diumenge, 25 de setembre del 2016

Sí, reparar es saludable - Sí, reparar és saludable

                               Sí, reparar és saludable

A Suècia ho tenen clar, reparar las coses es bo per al medi ambient, per a la butxaca i per al mercat de treball. Per tant, aquest any es reduirà l’IVA a les reparacions de bicicletes i als arranjaments de calçat o de roba. Per altra banda, hi haurà desgravacions a l’IRPF en las factures que es paguin per les reparacions d’electrodomèstics. El govern suec està format per una coalició de socialdemòcrates i verds. Els primers tots sols potser no haguessin estat tan sensibles a la qüestió, però per alguna cosa hi són els seus socis.
Fa molt de temps, tant que ja deuen quedar poques persones per recordar-ho, no calia cap partit verd perquè la gent es fes arranjar estris, sabates i vestits. Una època en què no es feien aquests munts de residus que actualment ens estan ofegant perquè arreu hi havia clients per a tallers on reparaven ràdios, rellotgeries on arreglaven rellotges, tècnics dedicats als telèfons fixes que duraven tota la vida de cadascú. Algunes mestresses de casa es feien collir punts de mitges, i vegades, fins i tot apedaçar guants de goma. Tot plegat, més barat que comprar de nou, menys coses a llançar i tants llocs de feina reparant com fabricant.
El govern espanyol s’ho podria pensar. Baixar l’IVA en cultura i en reparacions. Podria, és clar, si no fos el que és.

Sí, reparar es saludable

En Suecia lo tienen claro, reparar las cosas es bueno para el medio ambiente, para el bolsillo y para el mercado de trabajo. Por lo tanto, este año se reducirá el IVA en las reparaciones de bicicletas y en los arreglos de calzado o de ropa. Por otra parte, habrá desgravaciones en el IRPF en las facturas que se paguen por las reparaciones de electrodomésticos. El gobierno sueco está formado por una coalición de socialdemócratas y verdes. Los primeros a solas quizá no hubieran sido tan sensibles a la cuestión, pero por algo están sus socios.
Hace mucho tiempo, tanto que ya deben de quedar pocas personas para recordarlo, no era necesario ningún partido verde para que la gente se hiciera arreglar utensilios, zapatos y vestidos. Una época en que no se originaban estos montones de residuos que ahora nos están ahogando ya que siempre había clientes para talleres donde reparaban radios, relojerías donde arreglaban relojes, técnicos dedicados a los teléfonos fijos que duraban toda la vida de cada cual. Algunas amas de casa se hacían coger puntos de medias, y veces, incluso arreglar guantes de goma. Más barato que comprar de nuevo, menos cosas que tirar y tantos lugares de trabajo reparando como fabricando.

El gobierno español se lo podría pensar. Bajar el IVA en cultura y en reparaciones. Podría, claro, si no fuera el que es.

diumenge, 18 de setembre del 2016

Edad, salud y elecciones - Edat, salut i eleccions

Edat, salut i eleccions

Als Estats Units, capital del món, s’està arribant a l’esperpent. A l’enfrontament programàtic entre Donald Trump i Hillary Clinton han vingut a barrejar-s’hi els factors edat i salut. La pneumònia soferta per la candidata, agreujada per haver fet cas omís a les recomanacions de la seva doctora, ha obert la capsa de Pandora. Que si un té 70 anys i l’altra 69, massa grans per al gust actual. Que si Trump pateix de colesterol però no d’una altra malaltia, com ho demostra la revisió mèdica que ha fet pública, quelcom mai esdevingut fins ara. On estem arribant? Perquè el que de cert importa és l’honestedat, la intel·ligència i la salut mental, i aquesta última sembla estar absent tant pel que fa als candidats com als analistes, els periodistes i l’opinió pública que segueix les consignes d’aquells.

