“Parásitos”, otro título erróneo - “Paràsits”, un altre títol erroni

“Paràsits”, un altre títol erroni

 El títol en coreà d’aquesta pel·lícula és Gisaengchung, i confesso que no sé si la seva exacta traducció és “Paràsits”. En cas de ser així, la inadequació ja provindria de l’original. De la mateixa manera que el títol de la pel·lícula “La innocència” no s’adequa, al meu parer i segons vaig comentar en un blog anterior, a les característiques de la noia protagonista del film, tampoc l’etiqueta de la producció coreana no s’ajusta a la tipologia dels quatre personatges centrals.

Mentre que Lis, la joveneta de “La innocència”, no té res d’ingènua i sí molt de cap de pardals, el quartet de “Paràsits” no té res de l’espècie parasitària, la que, segons definició de l’acadèmia, viu a costa dels altres. Ells sobreviuen gràcies a la seva feina, i el medi pel qual ho aconsegueixen constitueix el quid de la qüestió. Però en cap moment no són paràsits.

Al sortir del cinema ho tenia clar, i vaig estar donant voltes a la idea de trobar un títol millor, un que reflectís apropiadament el contingut de la cinta. Potser “Fraudulents”, o “Tramposos”, o més aviat “Fal·laços”... Comentant el tema amb una amiga, advocada ella, l’exacta definició va sortir a la llum: ¡"Engalipadors"!... Sí, senyores i senyors, això és el que són, els pobres miserables. Uns engalipadors per tal de subsistir en una societat injusta. Gràcies amiga, cada cosa al seu lloc.

                   “Parásitos”, otro título erróneo

 El título en coreano de esta película es Gisaengchung, y confieso que no sé si su exacta traducción es “Parásitos”. De ser así, la inadecuación ya provendría del original. De igual modo que el título de la película “La inocencia” no se adecúa, a mi parecer y según comenté en un blog anterior, a las características de la chica protagonista del film, tampoco la etiqueta de la producción coreana se ajusta a la tipología de los cuatro personajes centrales.

Mientras que Lis, la jovencita de “La inocencia”, no tiene nada de ingenua y sí mucho de cabeza de chorlito, el cuarteto de “Parásitos” no tiene nada de la especie parasitaria, la que, según definición de la academia, vive a costa ajena. Ellos sobreviven gracias a su trabajo, y el medio por el cual lo consiguen constituye el meollo de la cuestión. Pero en ningún momento son parásitos.

Al salir del cine lo tenía claro, y estuve dando vueltas a la idea de hallar un título mejor, uno que reflejara apropiadamente el contenido de la cinta. Quizás “Fraudulentos”, o  “Tramposos”, o más bien “Falaces” ... Comentando el tema con una amiga, abogada ella, la exacta definición salió a la luz: ¡“Embaucadores”!... Sí, señoras y señores, eso es lo que son, los pobres miserables. Unos embaucadores con objeto de subsistir en una sociedad injusta. Gracias amiga, cada cosa en su sitio.

Leer no es caro y además puede ser gratuito - Llegir no és car i a més pot ser gratuït

     Llegir no és car i a més pot ser gratuït

A Barcelona s’ha realitzat una enquesta per veure com sona el diapasó de la cultura. S’ha preguntat a 1.665 barcelonins, una mostra que, segons era d’esperar, ha posat de manifest que en el consum cultural hi ha significatives diferències relatives a les capes socials. Una de les desigualtats més nítides incumbeix a l’hàbit de llegir.

Si als barris de classe alta es verifica que el 61,5% dels enquestats llegeix llibres amb freqüència, la proporció descendeix al 58,3% en els de classe mitjana i al 39,6% en els de classe baixa. Xifres que, fora d’això, si ningú no ha mentit, no resulten descoratjadores, tenint en compte el panorama perceptible a simple vista. Donem doncs per acceptats els percentatges, sense que això obsti per afegir-hi una observació.

