divendres, 30 de juny del 2017

¿El país o el partido? - El país o el partit?

                                                El país o el partit?

El govern del PP a Espanya aprova els Pressupostos Generals de l’Estat 2017 amb el suport del PNB i de Coalició Canària. El primer ho fa a canvi de 1.400 milions d’euros, en números rodons; el segon, a canvi de 1.362 milions. Més al nord, al Regne Unit, Teresa May aconsegueix aprovar els seus, de pressupostos, gràcies al Partit Unionista Democràtic (DUP) tot destinant 1.500 milions de lliures a Irlanda del Nord. A tots plegats, als que recolzen i als que paguen, en especial a aquests, cal preguntar-los per què ho fan.
¿El PP assigna els milions al PNB i a CC perquè és de justícia i afavoreix al país o és per no perdre el poder polític? El mateix cal aplicar a la primera ministra britànica, demanant-li si invertiria tant a Irlanda del Nord si no fos que el seu partit necessita el DUP per poder governar. Sense que ens contestin directament, la resposta esdevé diàfana. No ho fan pas per al país, per al bé de tota la població, sinó en benefici propi, a favor del partit.
Clarificats els termes, no deixa de ser inexplicable que en ambdós parlaments aitals barates siguin possibles. Es por entendre que la suma de partits en minoria no puguin impedir-ho, però no que la llei ho permeti. Qui podria revoltar-se contra la primacia dels interessos de partit  per sobre dels del país? ¿La ciutadania? Sí, per suposat, però atès que estem en un règim de democràcia representativa, són els diputats els que tenen la paraula. Si no es canvia el reglament, ¿deu ser perquè tots aspiren al mateix,  a anteposar el partit al país en cas de que els hi arribi el torn?

¿El país o el partido?

El gobierno del PP en España aprueba los Presupuestos Generales del Estado 2017 con el apoyo del PNV y de Coalición Canaria. El primero lo hace a cambio de 1.400 millones de euros, en números redondos; el segundo, a cambio de 1.362 millones. Más al norte, en el Reino Unido, Teresa May consigue aprobar los suyos, de presupuestos, gracias al Partido Unionista Democrático (DUP) destinando 1.500 millones de libras a Irlanda del Norte. A todos en conjunto, a los que apoyan y a los que pagan, en especial a estos, hay que preguntarles por qué lo hacen.
¿El PP asigna los millones al PNV y a CC porque es de justicia y favorece al país o es para no perder el poder político? Lo mismo cabe aplicar a la primera ministra británica, preguntándole si invertiría tanto en Irlanda del Norte si no fuera porque su partido necesita el DUP para poder gobernar. Sin necesidad de que nos contesten directamente, la respuesta se torna diáfana. No lo hacen por el país, para el bien de toda la población, sino en beneficio propio, en favor del partido.

Clarificados los términos, no deja de ser inexplicable que en ambos parlamentos tales cambalaches sean posibles. Se puede entender que la suma de partidos en minoría no puedan impedirlo, pero no que la ley lo permita. ¿Quién podría sublevarse contra la primacía de los intereses de partido por encima de los del país? ¿La ciudadanía? Sí, por supuesto, pero dado que estamos en un régimen de democracia representativa, son los diputados los que tienen la palabra. Si no se cambia el reglamento, ¿debe de ser porque todos aspiran a lo mismo, a anteponer el partido al país en caso de que les llegue el turno?

