulsador que proporciona ayuda en momentos de peligro.

Es de suponer que cada una confiaba tanto en la asistencia de la otra en caso de necesidad que fueron imprudentes hasta su muerte. Si no fuera que, a buen seguro, sufrieron un final muy doloroso, habría resultado bella una muerte juntas y tan longevas.

Efectos secundarios de la Civid-19 - Efectes secundaris de la Civid-19

 

                           Efectes secundaris de la Civid-19 

Entre els diversos efectes n’esmentaré tres. Un de bo, un de dolent i un de parcialment bo. Pel que fa a la primera premissa, és excel·lent que s’hagi acabat el petonejar-se dones i homes, dones i dones, que no són de la família, en trobar-se o, senzillament, en ser presentats. ¡Què era això de xocar galtes i espargir microbis!... Confiem en que quan puguem renunciar a les mascaretes persisteixi el bon costum de relegar el petoneig.

L’efecte negatiu a què al·ludeixo correspon a la utilització de les terrasses de bars i  restaurants en època de fred. Això comporta estufes a dojo i contaminació a dojo quan a la UE ja es parlava de prohibir aquest sistema. A l’estiu a fora i a l’hivern a dintre. És el que pertocaria si no fos por la maleïda pandèmia. Potser no patirem el virus, però és possible que agafem una pulmonia, i és ben segur que el medi ambient s’enrarirà.

Quant a l’efecte bo amb parcialitat, es tracta dels grans beneficis econòmics que estant obtenint les indústries relacionades amb la pandèmia. Fabricació de mascaretes, tests de contagis, bates de plàstic, etc., negocis rodons però amb el colofó d’incrementar exponencialment els residus. Amb tot, el gran enriquiment derivarà de l’elaboració de vacunes. No hi ha mal que per bé no vingui, diu un refrany estúpid, però en alguns casos ho encerta, encara que sigui només per a alguns. En aquest cas de la Cobvid-19 no ho erra en absolut. Salvar vides i alhora guanyar molts diners constitueix un autèntic paradís.

                           Efectos secundarios de la Civid-19 

Entre los diversos efectos mencionaré tres. Uno bueno, uno malo y uno parcialmente bueno. Con respecto a la primera premisa, es excelente que se haya acabado eso de besarse mujeres y hombres, mujeres y mujeres, que no son de la familia, al encontrarse o, sencillamente, al ser presentados. ¡Qué era esto de chocar mejillas y esparcir microbios!... Confiemos en que cuando podamos renunciar a las mascarillas persista la buena costumbre de relegar el besuqueo.

El efecto negativo a que aludo concierne a la utilización de las terrazas de bares y restaurantes en época de frío. Esto comporta estufas a tutiplén y contaminación a tutiplén cuando en la UE ya se hablaba de prohibir tal sistema. En verano fuera y en invierno dentro. Es lo que correspondería de no ser por la maldita pandemia. Quizás no padeceremos el virus, pero es posible que pillemos una pulmonía, y es seguro que el medio ambiente se enrarecerá.

En cuanto al efecto parcialmente bueno, se trata de los grandes beneficios económicos que estando obteniendo las industrias relacionadas con la pandemia. Fabricación de mascarillas, tests de contagios, batas de plástico, etc., negocios redondos pero con el colofón de incrementar exponencialmente los residuos. No obstante, el gran enriquecimiento derivará de la elaboración de vacunas. No hay mal para bien no venga, dice un refrán estúpido, pero en algunos casos lo acierta, aunque solo sea para algunos. En este caso de la Cobvid-19 no lo yerra en absoluto. Salvar vidas y al mismo tiempo ganar mucho dinero constituye un auténtico paraíso.

 

 

Científicos salvadores apenas recordados - Científics salvadors a penes recordats

 

                           Científics salvadors a penes recordats 

Tants famosos de pacotilla i tants benefactors de la humanitat gairebé oblidats. En plena pandèmia de la Covid-19, caldria recordar alguns científics que ens han salvat de virus i bactèries mortals. Al costat de Pasteur o Fleming, els quals sí que estan presents a la memòria popular, convindria recordar i regraciar Edward Jenner, descobridor de la vacuna contra la verola a finals del segle XVIII, i alhora esmentar Donald A. Henderson, epidemiòleg que va portar a la eradicació d’aquesta malaltia amb el patrocini de l’OMS. Gràcies a això, l’any 1977 es va registrar el darrer cas mundial de verola, que va ser a Somàlia. Henderson va finar l’any 2016, una mort recent que va merèixer poc ressò mediàtic.  Omissió fruït de la banalitat en què estem immersos.

Per altra banda, qui coneix els noms dels que van desenvolupar la vacuna contra la tuberculosi? Els metges i immunòlegs Alberto Calmette i Camille Guérin han salvat tantes vides des de principis del segle XX com Alexander Fleming al descobrir la penicil·lina o Louis  Pasteur al lliurar-nos de la ràbia.

Mirem també cap a casa nostra per fer esment de Jaume Ferran i Clua, bacteriòleg i metge català que va crear la primera vacuna contra el còlera, a finals del segle XIX. Un molt important pas endavant donat per un científic tant ignorat per la ciutadania con els anteriorment mencionats. La frivolitat condueix indefectiblement a ignorar l’autèntica vàlua en pro dels oripells.

                     Científicos salvadores apenas recordados 

Tantos famosos de pacotilla y tantos bienhechores de la humanidad casi olvidados. En plena pandemia de la Covid-19, habría que recordar a algunos científicos que nos han salvado de virus y bacterias mortales. Al lado de Pasteur o Fleming, los cuales sí que se hallan presentes en la memoria popular, convendría recordar y reconocer a Edward Jenner, descubridor de la vacuna contra la viruela a finales del siglo XVIII, y al mismo tiempo mencionar a Donald A. Henderson, epidemiólogo que llevó a la erradicación de esta enfermedad con el patrocinio de la OMS. Gracias a esto, en el año 1977 se registró el último caso mundial de viruela, en Somalia. Henderson falleció en el año 2016, una muerte reciente que mereció poca resonancia mediática.  Omisión fruto de la banalidad en que estamos inmersos.