L’apreciat president Roosevelt era paralític, Nelson Mandela va arribar a president de Sud-àfrica als 76 anys, José Mujica ho va ser de l’Uruguai als 75, exemples de bon govern en cadascun dels seus àmbits. Mirem tot seguit cap a Corea del Nord, país al front del qual es troba el més perillós dirigent de tots els temps, aquest que jugant amb la bomba atòmica amenaça de destruir el planeta. Kim Jong-un és molt jove, només té 32 any.


Edad, salud y elecciones

En Estados Unidos, capital del orbe, se está llegando al esperpento. En el enfrentamiento programático entre Donald Trump y Hillary Clinton han venido a mezclarse los factores edad y salud. La neumonía sufrida por la candidata, agravada por haber hecho caso omiso a las recomendaciones de su doctora, ha abierto la caja de Pandora. Que si uno tiene70 años y la otra 69, demasiado mayores para el gusto actual. Que si Trump padece de colesterol pero no de otra dolencia, como lo demuestra el chequeo médico que ha hecho público, algo nunca acaecido hasta el momento. ¿Adónde estamos llegando? Porque lo que en verdad importa es la honestidad, la inteligencia y la salud mental, y esta última parece estar ausente tanto en cuanto a los candidatos como a los analistas, los  periodistas y la opinión pública que sigue las consignas de aquellos.

El apreciado presidente Roosevelt era paralítico, Nelson Mandela llegó a presidente de Sudáfrica a 76 años, José Mujica lo fue de Uruguay a los 75, ejemplos de buen gobierno en cada uno de sus ámbitos. Miremos ahora hacia Corea del Norte, país al frente del cual se halla el más peligroso dirigente de todos los tiempos, el que jugando con la bomba atómica amenaza con destruir el planeta. Kim Jong-un es muy joven, solo tiene 32 año.

dilluns, 12 de setembre del 2016

                        Albert Schweitzer organista

Metge, predicador protestant, premi Nobel de la Pau l’any 1952, organista, Schweitzer (1875-1965) va fundar el 1913 un hospital per als africans a Lambaréné, Gabon. Fins a la seva mort va ser reconegut arreu del món i fins i tot popularment famós. Transcorregut mig segle des de la seva mort, ¿les generacions més joves tenen notícia de la seva existència, les grans el recorden? Hi ha figures importants que desapareixen de la memòria col·lectiva, els mitjans de comunicació els obliden i sense ells com a portaveus no hi ha presència.
El cas és que ha caigut a les meves mans un llibre autobiogràfic publicat el 1931 que m’ha permès conèixer-lo en diverses facetes, entre elles com a organista professional. I vet aquí el que he llegit.: “Els òrgans millors van ser construïts entre el 1850 i el 1880. A finals del segle XIX, els constructors es van convertir en fabricants. Actualment no s’exigeix que un òrgan tingui bona sonoritat. Nobles òrgans antics són desmuntats amb el pretext que no són prou potents per a la concepció actual”. Caram!... Igual que suara amb alguns concerts de jazz, massa vegades. Amplificadors distorsionant el so dels instruments, devaluant el virtuosisme dels intèrprets, la potència acústica per sobre de la “bona sonoritat” reclamada per Schweitzer.
Que els bons jazzístic ho tinguin en compte, que puguem gaudir de bons concerts.

Albert Schweitzer organista

Médico, predicador protestante, premio Nobel de la Paz en 1952, organista, Schweitzer (1875-1965) fundó en 1913 un hospital para los africanos en Lambaréné, Gabón. Hasta su fallecimiento fue reconocido en todo el mundo y hasta popularmente famoso. Transcurrido medio siglo desde su muerte, ¿las generaciones más jóvenes tienen noticia de su existencia, las mayores le recuerdan? Hay figuras importantes que desaparecen de la memoria colectiva, los medios de comunicación los olvidan y sin ellos como portavoces no hay presencia.
El caso es que ha caído en mis manos un libro autobiográfico publicado en 1931 que me ha permitido conocerle en diversas facetas, entre ellas como organista profesional. Y he aquí lo que he leído.: “Los órganos mejores fueron construidos entre 1850 y 1880. A finales del siglo XIX, los constructores se convirtieron en fabricantes. Actualmente no se exige que un órgano tenga buena sonoridad. Nobles órganos antiguos son desmontados con el pretexto de que no son lo bastante potentes para la concepción actual”. ¡Caramba!... Igual que sucede ahora con algunos conciertos de jazz, demasiados. Amplificadores distorsionando el sonido de los instrumentos, devaluando el virtuosismo de los intérpretes, la potencia acústica por encima de la “buena sonoridad” reclamada por Schweitzer.

