divendres, 30 de desembre del 2022

El individualismo persistente - L’individualisme persistent

 

                                L’individualisme persistent 

A pocs kilòmetres de nosaltres, a Ucraïna, la guerra fa estralls, com en altres parts del món víctimes de conflictes armats, i aquí arbres de Nadal, polèmiques sobre pessebres sí o no, neules i torrons, raïm per a una bona entrada de l’Any Nou. No es pot pas dir que l’ésser humà sigui solidari amb els seus congèneres.

Persones comunes anem fent la nostra, potser perquè som impotents per fer que alguna cosa canviï. Les altres persones, les que tenen el comandament del món, es mouen portades per interessos geopolítics i econòmics, insensibles als bombardejos que destrueixen vides i infraestructures. I els deixem fer, no els castiguem amb protestes ni a l’hora de passar per les urnes. Ens mostrem indiferents i covards.

I més enllà hi ha els famosos, els que podrien influir en els poderosos, l’individualisme dels quals és el més detestable. Futbolistes com Messi celebrant el triomf d’Argentina al Mundial de Fútbol sense dir ni paraula en contra de la possible pena de mort per al jugador iranià Amir Nasr-Azadi per protestar a favor del drets de les dones al seu país.

Si a la fi no és executat, serà pel cúmul de signatures anònimes protestant, no per la intervenció de famosos com ara Messi, tan individualment satisfets. 

             El individualismo persistente 

A pocos kilómetros de nosotros, en Ucrania, la guerra hace estragos, como en otras partes del mundo víctimas de conflictos armados, y aquí árboles de Navidad, polémicas sobre belenes sí o no, barquillos y turrones, uva para una buena entrada del Año Nuevo. No es posible en absoluto decir que el ser humano sea solidario con sus congéneres.

Personas comunes vamos a nuestro aire, quizás porque carecemos de poder para hacer que alguna cosa cambie. Las otras personas, las que tienen el mando del mundo, se mueven llevadas por intereses geopolíticos y económicos, insensibles a los bombardeos que destruyen vidas e infraestructuras. Y les dejamos hacer, no los castigamos con protestas ni al pasar por las urnas. Nos mostramos indiferentes y cobardes.

Y más allá están los famosos, los que podrían influir en los poderosos y cuyo individualismo es el más detestable. Futbolistas como Messi celebrando el triunfo de Argentina en el Mundial de Fútbol sin decir ni una palabra en contra de la posible pena de muerte para el jugador iraní Amir Nasr-Azadi por protestar a favor de los derechos de las mujeres en su país.

Si al fin no es ejecutado, será por el cúmulo de firmas anónimas protestando, no por la intervención de famosos como Messi, tan individualmente satisfechos.

dissabte, 24 de desembre del 2022

Entre buenos y malos - Entre bons i dolents

 

                                     Entre bons i dolents 

Una dona basca de 81 anys va tenir la desgràcia de perdre el seu fill i a més a més va estar a punt de perdre l’habitatge. Ella li havia avalat un préstec amb el seu pis, i més tard, amb la impossibilitat d’abonar diverses quotes el prestador va demanar la subhasta de l’habitatge, enviant l’anciana al carrer.

No era prou dolor la mort del fill sinó que endemés havia de trobar-se sense casa. Així hagués estat de no ser per un veí, persona excel·lent i generosa, que va comprar el pis per deixar-li en usdefruit vitalici.

Heus aquí una pel·lícula de bons i dolents, de qui es posa a la pell d’una persona desafortunada i dels qui són insensibles a tot allò que no sigui fer diners; de qui els té i els utilitza per salvar una dona i dels qui volen deixar-la a la intempèrie per tal d’acumular encara més diners.

Cara i creu de bons i dolents. Que als uns els acompanyi la bona fortuna, que als altres els diners els facin molt mal de panxa.

                                        Entre buenos y malos 

Una mujer vasca de 81 años tuvo la desgracia de perder a su hijo y además estuvo a punto de perder su vivienda. Ella le había avalado un préstamo con su piso, y más tarde, con la imposibilidad de abonar varias cuotas, el prestador exigió la subasta de la vivienda, enviando a la anciana a la calle.

No era suficiente dolor la muerte del hijo, sino que además tenía que encontrarse sin casa. Así hubiera ocurrido de no ser por un vecino, persona excelente y generosa, que compró el piso para dejárselo en usufructo vitalicio.

He aquí una película de buenos y malos, de quién se pone en la piel de una persona desafortunada y de los que son insensibles a todo aquello que no sea ganar dinero; de quién lo tiene y lo utiliza para salvar a una mujer y de los que quieren dejarla a la intemperie con el fin de acumular todavía más dinero.

Cara y cruz de buenos y malos. Que a aquellos los acompañe la buena fortuna, que a los otros el dinero les produzca mucho dolor de barriga.

divendres, 16 de desembre del 2022

Dos añoranzas - Dues enyorances

 

                                                            Dues enyorances 

Enyorança de les Caixes d’Estalvis, enyorança del sistema d’agafar entrades per al teatre. M’explico.

Era entrar a la “teva” Caixa,  sempre propera, asseure’s entre tres o quatre persones més, demanar qui era l’última, saludar en cas que hi hagués algú conegut. Dos o tres caixes per atendre, el director que sovint sortia del seu despatx per algun assumpte a parlar amb els empleats, i aprofitant l’ocasió per saludar amablement la clientela. Per Nadal, calendari sense destorb; durant l’any, carnet de punts amb regals a escollir. Entraves i sorties sempre que ho necessitaves, feies coneixença amb els caixers o caixeres, arribaves a oblidar que aquest negoci es basa en la usura.

