divendres, 29 de desembre del 2023

Una inmigrante heroica - Una immigrant heroica

 

                                     Una immigrant heroica 

He sabut d’una dona guatemalenca que en aquests moments està tenint cura d’una persona gran. Un treball provisional que s’acabarà així que una de las filles de la malalta se’n pugui fer càrrec. Llavors cercarà una altra ocupació, i després una més, i així anar fent. Quan no dormi a casa dels seus ocupadors o ocupadores ho farà en un quarto que comparteix amb altres tres dones.

He preguntat quants anys fa que és aquí, i m’han dit que vint-i-cinc. Un quart de segle i ha de compartir una habitació quadripartita, no pas un pis, que potser seria més admissible. Què ha fet que sigui tan pobre? Treballs en precari, per suposat, pagats en negre, per suposat. Però a més a més, enviament de diners a la família deixada a l’altra banda de l’Atlàntic. Molt per a elles i ells, poc per a si mateixa. Els anys han anat passant, ha arribat a l’edat de 65, cobra una pensió no contributiva, minsa, i comparteix sostre en una habitació, ella entre quatre.

Menys parlar de supermans i superwomans, herois i heroïnes ficticis. Hi ha heroïnes autèntiques i callades com aquesta immigrant que ho ha donat tot als seus estimats, llunyans i enyorats, fins a no quedar-se res de res. Tant de bo tingui una vellesa suportable, que la sort l’acompanyi els darrers anys de la seva vida.

                                      Una inmigrante heroica 

He sabido de una mujer guatemalteca que en estos momentos está cuidando a una persona mayor. Un trabajo provisional que se acabará así que una de las hijas de la enferma pueda hacerse cargo de ella. Entonces la inmigrante buscará otro empleo, y luego uno más, y así ir seguiendo. Cuando no duerma en casa de sus empleadores o empleadoras lo hará en un cuarto que comparte con otras tres mujeres.

 He preguntado cuántos años hace que está aquí, y me han dicho que veinticinco. Un cuarto de siglo y debe compartir una habitación cuadripartita, no un piso, que quizás sería más admisible. ¿Por qué motivo es tan pobre? Trabajos en precario, por supuesto, pagados en negro, por supuesto. Pero además, envío de dinero a la familia dejada al otro lado del Atlántico.  Mucho para ellas y ellos, poco para sí misma. Los años han ido pasando, ha llegado a la edad de 65, cobra una pensión no contributiva, escasa, y comparte techo en una habitación, ella entre cuatro.

Menos hablar de supermans y superwomans, héroes y heroínas ficticios. Hay heroínas auténticas y calladas como esta inmigrante que lo ha dado todo a sus seres queridos, lejanos y añorados, hasta no quedarse para sí nada de nada. Ojalá tenga una vejez soportable, que la suerte la acompañe en los últimos años de su vida.

 

 

 

divendres, 22 de desembre del 2023

Tres cosas chocantes - Tres coses xocants

 

                                      Tres coses xocants 

Una concerneix a la fruita. És sabut que als establiments cal indicar la procedència de les fruites que vénen, llunyanes o properes. Doncs bé, vaig al supermercat i trobo que a la caixa de mandarines Torres hi posa Sudàfrica! i a la de pomes Golden de l’Empordà, França!  Al·lucinant. Cerco l’encarregat i em dóna excuses de mal pagador, mentre que jo li dic que ja no em puc refiar del que indiquin. Qui vigila que es compleixi el reglamentat? Ningú. Impossible que els inspectors arribin a tot arreu. Si és que n’hi ha.

Una altra cosa que em va xocar va ser descobrir un fotomaton en un carrer de Barcelona. La gent jova segur que no té ni idea de què és això, i jo em creia que ja havien desaparegut del mapa degut a la facilitat amb que es fan fotografies avui dia. Sàpiga el jovent que un fotomaton és una cabina per obtenir fotografies de manera instantània automàticament. Ara ja les obtenim a dojo amb el mòbil sempre que volem, oi? Amb tot, sembla que allò antic encara perdura.

Un tercer tema xocant rau en el fet que la guerra d’Israel contra Gaza pot fer retrocedir la navegació a molt de temps enrere. L’any 1869 es va inaugurar el Canal de Suez, promogut per  Ferdinans de Lesseps, de forma que els vaixells es van poder estalviar la volta pel Cap de Bona Esperança. Si ara el pas per Suez s’estronca degut als assalts de la guerrilla hutí del Iemen per protestar contra Israel, les 8.440 milles nàutiques actuals es transformaran en les 11.720 milles d’abans. Tornar a 154 anys enrere en comptes d’anar endavant. Això fan les guerres, sempiternes, nefastes de dalt a baix. 

                    Tres cosas chocantes 

Una concierne a la fruta. Es sabido que en los establecimientos hay que indicar la procedencia de las frutas que venden, lejanas o próximas. Pues bien, voy al supermercado y veo que en la caja de mandarinas Torres pone Sudáfrica! y en la de manzanas Golden del Empordà, Francia!  Alucinante. Busco al encargado y me da excusas de mal pagador, mientras que yo le digo que ya no me puedo fiar de lo que indiquen. ¿Quién vigila que se cumpla lo reglamentado? Nadie. Imposible que los inspectores lleguen a todas partes. Si es que los hay.

Otra cosa que me chocó fue descubrir un fotomaton en una calle de Barcelona. La gente joven seguro que no tiene ni idea de qué es eso, y yo creía que ya habían desaparecido del mapa debido a la facilidad con que se hacen fotografías hoy en día. Sepa la juventud que un fotomaton es una cabina para obtener fotografías de manera instantánea automáticamente. Ahora ya las obtenemos a tutiplén con el móvil siempre que queremos, ¿verdad? No obstante, parece que lo antiguo todavía perdura.

 Un tercer tema chocante radica en que la guerra de Israel contra Gaza puede hacer retroceder la navegación a mucho tiempo atrás. En 1869 se inauguró el Canal de Suez, promovido por Ferdinans de Lesseps, de forma que los barcos se pudieron ahorrar la vuelta por el Cabo de Buena Esperanza. Si ahora el paso por Suez se impide debido a los asaltos de la guerrilla hutí del Yemen para protestar contra Israel, las 8.440 millas náuticas actuales se transformarán en las 11.720 millas de antes. Volver a 154 años atrás en vez de ir hacia delante. Eso hacen las guerras, sempiternas, nefastas de arriba abajo.

dissabte, 16 de desembre del 2023

De la Shoá a la Nakba - De la Xoà a la Nakba

 

                                           De la Xoà a la Nakba  

Benjamín Netanyahu es va irritar quan, el  passat mes d’octubre, el secretari general de l’ONU, António Guterres, va dir que els  horribles atacs de Hamas del dia 7 no van sorgir del no res, ja que fa 56 anys que el poble palestí està sotmès a una asfixiant ocupació. Hi ha veritats que dolen, però ho són.

El terrible holocaust que van patir els jeus en mans dels nazis va portar a que es concretés la promesa que el ministre britànic Arthur Balfour havia fet el novembre de 1917 sobre la construcció d’una casa nacional per al poble jueu a Palestina. Així, un altre mes de novembre, el de l’any 1947, l’ONU va aprovar la partició de Palestina en dos Estats. Els jueus hi van votar a favor, però els àrabs, no.

L’endemà mateix va començar la lluita armada entre els dos bàndols, conduint a que milers de palestins, vençuts, haguessin d’abandonar els seus pobles i ciutats. D’això  fa 76 anys, més que els 56 esmentats per Guterres.

Primer la Xoà, l’aniquilació sistemàtica dels jueus per part del govern de Hitler; després la Nakba, amb més de 700.000 palestins convertits en refugiats. Els dissenyadors occidentals van dibuixar a l’Orient Mitjà el mapa que els va plaure. La responsabilitat és compartida, les víctimes són immenses i inacabables. 

                                  De la Shoá a la Nakba  

Benjamín Netanyahu se irritó cuando, el pasado mes de octubre, el secretario general de la ONU, António Guterres, dijo que los horribles ataques de Hamas del día 7 no surgieron de la nada, ya que hace 56 años que el pueblo palestino está sometido a una asfixiante ocupación. Hay verdades que duelen, pero lo son.