Por otro lado, ¿quién conoce los nombres de quienes desarrollaron la vacuna contra la tuberculosis? Los médicos e inmunólogos Alberto Calmette y Camille Guérin han salvado tantas vidas desde principios del siglo XX como Alexander Fleming al descubrir la penicilina o Louis Pasteur al librarnos de la rabia.

Miremos también hacia nosotros para hacer mención de Jaume Ferran i Clua, bacteriólogo y médico catalán que creó la primera vacuna contra el cólera, a finales del siglo XIX. Un muy importando paso adelante dado por un científico tan ignorado por la ciudadanía como los anteriormente citados. La frivolidad conduce indefectiblemente a ignorar la auténtica valía en pro de los oropeles.

Elogio de la esperanza - Lloança de l’esperança

 

                                           Lloança de l’esperança 

Cal llançar un crit d’esperança enmig de tantes dificultats en què ens trobem, tots. Uns amb més contrarietats que d’altres, els aclaparats per problemes econòmics, per motius de salut, per la pèrdua d’algun ésser estimat. ¿És grotesc aferrar-se a l’esperança quan estem patint una pandèmia duradora com aquesta de la Covid-19? Ho sigui o no, de fet constitueix l’únic bàlsam.

No obstant això, l’esperança requereix uns fonaments, perquè en cas contrari esdevé endebades, pot resultar fins i tot més perniciosa que el descoratjament.  En la situació actual de contagis, restriccions a la llibertat individual, aïllament social, en què és possible basar l’esperança? En primer terme apareixen les vacunes anunciades, una solució  palpable, de caire material, però mentre no arriben potser que ens revestim de quelcom personal, voluntariós,  elegit.

Podem llançar la tovallola, deixar-nos endur pel desànim, enfonsar-nos en la impotència o fer front a la por amb la fortalesa, al cansament amb l’esforç i tirar endavant. El cert és que, mentre moguem cos i esperit no incubarem la desesperança, mentre tinguem pensaments positius relegarem els destructius, mentre somriguem trobarem la vida més bella.

                                             Elogio de la esperanza 

Hay que lanzar un grito de esperanza en medio de tantas dificultades en que nos encontramos, todos. Unos con más contrariedades que otros, los agobiados por problemas económicos, por motivos de salud, por la pérdida de algún ser querido. ¿Es grotesco aferrarse a la esperanza cuando estamos sufriendo una pandemia duradera como esta de la Covid-19? Lo sea o no, de hecho constituye el único bálsamo.

No obstante, la esperanza requiere unos fundamentos, ya que en caso contrario es en vano, incluso puede resultar más perniciosa que el desaliento. En la actual situación de contagios, restricciones a la libertad individual, aislamiento social, ¿en qué es posible basar la esperanza? En primer término aparecen las vacunas anunciadas, una solución palpable, de cariz material, pero mientras no llegan mejor que nos revistamos de algo personal, voluntarioso, escogido.

Podemos lanzar la toalla, dejarnos llevar por el desánimo, hundirnos en la impotencia o hacer frente al miedo con la fortaleza, al cansancio con el esfuerzo y salir adelante. Lo cierto es que, mientras movamos cuerpo y espíritu no incubaremos la desesperanza, mientras tengamos pensamientos positivos relegaremos los destructivos, mientras sonriamos encontraremos la vida más bella.

Una isla con movilidad totalmente verde - Una illa amb mobilitat totalment verda

 

                     Una illa amb mobilitat totalment verda 

Podria ser una utopia, però no ho serà. Al menys això és el que assegura el primer ministre grec, Kyriakos Mitsotakis. En una petita illa de la mar Egea, la denominada Astypalea, tots els vehicles passaran a ser elèctrics, amb càrrega procedent d’energies renovables, indiscutiblement. El territori serà autosuficient, accentua Mitsotakis. Hi estan implicats el govern grec y la companyia Volkswagen, i la Seat hi serà present amb les seves e-Scooter, elèctriques.

Actualment circulen uns 1.500 vehicles amb combustible fòssil, els quals aviat seran substituïts per 1.000 d’elèctrics fins a desaparèixer del tot.  Semblen molts cotxes per a una illa que només té 1.300 habitants i 95 km² de superfície, però també hi deu comptar el transport públic, el turisme.

L’encoratjador ecològicament és l’assaig que representa, la punta de llança de la transformació en la mobilitat rodada, la constatació que una utopia deixa de ser-ho així que es fa realitat.

 

            Una isla con movilidad totalmente verde

 Podría ser una utopía, pero no lo será. Al menos eso es lo que asegura al primer ministro griego, Kyriakos Mitsotakis. En una pequeña isla del mar Egeo, la denominada Astypalea, todos los vehículos pasarán a ser eléctricos, con carga procedente de energías renovables, indiscutiblemente. El territorio será autosuficiente, acentúa Mitsotakis. Están implicados en ello el gobierno griego y la compañía Volkswagen, y Seat estará presente con sus e-Scooter, eléctricas.

Actualmente circulan unos 1.500 vehículos con combustible fósil, los cuales pronto serán sustituidos por 1.000 eléctricos hasta desaparecer del todo.  Parecen muchos coches para una isla que solo tiene 1.300 habitantes y 95 km² de superficie, pero también debe de contar el transporte público, el turismo.