Que los buenos jazzistas lo tengan en cuenta, que podamos gozar de buenos conciertos.

diumenge, 4 de setembre del 2016

Los pecados de Georgetown - Els pecats de Georgetown

                               Els pecats de Georgetown

Una de las universitats d’excel·lència acadèmica dels Estats Units, Georgetown, a Washington DC i pertanyent a la Companyia de Jesús, està entonant el mea culpa en reconèixer l’ús d’esclaus en la seva construcció i més enllà. Un dels punts de la seva història que ara els fa més mal és que l’any 1838 van vendre 272 esclaus a un polític i a un terratinent, tenint-se actualment per una malifeta tot suposant que amb els jesuïtes vivien millor que no pas ha van fer després.
Com a redempció dels seus pecats, a partir d’aquest curs la universitat donarà preferència de matriculació als descendents d’aquells esclaus. És a dir, serà com si hi tinguessin un germà estudiant. No es tracta d’atorgar beques o quelcom semblant, sinó que els negres que puguin pagar al voltant de 60.000 dòlars per curs i algun rebesavi hagués estat un dels esclaus esmentats, i a més presentin un bon currículum acadèmic, seran admesos.
Consideracions socioeconòmiques a part, cal explorar quin va ser el pecat de Georgetown. Els fets van ocórrer a l’època esclavista, quan tots els blancs amb possibles tenien esclaus legalment, i va ser així fins l‘any 1865, a la fi de la Guerra de Secessió. El jesuïtes, doncs, no van transgredir cap llei. El que realment s’extreu dels fets és que el sistema en que es viu determina la moral, alerta!, i que malgrat això, els seguidors de Jesús haguessin hagut de tenir una moral pròpia, la d’estimar el proïsme com un mateix.

Los pecados de Georgetown

Una de las universidades de excelencia académica de los Estados Unidos, Georgetown, en Washington DC y perteneciente a la Compañía de Jesús, está entonando el mea culpa al reconocer el uso de esclavos en su construcción y más allá. Uno de los puntos de su historia que ahora les hace más daño es que en el año 1838 vendieron a 272 esclavos a un político y a un terrateniente, teniéndose actualmente por una maldad dando por supuesto que con los jesuitas vivían mejor que lo hicieron después.
Como redención de sus pecados, a partir de este curso la universidad dará preferencia de matriculación a los descendientes de aquellos esclavos. Es decir, será como si tuvieran un hermano estudiando en el centro. No se trata de otorgar becas o algo parecido, sino que serán admitidos los negros que puedan pagar alrededor de 60.000 dólares por curso y algún tatarabuelo haya sido uno de los esclavos mencionados, además de presentar un buen currículum académico.
Consideraciones socioeconómicas aparte, hay que explorar cuál fue el pecado de Georgetown. Los hechos ocurrieron en la época esclavista, cuando todos los blancos con posibles tenían esclavos legalmente, y fue así hasta el año 1865, al acabar la Guerra de Secesión. Los jesuitas, pues, no transgredieron ninguna ley. Lo que realmente se extrae de los hechos es que el sistema en que se vive determina la moral, ¡alerta!, y se extrae que a pesar de esto, los seguidores de Jesús hubieran debido tener una moral propia, la de amar al prójimo como a uno mismo.