divendres, 28 de maig del 2021

Filantropías que aturden - Filantropies que estaborneixen

 

                                       Filantropies que estaborneixen 

Un article sobre Melinda Gates a la revista El Temps del 18 de maig ha fet que em reafirmés en una reflexió. El tema filantropia sempre m’ha creat desconfiança. Es tracte de fer-se molt, molt ric i després repartir entre els pobres. Però, ¿com una persona acumula tants diners i d’altres en tenen tan pocs? ¿Perquè és més intel·ligent, perquè és escollida pels déus?

El cas és que, en ocasió dels divorci anunciat entre Bill Gates i Melinda Gates (d’ara endavant Melinda French Gates) s’ha fet públic que repartint-se el patrimoni a mitges a cadascú els correspondran uns 70.000 milions de dòlars. No sé a vostès, però a mi aital xifra m’estaborneix. Em costa captar-la, imaginar-la. El que sí aclareix per si sola és com de filantrop es pot ser amb un coixí com aquest.

La Fundació Bill i Melinda Gates, creada l’any 2000, destina diversos milions de dòlars a combatre la misèria i la malaltia als països pobres. Melinda ha visitat zones de l’Àfrica y de l’Índia, on ha plorat entre els desheretats del món. La Fundació ha comptat, a més a més dels fons propis, amb l’aportació de 31.000 milions de dòlars per part del magnat Warren Buffet. Què filantrops tots plegats! I jo em pregunto: han apilat tants dòlars pagant bons sous als seus empleats, comprant matèries primeres a empreses del Tercer Món que no tractin els seus treballadors com a ovelles esquilades? Això últim per descomptat que no, per impossible. I també em pregunto: per què en comptes de fer caritat no funden empreses tercermundistes a les quals els proletaris no siguin explotats com fins ara.

Vet aquí els meus dubtes sobre els filantrops, i la meva manca d’empatia vers el seu capteniment. 

                 Filantropías que aturden

 Un artículo sobre Melinda Gates en la revista El Temps del 18 de mayo ha hecho reafirmarme en una reflexión. El tema filantropía siempre me ha provocado desconfianza. Se trata de hacerse muy, muy rico y después repartir entre los pobres. Sin embargo, ¿cómo una persona acumula tanto dinero y otras tienen tan poco? ¿Porque es más inteligente, porque es escogida por los dioses?

El caso es que, con ocasión del divorcio anunciado entre Bill Gates y Melinda Gates (de ahora en adelante Melinda French Gates) se ha hecho público que, repartiéndose el patrimonio a medias, a cada uno le corresponderán unos 70.000 millones de dólares. No sé a ustedes, pero a mí semejante cifra me aturde. Me cuesta captarla, imaginarla. Lo que sí aclara por sí sola es cómo de filántropo se puede ser con un respaldo como este.

La Fundación Bill y Melinda Gates, creada el año 2000, destina varios millones de dólares a combatir la miseria y la enfermedad en los países pobres. Melinda ha visitado zonas de África y de India, donde ha llorado entre los desheredados del mundo. La Fundación ha contado, además de los fondos propios, con la aportación de 31.000 millones de dólares por parte del magnate Warren Buffet. ¡Qué filántropos todos juntos! Y yo me pregunto: ¿han atesorado tantos dólares pagando buenos sueldos a sus empleados, comprando materias primas a empresas del Tercer Mundo que no traten a sus trabajadores como ovejas esquiladas? Esto último por descontado que no, por imposible. Y también me pregunto: por qué en vez de hacer caridad no fundan empresas tercermundistas en las cuales los proletarios no sean explotados como hasta ahora.

He aquí mis dudas sobre los filántropos, y mi falta de empatía hacia su comportamiento.