El terrible holocausto que sufrieron los judíos en manos de los nazis llevó a que se concretara la promesa que el ministro británico Arthur Balfour había hecho en noviembre de 1917 sobre la construcción de una casa nacional para el pueblo judío en Palestina. Así, otro mes de noviembre, el del año 1947, la ONU aprobó la partición de Palestina en dos Estados. Los judíos votaron a favor, pero los árabes, no. 

Al día siguiente comenzó la lucha armada entre los dos bandos, conduciendo a que miles de palestinos, vencidos, tuvieran que abandonar sus pueblos y ciudades. De esto hace 76 años, más que los 56 mencionados por Guterres. 

Primero la Shoá, la aniquilación sistemática de los judíos por parte del gobierno de Hitler; después la Nakba, con más de 700.000 palestinos convertidos en refugiados. Los diseñadores occidentales dibujaron en Oriente Medio el mapa que les complació. La responsabilidad es compartida, las víctimas son inmensas e inacabables.

 

 

 

 

 

dissabte, 2 de desembre del 2023

De puerco y de señor hay que venir de casta - De porc i de senyor se n’ha de venir de mena

 

                   De porc i de senyor se n’ha de venir de mena 

Recordo que si algú enutjava la meva àvia ella li plantava cara amb fermesa tot acabant amb un diagnòstic,  “de porc i de senyor se n’ha de venir de mena”. De fet, era molt amiga dels refranys, de manera que en tenia per a gairebé tot.

Et deixaves quelcom a casa i havies de tornar enrere, doncs, “qui no té memòria ha de tenir cames”. Et dolia estar sense companyia, doncs, “val més estar sol que mal acompanyat”, i endemés, “qui està sol canta balla i fa el que vol”. Et desfeies d’una persona indesitjable, doncs, “adéu i tal dia farà un any”. Trigaves a fer una cosa, doncs, “el més calent està a l’aigüera”.  I els desencaminats eren “capsigranys”, els lents en actuar, “estaquirots”, qui s’entretenia al carrer parlant amb una persona coneguda “havia trobat un ganxo”.

Ara gairebé no es fan servir refranys, han passat de moda, i alhora es van perdent expressions i paraules. Tenim un lèxic cada vegada més pobre. Amb tot, tant se val, perquè el que realment importa és la tecnologia.

 Lo siento, però no soy capaz de traduir este escrito al castellano, tan rico también en refranes.

divendres, 24 de novembre del 2023

Aseguran que hay vida más allá - Asseguren que hi ha vida més enllà

 

                           Asseguren que hi ha vida més enllà 

No em refereixo a vida en altres planetes, sinó a vida més enllà de la mort. Aquesta darrera suposició pot semblar un oxímoron, però no ho és si s’especifica que només mor el cos, mentre que la consciència perviu.

                Circula un ampli corrent, sostingut per diversos “experts”, que certifica que aquí no s’acaba tot, sinó que les consciències de la múltipla milionada d’éssers humans habitants de la Terra des de temps immemorial persisteixen en el més enllà.

                Bé, res de nou. Ara en diuen consciència per no parlar de la clàssica ànima, i aneu a saber perquè d’aquest rebuig. L’ànima és la que moltes religions consideren eterna, el Cristianisme en primer lloc a la nostra cultura. Els agnòstics posen en dubte la perdurabilitat de la consciència o de l’ànima, com es vulgui dir, i el ateus la neguen totalment. Amb tot, encara més inusitada esdevé la final resurrecció dels cossos promesa a la Bíblia. Cos jove i fort o decrèpit?

                Però potser el que fa més por, al pensar en el més enllà, és topar amb la consciència de personatges com ara Hitler, Stalin, Pol Pot... Amb la d’un munt de malvats anteriors o actuals. Quin més enllà tan esgarrifós!

                                   Aseguran que hay vida más allá 

No me refiero a vida en otros planetas, sino a vida más allá de la muerte. Esta última suposición puede parecer un oxímoron, pero no lo es si se especifica que sólo muere el cuerpo, mientras que la conciencia pervive. 

Circula una amplia corriente, sostenida por varios "expertos", que certifica que aquí no se acaba todo, sino que las conciencias de la múltiple millonada de seres humanos habitantes de la Tierra desde tiempo inmemorial persisten en el más allá.  

Bueno, nada nuevo. Ahora lo llaman conciencia para no hablar de la clásica alma, y váyase a saber el porqué de semejante rechazo. El alma es la que muchas religiones consideran eterna, el Cristianismo en primer lugar en nuestra cultura. Los agnósticos ponen en duda la perdurabilidad de la conciencia o del alma, como se quiera decir, y los ateos la niegan totalmente. Si embargo, aún más inusitada resulta la final resurrección de los cuerpos prometida en la Biblia. ¿Cuerpo joven y fuerte o decrépito? 

Aunque quizás lo que da más miedo, al pensar en el más allá, es tropezar con la conciencia de personajes como Hitler, Stalin, Pol Pot... Con la de un montón de malvados anteriores o actuales. ¡Qué más allá tan escalofriante!

dissabte, 18 de novembre del 2023

Unos pájaros reconfortantes - Uns ocells reconfortants

 

                                    Uns ocells reconfortants 

En aquests moments, contemplar la meva terrassa és decebedor. La calor insuportable d’aquest estiu, el rec escàs durant les meves vacances, la poca atenció dedicada per causa d’una contractura a l’esquena que m’ha turmentat fins fa poc han conduït a la mort de diverses plantes.

L’abans preciosa abèlia s’ha quedat amb els troncs pelats, i el mateix passa amb la que fou esplèndida polígala. S’han morts uns lliris d’aigua, uns clavells de moro, un gerani està corcat per la petita i maligna papallona. Sort que la sempiterna begònia i el crisantem estan curulls de flors,  i que el ficus llueix esplèndid, però en conjunt mirar els meus testos em desmoralitza.

Així estava de decaiguda quan de sobte uns animals alats van venir a reanimar-me. Els vaig veure un matí a través dels vidres. Una majestuosa garsa, exhibint la seva llarga cua, va aterrar al sòl de la terrassa. A penes un minut, però, quin goig! Més tard van aparèixer tres pardals alhora, cosa que mai no havia succeït, venint sempre d’un en un. Van voleiar tranquils pel ficus, pel beladre, després pel prunus, junts i picotejant, amunt i avall fins a desaparèixer. I al migdia, estant jo a la terrassa, encara una nova companyia. En ple més de novembre, una papallona blanca anant d’una banda a l’altra, tan delicada i tant silenciosa.

Tot plegat, unes alegries reconfortants procedents de la fauna en mig de la tristor de la flora.

                                 Unos pájaros reconfortantes 

En estos momentos, contemplar mi terraza es decepcionante. El calor insoportable de este verano, el riego escaso durante mis vacaciones, la poca atención dedicada por causa de una contractura en la espalda que me ha atormentado hasta hace poco han conducido a la muerte de varias plantas.

La antes preciosa abelia se ha quedado con los troncos desnudos, y lo mismo ocurre con la que fue espléndida polígala. Han muerto unos lirios de agua, unos claveles de moro, un geranio está carcomido por la pequeña y maligna mariposa. Por suerte, la sempiterna begonia y el crisantemo están colmados de flores, y el ficus luce espléndido, pero en conjunto, mirar mis macetas me desmoraliza.

Así me encontraba de desanimada cuando de súbito unos animales alados vinieron a alentarme. Los vi una mañana a través de los cristales. La majestuosa urraca, exhibiendo su larga cola, aterrizó en el suelo de la terraza. Apenas un minuto, pero, ¡qué gozada! Más tarde aparecieron tres gorriones a la vez, algo que nunca había sucedido, viniendo siempre de uno en uno. Volaron tranquilos por el ficus, por la adelfa, después por el prunus, juntos y picoteando, arriba y abajo hasta desaparecer. Y al mediodía, estando yo en la terraza, todavía una nueva compañía. En pleno mes de noviembre, una mariposa blanca yendo de un lado para otro, tan delicada y tan silenciosa. 

Por todo ello, unas alegrías reconfortantes procedentes de la fauna en medio de la tristeza de la flora.

dissabte, 11 de novembre del 2023

Las plantas bajas ya no son tiendas - Les plantes baixes ja no són botigues

 

       Les plantes baixes ja no són botigues 

En un edifici nou de pisos, amb ben bé 100 metres de perímetre, no hi ha cap espai reservat a botigues. Les plantes baixes seran habitatges, venint a certificar que les botigues de barri estan condemnades a mort. Que d’antuvi ja no es compti amb elles és encara més greu que veure com els carrers s’omplen de persianes baixades que ja no es tornen a aixecar.