Lo alentador ecológicamente es el ensayo que representa, la punta de lanza de la transformación en la movilidad rodada, la constatación de que una utopía deja de serlo en cuanto se hace realidad.

De vez en cuando una noticia buena - De tant en tant una notícia bona

 

                                       De tant en tant una notícia bona

 El port de Barcelona ha estat el primer del món en obtenir l’estrella Lean & Green, guardó que s’atorga a les empreses que redueixen la petjada del carboni en un 20% en 5 anys. I això és el que s’ha fet a Barcelona, segons certifica la consultora Ernst & Young.

Es tracta d’un dels objectius fixats per la Unió Europea i l’Organització Marítima  Internacional, tot seguint els acords de la Conferencia sobre el Clima de París, l’any 2015. La capital catalana està fent els deures, i ha de continuar fent-los quan la superació de la pandèmia torni a portar un gran volum de creuers. Aquests són un gran focus de contaminació, y sobre ells cal actuar de ferm. Que vinguin, perquè són negoci per a la ciutat, però que alhora respectin el medi ambient.

Es té molt clar com s’ha d’actuar, i en aquest sentit, el propòsit és implantar la connexió elèctrica dels vaixells al port, eliminant així les emissions dels motors auxiliars mentre estiguin atracats al moll. De moment només és un projecte, però esperem que aquest període de pausa degut a la pandèmia s’aprofiti degudament per treballar-hi. Això, o una enorme decepció.

                            De vez en cuando una noticia buena

 El puerto de Barcelona ha sido el primero en todo mundo en obtener la estrella Lean & Green, galardón que se otorga a las empresas que reducen la huella del carbono en un 20% en 5 años. Y esto es lo que se ha hecho en Barcelona, según certifica la consultora Ernst & Young.

Se trata de uno de los objetivos fijados por la Unión Europea y la Organización Marítima Internacional, siguiendo los acuerdos de la Conferencia sobre el Clima de París, el año 2015. La capital catalana está haciendo los deberes, y tiene que seguir haciéndolos cuando la superación de la pandemia vuelva a traer un gran volumen de cruceros. Estos constituyen un gran foco de contaminación, y sobre ellos es necesario actuar de firme. Que vengan, ya que son negocio para la ciudad, pero que al mismo tiempo respeten el medio ambiente.

Se tiene muy claro cómo hay que actuar, y en este sentido, el propósito es implantar la conexión eléctrica de los buques en el puerto, eliminando así las emisiones de los motores auxiliares mientras estén atracados en el muelle. De momento es solo un proyecto, pero esperamos que este período de pausa debido a la pandemia se aproveche debidamente para trabajar en ello. Esto, o una enorme decepción.

Añorando el mirlo - Tot enyorant el merlot

 

                                                           Tot enyorant el merlot

En primer lloc, he de consignar que el dit merlot és el mascle de la merla. Com en altres espècies, ell és més maco que no pas ella. Grisa la femella, negre el mascle, més robust, amb un esmolat bec vermell. Molt més atractiu, sense discussió.

Bé, un merlot així de vistós va començar a freqüentar la meva terrassa, fins que es va convertir en una murga. Vinga furgar els testos, vinga llençar la terra fora, vinga embrutar la terrassa. Dia si dia també em tocava escombrar terra y fullaraca. N’estava ben farta. Així que aixecava una persiana i veia els estralls, el maleïa.

De prompte, entre els seus moments preferits per venir va ser l’hora en què jo esmorzava, quan el podia veure des del menjador. Aleshores va començar a fer-me gràcia contemplar-lo, tan molsut i tan elegant, amb el bec tan acolorit. Ara bé, quan volava cap un test, m’apressava a foragitar-lo. Fins que un matí se’m va ocórrer de llançar unes molletes de pa prop de la vidriera, on jo el pogués veure bé si s’hi atansava. Cosa que aviat va esdevenir habitual. Gairebé sempre, durant el meu desdejuni el tenia a prop picotejant les engrunes, deixat de banda l’esforç, bastant infructuós, de cercar quelcom als testos.

És clar que el “meu” merlot (ja començava a pensar en ell amb aquest terme), no era l’únic que sovintejava la meva terrassa. De tant en tant apareixia alguna merla, algun altre merlot, entestats a gratar els testos. No eren com ell, no els tenia educats. Els bandejava així que els veia, o si no, havia de recollir el seu escampall. En canvi, el merlot amigable no sols s’havia oblidat de furgar la terra sinó que, a més de visitar-me pràcticament cada matí, sovint s’aclofava en un dels testos més grans i s’hi passava una bona estona, quiet sota el fullatge.

Però això s’ha acabat. Ja fa setmanes que ha deixat de venir. Què li deu haver passat? Ha trobat aixopluc en una altra banda, al parc de prop de casa meva, s’ha mort? He descobert que l’esperança de vida de les merles és de tres o quatre anys. Ja era vellet el meu merlot? No puc pas saber-ho. El trobo a faltar, i vull pensar que està viu, perquè el cert és que tampoc no vénen altres merles o merlots. No poden pas haver finit tots.

Enyorat merlot, que de ser un destorb et vas convertir en una companyia. Vull creure que tornaràs.

                                 Añorando el mirlo 

En primer lugar, he de consignar que se trata del mirlo macho. Como en otras especies, él es más guapo que ella. Gris la hembra, negro el macho, más robusto, con uno afilado pico rojo. Mucho más atractivo, sin discusión.

Bueno, un mirlo así de vistoso comenzó a frecuentar mi terraza, hasta convertirse en un fastidio. Venga hurgar las macetas, venga echar la tierra afuera, venga ensuciar la terraza. Día sí día también, me tocaba barrer tierra y hojarasca. Ya estaba más que harta. En cuanto levantaba una persiana y veía los estragos, lo maldecía.

