diumenge, 14 de juliol del 2024

Un beso no solicitado - Un petó no demanat

                                     Un petó no demanat 

Després del vergonyós petó no desitjat de Luis Rubiales a Jenifer Hermoso, el rebuig d’aquesta mena d’atacs a la llibertat i dignitat de les dones s’ha estès a tots els àmbits. Ara els homes han d’anar molt en compte amb les seves demostracions d’afecte, amabilitat o simpatia.

Tanmateix, jo puc parlar d’un petó inesperat, no previst ni demanat que em va omplir de joia. Estant ingressada a l’hospital, quan el metge que tenia cura de mi per una greu malaltia em va dir que l’endemà em donarien l’alta, em va estrènyer les mans i després em va fer un petó de comiat a la galta, ple de bons desitjos i d’estimació.

Jo no l’havia demanat, no l’esperava, i li vaig agrair de tot cor. No tots els actes, essent objectivament els mateixos, es poden catalogar d’igual manera. Moltes gràcies, doctor, per aquest petó reconfortant.

        Un beso no solicitado 

Tras el vergonzoso beso no deseado de Luis Rubiales a Jenifer Hermoso, el rechazo de este tipo de ataques a la libertad y dignidad de las mujeres se ha extendido en todos los ámbitos. Ahora los hombres deben ir con mucho cuidado en sus demostraciones de afecto, amabilidad o simpatía.

Sin embargo, yo puedo hablar de un beso inesperado, no previsto ni pedido que me llenó de gozo. Estando ingresada en el hospital, cuando el médico que cuidaba de mí por una grave enfermedad me dijo que al día siguiente me darían el alta, me estrechó las manos y luego me hizo un beso de despedida en la mejilla, lleno de buenos deseos y de cariño.

 Yo no se lo había pedido, no lo esperaba, y se lo agradecí de todo corazón. No todos los actos, siendo objetivamente los mismos, se pueden catalogar de igual manera. Muchas gracias, doctor, por este beso reconfortante.

divendres, 14 de juny del 2024

Algunas votaciones van así - Algunes votacions van així

 

                                     Algunes votacions van així 

Una es pregunta com pot ser que la classe baixa i la mitja votin partits de dreta, o pitjor, d’ultra dreta. Es veu que no saben que els conservadors mai no faran lleis al seu favor, mai no fomentaran l’Estat del benestar, amb els serveis públics per a aquelles persones que ho necessitin.

No, no ho saben perquè no llegeixen, no coneixen i interpreten, només s’alimenten de les xarxes socials. I, què hi  troben? Facècies d’aquell i de l’altre que pretenen divertir, o provocar, o enlluernar amb extravagàncies. Uns i altres comparteixen banalitats, i d’aquí no passen.

Succeeix llavors, per exemple, que a Xipre surt escollit com a eurodiputat un youtuber sense formació política ni der cap classe que, a més a més, s’havia declarat abstencionista. En què quedem doncs, xicot de 24 anys amb 2,65 milions de seguidors dels seus continguts insubstancials? No creu en els Parlaments però s’hi presenta, i a sobre el voten. Què hi farà, al Parlament Europeu, de què servirà?

No es tracta d’elitisme, sinó de capacitat i de formalitat. Els qui l’han votat obtindran allò que mereixen. No res. Tal com els votants de personatges como Milei estan obtenint el que no van saber preveure. 

                         Algunas votaciones van así 

Una se pregunta cómo puede ser que la clase baja y la media voten a partidos de derecha, o peor aún, de ultra derecha. Por lo visto no saben que los conservadores nunca harán leyes a su favor, nunca fomentarán el Estado del bienestar, los servicios públicos para aquellas personas que lo necesiten.

No, no lo saben porque no leen, no conocen e interpretan, sólo se alimentan de las redes sociales. Y, ¿qué encuentran? Chascarrillos de este y del otro que pretenden divertir, o provocar, o deslumbrar con extravagancias. Unos y otros comparten banalidades, y de ahí no pasan.

  Sucede entonces, por ejemplo, que en Chipre sale elegido como eurodiputado un youtuber sin formación política ni de ninguna clase que, además, se había declarado abstencionista. ¿En qué quedamos pues, chico de 24 años con 2,65 millones de seguidores de sus contenidos insustanciales? No cree en los Parlamentos, pero se presenta, y encima lo votan. ¿Qué hará, en el Parlamento Europeo, de qué servirá?

No se trata de elitismo, sino de capacidad y de formalidad. Quienes le han votado obtendrán lo que merecen. Nada. Tal como los votantes de personajes como Milei están obteniendo lo que no supieron prever.

dissabte, 8 de juny del 2024

Escalofrío - Esgarrifança

 

                                            Esgarrifança 

Joe Biden es reuneix amb Valodímir Zelensky a França, li anuncia una ajuda de 225 milions de dolares i tot són celebracions pel regal. Que no és tal sinó una venda que Ucraïna haurà de pagar, un deute més a sumar als que ja ha contret des de que va començar la guerra. Un sàtrapa malànima de nom Vladimir Putin envaeix el país veí i des de bon principi es parla de l’augment d’armament en comptes de promoure converses de pau.

No són milions per a escoles o per a energies renovables, sinó per a eines per disparar i matar o per rebre tirs i morir. Esgarrifa veure asseguts a una taula ovalada a mandataris, normalment són homes, delineant inversions, camps de batalla i tropes de súbdits callats disposats a lluitar.

A l’Antiguitat o a l’Edat Mitjana els reis, comtes i demés anaven al capdavant dels seus exercits, exposant-se tant com els seus vassalls. ¿Quan es va establir que els subordinats morissin i matessin per a uns capitosts salvaguardats als seus palaus o despatxos? Parlar de democràcia és tan hipòcrita com dir que plou mannà.

Qualsevol ajut militar a Ucraïna,  qualsevol armament rus esgarrifen. I les benaurances  són pura falsedat llevat per als fabricants i comerciants d’armament, tan ambiciosos i alhora tan cecs, ja que sota les bombes també hi poden caure ells mateixos i els seus parents i amics. 

           Escalofrío 

Joe Biden se reúne con Valodímir Zelensky en Francia, le anuncia una ayuda de 225 millones de dólares y todo son celebraciones por el regalo. Que no es tal sino una venta que Ucrania tendrá que pagar, una deuda más a sumar a las que ya ha contraído desde que comenzó la guerra. Un sátrapa vil de nombre Vladimir Putin invade el país vecino y desde un principio se habla del aumento de armamento en lugar de promover conversaciones de paz.

No son millones para escuelas o para energías renovables, sino para herramientas para disparar y matar o para recibir tiros y morir. Estremece ver sentados a una mesa ovalada a mandatarios, normalmente son hombres, delineando inversiones, campos de batalla y tropas de súbditos callados dispuestos a luchar.

En la Antigüedad o en la Edad Media los reyes, condes y demás iban al frente de sus ejércitos, exponiéndose tanto como sus vasallos. ¿Cuándo se estableció que los subordinados murieran y mataran para unos capitostes salvaguardados en sus palacios o despachos? Hablar de democracia es tan hipócrita como decir que llueve maná. 

Cualquier ayuda militar a Ucrania, cualquier armamento ruso espeluzna. Y las bienaventuranzas son pura falsedad excepto para los fabricantes y comerciantes de armamento, tan ambiciosos y a la vez tan ciegos, ya que bajo las bombas también pueden caer ellos mismos y sus parientes y amigos.

 

 

 

 

divendres, 31 de maig del 2024

Diferencias ciudadanas entre gente rica y gente pobre -Diferències ciutadanes entre gent rica i gent pobra

 

               Diferències ciutadanes entre gent rica i gent pobra 

Prenem dades referides a Barcelona, però de ben segur que són aplicables a qualsevol altra ciutat. A tot arreu hi ha barris benestants i barris on reina la precarietat, essent interessant observar les diferències entre els dos extrems.

