divendres, 28 d’abril del 2017

La mujer es multiusos - La dona és multiusos

                La dona és multiusos

De la dona s’aprofita tot. El cervell, els braços i cames, el sexe, el ventre.  És quelcom ancestral, i vigent. Hi ha una organització nomenada Stop Surrogacy Now que s’ha fixat en un apartat en particular i vol posar fre a la creixent subrogació de ventres per gestar fills per a altres persones. El cas d’una nord-americana, mare de tres fills propis, que ha parit tres vegades per donar goig a tres parelles que li han pagat diners es troba en el seu focus. El fet que a l’últim part estigués a punt de perdre la vida  i endemés li hagin quedat seqüeles els ha encoratjat a exigir la total prohibició de llogar ventres de dona, una explotació ja mundial.
L’espècie dona es extraordinària. Pensa, estudia, pot ser secretària, metgessa, advocada. És hàbil per portar una casa, tenir cura de la família. Té un sexe que dóna plaer i un ventre que dóna criatures. Molt més completa que qualsevol home, i no obstant això, sempre ha estat sotmesa. En un aspecte és inferior als homes, en la força bruta, i aquest factor ha permès la seva explotació en diverses àrees. La intel·ligència posada al servei del que calgui; el sexe, regulat socialment o usat a la prostitució; amb els avenços científics, el ventre explotat també com a eina de treball en forma de subrogació.
¿No n’aprendrem mai  o passa que cal guanyar-se la vida amb les instruments de què cadascú disposa i com se li permet? Qui paga mana, i aprofita tot el que té a l’abast.

La mujer es multiusos

De la mujer se aprovecha todo. El cerebro, los brazos y piernas, el sexo, el vientre.  Es algo ancestral, y vigente. Hay una organización nombrada Stop Surrogacy Now que se ha fijado en un apartado en particular y quiere poner freno a la creciente subrogación de vientres para gestar hijos para otras personas. El caso de una norteamericana, madre de tres hijos propios, que ha parido tres veces para dar gozo a tres parejas que le han pagado dinero se encuentra en su foco. El hecho de que en el último parto estuviera a punto de perder la vida y además le hayan quedado secuelas los ha animado a exigir la total prohibición de alquilar vientres de mujer, una explotación ya mundial.
La especie mujer es extraordinaria. Piensa, estudia, puede ser secretaria, médico, abogada. Es hábil para llevar una casa, cuidar de la familia. Tiene un sexo que da placer y un vientre que da criaturas. Mucho más completa que cualquier hombre, y no obstante, siempre ha estado sometida. En un aspecto es inferior a los hombres, en la fuerza bruta, y este factor ha permitido su explotación en varias áreas. La inteligencia puesta al servicio de lo que convenga; el sexo, regulado socialmente o usado en la prostitución; con los avances científicos, el vientre explotado también como herramienta de trabajo en forma de subrogación.

¿No aprenderemos nunca o sucede que hay que ganarse la vida con los instrumentos de que cada cual dispone y cómo le sea permitido? Quién paga manda, y aprovecha todo lo que está a su alcance.

diumenge, 23 d’abril del 2017

Lecturas escolares - Lectures escolars

                            Lectures escolars

Ja és un clàssic reconèixer que el fet d’obligar des de l’escola a llegir uns llibres determinats no fomenta el gust per la lectura. És sabut, i malgrat tot es continua practicant aquest sistema. Per què? Crec que és perquè els menys interessats en la lectura són els propis docents. Directors, caps d’estudis, mestres. Si veritablement els agradés llegir, utilitzarien altres mètodes per fer que els deixebles compartissin el seu plaer per la lectura. Per exemple, deixant que fossin ells qui triessin els llibres que els vindria de gust llegir, comentar després en tertúlies, convidar els autors pròxims i assequibles. No es tracta de res difícil de dur a terme, i no obstant ningú no sembla interessat a fer-ho, just perquè a la majoria del professorat la literatura li importa un rave. I als adults en general, també.
A l’autobús, al metro, ja no es veuen criatures amb llibres de contes a les mans, sinó que tots porten, a les més tendres edats, el seu mòbil. Hi estan enganxats, igual que son pare o sa mare. Tots capficats jugant, mirant fotos, intercanviant whatsapps. Entre aquests progenitors, alguns deuen ser mestres, i no és possible que transmetin als seus alumnes allò que ells no senten, l’amor als llibres.
A tot això, de què serveix llegir? A part de passar-s’ho bé amb una bona narració, per a petits o per a adults, potser si les persones aprenguessin a pensar, conèixer i reflexionar gràcies a la lectura no succeiria que, a l’hora de votar, fossin elegits dirigents nefastos. Una incultura majoritària fa mal tothom a tot el món.

