El sainete del “tros de quòniam” - El sainet del “tros de quòniam"

 

      El sainet del “tros de quòniam"               

Des que el president Quim Torra es va treure de la màniga una expressió culta adreçada al president Pedro Sánchez el galliner d’aquí i d’allà està revoltat. Què significa quòniam, quina mena d’insult és? Perquè es dona per descomptat que es tracta d’un insult.

En els mitjans de comunicació espanyols s’ha interpretat que Torra dedicava a Sánchez epítets com ara “zopenco”, “tarugo”, “necio”. A Catalunya s’ha explicitat com a talòs, beneitó. I a fi de comptes cal preguntar-se si algú ha recorregut als diccionaris.

Si de cas ho ha fet, en el de la Real Academia Española no haurà trobat ni rastre d’aquest mot. En el de l’Institut d’Estudis Catalans no hi consta el vocable quòniam en solitari sinó l’expressió completa “tros de quòniam", amb l’accepció de persona d’enteniment obtús.

Tot i això, burxant més i millor es desemboca en l’Etimologia. Es descobreix així que quòniam prové del llatí, i que la seva aplicació més fidedigna correspon a algú que es llança a argumentar sense tenir un argument construït.    

Finor en la qualificació, doncs, tot i que no pas més benigna. Això sí, més elegant que els suposats insults de què han tirat els que releguen els llatinismes.                           

 

    El sainete del “tros de quòniam”               

Desde que el presidente Quim Torra se sacó de la manga una expresión culta dirigida al presidente Pedro Sánchez el cotarro de aquí y de allí anda revuelto. ¿Qué significa quòniam, qué clase de insulto es? Porque se da por sentado que se trata de un insulto.

En los medios de comunicación españoles se ha interpretado que Torra dedicaba a Sánchez epítetos como zopenco, tarugo, necio. En Catalunya se ha explicitado como “talós”, “beneitó”. Y a fin der cuentas cabe preguntarse si alguien ha recurrido a los diccionarios. 

Si lo ha hecho, en el de la Real Academia Española no habrá hallado ni rastro de esta palabra. En el del Institut d’Estudis Catalans no consta el vocablo quòniam en solitario sino la expresión completa “tros de quòniam”, con la acepción de persona de entendimiento obtuso.

Sin embargo, hurgando más y mejor se desemboca en la Etimología. Se descubre así que quòniam proviene del latín, i que su aplicación más fidedigna corresponde a alguien que se lanza a argumentar sin tener un argumento construido.     

Finura en la calificación, pues, aunque no por ello más benigna. Eso sí, más elegante que los supuestos insultos de que han echado mano los que relegan los latinismos.

 

El encanto de las películas clásicas - L’encís de les pel·lícules clàssiques

 

                            L’encís de les pel·lícules clàssiques 

Entre la gran quantitat de cadenes audiovisuals que actualment es troben a la nostra disposició n’hi ha de dedicades en exclusiva al cinema clàssic. Hi haurà persones a qui no els interessi en absolut, sigui per menyspreu envers el que consideren antiquat, sigui per por de caure en la nostàlgia. En aquest darrer cas, és obvi que es tractaria d’espectadors d’altres temps que fugen del tornar a veure.

Tot i això, els qui s’apunten a les pel·lícules clàssiques poden descobrir bastantes diferències respecte de les actuals, i fins hi tot, gaudir-ne. D’antuvi ja sorprèn el tempo dedicat als títols de crèdit. Des del primer a l’últim, des dels protagonistes als secundaris menys importants, des del productor al maquillador, és possible llegir tranquil·lament els seus noms. I el mateix passa quan es tracta de rètols o altres indicacions durant la pel·lícula. En acabar, sempre hi consta el repartiment, també amb parsimònia. No hi ha dubte que la pressa endimoniada és un handicap d’ara, no pas d’abans.

