divendres, 28 d’agost del 2020

Una gran persona

 

Una gran persona

 

Per descomptat que no em refereixo a Leo Messi, l’home de qui els mitjans parlen a tota hora. No al·ludeixo al multimilionari gràcies als seus xuts, sinó a un biòleg dels Estats Units gràcies al qual la poliomielitis ha estat eradicada també a l’Àfrica. Després de quatre anys sense que s’hagi registrat cap cas, l’OMS ha donat per eliminada la seva presència en aquest continent, persistint només en dos països, l’Afganistan i el Pakistan.

Del microbiòleg que l’any 1952 va descobrir la vacuna contra la pòlio, malaltia vírica que infecta i destrueix neurones motrius produint diversos tipus de paràlisi, amb prou feines ningú no recorda el seu nom. El de Jonas Edward Salk, científic gràcies al qual milions de persones de tot el món han pogut defugir una malaltia infecciosa de greus conseqüències. Tal com acostuma a passar, la vacunació massiva va beneficiar en primer lloc als països més avançats, de manera que, entre nosaltres, el terme pòlio ha desaparegut feliçment de les ments i de les converses. Altres territoris menys afortunats van trigar més a deslliurar-se del mal.

Tanmateix, aquestes desigualtats no concerneixen a l’home que durant anys va estar experimentant al laboratori per combatre la poliomielitis. Salk va morir el 1995, als 80 anys d’edat, havent pogut comprovar com el seu descobriment anava beneficiant milions d’éssers humans de gairebé dos-cents països. Que Àfrica sencera hagi per fi vençut la poliomielitis, sens dubte l’ompliria de satisfacció. Val la pena recordar-lo com realment una gran persona, encara que no es digui matí, tarda i nit.                               

 

Una gran persona

 

Por supuesto que no me refiero a Leo Messi, el hombre del que los medios hablan a todas horas. No aludo al multimillonario gracias a sus chuts, sino a un biólogo estadounidense gracias al cual la poliomielitis ha sido erradicada también en África. Tras cuatro años sin que se haya registrado ningún caso, la OMS ha dado por eliminada su presencia en este continente, persistiendo solo en dos países, Afganistán y Pakistán.

Del microbiólogo que el año 1952 descubrió la vacuna contra la polio, enfermedad vírica que infecta y destruye neuronas motrices produciendo diversos tipos de parálisis, apenas nadie recuerda su nombre. El de Jonas Edward Salk, científico gracias al cual millones de personas de todo el mundo han podido soslayar una enfermedad infecciosa de graves consecuencias. Tal como suele ocurrir, la vacunación masiva benefició en primer lugar a los países más avanzados, de forma que, entre nosotros, el término polio ha desaparecido felizmente de les mentes y de las conversaciones. Otros territorios menos afortunados tardaron más en librarse del mal.

Mas estas desigualdades no conciernen al hombre que durante años estuvo experimentando en el laboratorio para combatir la poliomielitis. Salk murió en 1995, a los 80 años de edad, habiendo podido comprobar cómo su descubrimiento iba beneficiando a millones de seres humanos en casi doscientos países. Que África entera haya por fin vencido la polio, sin duda le colmaría de satisfacción. Merece la pena recordarle como realmente una gran persona, aunque no se diga mañana, tarde y noche.

 

 

 

divendres, 21 d’agost del 2020

Este mundo no tiene remedio - Aquest món no té remei

 

                                               

       Aquest món no té remei

 Això deia la meva àvia, aplicada la sentència a qualsevol dels molts desgavells humans de la vida quotidiana. Ho diria també avui entre els diversos desajustos actuals, i segurament, en especial clavaria el seu ull crític en la problemàtica del canvi climàtic.

Observem què succeeix cada estiu, i enguany amb aquestes temperatures tan  elevades. Per suportar-les, milions d’aires condicionats entren en funcionament llançant a l’exterior calor i més calor. No hi ha dubte que això contribueix a augmentar la temperatura. En quants graus? Seria bo calcular-lo. És com un peix que es mossega la cua. Que no tenim cap altra solució per no asfixiar-nos? D’acord, però no deixa de constituir una de les nombroses i calamitoses incongruències humanes.

Un altre disbarat concerneix a l’oposició en alguns territoris a la presència de parcs eòlics. Pel que sembla, la major part de la gent és conscient de com són de necessàries les energies renovables per tal de frenar l’impacte negatiu de les energies fòssils, i tot i això, hi ha persones i grups als quals no els agraden els molins de vent. Es resisteixen a la seva instal·lació propera com si anessin a enverinar-los. Són els mateixos col·lectius als quals no els ha importat mai conviure, per ésser necessària, amb la incommensurable xarxa de pals elèctrics que solquen muntanyes, boscos i camps. Incoherència total.