Un recent informe de l’Ajuntament de Barcelona aporta dades relatives a l’any 2021, donant fe de la distància que hi ha entre els més rics, a Sarrià-Sant Gervasi, i els més necessitats, a Ciutat Meridiana. Ni més ni menys que 32.850 euros de renda familiar per càpita, uns, front els 15.935 euros dels altres. Desigualtat flagrant que les prestacions socials intenten llimar.

Una pregunta a fer-se seria: és molt més feliç, per se, una gent que l’altra? Difícil de respondre si considerem que la felicitat té molt a veure amb les expectatives, les satisfaccions o les frustracions que cadascú experimenta. Sempre i quan a Ciutat Meridiana els serveis essencials estiguin coberts, hi hagi jardins per on passejar, es compti amb bons transports res fa pensar que per força s’hagi de ser menys feliç que a l’altre extrem ciutadà. Perquè si els rics volen moltes coses, valoren en excés els bens materials, tenen enveja del qui te més, es maten a treballar per acumular cabals, doncs es possible que siguin ben desgraciats.

Que els desnivells entre els éssers humans haurien de ser mínims és una noble aspiració. Entretant, que cadascú llauri la seva vida el millor que sàpiga amb allò que té a les seves mans.

            Diferencias ciudadanas entre gente rica y gente pobre 

Empleamos datos referidos a Barcelona, pero a buen seguro que resultan aplicables a cualquier otra ciudad. En todas partes existen barrios acomodados y barrios donde reina la precariedad, siendo interesante observar las diferencias entre los dos extremos.

Un reciente informe del Ayuntamiento de Barcelona aporta datos relativos al año 2021, dando fe de la distancia que hay entre los más ricos, en Sarrià-Sant Gervasi, y los más necesitados, en Ciutat Meridiana. Ni más ni menos que 32.850 euros de renta familiar per cápita, unos, frente a los 15.935 euros de los otros. Desigualdad flagrante que las prestaciones sociales intentan limar. 

Una pregunta a hacerse sería: ¿es mucho más feliz, per se, una gente que la otra? Difícil de responder si consideramos que la felicidad tiene mucho que ver con las expectativas, las satisfacciones o las frustraciones que cada cual experimenta. Siempre y cuando en Ciutat Meridiana los servicios esenciales estén cubiertos, haya jardines por donde pasear, se cuente con buenos transportes nada hace pensar que por fuerza se haya de ser menos feliz que en el otro extremo ciudadano. Porque si los ricos quieren muchas cosas, valoran en exceso los bienes materiales, tienen envidia del que tiene más, se matan a trabajar para acumular caudales, pues es posible que más bien sean desgraciados.

Que los desniveles entre los seres humanos deberían ser mínimos es una noble aspiración. Entretanto, que cada cual labre su vida lo mejor que sepa con lo que tiene en sus manos.

 

dissabte, 25 de maig del 2024

El buen ejemplo de José Mujica - El bon exemple de José Mujica

 

                                  El bon exemple de José Mujica 

En un món amb molts polítics impresentables, recordar la trajectòria de l’expresident de l’Uruguai esdevé reconfortant. Expresident i, abans, exguerriller contra la dictadura militar que va tenallar el país del 1973 al 1985.

La seva lluita li va comportar set anys de presó infame en forma de solitud total, sense ni tan sols llibres amb què passar les hores. I una es pregunta, com és possible resistir aital turment al voltant de 2.500 dies? Només la confiança en què val la pena la lluita i en què finalment la justícia s’imposarà dóna la força necessària.

Així va ser, i José Mujica es va convertir en president del país entre el 2010 i el 1015. Honrat, modest de gustos, va ser un dirigent eficaç que en cap moment va ocupar el palau presidencial sinó que va seguir vivint a la seva casa del camp. Gràcies al seu mandat, l’Uruguai ha arribat a ser al continent americà el segon Estat en democràcia, transparència i seguretat segons el rànquing de l’ONU, només per sota del Canadà.

Actualment compta 88 anys, assisteix a actes polítics i culturals, és un exemple indiscutible de força d’esperit i resistència física. En mig de tantes mentides, matances i perversions, José Mujica impulsa la fe en una humanitat bondadosa. 

                    El buen ejemplo de José Mujica 

En un mundo con muchos políticos impresentables, recordar la trayectoria del expresidente del Uruguay resulta reconfortante. Expresidente y, antes, exguerrillero contra la dictadura militar que atenazó el país de 1973 a 1985.

Su lucha le conllevó siete años de prisión infame en forma de soledad total, sin ni siquiera libros con los que pasar las horas. Y una se pregunta, ¿cómo es posible resistir semejante tormento alrededor de 2.500 días? Tan solo la confianza en que vale la pena la lucha y en que finalmente la justicia se impondrá infunde la fuerza necesaria.

Así fue, y José Mujica se convirtió en presidente del país entre 2010 y 1015. Honrado, modesto de gustos, fue un dirigente eficaz que en ningún momento ocupó el palacio presidencia, sino que siguió viviendo en su casa del campo. Gracias a su mandato, Uruguay ha llegado a ser en el continente americano el segundo Estado en democracia, transparencia y seguridad según el ranking de la ONU, sólo detrás de Canadá.

Actualmente cuenta 88 años, asiste a actos políticos y culturales, es un ejemplo indiscutible de fuerza de espíritu y resistencia física. En medio de tantas mentiras, matanzas y perversiones, José Mujica impulsa la fe en una humanidad bondadosa.

divendres, 17 de maig del 2024

No saber quién es Goethe -No saber qui és Goethe

 

 

                                   No saber qui és Goethe

 

És al parc Villa Borghese de Roma on hi ha una estàtua de Johann Wolfgang von Goethe. Jo tenia al costat una mossa de 18 anys que ja havia acabat el batxillerat i superat la selectivitat amb bones notes. Es va mirar el monument sense saber qui era aquell personatge, el qual havia de ser cèlebre perquè mereixés tal homenatge.

No m’ho podia creure, a l’escola no li havien parlat de Goethe, no sabia que havia escrit obres tan rellevants como ara Faust o Les tribulacions del jove Werther. Ho vaig trobar llastimós i insòlit. Ara continuo pensat el primer, però ja no ho considero insòlit. Sempre és així, a l’ensenyament la literatura ha deixat de ser valuosa.

Cal lamentar-ho? No ho deploren pas els responsables de currículum vigent. Potser estan encertats al considerar que no és necessari conèixer Goethe. Entre els segles XVII i XVIII, Montesquiu va ser educat totalment en llatí. Això era útil, valia la pena? Amb el temps, la aristocràcia va anar abandonant aquesta disposició, i va continuar manant, junt amb la burgesia.

Era profitós estudiar en llatí? De què serviria ara? El món tira endavant sense llegir llatí, sense que els suposadament ben ensenyats sàpiguen res de Goethe i, ni molt menys, l’hagin llegit. De totes maneres, jo prefereixo conèixer aquest escriptor alemany que no pas les bandes de rock més escoltades, per exemple.

 

No saber quién es Goethe

 

Es en el parque Villa Borghese de Roma donde hay una estatua de Johann Wolfgang von Goethe. Yo tenía al lado una moza de 18 años que ya había terminado el bachillerato y superado la selectividad con buenas notas. Miró el monumento sin saber quién era aquel personaje, el cual tenía que ser célebre puesto que merecía semejante homenaje. 

No me lo podía creer, en la escuela no le habían hablado de Goethe, no sabía que había escrito obras tan relevantes como Fausto o Las tribulaciones del joven Werther. Me pareció lastimoso e insólito. Ahora sigo pensado lo primero, pero ya no lo considero insólito. Siempre es así, en la enseñanza la literatura ha dejado de ser valiosa.