Un altre aspecte encara més important és que la història es narra cronològicament, i si tal vegada convé un feed back esclaridor, ni se n’abusa ni s’opta per un galimaties. Aquest artifici tan del moment amb el qual, pretenent posar a prova la perspicàcia de l’espectador, tant el guionista com el director pretenen donar mostra d’una intel·ligència superior.

No tan sols el cinema romàntic esdevé relaxant sinó també l’anomenat cinema negre. Tots els argument són intel·ligibles, en les morts no hi ha sang i els dolents reben el seu merescut càstig. Alguns films estan rodats en tecnicolor, altres en blanc i negre, però tots són diàfanament bells quan procedeixen dels grans realitzadors i directors de l’època.

                         El encanto de las películas clásicas

 Entre la gran cantidad de cadenas audiovisuales de que actualmente disponemos existen algunas dedicadas en exclusiva al cine clásico. Habrá personas a las que no les interese en absoluto, sea por desprecio hacia lo que consideran anticuado, sea por temor a caer en la nostalgia. En este último caso, es obvio que se trataría de espectadores de antaño que huyen del volver a ver.

Sin embargo, quienes se apuntan a las películas clásicas pueden descubrir bastantes diferencias respecto de las actuales, e incluso disfrutarlas. De buen principio ya sorprende el tempo dedicado a los títulos de crédito. Desde el primero al último, desde los protagonistas a los secundarios menos importantes, desde el productor al maquillador, es posible leer tranquilamente sus nombres. Y lo mismo sucede cuando se trata de rótulos u otras indicaciones en mitad de la película. Al final, siempre consta el reparto, también con parsimonia. No cabe duda de que la prisa endiablada es un hándicap de ahora, no de antes.

Otro aspecto aún más importante es que la historia se narra cronológicamente, y si acaso conviene un feed back esclarecedor, ni se abusa de ello ni se opta por un galimatías. Este artificio tan del momento con el cual, pretendiendo poner a prueba la perspicacia del espectador, tanto el guionista como el director pretenden dar muestra de una inteligencia superior.

No solo el cine romántico resulta relajante sino también el llamado cine negro. Todos los argumentos son inteligibles, en las muertes no hay sangre y los malos reciben su merecido castigo. Algunos filmes están rodados en tecnicolor, otros en blanco y negro, pero todos son diáfanamente bellos cuando proceden de los grandes realizadores y directores de la época.

 

Ricos y pobres con mascarilla - Rics i pobres amb mascareta

 

 Rics i pobres amb mascareta

La confusió sobre com manejar-nos correctament amb les mascaretes és majúscula. Per sort, la major part de la gent és obedient i les utilitza a tota hora i on correspon, plausible ús que no impedeix que ens moguem en un mar de dubtes. Mascaretes reutilitzables o no reutilitzables, i durant quant de temps si ho són. Rentables o no rentables. Posar-les al Sol és un bon desinfectant o anul·la la protecció? Llançar-los solució alcohòlica és aberrant perquè també anul·la la protecció? Cal rentar les mans abans o després de la seva col·locació o les dues vegades? Les refusables després de cada ús són les més barates, però representen una despesa diària, i si serveixen tan sols durant quatre hores, resulta elevada.

D’ací prové l’epígraf. Sí, la ciutadania camina aparentment protegida, boques i nassos coberts, però, ¿totes les persones estan lliures de contagi i d’encomanar? Val a suposar que la gran quantitat de gent que s’ha quedat sense feina, que viu precàriament, està en condicions de canviar de mascareta quan toca?

Malgrat que és obligatori l’ús de mascaretes, la Seguretat Social no es digna proporcionar-les, la qual cosa, com és obvi, condueix a que totes i cada una pervisquin durant dies i setmanes al rostre dels més pobres. Màscares simulades que emmascaren la desprotecció d’uns i altres.                                      

            Ricos y pobres con mascarilla

La confusión sobre cómo manejarnos correctamente con las mascarillas es mayúscula. Por fortuna, la mayor parte de la gente es obediente y las utiliza a todas horas y donde corresponde, plausible uso que no impide que nos movamos en un mar de dudas. Mascarillas reutilizables o no reutilizables, y durante cuánto tiempo si lo son. Lavables o no lavables. ¿Ponerlas al Sol es un buen desinfectante o anula la protección? ¿Echarles solución alcohólica es aberrante porque también anula la protección? ¿Hay que lavarse las manos antes o después de su colocación o las dos veces? Las desechables después de cada uso son las más baratas, pero representan un gasto diario, y si sirven tan solo durante cuatro horas, resulta elevado.