Jo, que compro de costum a les botigues properes de què encara disposo, em pregunto on compra la majoria de gent, aquesta que, com el peix que es mossega la cua, ha deixat d’anar a la botiga del costat fins a no trobar-ne cap si alguna vegada ho torna a intentar.

Per què no valora la comoditat de fer quatre passes i trobar el que busca, la satisfacció  de parlar amb qui et despatxa una vegada i una altra fins a fer coneixença, el goig de contemplar els carrers amb aparadors que a les nits  s’il·luminen? Em costa d’entendre. On compren? Lluny, per internet, i per què aquesta opció?

A Barcelona, l’Ajuntament va invertir 17,5 milions d’euros en l’adquisició de 35 locals buits per tal de fomentar-ne l’obertura i revitalitzar el comerç veïnal. D’això fa dos anys, i el més calent està a l’aigüera. No s’ha obert ni una sola botiga. Qui té diners per muntar un negoci no hi creu. Així, els barris són cada dia més tristos, amb els baixos embrutats de grafits, amb els veïns comprant no sé on. Unes eleccions estranyes.

                                     Las plantas bajas ya no son tiendas 

En un edificio nuevo de pisos, con casi 100 metros de perímetro, no hay ningún espacio reservado a tiendas. Las plantas bajas serán viviendas, viniendo a certificar que las tiendas de barrio están condenadas a muerte. Que de entrada ya no se cuente con ellas es aún más grave que ver cómo las calles se llenan de persianas bajadas que ya no se vuelven a levantar.

Yo, que compro de costumbre en las tiendas cercanas de que todavía dispongo, me pregunto dónde compra la mayoría de gente, esta que, como el pez que se muerde la cola, ha dejado de ir a la tienda de al lado hasta ya no hallar ninguna si alguna vez lo vuelve a intentar.

¿Por qué no valora la comodidad de dar cuatro pasos y encontrar lo que busca, la satisfacción de hablar con quién te despacha una y otra vez hasta entablar conocimiento, el gozo de contemplar las calles con escaparates que por las noches se iluminan? Me cuesta entenderlo. ¿Dónde compran? ¿Lejos, por internet, y por qué esta opción?

En Barcelona, el Ayuntamiento invirtió 17,5 millones de euros en la adquisición de 35 locales vacíos con el fin de fomentar su apertura y revitalizar el comercio vecinal. De esto hace dos años, y todo está por hacer. No se ha abierto ni una sola tienda. Quien tiene dinero para montar un negocio no cree en ello. Así, los barrios son cada día más tristes, con los bajos sucios de grafitis, con los vecinos comprando no sé dónde. Unas elecciones extrañas.

 

divendres, 3 de novembre del 2023

Una biografía de Tom Sharpe - Una biografia de Tom Sharpe

 

                               Una biografia de Tom Sharpe 

És l’escrita per Miquel Martín amb el títol, “Fragments d’inexistència”. Sembla que va ser el propi Sharpe qui va suggerir aquest nom per a una biografia basada en bona part en una autobiografia que mai no va acabar d’endegar.

L’autor de cinc novel·les protagonitzades per l’extravagant Wilt i unes altres onze, totes tan satíriques com intel·ligents, va passar els disset últims anys de la seva vida a Llafranc, i en finar les seves cendres va ser repartides entre Catalunya i Anglaterra. Als seus llibres censura a través de l’humor l’apartheid, el racisme, l’esnobisme, les injustícies socials. De la seva biografia n’extrec tres apunts.

Propugnava que la pena de mort fos abolida arreu, ja que, segons va deixar escrit, “segur que han penjat molta gent innocent per crims que no han comés”.

Arribat a la vuitantena, no podia evitar de pensar en la mort, expressant en una ocasió que no estava preocupat per deixar aquesta terra atès que, “el món és un lloca horrible, amb massa gent matant-se els uns als altres”. No crec que ningú pugui esmenar-lo.

Per altra banda, lúcidament, va reconèixer, “em resulta molt difícil acceptar el declivi de les meves facultats físiques i mentals. La vellesa significa la pèrdua de poder i això és el pitjor que em pot passar”. Perdre el control de la pròpia vida, no poder decidir, o caminar, o escriure.

Tom Sharpe va tenir una existència agitada que va transcorre principalment a Anglaterra, Sud-Àfrica i Catalunya. Tres indrets tan distants i tan diferents entre si. Va morir fa deu anys, i la seva obra, traduïda a gairebé totes les llengües, continua vigent. 

              Una biografía de Tom Sharpe 

Es la escrita por Miquel Martín bajo el título de, "Fragments d’inexistència". Al parecer, fue el propio Sharpe quien sugirió ese nombre para una biografía basada en gran parte en una autobiografía que nunca acabó de cuajar.

El autor de cinco novelas protagonizadas por el extravagante Wilt y otras once, todas tan satíricas como inteligentes, pasó los diecisiete últimos años de su vida en Llafranc, y al fenecer sus cenizas fueron repartidas entre Cataluña e Inglaterra. En sus libros censura a través del humor el apartheid, el racismo, el esnobismo, las injusticias sociales. De su biografía extraigo tres apuntes.

Propugnaba que la pena de muerte fuera abolida en todas partes, ya que, según dejó escrito, "seguro que han colgado a mucha gente inocente por crímenes que no han cometido".

Alcanzada la ochentena, no podía evitar el pensar en la muerte, expresando en una ocasión que no estaba preocupado por dejar esta tierra dado que, "el mundo es un lugar horrible, con demasiada gente matándose los unos a los otros". No creo que nadie pueda enmendarlo.

Por otra parte, lúcidamente, reconoció, "me resulta muy difícil aceptar el declive de mis facultades físicas y mentales. La vejez significa la pérdida de poder y eso es lo peor que me puede pasar". Perder el control de la propia vida, no poder decidir, o caminar, o escribir. 

Tom Sharpe tuvo una existencia agitada que transcurrió principalmente en Inglaterra, Sudáfrica y Catalunya. Tres lugares tan distantes y tan diferentes entre sí. Murió hace diez años, y su obra, traducida a casi todas las lenguas, sigue vigente.

dissabte, 28 d’octubre del 2023

Israel se atreve con el secretario general de la ONU - Israel s’atreveix amb el secretari general de l’ONU

 

               Israel s’atreveix amb el secretari general de l’ONU 

Quina prepotència, la d’Israel. António Guterres diu una veritat com un temple, el proppassat dia 24, i l’ambaixador israelià demana la seva dimissió, ni més ni menys que la del secretari general de l’ONU. “Els palestins han estat sotmesos a 56 anys d’ocupació asfixiant”, van ser les paraules de Guterres, i això els va fer mal a les orelles. No era que l’home recolzés la recent barbàrie comesa per Hamàs, sinó que posava sobre la taula una dita ancestral, “tal faràs, tal trobaràs”.

Ja és massa temps, des de 1948, de guerres, colonització i discriminació. Massa temps de donar l’esquena als Acords d’Oslo de 1993, signats entre Arafat, per Palestina, Rabin per Israel, i Clinton pels EUA. Arafat va morir el 2004, Rabin va ser assassinat el 1995, i Clinton ha estat l’únic president nord-americà que ha tingut en compte els drets dels palestins.

L’horror actual, de matances i ostatges per part de Hamàs, d’aniquilació total del territori de Gaza i els seus habitants per part d’Israel, de l’alt preu que també paga la societat israeliana, humanament i econòmicament, aquest horror hauria de desembocar en la implantació i el reconeixent de dos Estats. Arribats al cim de la crueltat i la bogeria, des de d’alt i des de baix, des dels mandataris enfollits i des dels subordinats tractats com a titelles, s’ha de veure clar. O la sensatesa i la bondat, o la maldat perenne i sense fre. Pitjor sembla que ja no pot ser, per tant, salvar-se o la desesperació per sempre més.

              Israel se atreve con el secretario general de la ONU 

Qué prepotencia, la de Israel. António Guterres dice una verdad como un templo, el pasado día 24, y el embajador israelí pide su dimisión, ni más ni menos que la del secretario general de la ONU. "Los palestinos han sido sometidos a 56 años de ocupación asfixiante", fueron las palabras de Guterres, y esto les dolió sobremanera. No era que el hombre apoyara la reciente barbarie cometida por Hamás, sino que ponía sobre la mesa un dicho ancestral, "quien siembra vientos, recoge tempestades".