divendres, 23 de juny del 2017

Ir a Marte para no volver - Anar a Mart per no tornar

    Anar a Mart per no tornar

Les notícies solen quedar-se a mitges, sense arribar al fons. Per exemple, quan expliquen que 12 astronautes han estat seleccionats per la NASA amb la perspectiva de ser enviats a Mart en un viatge sense retorn, ja que prou feina hi haurà per arribar-hi, si és que la missió té èxit. Són 7 homes y 5 dones d’entre 29 i 42 anys, triats entre 18.300 aspirants. ¡Caram, milers de candidats a endinsar-se a l’espai per sempre més!... En aquest punt, un parell de preguntes semblen obligades. ¿Tantes persones hi ha que estan tan fartes d’aquest món que el volen abandonar així que sigui possible? ¿S’apunten a una mena de suïcidi encobert?
La informació a la premsa és tan succinta que no ens permet saber res de la vida de cadascun dels 12 candidats elegits per desaparèixer en el més enllà, i en aquest cas no ens referim a la infinitud teològica, abstracta, sinó a una infinitud cosmològica, entre planetes palpables. Estan casats, aparellats, divorciats? Són solters, tenen fills, pare, mare?  Hi ha persones que els estimen i a qui estimar?
Amb dos anys d’entrenament n’hi haurà prou perquè estiguin preparats per dir adéu. S’hi repensaran al darrer moment? Ja es veurà, una altra notícia ens ho dirà. Però el més interessant seria que ara mateix ens expliquessin què passa pel seu cap i el seu cor, què fa que estiguin cansats d’aquesta societat o que l’afany d’aventura se sobreposi a qualsevol altre incentiu o sentiment. Sí, seria suggestiu d’esbrinar-ho

Ir a Marte para no volver

Las noticias suelen quedarse a medias, sin llegar al fondo. Por ejemplo, cuando cuentan que 12 astronautas han sido seleccionados por la NASA con la perspectiva de ser enviados a Marte en un viaje sin retorno, ya que bastante costará llegar, si es que la misión tiene éxito. Son 7 hombres y 5 mujeres de entre 29 y 42 años, escogidos entre 18.300 aspirantes. ¡Caray, miles de candidatos a adentrarse en el espacio para siempre!... En este punto, un par de preguntas parecen obligadas. ¿Tantas personas existen que están tan hartas de este mundo que lo quieren abandonar en cuanto sea posible? ¿Se apuntan a una especie de suicidio encubierto?
La información en la prensa es tan sucinta que no nos permite saber nada de la vida de cada uno de los 12 candidatos elegidos para desaparecer en el más allá, y en este caso no nos referimos a la infinitud teológica, abstracta, sino a una infinitud cosmológica, entre planetas palpables. ¿Están casados, aparejados, divorciados? ¿Son solteros, tienen hijos, padre, madre?  ¿Hay personas que los aman y a quienes aman?
Con dos años de entrenamiento será suficiente para que estén preparados para decir adiós. ¿Se lo repensarán en el último momento? Ya se verá, otra noticia nos lo dirá. Pero lo más interesante sería que ahora mismo nos explicaran qué pasa por su cabeza y su corazón, qué hace que estén cansados de esta sociedad o que el afán de aventura se sobreponga a cualquier otro incentivo o sentimiento. Sí, sería sugestivo averiguarlo.


dissabte, 17 de juny del 2017

Ópera o montajes - Òpera o muntatges

Òpera o muntatges 

Fins fa poc, l’òpera era un espectacle tal com està definit als diccionaris: “drama posat en música per ésser cantat amb acompanyament d’orquestra i representat amb els elements propis del teatre”. En primer terme, música i cant; a l’últim, muntatge. Tant els espectadors com els crítics, pendents de les veus i de l’orquestra; els efectes teatrals, tinguts com a  accessoris.  Però vet aquí que actualment les posicions s’han capgirat; primer és l’estètica i en segon terme, la partitura i els intèrprets. Tot en consonància amb els valor en auge. Per davant, l’aparença; després el moll. En aquest cas, l’estètica per damunt dels cantants i dels músics.
La Fura del Baus ha obtingut un gran èxit a l’Òpera de Frankfurt. Al final de la representació, onze minuts d’aplaudiments, segons constata la crònica d’un diari enfocada a recalcar l’escenografia de la Fura. Són dues planes senceres, amb fotografies del muntatge, que després de llegir-les de dalt a baix no se sap si els cantants ho van fer bé o malament, si l’orquestra va afinar o desafinar. De fet, no es mencionen noms d’intèrprets vocals ni musicals.
Potser aquest és un cas extrem, però no pas excepcional.  Acostuma a succeir que a les crítiques operístiques es destaqui més l’embolcall que el contingut. La cultura visual s’ha instal·lat entre nosaltres com a fruït natural de la superficialitat en que vivim immersos.