De pronto, entre sus momentos preferidos para venir fue la hora en que yo desayunaba, cuando le podía ver desde el comedor. Entonces empezó a gustarme el contemplarlo, tan rollizo y tan elegante, con su pico tan colorado. Ahora bien, cuando volaba hacia una maceta, me apresuraba a espantarlo. Hasta que una mañana se me ocurrió echar unas miguitas de pan cerca de la vidriera, donde yo lo pudiera ver bien si se acercaba. Algo que pronto se tornó habitual. Casi siempre, durante mi desayuno lo tenía cerca picoteando las migajas, dejado ya de lado el esfuerzo, bastante infructuoso, de rebuscar en las macetas.

Claro está que “mi” mirlo (ya empezaba a pensar en él con este término), no era el único que frecuentaba la terraza. De vez en cuando aparecía algún mirlo hembra, algún otro macho, empeñados en remover los tiestos. No eran como él, no los tenía educados. Los expulsaba en cuanto los veía, o si no, tenía que recoger su revoltijo. En cambio, el mirlo amigable no solo se había olvidado de hurgar la tierra, sino que, además de visitarme prácticamente cada mañana, a menudo se acuclillaba en una de las macetas más grandes y allí se pasaba un buen rato, quieto bajo el follaje.

Pero esto se ha acabado. Hace semanas que ha dejado de venir. ¿Qué le debe de haber ocurrido?  ¿Ha encontrado cobijo en otro lugar, en el parque de cerca de mi casa, ha muerto? He descubierto que la esperanza de vida de los mirlos es de tres o cuatro años. ¿Ya era viejecito mi mirlo? No puedo saberlo en absoluto. Le echo de menos, y quiero pensar que está vivo, porque es cierto que tampoco vienen otros mirlos. No pueden haber sucumbido todos.

Añorado mirlo, que de ser un estorbo te convertiste en una compañía. Quiero creer que volverás.

 

 

¿Quién va a pagar todo? - Qui pagarà tot?

 

                                                    Qui pagarà tot? 

Arran de les restriccions i tancaments per causa de la Covid-19, el sector de la restauració vol indemnitzacions, el de la cultura també, el de més enllà també. Els treballadors afectats s’apunten als expedients de regulació temporal (ERTO) si els és possible. Tot a càrrec de l’Estat.

Segons dades del passat mes d’abril, l’endeutament públic arribava als 1,23 bilions d'euros, en “b”, no és cap errada de transcripció, xifra que suposa un 110,1% del PIB. Guarismes i percentatges que es van sentint, llegint, acceptant sense que es parli de qui són els creditors. Algú té els diners que deixa.

Coneixem el deutor, l’Estat, però no pas la identitat dels prestadors. Se suposa que són els bancs, guardadors de fortunes en principi anònimes, composant un binomi de necessitats (la gent corrent a qui representa l’Estat) i de rics que a més cobraran d’interessos abans no se’ls reposi el capital. Si ells continuen sent acabalats malgrat la pandèmia, significa que no sols disposen d’un bon coixí sinó que molts en treuen profit. Negocis de medicaments, mascaretes, guants, desinfectants...

L’inevitable interrogant és, d’on traurà l’Estat els diners per tornar el que deu? De les butxaques dels humils, plovent sobre mullat, o dels adinerats creditors? Els impostos seran iguals per a tothom, o bé seran progressius d’una punyetera vegada? Qui tingui la resposta, que ho digui.

 

                   ¿Quién va a pagar todo?

 Como resultado de las restricciones y suspensiones a causa de la Covid-19, el sector de la restauración quiere indemnizaciones, el de la cultura también, el de más allá también. Los trabajadores afectados se apuntan a los expedientes de regulación temporal (ERTO) si les es posible. Todo a cargo del Estado.

Según datos del pasado mes de abril, la deuda pública alcanzó los 1,23 billones de euros, con "b", no es un error de transcripción, cifra que representa el 110,1% del PIB. Guarismos y porcentajes que se están oyendo, leyendo, aceptando sin que se hable de quiénes son los acreedores. Alguien tiene el dinero que presta.

Conocemos al deudor, el Estado, pero no la identidad de los prestadores. Se supone que son los bancos, custodios de fortunas en principio anónimas, componiendo un binomio de necesitados (la gente común a la que representa al Estado) y de ricos que además cobrarán intereses antes de que se les reponga el capital. Si ellos continúan siendo acaudalados a pesar de la pandemia, significa que no sólo disponen de una buena base, sino que muchos están sacando provecho. Negocios de medicamentos, máscaras, guantes, desinfectantes...

 La inevitable pregunta es, ¿de dónde sacará el Estado el dinero para pagar lo que debe? ¿De los bolsillos de los humildes, lloviendo sobre mojado, o de los adinerados acreedores? ¿Los impuestos serán igual para todos, o serán progresivos de una puñetera la vez? Quien tenga la respuesta, que lo diga.

 

 

 

 

Una biografía del Guti - Una biografia del Guti

 

Una biografia del Guti 

Qui sap qui va ser Antoni Gutiérrez Díaz, més conegut com el Guti? És de suposar que totes les persones que van viure el franquisme i la transició. Entre la generació actual, segurament molt poques, tret que hagin estudiat història o ho estiguin fent, tret que a l’escola hagin tingut la sort d’haver tingut classes sobre política contemporània.

A la seva biografia acabada de publicar (“El Guti, l’optimisme de la voluntat”, Txema Castiella, Ed. 62), retrobem a qui va ésser un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya, militant del PSUC -partit antifranquista l’ideari del qual va ésser la conquesta de les llibertats, un socialisme democràtic, el reconeixement nacional de Catalunya-, i més tard secretari general des de l’any 1977 al 1986.  Parlamentari europeu entre 1987 i 1999, va advocar per una Europa social i il·lustrada, prosseguint després el seu activisme per mitjà de congressos i conferències, fins que, el 2006, una aturada cardíaca fatal l’assalta a Santiago de Compostel·la.