 

 

 

divendres, 21 de maig del 2021

La masa no vale ni un ápice - La massa no val un borrall

 

                               La massa no val un borrall 

La massa, el poble, la ciutadania, una gamma d’apel·latius adoptada en el transcurs del temps per dotar els subordinats d’una aparent major categoria. Ja no s’estila parlar de la massa, esdevindria ofensiu, però el lloc ocupat a la societat és el que és, a despit del qualificatiu que se li atorgui. I la massa mai no ha valgut un borrall, sempre ha estat i és moneda de canvi, carn de canó. De mostres històriques ni ha a dojo, i de presents, també.

El Marroc s’emprenya perquè Espanya acull en un hospital el líder del Front Polisario i per això deixa de custodiar la frontera amb Ceuta. Llavors, més de 8.000 persones es llencen a nadar cap al territori espanyol. Homes, dones, criatures, alguns moren en l’intent, els ceutins s’esveren davant l’allau de gent, Espanya posa el crit al cel. Tants milers d’immigrants, no. Conflicte diplomàtic, converses, baixada de la tensió, el país nord-africà torna a vigilar la frontera i d’antuvi un 70% dels nadadors il·lusos són retornats al Marroc.

Han estat moneda de canvi, un borrall en mans dels governants, massa inerme, com sempre. Segles i segles el mateix. Sembla que la immensa majoria hauria de tenir força front una minsa minoria, però no és així. Sorprèn, i cal preguntar-se fins quan. Perquè el dolor és immens, sobre tot quan la massa es víctima de la guerra. Sí, fins quan consentirà el vassallatge?

                                             La masa no vale ni un ápice 

La masa, el pueblo, la ciudadanía, una gama de apelativos adoptada en el transcurso del tiempo para dotar a los subordinados de una aparente mayor categoría. Ya no se estila hablar de la masa, resultaría ofensivo, pero el lugar ocupado en la sociedad es el que es, a despecho del calificativo que se le otorgue. Y la masa nunca ha valido ni un ápice, siempre ha sido y es moneda de cambio, carne de cañón. De evidencias históricas las hay en abundancia, y de presentes, también.

Marruecos se cabrea porque España acoge en un hospital al líder del Frente Polisario y por ello deja de custodiar la frontera con Ceuta. Entonces, más de 8.000 personas van a nado hasta el territorio español. Hombres, mujeres, criaturas, algunos mueren en el intento, los ceutíes se alarman ante el alud de gente, España pone el grito en el cielo. Tantos millares de inmigrantes, no. Conflicto diplomático, conversaciones, descenso de la tensión, el país norteafricano vuelve a vigilar la frontera y, de entrada, un 70% de los nadadores ilusos son devueltos a Marruecos.

Han sido moneda de cambio, una nadería en manos de los gobernantes, masa inerme, como siempre. Siglos y siglos de lo mismo. Parece que la inmensa mayoría debería tener fuerza frente a una exigua minoría, pero no es así. Sorprende, y es necesario preguntarse hasta cuándo. Porque el dolor es inmenso, sobre todo cuando la masa es víctima de la guerra. Sí, ¿hasta cuándo consentirá el vasallaje?

divendres, 14 de maig del 2021

Vecinos judíos y palestinos se agreden - Veïns jueus i palestins s’agredeixen

 

                                     Veïns jueus i palestins s’agredeixen 

No n‘hi ha prou i massa amb els míssils i els bombardejos, el recent enfrontament entre Israel i Palestina té altres conseqüències. A més dels 103 morts i 580 ferits a Gaza fins ara i 7 morts a Israel, la violència ha esclatat als carrers entre jueus i palestins, entre els veïns del costat i els de més enllà. Els de dalt ordenen els atacs, els míssils destrueixen i maten tant com poden, les bombes ensorren edificis de fins a sis plantes, ara hi són i en un moment, ja no, i la violència s’estén entre els de baix, pobres desgraciats.