Ópera o montajes 

Hasta hace poco, la ópera era un espectáculo tal como está definido en los diccionarios: “drama puesto en música para ser cantado con acompañamiento de orquesta y representado con los elementos propios del teatro”. En primer término, música y canto; en último, montaje. Tanto los espectadores como los críticos, pendientes de las voces y de la orquesta; los efectos teatrales, tenidos como accesorios. Pero he aquí que actualmente las posiciones han dado un vuelco; primero es la estética y, en segundo término, la partitura y los intérpretes. Todo en consonancia con los valores en auge. Por delante, la apariencia; después el meollo. En este caso, la estética por encima de los cantantes y de los músicos.
La Fura del Baus ha obtenido un gran éxito en la Ópera de Frankfurt. Al final de la representación, once minutos de aplausos, según constata la crónica de un diario enfocada a resaltar la escenografía de la Fura. Son dos páginas completas, con fotografías del montaje, que después de leerlas de arriba abajo no se sabe si los cantantes lo hicieron bien o mal, si la orquesta afinó o desafinó. De hecho, no se mencionan nombres de intérpretes vocales ni musicales.
Quizás sea este un caso extremo, pero no excepcional.  Acostumbra a suceder que a las críticas operísticas se destaque más el envoltorio que el contenido. La cultura visual se ha instalado entre nosotros como fruto natural de la superficialidad en que vivimos inmersos


divendres, 9 de juny del 2017

Bob Dylan, un Nobel penoso - Bob Dylan, un Nobel galdós

                Bob Dylan, un Nobel galdós

A la fi, cinc mesos més tard del degut, el senyor Dylan s’ha dignat enviar a l’Acadèmia Sueca el preceptiu discurs d’acceptació del premi Nobel de Literatura. L’escapoliment de Dylan quan es va anunciar la concessió va ésser una bufetada de menyspreu vers l’Acadèmia, ben merescuda, per cert. Què esperaven? Quan es tria malament se sol rebre disgustos.
Les lletres de les cançons de Bob Dylan són boniques, però no són pas obres literàries. Qualsevol dels escriptors i escriptores que ha guanyat el Nobel sap quant costa de fer un bon llibre, quantes hores, dies, mesos, inclús anys de dedicació, coneixement, reflexió requereix. Fins i tot els lectors se n’adonen. Llavors, el que ha passat és que el músic ha anat a la “seva bola” (i perdó pel llenguatge col·loquial, però crec que en aquest cas s’hi escau força), atès que, segons diu el refrany, què sap el gat de fer sabates?
El que tothom sap, això si, és que si vols cobrar has de fer el que et demanen, motiu pel qual Bob Dylan ha lliurat a Suècia, quatre dies abans de que expirés el termini, un discurs que li aportarà 820.000 euros. Malaguanyats, al meu parer. Què en farà, Dylan, que ja en deu tenir una bona pila, de dòlars? El que vulgui, ja que són ben seus. L’Acadèmia Sueca ha volgut realitzar un exercici de modernitat, de democràcia mal entesa, de pujar al carro de la frivolitat imperant, i així ha traït el seu esperit. I el de tothom qui estima i valora la literatura.

Bob Dylan, un Nobel penoso

Al fin, cinco meses más tarde de lo debido, el señor Dylan se ha dignado enviar a la Academia Sueca el preceptivo discurso de aceptación del premio Nobel de Literatura. El escabullirse de Dylan cuando se anunció la concesión fue una bofetada de menosprecio hacia la Academia, bien merecida, por cierto. ¿Qué esperaban? Cuando se escoge mal se suele recibir disgustos.
Las letras de las canciones de Bob Dylan son bonitas, pero no son obras literarias. Cualquiera de los escritores y escritoras que ha ganado el Nobel sabe cuánto cuesta hacer un buen libro, cuántas horas, días, meses, incluso años de dedicación, conocimiento, reflexión requiere. Incluso los lectores se dan cuenta de ello. Entonces, lo que ha pasado es que el músico ha ido a “su bola” (y perdón por el lenguaje coloquial, pero creo que es bastante adecuado en este caso), dado que, según dice el refrán, zapatero a tus zapatos.