Empresonat durant el franquisme, figura cabdal durant la transició i la democratització, la seva brillant trajectòria no va impedir que vers el 1995 l’apel·latiu Guti ja fos més conegut al ésser aplicat a un jugador de futbol que no pas a ell. Desmemoriaments i canvis socials que així mateix es van escenificar quan les sigles  PC van deixar de significar Partit Comunista per equivaler a Personal Computer. No he pogut resistir-me a esmentar aquestes dues anècdotes, símbols de la inconstància temporal. Per fortuna, els llibres s’encarreguen d’immortalitzar la història.           

 

Una biografía del Guti 

¿Quiénes saben quién fue Antoni Gutiérrez Díaz, más conocido como el Guti? Es de suponer que todas las personas que vivieron el franquismo y la transición. Entre la generación actual, seguramente muy pocas, salvo que hayan estudiado historia o lo estén haciendo, salvo que en la escuela hayan tenido la suerte de haber tenido clases sobre política contemporánea.

En su biografía recién publicada (El Guti, l’optimisme de la voluntat, Txema Castiella, Ed. 62), reencontramos al que fue uno de los impulsores de la Assemblea de Catalunya, militante del PSUC -partido antifranquista cuyo ideario fue la conquista de las libertades, un socialismo democrático, el reconocimiento nacional de Catalunya-, y más tarde secretario general desde el año 1977 al 1986.  Parlamentario europeo entre 1987 y 1999, abogó por una Europa social e ilustrada, prosiguiendo luego su activismo a través de congresos y conferencias, hasta que, en 2006, un paro cardíaco fatal lo asalta en Santiago de Compostela.

Preso durante el franquismo, figura principal durante la transición y la democratización, su brillante trayectoria no impidió que hacia 1995 el apelativo Guti ya fuera más conocido al ser aplicado a un jugador de fútbol que a él. Desmemorias y cambios sociales que se escenificaron asimismo cuando la sigla PC dejó de significar Partido Comunista para equivaler a Personal Computer. No he podido resistirme a mencionar estas dos anécdotas, símbolos de la inconstancia temporal. Por fortuna, los libros se encargan de inmortalizar la historia.

 

¿Hay que hacer catequesis en la escuela? - Cal fer catequesi a l'escola?

 

           Cal fer catequesi a l'escola? 

La catequesi a l’ensenyament reglat no és pròpia d’un Estat aconfessional, com és el cas d’Espanya. Quan, pel que sembla, deu mil famílies demanen a Catalunya classes d’islam a l’escola pública, el correcte seria no complaure-les. No només pel que fa a l’islamisme sinó respecte de qualsevol altra religió. Si l’Estat és aconfessional, l’escola també ha de ser-ho. No ha d’adoctrinar en cap sentit; la seva funció és aportar coneixements, no introduir creences.

En canvi, just perquè les religions formen part de la cultura, han de figurar en el currículum escolar les característiques i els dogmes de les més esteses. Decebedor esdevé que, trobant-nos en una àrea de tradició catòlica, gran part de nens, nenes i joves ignorin els credos i fonaments del sistema moral en què viuen i es desenvolupen. Pel que fa a la resta de confessions, conèixer-les és cultura en igual mesura que la història, la filosofia i altres matèries.

Per contra, l’adoctrinament correspon a l’àmbit privat o a les respectives comunitats religioses, siguin esglésies, mesquites, sinagogues i demés. A França i altres llocs ho tenen clar, i aquí hauríem de tenir-ho.    

                    ¿Hay que hacer catequesis en la escuela? 

La catequesis en la enseñanza reglada no es propia de un Estado aconfesional, como es el caso de España. Cuando al parecer diez mil familias piden en Catalunya clases de islam en la escuela pública, lo correcto sería no complacerlas. No solo en cuanto al islamismo sino respecto de cualquier otra religión. Si el Estado es aconfesional, la escuela también ha de serlo. No debe adoctrinar en ningún sentido; su función es aportar conocimientos, no introducir creencias.

En cambio, justo porque las religiones forman parte de la cultura, han de figurar en el currículo escolar las características y los dogmas de las más extendidas. Decepcionante resulta que, hallándonos en un área de tradición católica, gran parte de niños, niñas y jóvenes ignoren los credos y fundamentos del sistema moral en que viven y se desarrollan. En cuanto al resto de confesiones, conocerlas es cultura en igual medida que la historia, la filosofía y otras materias.

Por el contrario, el adoctrinamiento corresponde al ámbito privado o a las respectivas comunidades religiosas, sean iglesias, mezquitas, sinagogas y demás. En Francia y otros lugares lo tienen claro, y aquí deberíamos tenerlo.

 

 

El sainete del “tros de quòniam” - El sainet del “tros de quòniam"

 

      El sainet del “tros de quòniam"               

Des que el president Quim Torra es va treure de la màniga una expressió culta adreçada al president Pedro Sánchez el galliner d’aquí i d’allà està revoltat. Què significa quòniam, quina mena d’insult és? Perquè es dona per descomptat que es tracta d’un insult.

En els mitjans de comunicació espanyols s’ha interpretat que Torra dedicava a Sánchez epítets com ara “zopenco”, “tarugo”, “necio”. A Catalunya s’ha explicitat com a talòs, beneitó. I a fi de comptes cal preguntar-se si algú ha recorregut als diccionaris.