¿Hay que lamentarlo? No lo deploran los responsables de currículum vigente. Quizás están acertados al considerar que no es necesario conocer a Goethe. Entre los siglos XVII y XVIII, Montesquiu fue educado totalmente en latín. ¿Eso era útil, valía la pena? Con el tiempo, la aristocracia fue abandonando esta disposición, y siguió mandando, junto con la burguesía. 

¿Era ventajoso estudiar en latín? ¿De qué serviría ahora? El mundo va hacia adelante sin leer latín, sin que los supuestamente bien enseñados sepan nada de Goethe y, ni mucho menos, lo hayan leído. De todas maneras, yo prefiero conocer a este escritor alemán que no las bandas de rock más escuchadas, por ejemplo.

 

divendres, 10 de maig del 2024

El hombre que quería matar pajaritos - L’home que volia matar ocellets

 

                                L’home que volia matar ocellets 

Als matins llenço unes fines molletes de pa a la terrassa i mentre esmorzo contemplo una o dues tórtores que venen a alimentar-se plàcidament. A vegades la imaginació se’m desboca i penso en quanta gent famèlica voldria nodrir-se del seu tronc i les seves ales. Pobrissones aus, en aquest món on uns ens mengem els altres. I més enllà, de sobte me’n recordo d’una escena de molts anys enrere.

Era en una urbanització als afores de Barcelona, quan els caps de setmana un home rabassut  i sense dos dits de front sortia a caçar ocells. Així ho deia ell, amb ínfules de cretí i amb una escopeta de perdigons penjada al braç.

El veïnat ho acceptava, no podia fer altra cosa, com no fos retirar-li la salutació. Cosa que no succeïa per allò de la bona voluntat entre residents. El cas és que mai no havia tornat del seu recorregut pel proper boscam exhibint cap pardal, cadernera o colom. Així n’era, de mal caçador, per fortuna dels innocents ocellets. L’home que volia divertir-se matant-los no en sabia.

El dilluns tornava a la seva feina, fins que els dissabte i diumenge següents recobrava la seva escopeta i les seves males intencions, sempre fallides. No sé quan va desaparèixer d’aquell indret, però el cert és que  ningú no el va trobar a faltar. I segurament ningú no el va tornar a recordar fins que jo, estranyament, el vaig associar amb les tórtores que em visiten cada dia. L’associació d’idees és ben particular, tal i com sostenen Locke o Hume.

                       El hombre que quería matar pajaritos 

Por las mañanas lanzo unas finas migas de pan hacia la terraza y mientras desayuno contemplo una o dos tórtolas que vienen a alimentarse plácidamente. A veces la imaginación se me desboca y pienso en cuánta gente famélica querría nutrirse de su tronco y sus alas. Pobrecitas aves, en este mundo donde unos nos comemos a los otros. Y más allá, de súbito recuerdo una escena de muchos años atrás.

Sucedía en una urbanización en las afueras de Barcelona, cuando los fines de semana un hombre rechoncho y sin dos dedos de frente salía a cazar pájaros. Así lo decía él, con ínfulas de cretino y con una escopeta de perdigones colgada del brazo. 

El vecindario lo aceptaba, no podía hacer otra cosa, como no fuera retirarle el saludo. Algo que no ocurría por aquello de la buena voluntad entre residentes. El caso es que nunca había vuelto de su recorrido por el cercano bosque exhibiendo algún gorrión, jilguero o paloma. Así era, de mal cazador, por fortuna para los inocentes pájaros. El hombre que quería divertirse matándolos no sabía hacerlo.

El lunes volvía a su trabajo, hasta que los sábado y domingo siguientes recuperaba su escopeta y sus malas intenciones, siempre fallidas. No sé cuándo desapareció de aquel lugar, pero lo cierto es que nadie lo echó de menos. Y seguramente nadie lo volvió a recordar hasta que yo, extrañamente, lo asocié con las tórtolas que me visitan cada día. La asociación de ideas es muy particular, tal como sostienen Locke o Hume.

 

divendres, 26 d’abril del 2024

Fábula de la abuela y las tres nietas - Faula de l’àvia i les tres netes

 

                                 Faula de l’àvia i les tres netes 

Vet aquí que hi havia una dona gran que tenia tres nétes i que essent jove a cadascuna d’elles els hi havia cantat cançons de bressol i llegit contes en anar-se’n al llit. Ho feia quan sovint anaven a dormir a casa seva, ara l’una, ara l’altra, des de la  més gran a la més petita. Les mateixes cançons i els mateixos relats amb que havia adormit les seves filles, és a dir, les mares de les nenes.  No havia tingut fills ni néts, no sabia què era criar un xicot, però així era com ho havia volgut el destí.

Ara que ja té molts anys i diverses xacres, ara que elles també han crescut en edat, una nit ha experimentat una deliciosa sorpresa. Tal com passava temps enrere, una de les nétes s’ha quedat a dormir, i abans d’anar-se’n a la seva habitació s’ha apropat al llit de l’àvia, que ja estava acotxada, amb un petit llibre a la mà.  S’ha assegut en una cadira i ha començat a llegir-li el Conte de Primavera de Jill Barklem, en el qual el ratolí Ulls de Son celebra el seu aniversari en companyia de tota la família i tots els veïns del poble, habitants d’un bosc esplendorós on els immensos arbres són les seves cases, tot il·lustrat amb uns dibuixos primorosos.

L’àvia, meravellada, rememora l’època en què era ella qui llegia aquest llibre a la néta, la que ara li regala aquesta lectura i aquesta tendresa. És la mitjana, però podria ser qualsevol de les altres dues, totes tan amoroses. I de sobte li ve al cap una sentència que li havia sentit a la seva pròpia mare, “a la vellesa, dues vegades criatura”. Així ho deia, a la seva manera, i així ara ho percep ella, com un continu entranyable.

                                         Fábula de la abuela y las tres nietas 

Hete aquí que había una mujer ya mayor que tenía tres nietas y que siendo joven a cada una de ellas les había cantado canciones de cuna y leído cuentos al irse a la cama. Lo hacía cuando a menudo iban a dormir a su casa, ora la una, ora la otra, desde la mayor a la más pequeña. Las mismas canciones y los mismos relatos con que había dormido a sus hijas, es decir, las madres de las niñas.  No había tenido hijos ni nietos, no sabía qué era criar un chico, pero así lo había querido el destino. 

Ahora que ya tiene muchos años y varios achaques, ahora que ellas también han crecido en edad, una noche ha experimentado una deliciosa sorpresa. Tal y como pasaba tiempo atrás, una de las nietas se ha quedado a dormir, y antes de irse a su habitación se ha acercado a la cama de la abuela, ya acostada, con un pequeño libro en la mano.  Se ha sentado en una silla y ha empezado a leerle el Cuento de Primavera de Jill Barklem, en el cual el ratón Ojos de Son celebra su cumpleaños en compañía de toda la familia y todos los vecinos del pueblo, habitantes de un bosque esplendoroso donde los inmensos árboles son sus casas, todo ilustrado con unos dibujos primorosos.

La abuela, maravillada, rememora la época en que era ella quien leía este libro a la nieta, la que ahora le regala esta lectura y este cariño. Es la mediana, pero podría ser cualquiera de las otras dos, todas tan amorosas. Y de repente le viene a la cabeza una sentencia que le había oído a su propia madre, "a la vejez, dos veces criatura". Así lo decía, a su manera, y así ahora lo percibe ella, como un continuo entrañable.

dissabte, 20 d’abril del 2024

El valor de la lengua materna - El valor de la llengua materna

 

                                            El valor de la llengua materna 

Que a una criatura nascuda lluny del país d’on la seva mare o el seu pare són oriünds se li parli amb la llengua materna, o paterna segons el cas, és ben necessari. No sols per preservar el valor i l’estimació de la llengua pròpia sinó, molt important, perquè la filla o fill puguin comunicar-se amb els parents llunyans quan arribi el cas.