Lo que todo el mundo sabe, eso sí, es que si quieres cobrar tienes que hacer lo que te piden, motivo por el cual Bob Dylan ha entregado a Suecia, cuatro días antes de que expirara el plazo, un discurso que le aportará 820.000 euros. Fallidos, a mi parecer. ¿Qué hará con ellos, Dylan, que ya debe de tener un buen monto, de dólares? Lo que desee, puesto que son bien suyos. La Academia Sueca ha querido realizar un ejercicio de modernidad, de democracia mal entendida, de subirse al carro de la frivolidad imperante, y así ha traicionado su espíritu. Y el de todos los que aman y valoran la literatura.

divendres, 2 de juny del 2017

Trabajadores sin alma y sin carne - Treballadors sense ànima i sense carn

                Treballadors sense ànima i sense carn

Així són els robots, eficaços i insensibles ajudants, i el que és encara més important, poden ésser uns excel·lents treballadors. Instruments que obeeixen, no repliquen, no es queixen, no mengen, no dormen, no fan vacances, no saben que hi ha caps de setmana. Les empreses en contracten cada dia en major mesura, de manera que la mecanització substitueix l’habilitat humana, el pensament, la blanor de la carn. Aboleix els convenis salarials, las vagues, les baixes per malaltia. Si un robot s’espatlla, té més fàcil arranjament que un cos humà, i alhora és intercanviable. Es tracta de la tècnica elevant al cub la productivitat, els beneficis, el goig empresarial de fabricar, d’elaborar, d’oferir serveis de tota mena, privats o públics. ¡Quina cara més maca, la d’aquesta tecnologia!... Llàstima que no sigui l’única, que en tingui una altra.
Esmento la carta d’un lector de La Vanguardia, publicada el 01-06-17 sota el títol de “Robots i treballadors”, en què l’autor expressa el seu escepticisme vers la propaganda de que els robots han arribat para alliberar les persones de les tasques més enutjoses tot permetent que treballin en altres ocupacions més agradables. Ell no s’ho creu, davant l’evidència de la taxa d’atur existent, i reflexiona: assumint que l’evolució tecnològica és imparable, s’haurien de fer canvis a fi de que tots aquests avenços beneficiïn la majoria i no tan sols uns quants.
Potser sense adonar-se, suggereix una gran revolució. Perquè només fent que els robots i la seva productivitat pertanyin a la immensa majoria, els beneficis serien per tothom. I això ja ho va dir algú al segle XIX.


Trabajadores sin alma y sin carne

Así son los robots, eficaces e insensibles ayudantes, y lo que es aún más importante, pueden ser unos excelentes trabajadores. Instrumentos que obedecen, no replican, no se quejan, no comen, no duermen, no hacen vacaciones, no saben que hay fines de semana. Las empresas los contratan cada día en mayor medida, de forma que la mecanización sustituye la habilidad humana, el pensamiento, la blandura de la carne. Extingue los convenios salariales, las huelgas, las bajas por enfermedad. Si un robot se estropea, tiene más fácil arreglo que un cuerpo humano, y a la vez es intercambiable. Se trata de la técnica elevando al cubo la productividad, los beneficios, el gozo empresarial de fabricar, de elaborar, de ofrecer servicios de todo tipo, privados o públicos. ¡Qué cara más bonita, la de esta tecnología!... Lástima que no sea la única, que tenga otra.
Menciono la carta de un lector de La Vanguardia, publicada el 01-06-17 bajo el título de “Robots y trabajadores”, en la que el autor expresa su escepticismo ante la propaganda de que los robots han llegado para liberar a las personas de las tareas fastidiosas permitiendo que trabajen en otros empleos más agradables. Él no se lo cree, frente a la evidencia de la tasa de paro existente, y reflexiona: asumiendo que la evolución tecnológica es imparable, se tendrían que hacer cambios con el fin de que todos estos avances beneficien a la mayoría y no tan sólo a unos cuantos.

Quizás sin darse cuenta, sugiere una gran revolución. Porque tan solo haciendo que los robots y su productividad pertenezcan a la inmensa mayoría, los beneficios serían para todo el mundo. Y eso ya lo dijo alguien en el siglo XIX.