Ja no existeixen les Caixes d’Estalvis, s’han acabat, per sempre. Enyorar no té poder per ressuscitar.

Pel que fa al teatre, era tan fàcil agafar entrades per telèfon!... Trucaves a taquilla a les hores en què estava oberta, reservaves localitats per tal dia, tal hora, tal fila, tals seients. Te les guardaven fins mitja hora abans de començar la funció, t’espavilaves a ser-hi a temps per no  perdre-les, pagaves i cap a dins. Que ràpid i senzill!... Que diferent de la  murga actual d’entrar a internet, cercar teatre, obra, dia, hora, marcar les butaques, senyalar el sistema de pagament, posar el número de la tarja, que has hagut d’agafar, posar data de caducitat, codi de seguretat, en alguns casos, esperar el  missatge bancari de comprovació.    

La tecnologia no facilita indefectiblement els  tràmits. I tampoc en això del teatre l’enyor ho farà ressuscitar. O tal vegada sí.

                                                             Dos añoranzas 

Añoranza de las Cajas de Ahorros, añoranza del sistema de sacar entradas para el teatro. Me explico.

Era entrar en “tu” Caja, siempre próxima, sentarse entre tres o cuatro personas más, preguntar quién era la última, saludar en caso de que hubiera alguien conocido. Dos o tres cajas para atender, el director que a menudo salía de su despacho por algún asunto a tratar con los empleados, y aprovechando la ocasión para saludar amablemente a la clientela. Por Navidad, calendario sin estorbo; durante el año, carnet de puntos con regalos a escoger. Entrabas y salías siempre que lo necesitabas, te familiarizabas con los cajeros o cajeras, llegabas a olvidar que este negocio se basa en la usura.

Ya no existen las Cajas de Ahorros, se han acabado, para siempre. Añorar no tiene poder para resucitar.

Con respecto al teatro, ¡era tan fácil sacar entradas por teléfono!... Llamabas a la taquilla en las horas en que estaba abierta, reservabas localidades por tal día, tal hora, tal fila, tales asientos. Te las guardaban hasta media hora antes de empezar la función, te espabilabas a llegar a tiempo para no perderlas, pagabas y hacia adentro. ¡Qué rápido y sencillo!... Qué diferente de la murga actual de entrar en internet, buscar teatro, obra, día, hora, marcar las butacas, señalar el sistema de pago, poner el número de la tarjeta, que has tenido que coger, poner fecha de caducidad, código de seguridad, en algunos casos, esperar el mensaje bancario de comprobación.               

La tecnología no facilita indefectiblemente los trámites. Y tampoco en esto del teatro la añoranza lo hará resucitar. O tal vez sí.

dissabte, 3 de desembre del 2022

Dos incongruencias en la película As Bestas - Dos incongruències a la pel·lícula As Bestas

 

                     Dues incongruències a la pel·lícula As Bestas 

Com una bufetada, As bestas ha arribat a les pantalles de cinema. Excel·lent, i provocadora de tensió des del principi fins el final. Així que comença, amb la partida de dòmino a la taverna del poble, ja es veu que allò no acabarà bé. Excel·lent però amb dues incongruències. Faré un mínim d’espóiler que no privarà ningú que no l’hagi vista del desig de fer-ho.

Quan maten el protagonista al  mig del bosc, què se n’ha fet del gos sempre present al seu costat? Podria haver bordat, mossegat, amb un intent de servar-li la vida. Però això hagués complicat l’escena de l’assassinat. No hi és, i prou. On para doncs? Un xicot molt eixerit em suggereix que el deuen haver llegat lluny, atès que l’animal també és amic dels dos criminals i els era fàcil tenir-lo a l’abast. D’acord, però no obstant, donat que tots els fets s’expliciten, també aquest s’hagués hagut de fer palès.

Una segona incongruència rau en que és inimaginable que la vídua es faci càrrec tota sola de la finca agrícola, amb a penes l’ajut intermitent d’un veí d’edat, i endemés compri ovelles no se sap ben bé amb quin objecte. Això sí, les escenes al mercat de bestiar esdevenen magnífiques.

Si als poetes se’ls permet llicències per tal de rimar, també a un gran creador cinematogràfic con Rodrigo Sorogoyen se li poden permetre les llicències esmentades.

                            Dos incongruencias en la película As Bestas 

Como una bofetada, As bestas ha llegado a las pantallas cinematográficas. Excelente, y provocadora de tensión del principio al fin. En cuanto comienza, con la partida de dominó en la taberna del pueblo, ya se intuye que aquello no acabará bien. Excelente, aunque con dos incongruencias. Haré un mínimo de espóiler que no privará a nadie que no la haya visto del deseo de hacerlo.

¿Cuándo matan al protagonista en medio del bosque, por dónde anda el perro siempre presente a su lado? Podría haber ladrado, mordido, en un intento de salvarle la vida. Pero esto habría complicado la escena del asesinato. No está, y basta. ¿Dónde para, pues, el can? Un chico muy avispado me sugiere que lo deben de haber atado lejos, dado que el animal también es amigo de los dos criminales y les era fácil tenerlo al alcance. De acuerdo. No obstante, dado que todos los hechos se explicitan, también este se debería haber hecho patente.

Una segunda incongruencia estriba en que es inimaginable que la viuda se haga cargo ella sola de la finca agrícola, con apenas la ayuda intermitente de un vecino de edad, y además compre ovejas no se sabe exactamente con qué objeto. Eso sí, las escenas en el mercado de ganado resultan magníficas.

Si a los poetas se les permite licencias a fin de rimar, también a un gran creador cinematográfico como Rodrigo Sorogoyen se le pueden permitir las licencias mencionadas.