La profiguración en vacaciones - La profiguració a les vacances

 

                                  La profiguració a les vacances 

 No cal cercar el  mot al diccionari perquè no hi és. Profiguració és un neologisme introduït pel sociòleg Fidel Molina-Luque i fa referència a la intercomunicació generacional. En comptes de moure’s cada generació per la seva banda -criatures, joves, adults madurs i persones grans-, millor compartir activitats, converses, experiències. Aquestes no només són pròpies de la gent gran, també els joves en tenen. I alhora neixen incerteses a qualsevol edat, i neix la necessitat d’intercanviar opinions. La profiguració esdevé enriquidora per uns i altres, satisfactòria,  fins i tot afectuosa. Però, la practiquem en la nostra vida quotidiana?

En tot cas, no el suficient, aplicats cadascú de nosaltres al nostre treball o a les nostres dèries. És per aquest motiu que m’he sorprès agradablement en comprovar, durant uns dies de vacances a la costa, com la profiguració es feia present. A la platja, entrant i sortint de l’hotel, menjant al restaurant, caminant amunt i avall grups de persones de diverses edats. Àvies i avis, mares i pares, néts i nétes, tots plegats constituint una barreja que difícilment es veurà en tornar a casa. Em sembla bonic que s’aprofitin les vacances per compondre una autèntica profiguració, i naturalment, encara ho seria més si en reprendre la rutina de cada dia continués vigent. 

                              La profiguración en vacaciones 

No busquemos la palabra en el diccionario porque no está. Profiguración es un neologismo introducido por el sociólogo Fidel Molina-Luque y hace referencia a la intercomunicación generacional. En lugar de moverse cada generación por su lado -criaturas, jóvenes, adultos maduros y personas mayores-, mejor compartir actividades, conversaciones, experiencias. Estas no sólo son propias de las personas mayores, también los jóvenes las tienen. Al tiempo nacen incertidumbres a cualquier edad, y nace la necesidad de intercambiar opiniones. La profiguración se convierte en enriquecedora para unos y otros, satisfactoria, incluso afectuosa. Pero, ¿la practicamos en nuestra vida cotidiana?

En todo caso, no lo suficiente, aplicados cada cual a nuestro trabajo o a nuestras aficiones. Es por ese motivo que me he sorprendido agradablemente al comprobar, durante unos días de vacaciones en la costa, cómo la profiguración se hacía presente. En la playa, entrando y saliendo del hotel, comiendo en el restaurante, caminando arriba y abajo grupos de personas de diversas edades. Abuelas y abuelos, madres y padres, nietos y nietas, todos juntos constituyendo una mezcla que difícilmente se podrá ver al volver a casa. Me parece hermoso que se aprovechen las vacaciones para componer una auténtica profiguración, y naturalmente, aún lo sería más si al retomar la rutina de cada día continuara vigente.

La soledad en red - La solitud en xarxa

 

                                                    La solitud en xarxa 

Entre nosaltres, augmenten les persones que viuen soles i se senten soles. Passen els dies sense parlar amb ningú, o gairebé ningú. Amb una mica de sort, compten amb la filla o el fill, potser les netes o els nets, però ja mantenen poques relacions d’amistat. S’han fet grans, els amics i amigues, també, els costa sortir al carrer. Ara fa massa calor, ara massa fred, ara plou, ara em fa mal el genoll.

Existeix el recurs del telèfon, fix o mòbil, però cada vegada hi ha menys coses a explicar. Per sort, el televisor fa companyia. Beneïda televisió, tan blasmada en ocasions. La gent solitària també podria comptar amb les xarxes socials, si sabés com funcionen. Vet aquí el problema. Què és això del Twitter, d’Instagram, del WhatsApp? Una soledat molt dura és la de l’aïllament tecnològic. No poder participaren en les comunicacions virtuals, romandre en un món antic, sigui perquè ningú t’ensenya a penetrar-hi, sigui perquè t’hi resisteixes.

No es pot dir que les xarxes socials constitueixin una companyonia perfecte, però si que són capaces d’alleujar la buidor entre les quatre parets de la llar. Si el carro de la vida se’n va pel pedregar, tot deixant enrere la joventut, seria desitjable que almenys es fornís de les noves tecnologies per fer menys feixuc el camí final, per eliminar la solitud en xarxa.

                                                         La soledad en red 

Entre nosotros, aumentan las personas que viven solas y se sienten solas. Pasan sus días sin hablar con nadie, o casi nadie. Con un poco de suerte, cuentan con la hija o el hijo, quizás las nietas o los nietos, pero ya mantienen pocas relaciones de amistad. Se han hecho mayores, los amigos y amigas, también, les cuesta salir a la calle. Ahora hace demasiado calor, ahora demasiado frío, ahora llueve, ahora me duele la rodilla.

Existe el recurso del teléfono, fijo o móvil, pero cada vez hay menos cosas que explicar. Por suerte, el televisor acompaña. Bendita televisión, tan reprobada en ocasiones. La gente solitaria también podría contar con las redes sociales, si supiera cómo funcionan. Hete aquí el problema. ¿Qué es eso del Twitter, de Instagram, del WhatsApp? Una soledad muy dura es la del aislamiento tecnológico. No poder participar en las comunicaciones virtuales, permanecer en un mundo antiguo, sea porque nadie te enseña a penetrar en ellas, sea porque te resistes.

 No cabe decir que las redes sociales constituyan una compañía perfecta, pero son capaces de aliviar el vacío entre las cuatro paredes del hogar. Si el carro de la vida se va por el pedregal, dejando atrás la juventud, sería deseable que al menos se proveyere de las nuevas tecnologías para hacer menos cansado el camino final, para eliminar la soledad en red.