Res de nou, els enemics forjats pels dirigents s’hi transformen també per als subordinats. No hi ha lloc per pensar, per analitzar, per foragitar els responsables, indemnes sempre. Només hi cap la manipulació, l’embrutiment, l’odi escorrent-se del cim al terra.

Fa dècades que ambdós territoris estan en guerra, flagrant o somorta, i els ens internacionals mai no s’han implicat seriosament en posar-hi fi. Milions en armament, mortaldat, odi i discriminació són el pa de cada dia.

S’ha lamentat el filòsof Edgar Morin: “Quin període psicològicament, sociològicament i moralment regressiu en el context d’un gran progrés cientificotècnic”.  

                         Vecinos judíos y palestinos se agreden 

No es suficiente con los misiles y los bombardeos, el reciente enfrentamiento entre Israel y Palestina tiene otras consecuencias. Además de los 103 muertos y 580 heridos en Gaza hasta ahora y 7 muertos en Israel, la violencia ha estallado en la calle entre judíos y palestinos, entre los vecinos de al lado y los de más allá. Los de arriba ordenan los ataques, los misiles destruyen y matan tanto como pueden, las bombas hunden edificios de hasta seis plantas, ahora están y en un momento, ya no, y la violencia se extiende entre los de abajo, pobres desgraciados.

Nada nuevo, los enemigos forjados por los dirigentes también se convierten en enemigos para los subordinados. No hay lugar para pensar, para analizar, para echar a los responsables, indemnes siempre. Solo cabe la manipulación, el embrutecimiento, el odio chorreando de la cima al suelo.

Hace décadas que ambos territorios están en guerra, flagrante o mortecina, y los entes internacionales nunca se han implicado seriamente en ponerle fin. Millones en armamento, mortandad, odio y discriminación son el pan de cada día.

Se ha lamentado el filósofo Edgar Morin: “Qué periodo psicológicamente, sociológicamente y moralmente regresivo en el contexto de un gran progreso científico-técnico".

 

 

 

 

 

divendres, 7 de maig del 2021

Reunificación de las familias que Trump separó - Reunificació de les famílies que Trump va separar

 

                 Reunificació de les famílies que Trump va separar 

Entre els records repugnants que Donald Trump deixarà per a la Història, el de milers de nens separats de pare i mare a la frontera amb Mèxic. Més de tres anys han estat confinats als Estats Units mentre que els seus progenitors eren deportats. Criatures de diverses edats, familiars destrossats. Plors, enyorament, angoixa, més de mil dies d’horror que al cruel president no l’han pertorbat. Ha estat necessari que perdés les eleccions perquè un altre dirigent, més humà, comenci a girar la truita.

D’antuvi només quatre famílies han estat reunificades, en resten unes mil a l’espera de que els fills els siguin restituïts. Costa de creure que en un país avançat com el nord-americà, al segle vint, s’hagi pogut dur a terme una maldat com aquesta. Però així ha estat. D’éssers despietats n’hi ha hagut i n’hi haurà, malauradament. El més terrible és que aquests agafin les regnes d’un govern. 

              Reunificación de las familias que Trump separó 

Entre los recuerdos repugnantes que Donald Trump dejará para la Historia, el de miles de niños separados de padre y madre en la frontera con México. Más de tres años han estado confinados en Estados Unidos mientras que sus progenitores eran deportados. Criaturas de diversas edades, parientes destrozados. Lloros, añoranza, angustia, más de mil días de horror que al cruel presidente no lo han perturbado. Ha sido necesario que perdiera las elecciones para que otro dirigente, más humano, empiece a dar la vuelta a la tortilla.

En principio, solo cuatro familias han sido reunificadas, quedan unas mil a la espera de que los hijos les sean restituidos. Cuesta creer que en un país adelantado como el norteamericano, en el siglo veinte, se haya podido llevar a cabo semejante maldad. Pero así ha sido. Seres despiadados los ha habido y habrá, desgraciadamente. Lo más terrible es que estos tomen las riendas de un gobierno.