Si de cas ho ha fet, en el de la Real Academia Española no haurà trobat ni rastre d’aquest mot. En el de l’Institut d’Estudis Catalans no hi consta el vocable quòniam en solitari sinó l’expressió completa “tros de quòniam", amb l’accepció de persona d’enteniment obtús.

Tot i això, burxant més i millor es desemboca en l’Etimologia. Es descobreix així que quòniam prové del llatí, i que la seva aplicació més fidedigna correspon a algú que es llança a argumentar sense tenir un argument construït.    

Finor en la qualificació, doncs, tot i que no pas més benigna. Això sí, més elegant que els suposats insults de què han tirat els que releguen els llatinismes.                           

 

    El sainete del “tros de quòniam”               

Desde que el presidente Quim Torra se sacó de la manga una expresión culta dirigida al presidente Pedro Sánchez el cotarro de aquí y de allí anda revuelto. ¿Qué significa quòniam, qué clase de insulto es? Porque se da por sentado que se trata de un insulto.

En los medios de comunicación españoles se ha interpretado que Torra dedicaba a Sánchez epítetos como zopenco, tarugo, necio. En Catalunya se ha explicitado como “talós”, “beneitó”. Y a fin der cuentas cabe preguntarse si alguien ha recurrido a los diccionarios. 

Si lo ha hecho, en el de la Real Academia Española no habrá hallado ni rastro de esta palabra. En el del Institut d’Estudis Catalans no consta el vocablo quòniam en solitario sino la expresión completa “tros de quòniam”, con la acepción de persona de entendimiento obtuso.

Sin embargo, hurgando más y mejor se desemboca en la Etimología. Se descubre así que quòniam proviene del latín, i que su aplicación más fidedigna corresponde a alguien que se lanza a argumentar sin tener un argumento construido.     

Finura en la calificación, pues, aunque no por ello más benigna. Eso sí, más elegante que los supuestos insultos de que han echado mano los que relegan los latinismos.

 

El encanto de las películas clásicas - L’encís de les pel·lícules clàssiques

 

                            L’encís de les pel·lícules clàssiques 

Entre la gran quantitat de cadenes audiovisuals que actualment es troben a la nostra disposició n’hi ha de dedicades en exclusiva al cinema clàssic. Hi haurà persones a qui no els interessi en absolut, sigui per menyspreu envers el que consideren antiquat, sigui per por de caure en la nostàlgia. En aquest darrer cas, és obvi que es tractaria d’espectadors d’altres temps que fugen del tornar a veure.

Tot i això, els qui s’apunten a les pel·lícules clàssiques poden descobrir bastantes diferències respecte de les actuals, i fins hi tot, gaudir-ne. D’antuvi ja sorprèn el tempo dedicat als títols de crèdit. Des del primer a l’últim, des dels protagonistes als secundaris menys importants, des del productor al maquillador, és possible llegir tranquil·lament els seus noms. I el mateix passa quan es tracta de rètols o altres indicacions durant la pel·lícula. En acabar, sempre hi consta el repartiment, també amb parsimònia. No hi ha dubte que la pressa endimoniada és un handicap d’ara, no pas d’abans.

Un altre aspecte encara més important és que la història es narra cronològicament, i si tal vegada convé un feed back esclaridor, ni se n’abusa ni s’opta per un galimaties. Aquest artifici tan del moment amb el qual, pretenent posar a prova la perspicàcia de l’espectador, tant el guionista com el director pretenen donar mostra d’una intel·ligència superior.

No tan sols el cinema romàntic esdevé relaxant sinó també l’anomenat cinema negre. Tots els argument són intel·ligibles, en les morts no hi ha sang i els dolents reben el seu merescut càstig. Alguns films estan rodats en tecnicolor, altres en blanc i negre, però tots són diàfanament bells quan procedeixen dels grans realitzadors i directors de l’època.

                         El encanto de las películas clásicas

 Entre la gran cantidad de cadenas audiovisuales de que actualmente disponemos existen algunas dedicadas en exclusiva al cine clásico. Habrá personas a las que no les interese en absoluto, sea por desprecio hacia lo que consideran anticuado, sea por temor a caer en la nostalgia. En este último caso, es obvio que se trataría de espectadores de antaño que huyen del volver a ver.

Sin embargo, quienes se apuntan a las películas clásicas pueden descubrir bastantes diferencias respecto de las actuales, e incluso disfrutarlas. De buen principio ya sorprende el tempo dedicado a los títulos de crédito. Desde el primero al último, desde los protagonistas a los secundarios menos importantes, desde el productor al maquillador, es posible leer tranquilamente sus nombres. Y lo mismo sucede cuando se trata de rótulos u otras indicaciones en mitad de la película. Al final, siempre consta el reparto, también con parsimonia. No cabe duda de que la prisa endiablada es un hándicap de ahora, no de antes.

Otro aspecto aún más importante es que la historia se narra cronológicamente, y si acaso conviene un feed back esclarecedor, ni se abusa de ello ni se opta por un galimatías. Este artificio tan del momento con el cual, pretendiendo poner a prueba la perspicacia del espectador, tanto el guionista como el director pretenden dar muestra de una inteligencia superior.

No solo el cine romántico resulta relajante sino también el llamado cine negro. Todos los argumentos son inteligibles, en las muertes no hay sangre y los malos reciben su merecido castigo. Algunos filmes están rodados en tecnicolor, otros en blanco y negro, pero todos son diáfanamente bellos cuando proceden de los grandes realizadores y directores de la época.