 

 

Esto de la sequía - Això de la sequera

 

                                          Això de la sequera 

Angoixa ens provoca aquest tema de la sequera, i diverses mesures prenen les Administracions per fer-hi front. Amb tot, hi ha mesures que no s’entenen. Per què s’han de suprimir les fonts ornamentals de pobles i ciutats si per norma es tracta d’un circuit tancat d’aigua que va i ve? No sols el líquid no es malbarata sinó que ajuda a refrescar l’ambient. Vet aquí, doncs, una acció sense sentit.

També n’hi ha, d’accions, que pertanyen als particulars. Quanta estona estem a la dutxa? Per sort, fa anys que les banyeres estan pràcticament abolides, però també són importants els litres d’aigua que gastem a la dutxa. Cal més rapidesa, i fins i tot cal fer-nos una pegunta. És necessari que ens dutxem cada dia?

El món sol anar sempre d’un extrem a l’altre. Els romans es passaven el dia als banys públics, quelcom que els cristians en creixement els retreien, de manera que van optar per rentar-se molt poc per tal de diferenciar-se dels pagans. Així durant segles, amb la Maria Antonieta i coetanis, per exemple, intentant amagar la pudor dels cossos sota més i més colònia.

Ara hem tornat als costums clàssics, només que no en banys públic sinó a casa. Dutxa diària i litres i litres d’aquesta aigua que en temps de sequera ens és tan preuada. N’hi hauria prou en rentar-nos les aixelles i els peus amb una esponja, i el cul, al bidet. Espaiar les dutxes tot estalviant aigua. Potser els governs hauran de dictar aquesta normativa! 

                                            Esto de la sequía 

Angustia nos provoca ese tema de la sequía, y varias medidas toman las Administraciones para hacerle frente. No obstante, hay medidas que no se entienden. ¿Por qué se deben suprimir las fuentes ornamentales de pueblos y ciudades si por norma se trata de un circuito cerrado de agua que va y viene? No solo el líquido no se derrocha sino que ayuda a refrescar el ambiente. He aquí, pues, una acción sin sentido.

También las hay, de acciones, que atañen a particulares. ¿Cuánto tiempo nos estamos en la ducha? Por fortuna, hace años que las bañeras están prácticamente desterradas, pero también son importantes los litros de agua que gastamos en la ducha. Se necesita más rapidez, e incluso hay que hacernos una pegunta. ¿Es necesario que nos duchemos cada día? 

El mundo suele ir siempre de un extremo al otro. Los romanos pasaban el día en los baños públicos, algo que los cristianos en crecimiento les reprochaban, de forma que optaron por lavarse muy poco a fin de diferenciarse de los paganos. Así durante siglos, con María Antonieta y coetáneos,  por ejemplo, intentando esconder el mal olor de los cuerpos bajo más y más colonia. 

Ahora hemos vuelto a las costumbres clásicas, sólo que no en baños públicos sino en casa. Ducha diaria y litros y litros del agua que en tiempos de sequía nos es tan preciada. Bastaría con lavarnos los sobacos y los pies con una esponja, y el culo, en el bidé. Espaciar las duchas ahorrando agua. ¡Quizás los gobiernos deberán dictar esa normativa!

Un salario para ir a matar - Un salari per anar a matar

 

                                  Un salari per anar a matar 

El mercenaris no són treballadors com els altres, però cobren un salari com si ho fossin. No són com els altres perquè, sortosament, les feines comunes no consisteixen en matar. Amb tot, són una fastigosa excrescència estesa al llarg dels temps, des de l’antigor, sense que al si de l’imaginàriament civilitzat segle XXI s’hagin  debolit.

En aquests moments, els mercenaris del grup Wagner estan en boca de tothom perquè actuen a la guerra d’Ucraïna, tal com han fet i fan a l’Àfrica i altres territoris, allà on convingui i es pagui el suficient. Sota el lideratge de Ievgueni Prigojin, Wagner es una empresa privada militar. Res no impedeix els seus negocis, no és una  companyia il·legalitzada, i els seus treballadors cobren de mitjana 3.000 euros mensuals. Molts d’ells són ex presos condemnats per assassinats o violacions, garantint així la seva manca de consciència i la seva ferocitat.

És el que està passant actualment, i el món segueix rodant, amb el silenci còmplice de les institucions internacionals, aquestes que s’omplen la boca de drets humans. Quin fàstic i quin dolor!

         Un salario para ir a matar 

Los mercenarios no son trabajadores como los demás, pero cobran un salario como si lo fueran. No son como los demás porque, afortunadamente, los trabajos comunes no consisten en matar. Sin embargo, son una fastidiosa excrecencia extendida a lo largo de los tiempos, desde la antigüedad, sin que en el seno del imaginariamente civilizado siglo XXI se hayan diluido. 

En estos momentos, los mercenarios del grupo Wagner se hallan en boca de todos ya que actúan en la guerra de Ucrania, tal y como han hecho y hacen en África y otros territorios, allí donde convenga y se pague lo suficiente. Bajo el liderazgo de Yevgueni Prigojin, Wagner es una empresa privada militar. Nada impide sus negocios, no es una compañía ilegalizada, y sus trabajadores cobran un promedio de 3.000 euros mensuales. Muchos de ellos son ex presos condenados por asesinatos o violaciones, garantizando así su falta de conciencia y su ferocidad.

Es lo que está pasando actualmente, y el mundo sigue rodando, con el silencio cómplice de las instituciones internacionales, estas que se llenan la boca de derechos humanos. ¡Qué asco y qué dolor!