Que trist esdevé quan una néta o un nét no poden parlar amb l’àvia o l’avi i amb la resta de família quan de tant en tant els van a veure. No s’entenen, no poden compartir comentaris ni desitjos, cap mena de vivències. Són com uns estranys els quals no es poden estimar mútuament per complet.

Això no hauria de passar mai, però sovint succeeix. Per comoditat dels progenitors, per desconsideració vers la pròpia llengua. Una pobresa tant idiomàtica com sentimental, una lamentable barrera establerta entre generacions.

                                         El valor de la lengua materna 

Que a una criatura nacida lejos del país de donde su madre o su padre son oriundos se le hable con la lengua materna, o paterna según el caso, es muy necesario. No solo para preservar el valor y la estimación de la lengua propia sino, muy importante, para que la hija o hijo puedan comunicarse con los parientes lejanos cuando llegue el caso.

Qué triste resulta cuando una nieta o un nieto no pueden hablar con la abuela o el abuelo y con el resto de familia cuando de tanto en tanto los van a ver. No se entienden, no pueden compartir comentarios ni anhelos, ningún tipo de vivencias. Son como unos extraños los cuales no se pueden amar mutuamente por completo.

Esto no debería ocurrir nunca, pero a menudo sucede. Por comodidad de los progenitores, por desconsideración hacia la propia lengua. Una pobreza tanto idiomática como sentimental, una lamentable barrera establecida entre generaciones.

divendres, 12 d’abril del 2024

Hiedra sí, césped no - Heura sí, gespa no

 

                                         Heura sí, gespa no 

Les persones més joves potser creuen que això d’haver gespa als jardins i parcs públics, tant com als jardins privats és propi de la nostra cultura. Doncs no, perquè no som pas un lloc on de natural plogui sovint, que és el que la gespa necessita. La moda d’entapissar el terra d’aquesta herba va néixer cap els anys 50, 60 del segle passat, ran de les pel·lícules britàniques i, sobre tot, les de Hollywood exhibint esplèndides catifes de gespa a les ciutats i als xalets.

Imitar aquell model feia avançat i ric, alhora que feia i fa malgastar aigua a dojo sense mai no aconseguir un verd tan regular com es veu a les pantalles. Fins llavors, fins a voler copiar allò que no ens era propi, a casa nostra els parterres eren d’heura, una planta tan verda y preciosa com la gesta y resistent al rec escàs. Hi era present a tots els jardins de pobles i ciutats, mentre que l’entrada dels xalets solia estar coberta de grava.

Ara, amb la sequera que patim, els càrrecs municipals comencen a caure del burro tot eliminant l’engroguida gespa i substituint-la per plantes pròpies del nostre clima. Malaguanyada l’aigua gastada durant anys degut a un esnobisme ximple com tots. Benvinguda l’heura, tan nostrada i tan agradosa. 

                                                       Hiedra sí, césped no 

Las personas más jóvenes quizá creen que eso de que haya césped en los jardines y parques públicos, tanto como en los jardines privados es propio de nuestra cultura. Pues no, dado que no somos un lugar donde de natural llueva a menudo, que es lo que el césped necesita.

La moda de tapizar el suelo con esta hierba nació hacia los años 50, 60 del siglo pasado, a raíz de las películas británicas y, sobre todo, las de Hollywood exhibiendo espléndidas alfombras de césped en las ciudades y en los chalets. 

Imitar aquel modelo nos hacía avanzados y ricos, a la vez que hacía y hace malgastar agua a raudales sin conseguir nunca un verde tan regular como el que se ve en las pantallas. Hasta entonces, hasta querer copiar lo que no nos era propio, entre nosotros los parterres eran de hiedra, una planta tan verde y preciosa como el césped y resistente al riego escaso. Se hallaba presente en todos los jardines de pueblos y ciudades, mientras que la entrada de los chalets solía estar cubierta de grava.

Ahora, con la sequía que padecemos, los cargos municipales comienzan a caer del burro eliminando el amarillento césped y sustituyéndolo por plantas propias de nuestro clima. Lástima de agua gastada durante años debido a un esnobismo bobo como todos. Bienvenida la hiedra, tan nuestra y tan agradecida.

divendres, 5 d’abril del 2024

De la globalización a la individualidad - De la globalització a la individualitat

 

                               De la globalització a la individualitat 

Entenem la globalització com l’extensió de l’economia, la tecnologia, la política, la cultura a totes les parts del món simultàniament. De bon principi ja es veia que això no equivalia a una distribució equitativa de la riquesa i el coneixement, ni de la capacitat de decidir políticament. I així s’està fent palès ara més que mai.

Globalment hi ha uns poderosos que decideixen sobre el funcionament del món. Ara toca la presència de més i més guerres, ara toca matar impunement, ara toca fomentar l’armament fins al cap de munt, tot plegat obligant la gent de baix, globalment, a viure atemorida amb la seva individualitat, la de fer cada dia la piu-piu amb el seu desvaliment.

Allà hi cauen bombes, jo no hi puc fer res, i mentre no em toqui a mi menjo, dormo, vaig a concerts, al cine i al teatre, faig excursions, celebro aniversaris, pobre molècula a l’univers dominat per emperadors malignes. La individualitat forçosa, trista, desesperant.

                       De la globalización a la individualidad 

Entendemos la globalización como la extensión de la economía, la tecnología, la política, la cultura en todas las partes del mundo simultáneamente. De entrada ya se veía que esto no equivalía a una distribución equitativa de la riqueza y el conocimiento, ni de la capacidad de decidir políticamente. Y así se está haciendo patente ahora más que nunca.

Globalmente hay unos poderosos que deciden sobre el funcionamiento del mundo. Ahora toca la presencia de más y más guerras, ahora toca matar impunemente, ahora toca fomentar el armamento hasta el colmo, todo ello obligando a la gente de abajo, globalmente, a vivir atemorizada en su individualidad, la de ir tirando cada día con su desvalimiento.

Allí caen bombas, yo no puedo hacer nada, y mientras no me toque a mí como, duermo, voy a conciertos, al cine y al teatro, hago excursiones, celebro cumpleaños, pobre molécula en el universo dominado por emperadores malignos. La individualidad forzosa, triste, desesperante.

 

dissabte, 30 de març del 2024

Los tres principales valedores de Julian Assange - Els tres principals valedors de Julian Assange

 

            Els tres principals  valedors de Julian Assange 

                L’any 2010, Julian Assange va publicar a Wikileaks un vídeo en què es veia com un helicòpter dels EUA tirotejava i assassinava població civil durant les guerres de l’Iraq i l’Afganistan. Això entre d’altres informacions comprometedores. Tot és ben sabut, tant com que ningú no ha estat inculpat i jutjat.

                Per contra, Assange ha estat perseguit des de fa temps fins acabar captiu en una presó londinenca ja fa gairebé cinc anys. Tancat 22 hores al dia en una cel·la de dos per tres metres, amb un alarmant estat físic i psíquic. Com si no? I la pregunta és, cal acarnissar-se d’aquesta manera amb Assange?

                Pendent de si serà extradit o no als EUA, la seva esposa, Stella Assange, el seu pare i el seu germà Gabriel són els principals activistes en favor de la seva llibertat, o com a mínim, per aconseguir que no sigui deportat a un país on li espera una condemna desmesurada.

                Un Tribunal de Londres té la paraula, i es fa esperar. Mentrestant,  una idea difusa flota entre la boira, la de que Joe Biden repeteixi el gest de Barak Obama quan va indultar Chelsea Manning, la informadora d’Assange, poc abans de deixar la Presidència del país. És una facultat que tenen els presidents dels EUA, però per exercir-la és necessari tenir cor i consciència. 