Ya es demasiado tiempo, desde 1948, de guerras, colonización y discriminación. Demasiado tiempo dando la espalda a los Acuerdos de Oslo de 1993, firmados entre Arafat, por Palestina, Rabin por Israel, y Clinton por los EE. UU. Arafat murió en 2004, Rabin fue asesinado en 1995, y Clinton ha sido el único presidente norteamericano que ha tenido en cuenta los derechos de los palestinos.

El horror actual, de matanzas y rehenes por parte de Hamás, de aniquilación total del territorio de Gaza y sus habitantes por parte de Israel, del alto precio que también paga la sociedad israelí, humana y económicamente, este horror debería desembocar en la implantación y el reconocimiento de dos Estados. Llegados al culmen de la crueldad y la locura, desde arriba y desde abajo, desde los mandatarios enloquecidos y desde los subordinados tratados como títeres, hay que verlo claro. O la sensatez y la bondad, o la maldad perenne y sin freno. Peor parece que ya no puede ser, por lo tanto, salvarse o la desesperación por siempre jamás.

divendres, 20 d’octubre del 2023

En esto pienso cuando... - En això penso quan...

 

                                      En això penso quan... 

Quan un helicòpter vola sobre la meva ciutat penso en la sort que tinc de que no sigui un avió de guerra, i penso en la desafortunada gent bombardejada a Gaza, o a Ucraïna, o a qualsevol de les guerres presents al món, on el soroll de l’aviació sempre és terrorífic.

Quan sento o veig una ambulància, que deu transportar algú a un hospital, penso en els malalts i malaltes sotmesos a la guerra que mai no seran atesos. Els pendents de diàlisi que moriran abans d’hora, els que ho faran per una crisi asmàtica no tractada, les dones que pariran sota les bombes si arriben a fer-ho.

Quan prenc el cafè amb llet tranquil·lament asseguda, he de deixar de pensar-hi, i així, com moltes altres persones, m’enganyo insolidàriament. Insolidària i enganyada, perquè qualsevol dia, quan els malvats i embogits capitosts ho vulguin, cauran bombes sobre mi tal com ara estant caient sobre d’altres persones. Infortunades elles, xais tots nosaltres.

                                 En esto pienso cuando... 

 

Cuando un helicóptero vuela sobre mi ciudad pienso en la suerte que tengo de que no sea un avión de guerra, y pienso en la desafortunada gente bombardeada en Gaza, o en Ucrania, o en cualquiera de las guerras presentes en el mundo, donde el ruido de la aviación siempre es terrorífico.

 Cuando oigo o veo una ambulancia, que debe de transportar a alguien a un hospital, pienso en los enfermos y enfermas sometidos a la guerra que nunca serán atendidos. Los pendientes de diálisis que morirán antes de tiempo, los que lo harán por una crisis asmática no tratada, las mujeres que parirán bajo las bombas si llegan a hacerlo.

Cuando tomo el café con leche tranquilamente sentada, tengo que dejar de pensar en todo ello, y así, como muchas otras personas, me engaño insolidariamente. Insolidaria y engañada, porque cualquier día, cuando los malvados y enloquecidos capitostes lo quieran, caerán bombas sobre mí tal como ahora están cayendo sobre otras personas. Infortunadas ellas, borregos todos nosotros.

divendres, 13 d’octubre del 2023

Fútbol. Césped natural, césped artificial y campos de tierra - Futbol. Gespa natural, gespa artificial i camps de terra

              Futbol. Gespa natural, gespa artificial i camps de terra 

                Els camps de terra són els que recordo d’anys enrere, quan amb el meu pare anava a veure els encontres entre partits locals. Els jugadors corrien, aixecaven pols, queien però no es feien mal. Els d’ara són com figaflors, lesionats a cada moment. Abans, després d’una caiguda apareixia el practicant amb el seu maletí, un massatge i a seguir jugant. Així era exactament.

                Ara necessiten gespa per suposadament no fer-se tant mal, i per evitar la polseguera. Fer servir la gespa natural és car i requereix molt de reg. Una alternativa és l’artificial, però vet aquí que ara s’ha descobert que esdevé molt contaminant. Quan plou, bocins de plàstic s’escolen cap els rius i fins al mar.

Els camps de terra s’han d’anar ruixant,  però menys que la gespa natural, i no escampen plàstic com l’altra, no amenacen peixos i persones. Ja en tenim prou de tant verí. Potser que es prengui una decisió assenyada.

            Fútbol. Césped natural, césped artificial y campos de tierra

 Los campos de tierra son los que recuerdo de años atrás, cuando con mi padre iba a ver los encuentros entre partidos locales. Los jugadores corrían, levantaban polvo, caían pero no se hacían daño. Los de ahora son blandengues, lesionados a cada momento. Antes, después de una caída aparecía el practicante con su maletín, un masaje y a seguir jugando. Así era exactamente. 

Ahora necesitan césped para supuestamente no hacerse tanto daño, y para evitar la polvareda. Usar el césped natural es caro y requiere mucho riego, así que, una alternativa es el artificial, pero he aquí que ahora se ha descubierto que resulta muy contaminante. Cuando llueve, fracciones de plástico fluyen hacia los ríos y hasta el mar. 

Los campos de tierra hay que rociarlos, pero menos que el césped natural, y no esparcen plástico como el otro, no amenazan peces y personas. Ya basta de tanto veneno. Quizá deba tomarse una decisión sensata.


divendres, 6 d’octubre del 2023

Dos tipos de incongruencias - Dos tipus d’incongruències

 

                                                Dos tipus d’incongruències 

-La definició mèdica de salut és: Estat en què l’organisme, lliure de malalties, exerceix normalment totes les seves funcions. Doncs, perquè se sent dir constantment, “bona salut” o “mala salut”? La salut sempre és bona, per se, i en conseqüència, mai no pot ser dolenta. Se’n pot tenir més o menys, pot ser excel·lent o minsa, però sempre serà bona. Tant costa no tergiversar els significats i parlar amb propietat?

-Sovint es diu amb disgust, “aquesta casa fa olor de menjar”. Cal ventilar bé perquè la visita que s’espera no rebi aquesta mala impressió. De fet, l’olor hauria de constituir un goig, la demostració de que es gaudeix d’aliments per posar a taula. A la casa dels famolencs, si és que en tenen, no hi fa mai “pudor” de menjar. Heus ací una neta incongruència. En comptes d’estar contents pel menjar de que es gaudeix, d’apreciar l’aroma que desprèn, se’n renega.

Detalls sense importància, si es vol; tan sols dues mostres de l’estultícia humana, innòcua en aquests casos. Amb tot, esdevindria agradable defugir-ne en pro de la coherència. 

               Dos tipos de incongruencias 

-La definición médica de salud es: Estado en que el organismo, libre de enfermedades, ejerce normalmente todas sus funciones. Entonces, ¿por qué se oye decir constantemente, "buena salud" o "mala salud"? La salud siempre es buena, per se, y, en consecuencia, nunca puede ser mala. Se puede tener más o menos salud, puede ser excelente o deficiente, pero siempre será buena. ¿Tanto cuesta no tergiversar los significados y hablar con propiedad?

-A menudo se dice con disgusto, "esta casa huele a comida". Hay que ventilar bien para que la visita que se espera no reciba esta mala impresión. De hecho, el olor debería constituir un gozo, la demostración de que se disfruta de alimentos para poner en la mesa. En la casa de los hambrientos, si es que la tienen, nunca existe “mal olor” de comida. He aquí una neta incongruencia. En lugar de estar contentos por la comida de que se disfruta, de apreciar el aroma que desprende, se reniega de él.  

Detalles sin importancia, si se desea; tan solo dos muestras de la estulticia humana, inocua en estos casos. No obstante, resultaría agradable rehuirlas en pro de la coherencia.