En efecte, àvia, no tenim remei.

                         Este mundo no tiene remedio

Esto decía mi abuela, aplicada la sentencia a cualquiera de los muchos desbarajustes humanos de la vida cotidiana. Lo diría hoy entre los diversos desajustes actuales, y seguramente, en especial clavaría su ojo crítico en la problemática del cambio climático.

Observemos lo que sucede cada verano, y hogaño con esas temperaturas tan elevadas.  Para soportarlas, millones de aires acondicionados entran en funcionamiento lanzando al exterior calor y más calor. No cabe duda que esto contribuye a aumentar la temperatura. ¿En cuántos grados? Estaría bien calcularlo. Es como un pez que se muerde la cola. ¿Que no tenemos otra solución para no asfixiarnos? De acuerdo, pero no deja de constituir una de las numerosas e infaustas incongruencias humanas.

Otro disparate atañe a la oposición en algunos territorios a la presencia de parques eólicos. Al parecer, la mayor parte de la gente es consciente de cuán necesarias son las energías renovables para frenar el impacto negativo de las energías fósiles, y sin embargo, hay personas y grupos a los cuales no les gustan los molinos de viento. Se resisten a su instalación cercana como si fueran a envenenarles. Son los mismos colectivos a los que nunca les ha importado convivir, por necesaria, con la inconmensurable red de postes eléctricos que surcan montes, bosques y campos. Incoherencia total.

En efecto, abuela, no tenemos remedio.

 

divendres, 14 d’agost del 2020

Roses, paraíso de las motos atronadoras - Roses, paradís de les motos estrepitoses

 

           Roses, paradís de les motos estrepitoses

 

Hi ha paradisos fiscals, i hi ha paradisos de motos estrepitoses. Els primers són nefastos, i els segons, en una altra categoria, també. Aquests s’expandeixen per les nostres ciutats, viles i pobles, en els quals els respectius ajuntaments consenten l’insuportable fragor de motocicletes amb el motor tunejat. La contaminació acústica campant al seu aire en qualsevol lloc, i entre ells, s’emporta la palma el municipi de Roses amb un anar i venir de motos eixordadores.

Els retrunys motoritzats assalten sense treva els residents i els turistes de la bonica localitat costanera. Tan senzill com seria si, tenint la voluntat de fer-ho, es detingués el motorista trepanador de les orelles, es prengués nota del taller on es realitzen les estúpides proeses i unes dissuasives multes acabessin amb tan pèssimes pràctiques.

No es fa a Roses, sinó que es consent l’enorme agressió auditiva d’individus irrespectuosos. Un retret aplicable a molts altres municipis que també es mostren permissius amb els caps de pardal que necessiten eixordar l’entorn per sentir-se.… diferents, millors, més potents?

En resum, potser a qui s’hauria de sancionar és als alcaldes i alcaldesses que no prenen les mesures pertinents per posar fi a tan gran disbarat.

 

          Roses, paraíso de las motos atronadoras

 

Hay paraísos fiscales, y hay paraísos de motos atronadoras. Los primeros son nefastos, y los segundos, en otra categoría, también. Estos se expanden por nuestras ciudades, villas y pueblos, en los cuales los respectivos ayuntamientos consienten el insoportable fragor de motocicletas con el motor tuneado. La contaminación acústica campando a sus anchas en cualquier lugar, y entre ellos, se lleva la palma el municipio de Roses con un ir y venir de motos ensordecedoras.

Los estallidos motorizados asaltan sin tregua a los residentes y a los turistas de la bella localidad costera. Tan sencillo como sería si, teniendo la voluntad de hacerlo, se detuviera al motorista taladrador de los oídos, se tomara nota del taller donde se realizan las estúpidas hazañas y unas disuasorias multas acabaran con las pésimas prácticas.

No se hace en Roses, sino que se consiente la enorme agresión auditiva de individuos irrespetuosos. Un reproche aplicable a otros muchos municipios que también se muestran permisivos con los cabezas de chorlito que necesitan ensordecer el entorno para sentirse…. ¿distintos, mejores, más potentes?

En resumidas cuentas, quizás a quien debería sancionarse es a los alcaldes y alcaldesas que no toman las medidas pertinentes para poner fin a tamaño dislate.