             Los tres principales valedores de Julian Assange 

                En 2010, Julian Assange publicó en Wikileaks un vídeo en el que se veía como un helicóptero de los EEUU tiroteaba y asesinaba población civil durante las guerras de Irak y Afganistán. Esto entre otras informaciones comprometedoras. Todo es bien sabido, tanto como que nadie ha sido inculpado y juzgado.  

Por el contrario, Assange ha sido perseguido desde hace tiempo hasta acabar cautivo en una prisión londinense hace ya casi cinco años. Encerrado 22 horas al día en una celda de dos por tres metros, con un alarmante estado físico y psíquico. ¿Cómo si no? Y la pregunta es, ¿hay que ensañarse de esta manera con Assange? 

Pendiente de si será extraditado o no a los EEUU, su esposa, Stella Assange, su padre y su hermano Gabriel son los principales activistas en favor de su libertad, o como mínimo, para conseguir que no sea deportado a un país donde le espera una condena desmesurada.

Un Tribunal de Londres tiene la palabra, y se hace esperar. Mientras tanto, una idea difusa flota entre la niebla, la de que Joe Biden repita el gesto de Barak Obama cuando indultó a Chelsea Manning, la informadora de Assange, poco antes de dejar la Presidencia del país. Es una facultad que tienen los presidentes de los EEUU, pero para ejercerla es necesario tener corazón y conciencia.

divendres, 22 de març del 2024

Una mujer planta un millón de árboles, unos hombres siegan vidas - Una dona planta un milió d’arbres, uns homes seguen vides

 

               Una dona planta un milió d’arbres, uns homes seguen vides 

L’alcaldessa de Freetown, Aki-Sawyerr, va emprendre l’any 2020 una campanya en què es proposava de plantar un milió d’arbres des d’aquella data fins a finals del 2024. Actualment es calcula que ja són 997.000 els arrelats, tot un èxit d’aquesta dona de 56 anys que està aconseguint abolir els esllavissaments i les inundacions que anys enrere van flagel·lar el país.

Mentre que ella treballa a favor de revertir el canvi climàtic i millorar la vida dels seus conciutadans, en una altra part del món dos homes es dediquen a segar vides. Vladimir Putin segueix imparable en la invasió russa d’Ucraïna portant a la mort milers de civils i de militars. Relativament a prop d’ell, el primer ministre israelià Benjamín Netanyahu ja ha segat 30.000 vides a Gaza.

Impertorbables, ells segueixen vius mentre no sols maten sinó que alhora contaminen l’ambient amb els explosius. Se’ns demana que estalviem plàstics, que reciclem, només grans de sorra en l’arenal de pol·lució provocat per les guerres.

Persones com Aki-Sawyerr porten a confiar en la condició humana, però individus com Putin i Netanyahu ens fan abominar d’aquest món. Fins quan la dalla errarà tant en els seus objectius?

 Una mujer planta un millón de árboles, unos hombres siegan vidas 

La alcaldesa de Freetown, Aki-Sawyerr, emprendió en 2020 una campaña en la que se proponía plantar un millón de árboles desde aquella fecha hasta finales de 2024. Actualmente se calcula que ya son 997.000 los arraigados, todo un éxito de esta mujer de 56 años que está consiguiendo abolir los desprendimientos y las inundaciones que años atrás flagelaron el país.

Mientras que ella trabaja en favor de revertir el cambio climático y mejorar la vida de sus conciudadanos, en otra parte del mundo dos hombres se dedican a segar vidas. Vladimir Putin sigue imparable en la invasión rusa de Ucrania llevando la muerte a miles de civiles y de militares. Relativamente cerca de él, el primer ministro israelí Benjamín Netanyahu ya ha segado 30.000 vidas en Gaza.

Imperturbables, ellos siguen vivos mientras no solo matan sino que al mismo tiempo contaminan el ambiente con los explosivos. Se nos pide que ahorremos en plástico, que reciclemos, tan solo granos de arena en el arenal de polución provocado por las guerras.  Personas como Aki-Sawyerr llevan a confiar en la condición humana, mas individuos como Putin y Netanyahu nos hacen abominar de este mundo. ¿Hasta cuándo la guadaña errará tanto en sus objetivos?

divendres, 15 de març del 2024

Unas elecciones que al electorado no le gustan - Unes eleccions que a l’electorat no li agraden

 

                        Unes eleccions que a l’electorat no li agraden 

Majoritàriament, no agraden. Dimecres, de sobte, el President de la Generalitat de Catalunya anuncia comicis per al proper 12 de maig. Pel que sembla, no hi haurà pressupostos perquè els Comuns tenen l’odi al Hard Rock entre cella i cella, i el President en comptes de prorrogar els actuals opta per convocar l’enèsim avançament d’eleccions.

La gent ja n’està farta, d’això de votar un dia sí l’altre també. A més, en aquesta ocasió queden empantanegats la problemàtica amb la pagesia, el tema de la sequera, el del tercer sector, com a assumptes àlgids entre d’altres.

Ens espera una insuportable campanya electoral farcida de retrets entre uns i altres, una important despesa en la organització, unes negociacions agòniques després dels resultats. Anirem a votar per consciència cívica, i sobre tot, ho farem aquelles persones que durant anys no vam poder fer-ho sota la dictadura franquista. Amb tot, alguns polítics i polítiques ja abusen massa de la nostra paciència. Potser que, avergonyits, anessin al racó de pensar.

                             Unas elecciones que al electorado no le gustan 

Mayoritariamente, no gustan. El miércoles, inesperadamente, el President de la Generalitat de Catalunya anuncia comicios para el próximo 12 de mayo. Al parecer, no habrá presupuestos porque los Comuns tienen el odio al Hard Rock entre ceja y ceja, y el President en lugar de prorrogar los actuales opta por convocar el enésimo adelanto de elecciones.

La gente ya está harta, de esto de votar un día sí el otro también. Además, en esta ocasión quedan en el aire la problemática con el campesinado, el tema de la sequía, el del tercer sector, como asuntos álgidos entre otros.

Nos espera una insoportable campaña electoral repleta de reproches entre unos y otros, un importante gasto en la organización, unas negociaciones agónicas tras los resultados. Iremos a votar por conciencia cívica, y sobre todo, lo haremos aquellas personas que durante años no pudimos hacerlo bajo la dictadura franquista. No obstante, algunos políticos y políticas ya abusan demasiado de nuestra paciencia. Tal vez deberían, avergonzados, ir al rincón de pensar.

divendres, 8 de març del 2024

El feminismo según bell hook - El feminisme segons bell hook

 

                     El feminisme segons bell hook 

L'escriptora i activista estatunidenca afroamericana bell hook (1952-2021) va publicar l'any 2000 un dels seus al·legats més contundents, El feminisme és per a tothom. Segura de si mateixa i lliure en tots els aspectes possibles, com en el de signar sense inicials majúscules amb el seu nom, hook remou les consciències en profunditat, en especial en allò que concerneix una societat, la nord-americana, en la qual el racisme segueix vigent en molts sectors.

Per fortuna, algunes de les seves denúncies no són aplicables al nostre entorn social, no obstant, trobem en el seu llibre exhortacions tan inestimables com les següents:

Ens diu que els homes aliats amb el feminisme són necessaris en la lluita pels drets de les dones, que és urgent que ells mateixos alcin la bandera del feminisme i desafiïn el patriarcat.

D'altra banda, assenyala que, "les dones no necessitem dependre d'un home per al nostre benestar i la nostra felicitat, ni tan sols per a la nostra plenitud sexual". I pel que fa a la violència masclista, insta a que els esforços feministes per acabar amb la violència dels homes contra les dones s'ampliïn a un moviment que busqui acabar amb totes les formes de violència. 

Pel que fa a l'àmbit laboral, adverteix de que l'ocupació de les dones amb uns salaris baixos no allibera de la dominació masculina, si bé la independència econòmica esdevé indispensable perquè les dones s'alliberin. A fi de comptes, és obvi que les ocupacions més ben pagades i la conciliació laboral són els factors que atorguen més llibertat.