Les capes altes llegeixen més perquè tenen més diners? Es tracta d’un raciocini que seria pur sofisma per dos motius. D’una banda, els llibres solen resultar més barats que la popular consumició de cervesa, olives i patates xips. Per una altra, a l’abundant xarxa de biblioteques és possible trobar una multitud de llibres gratuïtament.

Així doncs, no són els ingressos o el patrimoni els que determinen el grau de lectura. Els condicionants cal buscar-los a l’entorn familiar i amical, el qual condueix a adquirir unes o altres costums; i en el nivell d’educació, que en última instància tampoc no depèn de la situació econòmica, atès que tan bona és l’educació adquirida a l’escola pública, gratuïta, com a la privada. En tot cas, depèn de si s’adquireix o no, si s’absorbeix o es llança per la finestra.

  Leer no es caro y además puede ser gratuito

En Barcelona se ha realizado una encuesta para ver cómo suena el diapasón de la cultura. Se ha preguntado a 1.665 barceloneses, una muestra que, según era de esperar, ha puesto de manifiesto que en el consumo cultural existen significativas diferencias relativas a las capas sociales. Una de las desigualdades más nítidas atañe al hábito de leer.

Si en los barrios de clase alta se verifica que el 61,5% de los encuestados lee libros con frecuencia, la proporción desciende al 58,3% en los de clase media y al 39,6% en los de clase baja. Cifras que, por lo demás, si nadie ha mentido, no resultan descorazonadoras, habida cuenta del panorama detectable a simple vista. Demos pues por aceptados los porcentajes, sin que ello obste para añadir una observación.

¿Las capas altas leen más porqué tienen más dinero? Se trata de un raciocinio que sería puro sofisma por dos motivos. Por un lado, los libros suelen resultar más baratos que la popular consumición de cerveza, aceitunas y patatas chips. Por otro, en la abundante red de bibliotecas es posible encontrar una multitud de libros gratuitamente.

Así pues, no son los ingresos o el patrimonio los que determinan el grado de lectura. Los condicionantes hay que buscarlos en el entorno familiar y amical, el cual conduce a adquirir unas u otras costumbres; y en el nivel de educación, que en última instancia tampoco depende de la situación económica, dado que tan buena es la educación adquirida en la escuela pública, gratuita, como en la privada. En todo caso, depende de si se adquiere o no, si se absorbe o se echa por la ventana.

“La inocencia”, título de película equivocado - “La innocència”, títol de pel·lícula equivocat

  “La innocència”, títol de pel·lícula equivocat

No hi ha innocència en la noia de 15 anys que protagonitza el primer film de Lucía Alemany. Moltes coses de la vida no les sabrà per falta d’experiència, però sobre el sexe, que és el quid de la qüestió, està tan assabentada com qualsevol dona del nostre temps.

Lis, magníficament interpretat per Carmen Arrufat, s’introdueix en una discoteca fent trampa, atès que no té edat per fer-ho, a la recerca del noi del qual està encaterinada. Sap molt bé què pot succeir al mantenir relacions sexuals sense precaució, cosa que, efectivament, succeeix. L’argument pretén guarnir la protagonista amb un mantell de frescor, de víctima de les convencions socials i d’un pare tan poca-solta com autoritari, però la noia és insensata en sí mateixa, a més d’inconstant en els seus sentiments. Així que comprova que està embarassada, no vol continuar amb el seu xicot, rebutja el seu recolzament.

Sortosament, sempre podrà comptar amb la seva mare, per avortar o per al que convingui, que per a això està l’amor matern. Pel que respecta a Lis, és un cap de pardals, i aquest hauria estat un adequat títol per a la pel·lícula: “Cap de pardals”.

“La inocencia”, título de película equivocado

No hay inocencia en la chica de 15 años que protagoniza el primer filme de Lucía Alemany. Muchas cosas de la vida no las sabrá por falta de experiencia, pero sobre el sexo, que es el meollo de la cuestión, está tan enterada como cualquier mujer de nuestro tiempo.