Lecturas escolares

Ya es un clásico reconocer que el hecho de obligar desde la escuela a leer unos libros determinados no fomenta el gusto por la lectura. Es sabido, y a pesar de todo se sigue practicando tal sistema. ¿Por qué? Creo que es debido a que los menos interesados en la lectura son los propios docentes. Directores, jefes de estudios, maestros. Si verdaderamente les gustara leer, utilizarían otros métodos para conseguir que los discípulos compartieran su placer por la lectura. Por ejemplo, permitiendo que fueran ellos quién escogieran los libros que les gustaría leer, comentar luego en tertulias, invitar a los autores cercanos y asequibles. No se trata de algo difícil de llevar a cabo, y no obstante nadie parece interesado en hacerlo, justo porque a la mayoría del profesorado la literatura le importa un rábano. Y a los adultos en general, también.
En el autobús, en el metro, ya no se ven niños y niñas con libros de cuentos en las manos, sino que todos llevan, desde las más tiernas edades, su móvil. Están enganchados, igual que su padre o su madre. Todos absortos jugando, mirando fotos, intercambiando whatsapps. Entre esos progenitores, algunos deben de ser maestros, y no es posible que transmitan a sus alumnos aquello que ellos no sienten, el amor a los libros.

A todo esto, ¿de qué sirve leer? Aparte de pasarlo bien con una buena narración, para pequeños o para adultos, quizás si las personas aprendieran a pensar, conocer y reflexionar gracias a la lectura no sucedería que, a la hora de votar, fueran elegidos dirigentes nefastos. Una incultura mayoritaria perjudica a todos en todo el mundo.

diumenge, 16 d’abril del 2017

El potencial de agresividad - El potencial d’agressivitat

                El potencial d’agressivitat

“És natural que siguin els individus més brutals i cruels, els que disposen d’un major potencial d’agressivitat, els que sobrevisquin en major número i transmetin el seu caràcter a la seva descendència”. Una reflexió no d’un filòsof o un analista polític sinó de Michel Houellebecq, novel·lista i poeta. Per donar-li la raó n’hi ha prou en pensar sobre el que ens envolta i sobre el que la Humanitat ha patit des de que hi ha Història. A l’actualitat, que potser no ens espaordeixen les accions dels que manen mundialment? La guerra siriana en mans dels més cruels botxins des de fa sis anys, matant i arrossegant la gent com a cucs sense transcendència; el president dels Estats Units utilitzant armes com si fossin joguines d’un magatzem de la seva propietat i provocant un altre boig, el president nordcoreà que amenaça amb la guerra nuclear. Tots plegats descendents dels homes brutals i cruels dels quals han heretat el caràcter segle darrera segle.
¿Finirà aviat la vida sobre la Terra o tal vegada canviarà de mans el poder per passar als bondadosos i assenyats? La bondat. Per què es parla tan poc de bondat i tan de força i diners? Espaordits, no podem contemplar el futur dels nostres fills i nets amb esperança llevat que estiguem cecs, o llevat que nosaltres i ells aconseguim ensorrar els individus més brutal i cruels de què parla l’escriptor francès.