Uns breus apunts, en aquest 8 de març, per convidar a penetrar en el pensament i l'anàlisi de bell hook. 

                           El feminismo según bell hook 

La escritora y activista estadounidense afroamericana bell hook (1952-2021) publicó en el año 2000 uno de sus alegatos más contundentes, El feminismo es para todo el mundo. Segura de sí misma y libre en todos los aspectos posibles, como en el de firmar sin iniciales mayúsculas con su nombre, hook remueve las consciencias en profundidad, en especial en aquello que concierne a una sociedad, la norteamericana, en la cual el racismo sigue vigente en muchos sectores.

Por fortuna, algunas de sus denuncias no son aplicables en nuestro entorno social, sin embargo, encontramos en su libro exhortaciones tan inestimables como las siguientes:

Nos dice que los hombres aliados con el feminismo son necesarios en la lucha por los derechos de las mujeres, que es urgente que ellos mismos alcen la bandera del feminismo y desafíen al patriarcado.

Por otra parte, señala que, “las mujeres no necesitamos depender de un hombre para nuestro bienestar y nuestra felicidad, ni siquiera para nuestra plenitud sexual”. Y en cuanto a la violencia machista, insta a que los esfuerzos feministas para acabar con la violencia de los hombres contra las mujeres se amplíen a un movimiento que busque terminar con todas las formas de violencia.

En cuanto al ámbito laboral, advierte de que el empleo de las mujeres con unos salarios bajos no libera de la dominación masculina, si bien la independencia económica es indispensable para que las mujeres se liberen. A fin de cuentas, es obvio que los empleos mejor pagados y la conciliación laboral son los factores que otorgan mayor libertad.

Unos breves apuntes, en este 8 de marzo, para invitar a penetrar en el pensamiento y el análisis de bell hook.

 

dissabte, 2 de març del 2024

Agresiones sexuales y chicas poco perspicaces - Agressions sexuals i noies poc perspicaces

 

                           Agressions sexuals i noies poc perspicaces 

Resulta que dos homes de 34 i 22 anys respectivament captaven noies adolescents a través de les xarxes socials per tal d’agredir-les sexualment. Elles anaven a casa seva, eren drogades i després violades. Així de clar i així d’absurd.

Sí, absurd, perquè costa d’entendre que, a aquestes alçades civilitzadores, les noies no sàpiguen distingir on hi ha perill, no sàpiguen on es fiquen. De què els serveix tanta informació, tanta educació obligatòria? Potser és que això de passar bona part del dia pendents de les pampallugues a la pantalla del mòbil els obnubila l’enteniment. Si no fos així, mai no s’haguessin deixat influir per uns influencers la fatxa dels quals era per fugir corrents.

En veure’ls per televisió, a les notícies,  ja quedava clar que no eren persones com cal. Com pot ser que aquelles noietes no se n’adonessin? Bé, tant de bo les adolescents en general obrin bé els ulls i la ment, sàpiguen per on van. I si de cas s’han de deixar influir, sigui per la mare Teresa de Calcuta, si són creients; per Nelson Mandela, si tenen consciència social; per Mercè Rodoreda si els agrada llegir. Ben lluny d’aquesta imatge recent anomenada influencer tan banal com, a vegades, nefasta.

I que els dos delinqüents en qüestió tinguin el càstig que es mereixen. 

            Agresiones sexuales y chicas poco perspicaces 

Resulta que dos hombres de 34 y 22 años respectivamente captaban chicas adolescentes a través de las redes sociales con el fin de agredirlas sexualmente. Ellas iban a su casa, eran drogadas y luego violadas. Así de claro y así de absurdo.

Sí, absurdo, porque cuesta entender que, a estas alturas civilizadoras, las chicas no sepan distinguir dónde hay peligro, no sepan dónde se meten. ¿De qué les sirve tanta información, tanta educación obligatoria? Quizás es que esto de pasar buena parte del día pendientes de los destellos en la pantalla del móvil les obnubila el entendimiento. De no ser así, nunca se hubieran dejado influir por unos influencers cuya facha era para echarse a correr.

Al verlos por televisión, en las noticias, ya quedaba claro que no eran personas como es debido. ¿Cómo puede ser que estas chicas no se dieran cuenta? Bien, ojalá las adolescentes en general abran bien los ojos y la mente, sepan por dónde van. Y si acaso tienen que dejarse influir que sea por la madre Teresa de Calcuta, si son creyentes; por Nelson Mandela, si tienen conciencia social; por Mercè Rodoreda si les gusta leer. Lejos de esa imagen reciente llamada influencer tan banal como, a veces, nefasta.

Y que los dos delincuentes en cuestión tengan el castigo que se merecen.

divendres, 23 de febrer del 2024

El campesinado ya reclamaba en 1976 - La pagesia ja reclamava l’any 1976

 

                                La pagesia ja reclamava l’any 1976 

Els vells potser ja no ho recorden, la majoria de joves no en tenen ni idea, però en morir Franco hi havia un corrent polític i social que se’n deia Ruptura, la qual hagués conduït a una autèntica transformació del sistema econòmic. Entre els canvis reclamats hi havia els dels pagesos i els consumidors, els quals estaven d’acord en acabar amb els abusos tant dels intermediaris com dels distribuïdors.

Les Associacions de Veïns, en aquells moments molt fortes, eren davanteres en encapçalar unes demandes que els pagesos avalaven en primer terme. Es tractava de que la cistella de la compra s’abaratís suprimint els intermediaris i venent directament dels productors als consumidors. En el paquet també hi entraven els ramaders i els pescadors, i hagués hagut de ser organitzat per un Consell del Consumidor.

La Ruptura se’n va anar a l’aigua* i amb ella l’esmentada perspectiva, com moltes altres, de manera que, transcorreguts 48 anys, els tractors de la pagesia escanyada col·lapsen amb indignació carreteres i ciutats. Molt de temps sense que res hagi canviat. 

*Con y contra Suárez, Eulàlia Solé, Ed. Flor del Viento, 2009 

                         El campesinado ya reclamaba en 1976 

Los viejos quizás ya no lo recuerdan, la mayoría de jóvenes lo desconocen, pero al morir Franco existía una corriente política y social que se llamaba Ruptura, la cual hubiera conducido a una auténtica transformación del sistema económico. Entre los cambios reclamados se encontraban los de los campesinos y los consumidores, los cuales estaban de acuerdo en acabar con los abusos tanto de los intermediarios como de los distribuidores.

Las Asociaciones de Vecinos, por aquel entonces muy fuertes, eran delanteras al encabezar unas demandas que los campesinos avalaban en primer término. Se trataba de que la cesta de la compra se abaratara suprimiendo los intermediarios y vendiendo directamente de los productores a los consumidores. En el paquete también entraban los ganaderos y los pescadores, y hubiera tenido que ser organizado por un Consejo del Consumidor.

La Ruptura se fue al agua* y con ella dicha perspectiva, como muchas otras, de manera que, transcurridos 48 años, los tractores del asfixiado campesinado colapsan con indignación carreteras y ciudades. Mucho tiempo sin que nada haya cambiado. 

 *Con y contra Suárez, Eulàlia Solé, Ed. Flor del Viento, 2009

 

divendres, 16 de febrer del 2024

Encarnizamiento con Julian Assange - Acarnissament amb Julian Assange

 

                                      Acarnissament amb Julian Assange

De totes les injustícies escampades pel món, la comesa contra Julian Assange és una de les més clamoroses. El programador australià, fundador i editor de  WikiLeaks, va revelar durant l’any 2010 els atemptats contra els drets humans realitzats pels EE.UU. a les guerres de l’Afganistan i l’Iraq. 