 


 

 

divendres, 29 de setembre del 2023

Deprisa para aprovechar los años de vida - De pressa per aprofitar els anys de vida

 

             De pressa per aprofitar els anys de vida 

Quan als països avançats la humanitat és més longeva que mai, la gent vol aprofitar al màxim els anys de vida que l’esperen. Només així s’explica l’aparició d’aquest sistema que  permet accelerar la visió de pel·lícules. Per exemple, si d’antuvi duren dues hores, és possible visionar-les en un terç o, fins i tot, la meitat de temps. Les imatges i els diàlegs passen ràpids, que es captin en tota la seva dimensió ja és un altre tema, el que compta és la quantitat d’audiovisuals  que es mirin, no la qualitat ni la comprensió.

Es volen fer tantes coses, tenir tantes experiències, aprofitar tant la vida, que l’ànsia substitueix l’autèntic plaer. Només cal fixar-se en la diferència entre la presentació dels films clàssics i la dels actuals tot i no haver recorregut a l’esmentada modalitat d’acceleració.

Abans, relació pausada de crèdits: actors i actrius, banda sonora, guió, productor, director, localitzacions, advertiments circumstancials a mitja pel·lícula amb temps suficient per llegir-los. Ara no, ara tot s’expressa ràpid, les lletres van que volen, si les atrapes, bé, sinó, et fots.

Que la pressa porti les persones per bon camí està en l’aire. Tal vegada val més menjar poc i pair bé. Assaborir amb calma el que sigui. Un film, un llibre, el pas dels núvols. Gaudir de la prolongació de la vida, no pas malmetre-la barroerament.

                         Deprisa para aprovechar los años de vida 

Cuando en los países avanzados la humanidad es más longeva que nunca, la gente quiere aprovechar al máximo los años de vida que le esperan. Sólo así se explica la aparición de este sistema que permite acelerar la visión de películas. Por ejemplo, si de entrada duran dos horas,  es posible visionarlas en un tercio o, incluso, la mitad de tiempo. Las imágenes y los diálogos pasan rápidos, que se capten en toda su dimensión ya es otro tema, lo que cuenta es la cantidad de audiovisuales que se miren, no la calidad ni la comprensión.

Se quieren hacer tantas cosas, tener tantas experiencias, aprovechar tanto la vida, que el ansia sustituye al auténtico placer. Sólo hay que fijarse en la diferencia entre la presentación de los filmes clásicos y la de los actuales, aunque no se haya recurrido a citada modalidad de aceleración.

Antes, relación pausada de créditos: actores y actrices, banda sonora, guion, productor, director, localizaciones, advertencias circunstanciales a media película con tiempo suficiente para leerlas. Ahora no, actualmente todo se expresa rápido, las letras van que vuelan, si las atrapas, bien, sino, te fastidias.

Que la prisa lleve a las personas por buen camino está en el aire. Nos habla el refrán de comida atropellada, mal sentada. Mejor saborear con calma lo que sea. Un film, un libro, la sucesión de las nubes. Disfrutar de la prolongación de la vida, no dañarla groseramente.

 

divendres, 22 de setembre del 2023

Cuando oía cantar a una vecina y a un vecino - Quan sentia cantar una veïna i un veí

 

                              Quan sentia cantar una veïna i un veí 

Vivint, fa temps, en un edifici de pisos de l’eixample barceloní, des del celobert sentia cantar la veïna del pis de sota. Tenia una veu esquerdada i estrident, però ella cantava sense aturador i alegrament. A mi em feia goig sentir-la, amb independència de la seva qualitat vocal. Ara ja deu ser morta i ben morta, i segur que al paradís es deu desfogar a cor que vols ensordint els àngels.

El seu fill era metge, i també era cantador. Als matins el sentia a la dutxa, amb una mica més de traça que la seva mare. I a casa ens dèiem, fent broma, “ahir no en deuria matar cap i per això està content”.

Quan vaig canviar de barri també em vaig trobar amb una veïna cantaire, el celobert també s’omplia de cançons, aquesta vegada amb bona veu. Però, a poc a poc, ha deixat de cantar. Jo també cantava de tant en tant, ara ja no. De fet, la gent ja no canta, ja no cantem. Per què?

El que se sent, a vegades, és música enllaunada que sol molestar. La nostra vida és més trista en general, malgrat que la majoria tenim més coses que no pas abans? La veritat és que ja no brollen cançons veïnals. 

         Cuando oía cantar a una vecina y a un vecino 

Viviendo, hace tiempo, en un edificio de pisos del eixample barcelonés, desde el patio de luces oía cantar a la vecina del piso de abajo. Tenía una voz áspera y estridente, pero ella cantaba sin parar y alegremente. A mí me daba gozo oírla, con independencia de su calidad vocal. Ahora ya debe estar muerta y bien muerta, y de seguro que en el paraíso se debe de desahogar a gusto ensordeciendo a los ángeles.

Su hijo era médico, y también era cantador. Por las mañanas le oía en la ducha, con un poco más de destreza que su madre. Y en casa nos decíamos, en broma, "ayer no debió de matar a nadie y por eso está contento".

Cuando cambié de barrio también me encontré con una vecina cantadora, el patio de luces también se llenaba de canciones, esta vez con buena voz. Sin embargo, poco a poco, ha dejado de cantar. Yo también cantaba de cuando en cuando, ahora ya no. De hecho, la gente ya no canta, ya no cantamos. ¿Por qué?

Lo que se oye, a veces, es música enlatada que suele molestar. ¿Nuestra vida es más triste en general, a pesar de que la mayoría tenemos más cosas que antes? Lo cierto es que ya no surgen canciones vecinales.

divendres, 15 de setembre del 2023

Limpiar y dañar la salud - Netejar i malmetre la salut

 

                                   Netejar i malmetre la salut 

La revista Chemosphere ha publicat un estudi sobre els efectes dels productes de neteja a  la salut. S’ha comprovat que alliberen compostos volàtils contaminants, els quals romanen a les cases dies, setmanes, mesos, anys.

Val ha dir que potser no era necessari tal estudi perquè el que han descobert és perceptible des del primer moment. Olors fortes dels netejadors de banys, fustes, catifes, vidres, afegint-hi sovint els ambientadors. Les que surten més mal parades són les dones que es dediquen a la neteja. Hores i hores respirant porqueria de ben a prop. ¿És que no hi havíem pensat abans, és que ens pot estranyar que tanta química danyi el sistema respiratori, com a mínim, si és que no provoca càncers?

Abans els vidres es netejaven amb aigua i paper de diari. Molt pesat, efectivament, però innocu. Al mobles se’ls treia la pols amb una camussa i prou, res d’abrillantadors i mandangues.  I per aromar el pis, uns esquitxos d’aigua de colònia en coixins i cortines.

Tants diners gastats en productes de neteja per enriquir uns quants negociants i per atemptar contra la salut dels consumidors. En alguns aspectes anem més endarrere que no pas endavant. I no caldria que ho certifiquessin les investigacions.

                                          Limpiar y dañar la salud 

La revista Chemosphere ha publicado un estudio sobre los efectos de productos de limpieza en la salud. Se ha comprobado que liberan compuestos volátiles contaminantes, los cuales permanecen en las casas días, semanas, meses, años.

Cabe decir que quizás no era necesario tal estudio porque lo que han descubierto resulta perceptible desde el primer momento. Olores fuertes de los limpiadores de baños, maderas, alfombras, cristales, añadiendo a menudo los ambientadores. Las que salen peor paradas son las mujeres que se dedican a la limpieza. Horas y horas respirando porquería desde muy cerca. ¿Es que no lo habíamos pensado antes, es que nos puede extrañar que tanta química dañe el sistema respiratorio, como mínimo, si acaso no provoca cánceres?

 Años ha, los cristales se limpiaban con agua y papel de periódico. Muy pesado, en efecto, pero inocuo. A los muebles se les quitaba el polvo con una gamuza y basta, nada de abrillantadores y mandangas.  Y para aromar el piso, unas salpicaduras de agua de colonia en almohadas y cortinas.

Tanto dinero gastado en productos de limpieza para enriquecer a unos cuantos negociantes y para atentar contra la salud de los consumidores. En algunos aspectos vamos más hacia atrás que hacia adelante. Y no sería preciso que lo certificasen las investigaciones.

divendres, 8 de setembre del 2023

Besos solo para la familia y las amistades - Petons només a la família i les amistats

 

                        Petons només a la família i les amistats 

Pedro Sánchez ha agafat la Covid, i res de sorprenent. Petonejant-se per aquí i per allà, a la galta, per suposat. Dones ministres, diputades, artistes, esportistes... I abraçades intenses amb homes ídem. Suor, alè i  microbis. Això últim és el pitjor.