Lis, magníficamente interpretada por Carmen Arrufat, se introduce en una discoteca haciendo trampa, ya que no tiene edad para hacerlo, a la búsqueda del chico de la que está encandilada. Sabe muy bien lo que puede ocurrir al mantener relaciones sexuales sin precaución, algo que, efectivamente, ocurre. El argumento pretende adornar la protagonista con un manto de frescor, de víctima de las convenciones sociales y de un padre tan tarugo como autoritario, pero la chica es insensata en sí misma, además de inconstante en sus sentimientos. En cuanto comprueba que está embarazada, no quiere seguir con su novio, rechaza su apoyo.

Afortunadamente, siempre podrá contar con su madre, para abortar o para lo que convenga, que para esto está el amor materno. Por lo que respecta a Lis, tiene pájaros en la cabeza, y este habría sido un adecuado título para la película: “Cabeza a pájaros”.

La soledad del fin de semana - La solitud del cap de setmana

                   La solitud del cap de setmana

Els caps de setmana són terribles per als solitaris que se senten sols. En una època en què tot s’estudia, més o menys profundament, s’ha descobert que dissabtes i diumenges terroritzen la gent que manca de companyia. Es tracti de joves o de persones madures o grans.

L’explicació és senzilla. Per als que treballen, els dies feiners estan plens d’obligacions, amb companys i companyes més o menys agradables però sempre presents. En canvi, si no es disposa d’amistats o parents amb qui comptar cada un dels dissabtes, diumenges i altres dies festius, la solitud entre quatre parets es converteix en insuportable. I el mateix val a dir dir de la gent gran, la que entre setmana troba distracció en anar a la compra o passar la tarda al centre per a jubilats on conversar o divertir-se amb els jocs de taula.

Les possibilitats de socialització desapareixen el cap de setmana, la qual cosa manca de sentit. Quan més necessària és la companyia, quan el temps lliure pesa a l’ànim, els centres cívics i d’altres es troben tancats. Siguin públics o privats. El personal treballa cinc dies a la setmana, com correspon, i per al cap de setmana no es preveuen substitucions.

El món a l’inrevés. Si de veritat es desitja proporcionar benestar emocional a la gent gran amb poca família i amics, no és tan sols entre setmana quan cal atendre’ls, sinó encara amb més mesura durant uns caps de setmana que solen fer-se interminables. Ja va essent hora d’obrir els centres de dia cada dia i posar fi a la dolorosa incongruència.

La soledad del fin de semana

Los fines de semana son terribles para los solitarios que se sienten solos. En una época en que todo se estudia, más o menos profundamente, se ha descubierto que sábados y domingos aterrorizan a la gente que carece de compañía. Se trate de jóvenes o de personas maduras o mayores.

La explicación es sencilla. Para los que trabajan, los días laborables están llenos de obligaciones, con compañeros y compañeras más o menos agradables pero siempre presentes. En cambio, si no se dispone de amistades o parientes con los que contar cada uno de los sábados, domingos y otros festivos, la soledad entre cuatro paredes se convierte en insoportable. Y lo mismo cabe decir de la gente mayor, la que entre semana encuentra distracción en ir a la compra o pasar la tarde en el centro para jubilados donde conversar o disfrutar con los juegos de mesa.

Las posibilidades de socialización desaparecen el fin de semana, lo cual carece de sentido. Cuando más necesaria es la compañía, cuando el tiempo libre pesa en el ánimo, los centros cívicos y otros se encuentran cerrados. Sean públicos o privados. El personal trabaja cinco días a la semana, como corresponde, y para el fin de semana no se prevén sustitutos.

El mundo al revés. Si de verdad se desea proporcionar bienestar emocional a la gente mayor con poca familia y amigos, no es tan solo entre semana cuando hay que atenderlos, sino en mucha mayor medida durante unos fines de semana que suelen hacerse interminables. Ya va siendo hora de abrir los centros de día cada día y poner fin a la dolorosa incongruencia.