El van convertir llavors en culpable per denunciar les culpes d’uns altres. El poder per sobre de la veritat. En comptes de ser perseguits i castigats els malfactors que Assange va descobrir, ha estat ell l’implacablement perseguit. Després de passar per diverses vicissituds, fa 5 anys que està empresonat al Regne Unit en una cel·la de màxima seguretat, com el més temible delinqüent, en un espai de 3x2 metres i aïllat durant 23 hores al dia, sense llibres ni internet, sol amb els seus pensaments. És necessària tanta crueltat, té alguna explicació? Fins a quin punt els éssers humans poden ser tan perversos?

Els dies 20 y 21 de febrer hi haurà Audiències Públiques a Londres per  decidir si el procés d’Assange desemboca en una extradició als EE.UU., on li espera una condemna indefinida, i no cal ni imaginar en quines condicions.

Són moltes les mobilitzacions internacionals a favor de la seva llibertat, entre elles la convocada per Amnistia Internacional el dia 20 de febrer a Barcelona davant del Consolat Britànic a les 19h.

Tant de bo uns quants humans puguin salvar-lo i netejar així una mica de brutícia d’aquest planeta tan pestilent.

                                          Encarnizamiento con Julian Assange 

De todas las injusticias esparcidas por el mundo, la cometida contra Julian Assange es una de las más clamorosas. El programador australiano, fundador y editor de WikiLeaks, reveló durante el año 2010 los atentados contra los derechos humanos realizados por los EE. UU. en las guerras de Afganistán e Irak.  

Le convirtieron entonces en culpable por denunciar las culpas de otros. El poder por encima de la verdad. En lugar de ser perseguidos y castigados los malhechores que Assange descubrió, ha sido él el implacablemente perseguido. Después de pasar por varias vicisitudes, hace 5 años que está encarcelado en el Reino Unido en una celda de máxima seguridad, como el más temible delincuente, en un espacio de 3x2 metros y aislado durante 23 horas al día, sin libros ni internet, solo con sus pensamientos. ¿Es necesaria tanta crueldad, tiene alguna explicación? ¿Hasta qué punto los seres humanos pueden ser tan perversos?

Los días 20 y 21 de febrero habrá Audiencias Públicas en Londres para decidir si el proceso de Assange desemboca en una extradición a los EE. UU., donde le espera una condena indefinida, y no hace falta ni imaginar en qué condiciones.

Son muchas las movilizaciones internacionales a favor de su libertad, entre ellas la convocada por Amnistía Internacional el día 20 de febrero en Barcelona ante el Consulado Británico a las 19h. 

Ojalá unos cuantos humanos puedan salvarlo y limpiar así un poco de suciedad de este planeta tan pestilente.


divendres, 9 de febrer del 2024

La Iglesia contra la tauromaquia - L’Església contra la tauromàquia

 

                                 L’Església contra la tauromàquia 

La sensibilitat animalista està en alça, i el toreig és una pràctica cada vegada més rebutjada. Tanmateix, antigament també hi va haver persones i institucions que van clamar contra les corrides de toros, entre elles l’Església catòlica.  En queda constància al llibre de Beatriz Badorrey  titulat, Taurinismo/antitaurinismo: Un debate histórico.

En una data tan llunyana com el segle XVI, Tomás de Villanueva, arquebisbe de València, es va posicionar contra la tauromàquia, tal com ho va fer Francesc de Borja, jesuïta i després sant. Més endavant, personatges com Melchor Gaspar de Jovellanos  o el propi rei Carles III, segle XVIII, i Mariano José de Larra, segle XIX, es van oposar a l’espectacle del toreig. Motius morals, humanistes... Sensibilitat davant de la sang i el patiment, de ben segur, atès que en aquelles èpoques la ciència encara no havia certificat que els grans mamífers patien com els primats.

Per la banda de la jerarquia catòlica, el Papa Pius V, segle XVI, va dictar l’excomunió de tot aquell que practiqués les curses de braus, així com dels dirigents que ho permetessin. També és cert que molt sovint es feia cas omís de la prohibició i les seves conseqüències infernals, fins que un altre pontífex, Gregori XIII, va aixecar el veto al cap de pocs anys. La tradició i els interessos econòmics van sobrepassar l’espiritualitat i la compassió.

Fins al nostre segle XXI, quan ja ningú por al·legar que els toros no pateixen en ser assetjats, ferits amb banderilles i morts a punta d’espasa. Les corrides de toros tenen els dies comptats arreu del món, però mentrestant, molts braus continuen sent víctimes de la gent despietada.

                                 La Iglesia contra la tauromaquia 

La sensibilidad animalista está en alza, y el toreo es una práctica cada vez más rechazada. Sin embargo, antiguamente también hubo personas e instituciones que clamaron contra las corridas de toros, entre ellas la Iglesia católica.  Queda constancia de ello en el libro de Beatriz Badorrey titulado, Taurinismo/antitaurinismo: Un debate histórico

En una fecha tan lejana como el siglo XVI, Tomás de Villanueva, arzobispo de Valencia, se posicionó contra la tauromaquia, tal como lo hizo Francisco de Borja, jesuita y después santo. Más adelante, personajes como Melchor Gaspar de Jovellanos o el propio el rey Carlos III, siglo XVIII, y Mariano José de Larra, siglo XIX, se opusieron al espectáculo del toreo. Motivos morales, humanistas... Sensibilidad ante la sangre y el sufrimiento, a buen seguro, dado que en aquellas épocas la ciencia aún no había certificado que los grandes mamíferos sufrían como los primates.

Por el lado de la jerarquía católica, el Papa Pio V, siglo XVI, dictó la excomunión de todo aquel que practicara las corridas de toros, así como de los dirigentes que lo permitieran. También es cierto que muy a menudo se hacía caso omiso de la prohibición y sus consecuencias infernales, hasta que otro pontífice, Gregorio XIII, levantó el veto a los pocos años. La tradición y los intereses económicos sobrepasaron la espiritualidad y la compasión.

Hasta nuestro siglo XXI, cuando ya nadie puede alegar que los toros no sufren al ser asediados, heridos con banderillas y muertos a punta de espada. Las corridas de toros tienen los días contados en todo el mundo, pero mientras tanto, muchos toros continúan siendo víctimas de la gente despiadada.

dissabte, 3 de febrer del 2024

Pero, ¿quién educa a los padres y madres? - Però, qui educa els pares i mares?

 

                             Però, qui educa els pares i mares? 

D’ara endavant, la canalla i els adolescents no tindran al seu abast els mòbil a l’escola. Unes quantes hores de viure lliurament i prestar més atenció a l’ensenyament. Després, ja a la seva. La qual cosa significa passar, de mitjana, quatre hores al dia enganxats a les pantalles. Així ho certifica un estudi recent relatiu a la població de 4 a 18 anys.

Els dies no lectius, els caps de setmana i les vacances són camps abonats per gaudir de l’addicció a cor què vols. Quan Gutenberg va inventar la impremta, va posar la lectura al servei de tothom i no sols dels erudits, però no es va produir pas una semblant dependència. Ara sí, ara l’addicció a les pantalles esdevé tant potent com la ludopatia, l’alcoholisme o altres drogoaddiccions.

A més, tant la mainada como els adolescents ho tenen difícil per sortir-se’n donat que al seu davant tenen l’exemple dels adults. I la pregunta és, qui pot educar els pares i mares? Els que a tota hora tenen el mòbil a les mans. A casa, al carrer, a l’autobús, al metro. I pitjor, la cúspide és, ¿com es pot educar aquests progenitors que posen una pantalla a les mans dels seus plançons essent encara uns bebès? Ulls i cervell a fer punyetes, amb total indiferència per part dels responsables tan irresponsables. 

                                      Pero, ¿quién educa a los padres y madres?  