La pandèmia va abolir el petoneig a tort i a dret, i era d’esperar que, una vegada superada, el seny s’imposaria de forma que la gent continuaria saludant-se higiènicament amb una encaixada. Però no, altre cop intercanviant petons i microorganismes, tant homes com dones, amb simples coneguts, o recent coneguts, amb estranys, rivals i enemics. No és un vici circumscrit a Catalunya o Espanya, tot Europa es petoneja. Caps de govern oficinistes, periodistes, etc. 

Una societat assenyada reservaria els petons per a aquelles persones a qui realment s’estima o s’aprecia. Els parents, els amics. Sinceres proves d’afecte, i restricció de contagis. Perquè, si t’encomanes per afecte, encara té un sentit, però encomanar-se per seguir unes convencions socials esdevé ben estúpid. Potser algú amb carisma hauria de començar a donar exemple de prudència, tot desterrant aquest petonejar convencional.

                                   Besos solo para la familia y las amistades 

Pedro Sánchez ha pillado la Covid, nada de que sorprenderse. Besuqueos por aquí y por allá, en la mejilla, por supuesto. Mujeres ministras, diputadas, artistas, deportistas... Y abrazos intensos con hombres ídem. Sudor, aliento y microbios. Eso último es lo peor.

La pandemia abolió el besuqueo a diestro y siniestro, y era de esperar que, una vez superada, la sensatez se impondría de forma que la gente seguiría saludándose higiénicamente dándose la mano. Pero no, otra vez intercambiando besos y microorganismos, tanto hombres como mujeres, con simples conocidos, o recién conocidos, con extraños, rivales y enemigos. No es un vicio circunscrito a Cataluña o España, toda Europa se besuquea. Jefes de gobierno oficinistas, periodistas, etc.  

Una sociedad sensata reservaría los besos para aquellas personas a las que realmente se ama o se aprecia. Los parientes, los amigos. Sinceras pruebas de cariño, y restricción de contagios. Porque si te contagias por afecto, aún tiene un sentido, pero contagiarse por seguir unas convenciones sociales resulta muy estúpido. Tal vez alguien con carisma debería empezar a dar ejemplo de prudencia, desterrando este besuquear convencional.

divendres, 1 de setembre del 2023

Los animalitos de doña Úrsula - Les bestioles de la senyora Úrsula

 

                              Les bestioles de la senyora Úrsula 

Es considera que és al camp on hi ha més animals, grans i petits, però la senyora Úrsula viu en un pis de ciutat i déu n’hi do els animalons que l’envolten. I no parlo de mascotes escollides, siguin gossos, gats, lloros, periquitos, hàmsters i demés, sinó de bestioles no volgudes, sobrevingudes, algunes molestoses, altres benvingudes.

A la terrassa la visiten els pardals, saltironant de branca en branca al ficus o al baladre. De tant en tant li venen unes merles que escatinyen de mala manera la terra dels testos. La que no falla mai és una tórtora, a la qual cada matí alimenta amb petites engrunes de pa. A vegades ve aparellada, però més sovint ho fa sola. L’Úrsula se la mira i li pregunta en silenci, “estàs vídua, separada?” Potser encara és fadrina, després de tot. Per les parets es passejant fugissers el dragons, de mida mitjana o petita. A la terrassa també hi viuen aranyes, i formigues que corren per troncs i branques escampant plagues, les maleïdes. Això ho va llegir fa anys al famós llibre del Charles Darwin. Ell va descobrir com aquests insectes s’alimenten de malures i alhora les provoquen.

El que amoïna a l’Úrsula és que els animalons propis de la terrassa també es facin presents a l’interior de l’habitatge. Exercits de formigues diminutes, aranyes instal·lades als sostres o als sòcols, i encara pitjor, l’aparició d’un dragó. Sap que són inofensius i beneficiosos, perseguidors precisament d’insectes o d’aranyes, però només de veure’ls dintre de casa s’esgarrifa. Gairebé sempre desapareixen tan ràpidament com apareixen, però sap que els té a prop, que correran per allà on vulguin, i això la destarota.

A fi de comptes, amb tot, decideix pensar que tots plegats no deixen de fer-li companyia. Animalons innocents, mostres de vida.

                                        Los animalitos de doña Úrsula 

Se considera que es en el campo donde hay más animales, grandes y pequeños, pero la señora Úrsula vive en un piso de ciudad y vaya los animalitos que la rodean. Y no hablo de mascotas elegidas, sean perros, gatos, loros, periquitos, hámsters y demás, sino de bestezuelas no queridas, sobrevenidas, algunas molestosas, otras bienvenidas.  En la terraza la visitan los gorriones, saltando de rama en rama en el ficus o en la adelfa. De cuando en cuando vienen unos mirlos que escarban de mala manera la tierra de las macetas. Y la que no falta nunca es una tórtola, a la cual cada mañana alimenta con pequeñas migas de pan. A veces acude aparejada, pero más a menudo lo hace sola. Úrsula la mira y le pregunta en silencio, "¿estás viuda, separada?" Quizá todavía está soltera, después de todo. Por las paredes se pasean huidizos los dragones, de tamaño mediano o pequeño. También viven arañas, y hormigas que corren por troncos y ramas esparciendo plagas, las malditas. Eso lo leyó hace años en el famoso libro del Charles Darwin. Él descubrió cómo estos insectos se alimentan de plagas y al mismo tiempo las provocan.

Lo que preocupa a Úrsula es que los animalitos propios de la terraza también se hagan presentes en el interior de la vivienda. Ejércitos de hormigas diminutas, arañas instaladas en los techos o en los zócalos, y aún peor, la aparición de un dragón. Sabe que son inofensivos y beneficiosos, perseguidores precisamente de insectos o de arañas, pero sólo de verlos dentro de casa se estremece. Casi siempre desaparecen tan rápidamente como aparecen, pero sabe que los tiene cerca, que correrán por donde quieran, y eso la trastorna.

A fin de cuentas, no obstante, decide pensar que todos ellos no dejan de hacerle compañía. Animalitos inocentes, muestras de vida.

 

divendres, 25 d’agost del 2023

La profiguración en vacaciones - La profiguració a les vacances

 

                                  La profiguració a les vacances 

 No cal cercar el  mot al diccionari perquè no hi és. Profiguració és un neologisme introduït pel sociòleg Fidel Molina-Luque i fa referència a la intercomunicació generacional. En comptes de moure’s cada generació per la seva banda -criatures, joves, adults madurs i persones grans-, millor compartir activitats, converses, experiències. Aquestes no només són pròpies de la gent gran, també els joves en tenen. I alhora neixen incerteses a qualsevol edat, i neix la necessitat d’intercanviar opinions. La profiguració esdevé enriquidora per uns i altres, satisfactòria,  fins i tot afectuosa. Però, la practiquem en la nostra vida quotidiana?

En tot cas, no el suficient, aplicats cadascú de nosaltres al nostre treball o a les nostres dèries. És per aquest motiu que m’he sorprès agradablement en comprovar, durant uns dies de vacances a la costa, com la profiguració es feia present. A la platja, entrant i sortint de l’hotel, menjant al restaurant, caminant amunt i avall grups de persones de diverses edats. Àvies i avis, mares i pares, néts i nétes, tots plegats constituint una barreja que difícilment es veurà en tornar a casa. Em sembla bonic que s’aprofitin les vacances per compondre una autèntica profiguració, i naturalment, encara ho seria més si en reprendre la rutina de cada dia continués vigent. 

                              La profiguración en vacaciones 

No busquemos la palabra en el diccionario porque no está. Profiguración es un neologismo introducido por el sociólogo Fidel Molina-Luque y hace referencia a la intercomunicación generacional. En lugar de moverse cada generación por su lado -criaturas, jóvenes, adultos maduros y personas mayores-, mejor compartir actividades, conversaciones, experiencias. Estas no sólo son propias de las personas mayores, también los jóvenes las tienen. Al tiempo nacen incertidumbres a cualquier edad, y nace la necesidad de intercambiar opiniones. La profiguración se convierte en enriquecedora para unos y otros, satisfactoria, incluso afectuosa. Pero, ¿la practicamos en nuestra vida cotidiana?