De ahí proviene el epígrafe. Sí, toda la ciudadanía anda aparentemente protegida, bocas y narices cubiertas, pero, ¿todas las personas se hallan libres de contagio y de contagiar? ¿Cabe suponer que la gran cantidad de gente que se ha quedado sin trabajo, que vive precariamente, está en condiciones de cambiar de mascarilla cuando toca?

Aun cuando es obligatorio el uso de mascarillas, la Seguridad Social no se digna proporcionarlas, lo cual, como es obvio, conduce a que todas y cada una pervivan durante días y semanas en el rostro de los más pobres. Máscaras simuladas que enmascaran la desprotección de unos y otros.

Leo Messi a ojos de una no futbolera - Leo Messi a ulls d’una de no futbolera

 

                               

 

        Leo Messi a ulls d’una de no futbolera

 Quan el considerat millor jugador de futbol del món adverteix que vol abandonar el Barça, tots els anomenats “culers” posen el crit al cel, però no contra ell sinó contra el club, al qual tenen per culpable del desastre. L’adoració que senten pel seu ídol fa que, a més de molt dolor per la seva previsible marxa, experimentin un agraïment incondicional per la gràcia dels seus xuts, pels partits que ha fet guanyar, pels títols aconseguits. Si finalment se’n va, catifa de flors, plors i absoluta gratitud pel temps que s’ha dignat estar al Barça.

Amb la freda mirada d’una persona aliena al futbol, la interpretació pot ésser diferent. Un jugador que, pel que ha sentit, es va formar a la mítica La Masia, ha desenvolupat tota la seva vida esportiva al Barça, que (reproduint l’escrit per un futboler), “deixarà el club que l’ha fet gran i amb el qual ha batut tots els rècords individuals i col·lectius imaginables”, doncs resulta que quan les coses van mal dades, toca el dos.

Des d’aquest punt de vista, no mereix el més mínim reconeixement atès que, en comptes de restar al seu club per contribuir a la seva recuperació, decideix abandonar-lo. No mostra agraïment per la formació rebuda ni afecte vers els seus conciutadans. El seu és pur egoisme, encara que els “culers” estiguin cecs.

                     Leo Messi a ojos de una no futbolera

 Cuando el considerado mejor jugador de futbol del mundo advierte de que quiere abandonar el Barça, todos los llamados “culés” ponen el grito en el cielo, pero no contra él sino contra el club, al cual tienen por culpable del desastre. La adoración que sienten por su ídolo hace que, además de mucho dolor por su previsible marcha, sientan un agradecimiento incondicional por la gracia de sus chuts, por los partidos que ha hecho ganar, por los títulos conseguidos. Si finalmente se va, alfombra de flores, llanto y absoluta gratitud por el tiempo que se ha dignado permanecer en el Barça.

Con la fría mirada de una persona ajena al futbol, la interpretación puede ser distinta. Un jugador que, por lo que ha oído, se formó en la mítica La Masia, ha desarrollado toda su vida deportiva en el Barça, que (reproduciendo lo escrito por un futbolero), “dejará el club que le ha hecho grande y con el cual ha batido todos los récords individuales y colectivos imaginables”, pues resulta que cuando las cosas vienen mal dadas, se larga.

Desde este punto de vista, no merece el más mínimo reconocimiento dado que, en lugar de permanecer en su club para contribuir a su recuperación, decide abandonarlo. No muestra agradecimiento por la formación recibida ni afecto por sus conciudadanos. Lo suyo es puro egoísmo, aunque los “culés” estén ciegos.