                                El potencial de agresividad

"Es natural que sean los individuos más brutales y crueles, los que disponen de mayor potencial de agresividad, los que sobrevivan en mayor número y transmitan su carácter a su descendencia". Una reflexión no de un filósofo o un analista político sino de Michel Houellebecq, novelista y poeta. Para darle la razón es suficiente pensar sobre lo que nos rodea y sobre lo que la Humanidad ha sufrido desde que hay Historia. En la actualidad, ¿acaso no nos estremecen las acciones de quienes gobiernan el mundo? La guerra siriana en manos de los más crueles verdugos desde hace seis años, matando y arrastrando a la gente como gusanos sin trascendencia; el presidente de los Estados Unidos utilizando armas como si fueran juguetes de un almacén de su propiedad y provocando a otro loco, el presidente norcoreano que amenaza con la guerra nuclear. Todos ellos descendientes de los hombres brutales y crueles de los cuales han heredado el carácter siglo tras siglo.
¿Morirá pronto la vida sobre la Tierra o tal vez cambiará de manos el poder para pasar a los bondadosos y sensatos? La bondad. ¿Por qué se habla tan poco de bondad y tanto de poder y dinero? Despavoridos, no podemos ver el futuro de nuestros hijos y nietos con esperanza a menos que estemos ciego, o a menos que nosotros y ellos logremos hundir a los individuos más brutales y crueles de que habla el escritor francés.



diumenge, 9 d’abril del 2017

Bombardeos y cinismo - Bombardejos i cinisme

                                                Bombardejos i cinisme

Donald Trump per fi ha donat sortida al seu bel·licisme, i ho ha fet amb la màscara de qui vol salvar la Humanitat dels perversos que bombardegen amb gas sarín. Ell no, perquè els EE.UU. ho han fet amb armes legals. El cinisme de tot plegat és immens, tràgic.
Les armes químiques estan prohibides des del Protocol de Ginebra de 1925, aviat farà 100 anys, i no obstant van ser presents a la Segona Guerra Mundial, a l’enfrontament entre Irak i Iran del 1980 al 1988, en altres conflictes, i ara mateix. Els protocols no serveixen per a res si es fan ulls grossos quant a les fàbriques i fabricants, venedors i compradors. Per a poder llançar bombes químiques cal que existeixin i es comercien, i d’aquests termes no en sabem res, els pobres mortals que ens extremem de compassió i de por al conèixer la barbàrie, ni tampoc en saben res les víctimes.
Per què no es desmantellen els laboratoris? Si són il·legals, si no són invisibles, ¿què fa l’ONU tan callada, tan ineficaç? Ha d’aparèixer un pinxo i bombardejar Síria, amenaçar amb una escalada bèl·lica, fer que la borsa pugi. Ah, la borsa,  el lobby armamentista!...  Amb això està dit tot. Només que, els morts ja no parlen.

Bombardeos y cinismo

Donald Trump por fin ha dado salida a su belicismo, y lo ha hecho con la máscara de quien quiere salvar a la Humanidad de los perversos que bombardean con gas sarín. Él no, porque los EE.UU. lo han hecho con armas legales. El cinismo de todo ello es inmenso, trágico.
Las armas químicas están prohibidas desde el Protocolo de Ginebra de 1925, pronto hará 100 años, y no obstante estuvieron presentes en la Segunda Guerra Mundial, en el enfrentamiento entre Iraq e Irán de 1980 a 1988, en otros conflictos, y ahora mismo. Los protocolos no sirven para nada si se hace la vista gorda en cuanto a las fábricas y fabricantes, vendedores y compradores. Para poder lanzar bombas químicas es necesario que existan y se comercialicen, y de estos términos no sabemos nada, los pobres mortales que nos estremecemos de compasión y de miedo al conocer la barbarie, ni tampoco saben nada las víctimas.
¿Por qué no se desmantelan los laboratorios? Si son ilegales, si no son invisibles, ¿qué hace la ONU tan callada, tan ineficaz? Tiene que aparecer un chulo y bombardear Siria, amenazar con una escalada bélica, hacer que la bolsa suba. ¡Ah, la bolsa, el lobby armamentista!...  Con eso está dicho todo. Solo que, los muertos ya no hablan.