En todo caso, no lo suficiente, aplicados cada cual a nuestro trabajo o a nuestras aficiones. Es por ese motivo que me he sorprendido agradablemente al comprobar, durante unos días de vacaciones en la costa, cómo la profiguración se hacía presente. En la playa, entrando y saliendo del hotel, comiendo en el restaurante, caminando arriba y abajo grupos de personas de diversas edades. Abuelas y abuelos, madres y padres, nietos y nietas, todos juntos constituyendo una mezcla que difícilmente se podrá ver al volver a casa. Me parece hermoso que se aprovechen las vacaciones para componer una auténtica profiguración, y naturalmente, aún lo sería más si al retomar la rutina de cada día continuara vigente.

divendres, 18 d’agost del 2023

La soledad en red - La solitud en xarxa

 

                                                    La solitud en xarxa 

Entre nosaltres, augmenten les persones que viuen soles i se senten soles. Passen els dies sense parlar amb ningú, o gairebé ningú. Amb una mica de sort, compten amb la filla o el fill, potser les netes o els nets, però ja mantenen poques relacions d’amistat. S’han fet grans, els amics i amigues, també, els costa sortir al carrer. Ara fa massa calor, ara massa fred, ara plou, ara em fa mal el genoll.

Existeix el recurs del telèfon, fix o mòbil, però cada vegada hi ha menys coses a explicar. Per sort, el televisor fa companyia. Beneïda televisió, tan blasmada en ocasions. La gent solitària també podria comptar amb les xarxes socials, si sabés com funcionen. Vet aquí el problema. Què és això del Twitter, d’Instagram, del WhatsApp? Una soledat molt dura és la de l’aïllament tecnològic. No poder participaren en les comunicacions virtuals, romandre en un món antic, sigui perquè ningú t’ensenya a penetrar-hi, sigui perquè t’hi resisteixes.

No es pot dir que les xarxes socials constitueixin una companyonia perfecte, però si que són capaces d’alleujar la buidor entre les quatre parets de la llar. Si el carro de la vida se’n va pel pedregar, tot deixant enrere la joventut, seria desitjable que almenys es fornís de les noves tecnologies per fer menys feixuc el camí final, per eliminar la solitud en xarxa.

                                                         La soledad en red 

Entre nosotros, aumentan las personas que viven solas y se sienten solas. Pasan sus días sin hablar con nadie, o casi nadie. Con un poco de suerte, cuentan con la hija o el hijo, quizás las nietas o los nietos, pero ya mantienen pocas relaciones de amistad. Se han hecho mayores, los amigos y amigas, también, les cuesta salir a la calle. Ahora hace demasiado calor, ahora demasiado frío, ahora llueve, ahora me duele la rodilla.

Existe el recurso del teléfono, fijo o móvil, pero cada vez hay menos cosas que explicar. Por suerte, el televisor acompaña. Bendita televisión, tan reprobada en ocasiones. La gente solitaria también podría contar con las redes sociales, si supiera cómo funcionan. Hete aquí el problema. ¿Qué es eso del Twitter, de Instagram, del WhatsApp? Una soledad muy dura es la del aislamiento tecnológico. No poder participar en las comunicaciones virtuales, permanecer en un mundo antiguo, sea porque nadie te enseña a penetrar en ellas, sea porque te resistes.

 No cabe decir que las redes sociales constituyan una compañía perfecta, pero son capaces de aliviar el vacío entre las cuatro paredes del hogar. Si el carro de la vida se va por el pedregal, dejando atrás la juventud, sería deseable que al menos se proveyere de las nuevas tecnologías para hacer menos cansado el camino final, para eliminar la soledad en red.

 

 

divendres, 11 d’agost del 2023

Esto de la sequía - Això de la sequera

 

                                          Això de la sequera 

Angoixa ens provoca aquest tema de la sequera, i diverses mesures prenen les Administracions per fer-hi front. Amb tot, hi ha mesures que no s’entenen. Per què s’han de suprimir les fonts ornamentals de pobles i ciutats si per norma es tracta d’un circuit tancat d’aigua que va i ve? No sols el líquid no es malbarata sinó que ajuda a refrescar l’ambient. Vet aquí, doncs, una acció sense sentit.

També n’hi ha, d’accions, que pertanyen als particulars. Quanta estona estem a la dutxa? Per sort, fa anys que les banyeres estan pràcticament abolides, però també són importants els litres d’aigua que gastem a la dutxa. Cal més rapidesa, i fins i tot cal fer-nos una pegunta. És necessari que ens dutxem cada dia?

El món sol anar sempre d’un extrem a l’altre. Els romans es passaven el dia als banys públics, quelcom que els cristians en creixement els retreien, de manera que van optar per rentar-se molt poc per tal de diferenciar-se dels pagans. Així durant segles, amb la Maria Antonieta i coetanis, per exemple, intentant amagar la pudor dels cossos sota més i més colònia.

Ara hem tornat als costums clàssics, només que no en banys públic sinó a casa. Dutxa diària i litres i litres d’aquesta aigua que en temps de sequera ens és tan preuada. N’hi hauria prou en rentar-nos les aixelles i els peus amb una esponja, i el cul, al bidet. Espaiar les dutxes tot estalviant aigua. Potser els governs hauran de dictar aquesta normativa! 

                                            Esto de la sequía 

Angustia nos provoca ese tema de la sequía, y varias medidas toman las Administraciones para hacerle frente. No obstante, hay medidas que no se entienden. ¿Por qué se deben suprimir las fuentes ornamentales de pueblos y ciudades si por norma se trata de un circuito cerrado de agua que va y viene? No solo el líquido no se derrocha sino que ayuda a refrescar el ambiente. He aquí, pues, una acción sin sentido.

También las hay, de acciones, que atañen a particulares. ¿Cuánto tiempo nos estamos en la ducha? Por fortuna, hace años que las bañeras están prácticamente desterradas, pero también son importantes los litros de agua que gastamos en la ducha. Se necesita más rapidez, e incluso hay que hacernos una pegunta. ¿Es necesario que nos duchemos cada día? 

El mundo suele ir siempre de un extremo al otro. Los romanos pasaban el día en los baños públicos, algo que los cristianos en crecimiento les reprochaban, de forma que optaron por lavarse muy poco a fin de diferenciarse de los paganos. Así durante siglos, con María Antonieta y coetáneos,  por ejemplo, intentando esconder el mal olor de los cuerpos bajo más y más colonia. 

Ahora hemos vuelto a las costumbres clásicas, sólo que no en baños públicos sino en casa. Ducha diaria y litros y litros del agua que en tiempos de sequía nos es tan preciada. Bastaría con lavarnos los sobacos y los pies con una esponja, y el culo, en el bidé. Espaciar las duchas ahorrando agua. ¡Quizás los gobiernos deberán dictar esa normativa!

divendres, 4 d’agost del 2023

Un salario para ir a matar - Un salari per anar a matar

 

                                  Un salari per anar a matar 

El mercenaris no són treballadors com els altres, però cobren un salari com si ho fossin. No són com els altres perquè, sortosament, les feines comunes no consisteixen en matar. Amb tot, són una fastigosa excrescència estesa al llarg dels temps, des de l’antigor, sense que al si de l’imaginàriament civilitzat segle XXI s’hagin  debolit.

En aquests moments, els mercenaris del grup Wagner estan en boca de tothom perquè actuen a la guerra d’Ucraïna, tal com han fet i fan a l’Àfrica i altres territoris, allà on convingui i es pagui el suficient. Sota el lideratge de Ievgueni Prigojin, Wagner es una empresa privada militar. Res no impedeix els seus negocis, no és una  companyia il·legalitzada, i els seus treballadors cobren de mitjana 3.000 euros mensuals. Molts d’ells són ex presos condemnats per assassinats o violacions, garantint així la seva manca de consciència i la seva ferocitat.

És el que està passant actualment, i el món segueix rodant, amb el silenci còmplice de les institucions internacionals, aquestes que s’omplen la boca de drets humans. Quin fàstic i quin dolor!

         Un salario para ir a matar 

Los mercenarios no son trabajadores como los demás, pero cobran un salario como si lo fueran. No son como los demás porque, afortunadamente, los trabajos comunes no consisten en matar. Sin embargo, son una fastidiosa excrecencia extendida a lo largo de los tiempos, desde la antigüedad, sin que en el seno del imaginariamente civilizado siglo XXI se hayan diluido. 