 

Ricos y pobres con mascarilla - Rics i pobres amb mascareta

 

 Rics i pobres amb mascareta

La confusió sobre com manejar-nos correctament amb les mascaretes és majúscula. Per sort, la major part de la gent és obedient i les utilitza a tota hora i on correspon, plausible ús que no impedeix que ens moguem en un mar de dubtes. Mascaretes reutilitzables o no reutilitzables, i durant quant de temps si ho són. Rentables o no rentables. Posar-les al Sol és un bon desinfectant o anul·la la protecció? Llançar-los solució alcohòlica és aberrant perquè també anul·la la protecció? Cal rentar les mans abans o després de la seva col·locació o les dues vegades? Les refusables després de cada ús són les més barates, però representen una despesa diària, i si serveixen tan sols durant quatre hores, resulta elevada.

D’ací prové l’epígraf. Sí, la ciutadania camina aparentment protegida, boques i nassos coberts, però, ¿totes les persones estan lliures de contagi i d’encomanar? Val a suposar que la gran quantitat de gent que s’ha quedat sense feina, que viu precàriament, està en condicions de canviar de mascareta quan toca?

Malgrat que és obligatori l’ús de mascaretes, la Seguretat Social no es digna proporcionar-les, la qual cosa, com és obvi, condueix a que totes i cada una pervisquin durant dies i setmanes al rostre dels més pobres. Màscares simulades que emmascaren la desprotecció d’uns i altres.                                      

            Ricos y pobres con mascarilla

La confusión sobre cómo manejarnos correctamente con las mascarillas es mayúscula. Por fortuna, la mayor parte de la gente es obediente y las utiliza a todas horas y donde corresponde, plausible uso que no impide que nos movamos en un mar de dudas. Mascarillas reutilizables o no reutilizables, y durante cuánto tiempo si lo son. Lavables o no lavables. ¿Ponerlas al Sol es un buen desinfectante o anula la protección? ¿Echarles solución alcohólica es aberrante porque también anula la protección? ¿Hay que lavarse las manos antes o después de su colocación o las dos veces? Las desechables después de cada uso son las más baratas, pero representan un gasto diario, y si sirven tan solo durante cuatro horas, resulta elevado.

De ahí proviene el epígrafe. Sí, toda la ciudadanía anda aparentemente protegida, bocas y narices cubiertas, pero, ¿todas las personas se hallan libres de contagio y de contagiar? ¿Cabe suponer que la gran cantidad de gente que se ha quedado sin trabajo, que vive precariamente, está en condiciones de cambiar de mascarilla cuando toca?

Aun cuando es obligatorio el uso de mascarillas, la Seguridad Social no se digna proporcionarlas, lo cual, como es obvio, conduce a que todas y cada una pervivan durante días y semanas en el rostro de los más pobres. Máscaras simuladas que enmascaran la desprotección de unos y otros.

Leo Messi a ojos de una no futbolera - Leo Messi a ulls d’una de no futbolera

 

                               

 

        Leo Messi a ulls d’una de no futbolera

 Quan el considerat millor jugador de futbol del món adverteix que vol abandonar el Barça, tots els anomenats “culers” posen el crit al cel, però no contra ell sinó contra el club, al qual tenen per culpable del desastre. L’adoració que senten pel seu ídol fa que, a més de molt dolor per la seva previsible marxa, experimentin un agraïment incondicional per la gràcia dels seus xuts, pels partits que ha fet guanyar, pels títols aconseguits. Si finalment se’n va, catifa de flors, plors i absoluta gratitud pel temps que s’ha dignat estar al Barça.

Amb la freda mirada d’una persona aliena al futbol, la interpretació pot ésser diferent. Un jugador que, pel que ha sentit, es va formar a la mítica La Masia, ha desenvolupat tota la seva vida esportiva al Barça, que (reproduint l’escrit per un futboler), “deixarà el club que l’ha fet gran i amb el qual ha batut tots els rècords individuals i col·lectius imaginables”, doncs resulta que quan les coses van mal dades, toca el dos.

Des d’aquest punt de vista, no mereix el més mínim reconeixement atès que, en comptes de restar al seu club per contribuir a la seva recuperació, decideix abandonar-lo. No mostra agraïment per la formació rebuda ni afecte vers els seus conciutadans. El seu és pur egoisme, encara que els “culers” estiguin cecs.

                     Leo Messi a ojos de una no futbolera

 Cuando el considerado mejor jugador de futbol del mundo advierte de que quiere abandonar el Barça, todos los llamados “culés” ponen el grito en el cielo, pero no contra él sino contra el club, al cual tienen por culpable del desastre. La adoración que sienten por su ídolo hace que, además de mucho dolor por su previsible marcha, sientan un agradecimiento incondicional por la gracia de sus chuts, por los partidos que ha hecho ganar, por los títulos conseguidos. Si finalmente se va, alfombra de flores, llanto y absoluta gratitud por el tiempo que se ha dignado permanecer en el Barça.

Con la fría mirada de una persona ajena al futbol, la interpretación puede ser distinta. Un jugador que, por lo que ha oído, se formó en la mítica La Masia, ha desarrollado toda su vida deportiva en el Barça, que (reproduciendo lo escrito por un futbolero), “dejará el club que le ha hecho grande y con el cual ha batido todos los récords individuales y colectivos imaginables”, pues resulta que cuando las cosas vienen mal dadas, se larga.

Desde este punto de vista, no merece el más mínimo reconocimiento dado que, en lugar de permanecer en su club para contribuir a su recuperación, decide abandonarlo. No muestra agradecimiento por la formación recibida ni afecto por sus conciudadanos. Lo suyo es puro egoísmo, aunque los “culés” estén ciegos.

 

Una gran persona

 

Una gran persona

 

Per descomptat que no em refereixo a Leo Messi, l’home de qui els mitjans parlen a tota hora. No al·ludeixo al multimilionari gràcies als seus xuts, sinó a un biòleg dels Estats Units gràcies al qual la poliomielitis ha estat eradicada també a l’Àfrica. Després de quatre anys sense que s’hagi registrat cap cas, l’OMS ha donat per eliminada la seva presència en aquest continent, persistint només en dos països, l’Afganistan i el Pakistan.