De ahora en adelante, la chiquillería y los adolescentes no tendrán a su alcance los móviles en la escuela. Unas cuantas horas de vivir libremente y prestar más atención a la enseñanza. Luego, ya a la suya. Lo cual significa pasar, de media, cuatro horas al día pegados a las pantallas. Así lo certifica un estudio reciente relativo a la población de 4 a 18 años. 

Los días no lectivos, los fines de semana y las vacaciones son campos abonados para disfrutar de la adicción a tutiplén. Cuando Gutenberg inventó la imprenta, puso la lectura al servicio de todos y no solo de los eruditos, pero no se produjo una parecida dependencia. Ahora sí, ahora la adicción a las pantallas se convierte en tan potente como la ludopatía, el alcoholismo u otras drogadicciones. 

Además, tanto las criaturas como los adolescentes lo tienen difícil para salvarse dado que enfrente tienen el ejemplo de los adultos. Y la pregunta es, ¿quién puede educar a los padres y madres? Esos que en todo momento tienen el móvil en las manos. En casa, en la calle, en el autobús, en el metro. Y peor, la cúspide es, ¿cómo se puede educar a estos progenitores que ponen una pantalla en las manos de sus retoños siendo todavía unos bebés? Ojos y cerebro a hacer puñetas, con total indiferencia por parte de los responsables tan irresponsables.

 

divendres, 26 de gener del 2024

Honrarás padre y madre, abuelo y abuela - Honraràs pare i mare, avi i àvia

 

                                 Honraràs pare i mare, avi i àvia 

Als deu Manaments que Jahvé va donar a Moisès a la muntanya del Sinaí hi consta el de, honraràs pare i mare. És el quart, no considerant-se necessari manar que s’honrin fill i filla atès que ja es dóna per fet que pare i mare estimen la seva descendència per sobre de tot.

Es tracta d’una llei religiosa el sentit de la qual s’ha estès arreu com una llei natural, benèfica, indispensable. Que els progenitors, quan siguin vells i fràgils, es vegin estimats i cuidats pels seus plançons.

Transcorreguts mil·lennis, esdevé que aquest manament es queda curt. Què hi ha dels avis i àvies? Aquests éssers que han tingut cura dels nets durant anys i els estimen tant com els estimen els pares i mares. A la època de Moisès aquest sector no hi tenia cabuda perquè poques persones envellien, llevat de Matusalem, és clar. Però en aquest segle, sí, hi caben de sobres. Tot veient com els nets i netes es van fent grans, emprenen la seva vida d’adolescents i després d’adults. Alguns avis i àvies tenen la sort de no ser oblidats, de sentir que continuen sent estimats, tinguts en consideració per aquells i aquelles que han deixat de ser unes criatures. D’altres, no. D‘altres experimenten l’aflicció del descuit.

Bé, el Déu de Moisès no va pensar en els avis i àvies a l’hora de obligar a estimar, no va ser previsor, i encara menys pel que fa als besavis i besàvies, aquests que cada vegada més es faran presents amb l’augment de la longevitat. Unes persones que hauran vist créixer dues generacions de descendents i hauran tinguts al braços uns infants que per a elles mai no es faran grans.

                       Honrarás padre y madre, abuelo y abuela 

En los diez Mandamientos que Yahvé dio a Moisés en la montaña del Sinaí consta el de, honrarás padre y madre. Es el cuarto, no considerándose necesario mandar que se honren hijo e hija dado que ya se da por hecho que padre y madre aman a su descendencia por encima de todo.

Se trata de una ley religiosa cuyo sentido se ha extendido por todo el mundo como una ley natural, benéfica, indispensable. Que los progenitores, cuando sean viejos y frágiles, se vean queridos y cuidados por sus vástagos.

Transcurridos milenios, sucede que este mandamiento se queda corto. ¿Qué hay de los abuelos y abuelas? Estos seres que han cuidado de los nietos durante años y los aman tanto como los aman los padres y madres. En la época de Moisés este sector no tenía cabida dado que pocas personas envejecían, salvo Matusalén, claro está. Pero en este siglo, sí, caben de sobra. Viendo como los nietos y nietas se van haciendo mayores, emprenden su vida de adolescentes y después de adultos. Algunos abuelos y abuelas tienen la suerte de no ser olvidados, de sentir que siguen siendo queridos, tenidos en consideración por aquellos y aquellas que han dejado de ser unas criaturas. Otros, no. Otros experimentan la aflicción del descuido. 

Bueno, el Dios de Moisés no pensó en los abuelos y abuelas en el momento de obligar a amar, no fue previsor, y todavía menos en cuanto a los bisabuelos y bisabuelas, estos que cada vez más se harán presentes con el aumento de la longevidad. Unas personas que habrán visto crecer a dos generaciones de descendientes y habrán tenidos en brazos a unos bebés que para ellas nunca se harán mayores.

divendres, 19 de gener del 2024

El vergonzoso gasto militar - La vergonyosa despesa militar

 

                                             La vergonyosa despesa militar     

El Centre Delàs d’Estudis per a la Pau ha publicat un informe en què es fa palès que la despesa militar a Espanya és la més elevada en els 45 anys de democràcia. Del 2020 al 2023, el govern PSOE/Unides Podem va invertir 24.000 milions d’euros en Programes Especials de Modernització, 21 nous programes que hipotequen la despesa de futurs governs fins  l’any 2035,  augmentant així mateix el deute.

En concret, el pressupost del Ministeri de Defensa va créixer el 2023 un 23,4% respecte del 2022. Durant l’any 2023 el govern espanyol va destinar 1.833 milions d’euros per al desenvolupament de noves armes, un 11,2% sobre el total de la R+D en ajudes a la R+D militar.

            Per què tanta innovació, tantes armes? Ens neguem a imaginar-nos involucrats en una guerra, malgrat que les hostilitats entre Israel i Hamas no les tenim lluny. Quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar, diu el proverbi. Però val més desterrar el barber i la navalla, treballar en accions de pau, invertir en el benestar de la població.

            Les úniques que amb això hi sortirien perdent serien les fàbriques d’armament. Si algú n’és accionista, que se’n desdigui i renti la seva consciència. Mort el gos, morta la ràbia, diu un altre proverbi. Que els nostres pobles i ciutats restin incòlumes, no siguin arrasades com les de Gaza i altres indrets; que tothom mori de mort natural. Que l’Homo Sapiens ho sigui de veritat. 

    El vergonzoso gasto militar                


El Centro Delàs d'Estudis per a la Pau ha publicado un informe en el que se hace patente que el gasto militar en España es el más elevado en los 45 años de democracia. De 2020 a 2023, el gobierno PSOE/Unidas Podemos invirtió 24.000 millones de euros en Programas Especiales de Modernización, 21 nuevos programas que hipotecan el gasto de futuros gobiernos hasta el año 2035, aumentando asimismo la deuda.

En concreto, el presupuesto del Ministerio de Defensa creció en 2023 un 23,4% respecto del 2022. Durante el año 2023 el gobierno español destinó 1.833 millones de euros al desarrollo de nuevas armas, un 11,2% sobre el total de la I+D en ayudas a la I+D militar.

¿Por qué tanta innovación, tantas armas? Nos negamos a imaginar que estemos involucrados en una guerra, aunque las hostilidades entre Israel y Hamas no las tenemos lejos. Cuando las barba de tu vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar, dice el proverbio. Pero más vale desterrar el barbero y la navaja, trabajar en acciones de paz, invertir en el bienestar de la población.

Las únicas que con ello saldrían perdiendo serían las fábricas de armamento. Si alguien es accionista, que se dé de baja y limpie su conciencia. Muerto el perro, muerta la rabia, dice otro proverbio. Que nuestros pueblos y ciudades permanezcan incólumes, no sean arrasadas como las de Gaza y otros lugares; que todo el mundo muera de muerte natural. Que el Homo Sapiens lo sea de verdad.