En estos momentos, los mercenarios del grupo Wagner se hallan en boca de todos ya que actúan en la guerra de Ucrania, tal y como han hecho y hacen en África y otros territorios, allí donde convenga y se pague lo suficiente. Bajo el liderazgo de Yevgueni Prigojin, Wagner es una empresa privada militar. Nada impide sus negocios, no es una compañía ilegalizada, y sus trabajadores cobran un promedio de 3.000 euros mensuales. Muchos de ellos son ex presos condenados por asesinatos o violaciones, garantizando así su falta de conciencia y su ferocidad.

Es lo que está pasando actualmente, y el mundo sigue rodando, con el silencio cómplice de las instituciones internacionales, estas que se llenan la boca de derechos humanos. ¡Qué asco y qué dolor!

 

 

 

 

dissabte, 29 de juliol del 2023

Efectos de la educación no reglada - Efectes de l’educació no reglada

 

                          Efectes de l’educació no reglada 

És de comuna acceptació que l’educació la proporciona l’escola. Des de que l’alumnat és criatura fins a fer-se gran. Amb tot, hi ha una educació no reglada constant, la que brolla a diari dels mitjans de comunicació. Fonts com ara la televisió, la ràdio, la premsa, el cinema, el teatre i, sobre tot, internet, eduquen, és a dir, socialitzen la ciutadania diàriament.  I val a dir que a través de les xarxes socials, apogeu de la digitalització, la gent s’educa, o es mal educa, constantment. Quelcom que arriba a sobrepassar l’aprenentatge escolar. Una educació no reglada que té el seus efectes.

Tal vegada pot considerar-se que l’augment dels crims masclistes és fruit d’uns valors de violència i híper sexualitat intercanviats entre pantalles? Presents alhora en sèries i en pel·lícules. Són imatges de la supremacia del més fort, de la percepció de que les dones han deixat de ser éssers inferiors per passar a competir en tots els àmbits, tant socials com laborals, de la ràbia provocada perquè cada dia elles són més lliures.

Que l’escola eduqui en pro de la igualtat no és suficient quan la socialització subsegüent falla. Quan els cops de puny, les pistoles i la pornografia dominen la comunicació el masclisme continua sent predominant.  Vuit dones víctimes de crims masclistes en set mesos a Catalunya. Gairebé un assassinat mensual. Cal posar-hi remei. Com? Molts sectors han de reflexionar, des d’institucions públiques fins a empresaris de la comunicació. Aquests no han de pensar sols en el negoci, perquè la salut mental, el valors positius són molt més importants, són essencials. 

           Efectos de la educación no reglada 

Es de común aceptación que la educación la proporciona la escuela. Desde que el alumnado es una criatura hasta hacerse mayor. Sin embargo, existe una educación no reglada constante, la que surge a diario de los medios de comunicación. Fuentes como la televisión, la radio, la prensa, el cine, el teatro y, sobre todo, internet, educan, es decir, socializan a la ciudadanía diariamente. Y cabe decir que, a través de las redes sociales, culmen de la digitalización, la gente se educa, o se mal educa, constantemente. Algo que llega a sobrepasar el aprendizaje escolar. Una educación no reglada que tiene sus efectos.

¿Tal vez puede considerarse que el aumento de los crímenes machistas es fruto de unos valores de violencia e híper sexualidad intercambiados entre pantallas? Presentes a la vez en series y en películas. Son imágenes de la supremacía del más fuerte, de la percepción de que las mujeres han dejado de ser seres inferiores para pasar a competir en todos los ámbitos, tanto sociales como laborales, de la rabia provocada porque cada día ellas son más libres.

Que la escuela eduque en pro de la igualdad no es suficiente cuando la socialización subsiguiente falla. Cuando los puñetazos, las pistolas y la pornografía dominan la comunicación el machismo sigue siendo predominante.  Ocho mujeres víctimas de crímenes machistas en siete meses en Cataluña. Casi un asesinato mensual. Hay que ponerle remedio. ¿Cómo? Muchos sectores deben reflexionar, desde instituciones públicas hasta empresarios de la comunicación. Estos no deben pensar solo en el negocio, porque la salud mental, los valores positivos son mucho más importantes, son esenciales.

 

 

dissabte, 15 de juliol del 2023

Menos criminalidad pero más presos - Menys criminalitat però més presos

 

                           Menys criminalitat però més presos 

D’una font que em mereix credibilitat llegeixo que a Espanya la criminalitat reconeguda internacionalment és inferior a la de països com ara Bèlgica, França o Suïssa, i en canvi, la proporció d’empresonats és molt més alta. Què passa, es tracta d’un Estat repressor en alt grau, fustigador d’actes que en altres llocs no són considerats delicte?

Què es persegueix, què omple les presons? La llibertat d’expressió, l’independentisme? Infraccions que no figuren al codi penal d’altres països. Això no sembla un bona etiqueta per al nostre sistema polític i social. Que les presons estiguin més plenes que en altres Estats europeus no es per posar-se medalles. Pensem-ho.

                                    Menos criminalidad pero más presos 

De una fuente que me merece credibilidad leo que en España la criminalidad reconocida internacionalmente es inferior a la de países como Bélgica, Francia o Suiza, y en cambio, la proporción de encarcelados es mucho más alta. ¿Qué ocurre, se trata de un Estado represor en alto grado, hostigador de actos que en otros lugares no son considerados delito?

¿Qué se persigue, qué llena las cárceles? ¿La libertad de expresión, el independentismo? Infracciones que no figuran en el código penal de otros países. Eso no parece una buena etiqueta para nuestro sistema político y social. Que las cárceles estén más llenas que en otros Estados europeos no es para ponerse medallas. Pensémoslo.

divendres, 7 de juliol del 2023

¿La gente votará con sensatez? - La gent votarà amb seny?

 

                                 La gent votarà amb seny? 

Ara que tenim unes noves eleccions a tocar, m’ha vingut a la memòria un llibre de l’escriptor libanès Amin Maalouf, El naufragi de les civilizacions. Publicat l’any 2019, fa constar que, si bé hem progressat en sectors com ara la ciència o la tecnologia, en d’altres ens hem estancat fins a posar en perill el progrés general de la humanitat. La carrera armamentista en primer pla, la manca d’un ordre mundial que garanteixi els drets humans, la ignorància generalitzada instal·lada en una ciutadania que ha rebut educació però que en el seu dia a dia la deixa arraconada.

En una entrevista, Maalouf va dir que “la democràcia és important, però no n’hi a prou. És necessària l’educació. La gent que no està formada no pot escollir amb seny”. Això és el que deu passar, que la formació que s’ha rebut durant els anys d’estudi es dilueix fins arribar al punt en què les classes baixa i mitja voten partits de dreta, fins i tot, d’ultra dreta.  Què n’esperen, què poden fer al seu favor? No rés, però escalen posicions sostinguts pels graons de la ignorància.

Així és com al si de la democràcia pot haver-hi governants retrògrads, inclús dictadors. És així com interessos particulars, locals legítims poden emboirar-se pel camí de la incultura. Que la guia sigui el seny i no pas la ignorància.

                                     ¿La gente votará con sensatez?  

Cuando tenemos nuevas elecciones en perspectiva, me ha venido a la memoria un libro del escritor libanés Amin Maalouf, El naufragio de las civilizaciones. Publicado en 2019, deja constancia de que, si bien hemos progresado en sectores como la ciencia o la tecnología, en otros nos hemos encallado hasta poner en peligro el progreso general de la humanidad. La carrera armamentista en primer plano, la falta de un orden mundial que garantice los derechos humanos, la ignorancia generalizada instalada en una ciudadanía que ha recibido educación pero que en su día a día la deja en un rincón.

En una entrevista, Maalouf dijo que "la democracia es importante, pero no basta. Es necesaria la educación. La gente que no está formada no puede elegir con cordura". Esto es lo que debe de pasar, que la formación que se ha recibido durante los años de estudio se diluye hasta el punto que las clases baja y media votan partidos de derecha, incluso, de ultra derecha.  Qué esperan de ellos, qué pueden hacer en su favor. Nada, pero escalan posiciones sustentados por los escalones de la ignorancia.

 Así es como en el seno de la democracia puede haber gobernantes retrógrados, incluso dictadores. Es así como intereses particulares, locales legítimos pueden empañarse por el camino de la incultura. Que la guía sea la sensatez y no la ignorancia.