Del microbiòleg que l’any 1952 va descobrir la vacuna contra la pòlio, malaltia vírica que infecta i destrueix neurones motrius produint diversos tipus de paràlisi, amb prou feines ningú no recorda el seu nom. El de Jonas Edward Salk, científic gràcies al qual milions de persones de tot el món han pogut defugir una malaltia infecciosa de greus conseqüències. Tal com acostuma a passar, la vacunació massiva va beneficiar en primer lloc als països més avançats, de manera que, entre nosaltres, el terme pòlio ha desaparegut feliçment de les ments i de les converses. Altres territoris menys afortunats van trigar més a deslliurar-se del mal.

Tanmateix, aquestes desigualtats no concerneixen a l’home que durant anys va estar experimentant al laboratori per combatre la poliomielitis. Salk va morir el 1995, als 80 anys d’edat, havent pogut comprovar com el seu descobriment anava beneficiant milions d’éssers humans de gairebé dos-cents països. Que Àfrica sencera hagi per fi vençut la poliomielitis, sens dubte l’ompliria de satisfacció. Val la pena recordar-lo com realment una gran persona, encara que no es digui matí, tarda i nit.                               

 

Una gran persona

 

Por supuesto que no me refiero a Leo Messi, el hombre del que los medios hablan a todas horas. No aludo al multimillonario gracias a sus chuts, sino a un biólogo estadounidense gracias al cual la poliomielitis ha sido erradicada también en África. Tras cuatro años sin que se haya registrado ningún caso, la OMS ha dado por eliminada su presencia en este continente, persistiendo solo en dos países, Afganistán y Pakistán.

Del microbiólogo que el año 1952 descubrió la vacuna contra la polio, enfermedad vírica que infecta y destruye neuronas motrices produciendo diversos tipos de parálisis, apenas nadie recuerda su nombre. El de Jonas Edward Salk, científico gracias al cual millones de personas de todo el mundo han podido soslayar una enfermedad infecciosa de graves consecuencias. Tal como suele ocurrir, la vacunación masiva benefició en primer lugar a los países más avanzados, de forma que, entre nosotros, el término polio ha desaparecido felizmente de les mentes y de las conversaciones. Otros territorios menos afortunados tardaron más en librarse del mal.

Mas estas desigualdades no conciernen al hombre que durante años estuvo experimentando en el laboratorio para combatir la poliomielitis. Salk murió en 1995, a los 80 años de edad, habiendo podido comprobar cómo su descubrimiento iba beneficiando a millones de seres humanos en casi doscientos países. Que África entera haya por fin vencido la polio, sin duda le colmaría de satisfacción. Merece la pena recordarle como realmente una gran persona, aunque no se diga mañana, tarde y noche.

 

 

 

Este mundo no tiene remedio - Aquest món no té remei

 

                                               

       Aquest món no té remei

 Això deia la meva àvia, aplicada la sentència a qualsevol dels molts desgavells humans de la vida quotidiana. Ho diria també avui entre els diversos desajustos actuals, i segurament, en especial clavaria el seu ull crític en la problemàtica del canvi climàtic.

Observem què succeeix cada estiu, i enguany amb aquestes temperatures tan  elevades. Per suportar-les, milions d’aires condicionats entren en funcionament llançant a l’exterior calor i més calor. No hi ha dubte que això contribueix a augmentar la temperatura. En quants graus? Seria bo calcular-lo. És com un peix que es mossega la cua. Que no tenim cap altra solució per no asfixiar-nos? D’acord, però no deixa de constituir una de les nombroses i calamitoses incongruències humanes.

Un altre disbarat concerneix a l’oposició en alguns territoris a la presència de parcs eòlics. Pel que sembla, la major part de la gent és conscient de com són de necessàries les energies renovables per tal de frenar l’impacte negatiu de les energies fòssils, i tot i això, hi ha persones i grups als quals no els agraden els molins de vent. Es resisteixen a la seva instal·lació propera com si anessin a enverinar-los. Són els mateixos col·lectius als quals no els ha importat mai conviure, per ésser necessària, amb la incommensurable xarxa de pals elèctrics que solquen muntanyes, boscos i camps. Incoherència total.

En efecte, àvia, no tenim remei.

                         Este mundo no tiene remedio

Esto decía mi abuela, aplicada la sentencia a cualquiera de los muchos desbarajustes humanos de la vida cotidiana. Lo diría hoy entre los diversos desajustes actuales, y seguramente, en especial clavaría su ojo crítico en la problemática del cambio climático.

Observemos lo que sucede cada verano, y hogaño con esas temperaturas tan elevadas.  Para soportarlas, millones de aires acondicionados entran en funcionamiento lanzando al exterior calor y más calor. No cabe duda que esto contribuye a aumentar la temperatura. ¿En cuántos grados? Estaría bien calcularlo. Es como un pez que se muerde la cola. ¿Que no tenemos otra solución para no asfixiarnos? De acuerdo, pero no deja de constituir una de las numerosas e infaustas incongruencias humanas.

Otro disparate atañe a la oposición en algunos territorios a la presencia de parques eólicos. Al parecer, la mayor parte de la gente es consciente de cuán necesarias son las energías renovables para frenar el impacto negativo de las energías fósiles, y sin embargo, hay personas y grupos a los cuales no les gustan los molinos de viento. Se resisten a su instalación cercana como si fueran a envenenarles. Son los mismos colectivos a los que nunca les ha importado convivir, por necesaria, con la inconmensurable red de postes eléctricos que surcan montes, bosques y campos. Incoherencia total.

En efecto, abuela, no tenemos remedio.