divendres, 29 de març del 2019

Su mujer, pero no su hombre - La seva dona, però no el seu home


     La seva dona, però no el seu home

Hi ha vocables que s’apliquen concernent al sexe masculí i no al femení, i viceversa.  N’hi ha que desapareixen i d’altres que s’estableixen. D’un temps ençà, s’ha convertit en hegemònic l’ús de “la seva dona” per designar la cònjuge d’un home. En canvi, no s’utilitza el terme “el seu home” per fer el mateix amb el d’una dona. Pel que sembla, sonaria malament anomenar “el seu home” a l’espòs de Teresa May o Angela Merkel, i per això deixa de fer-se, mentre que a les esposes de Donald Trump o Pedro Sánchez se les denomina amb tota normalitat “la seva dona”. Per a algunes orelles sona a grolleria, potser per a d’altres no, però sigui com sigui, la distinció instaurada es fa palesa.
Han estat desterrades denominacions com esposa o consort, o senzillament, parella o companya si no existeix el matrimoni. Exclusió molt considerable relativa a l’idioma català, el qual compta amb tantes denominacions a fer servir com, a més a més d’esposa, cònjuge o consort, les de muller o fins i tot, senyora. Sí, era freqüent parlar de “la senyora de”.
Actualment tot es limita a “la seva dona”. Per contra, ells continuen essent el marit, l’espòs, el company, expressions força més respectuoses. Simples minúcies? Doncs no, atès que el nom també fa la cosa.                     

Su mujer, pero no su hombre

Hay vocablos que se aplican concerniendo al sexo masculino y no al femenino, y viceversa. Los hay que desaparecen y otros que se establecen. De un tiempo a esta parte, se ha convertido en hegemónico el uso de “su mujer” para designar a la cónyuge de un hombre. En cambio, no se utiliza el término “su hombre” para hacer lo propio con el de una mujer. Al parecer, sonaría mal llamar “su hombre” al esposo de Teresa May o Angela Merkel, y por eso deja de hacerse, mientras que a las esposas de Donald Trump o Pedro Sánchez se las denomina con toda normalidad “su mujer”. Para algunos oídos suena a ordinariez, quizás para otros no, pero sea como sea, la distinción instaurada se hace evidente.
Han sido desterradas denominaciones como esposa o consorte, o sencillamente, pareja o compañera si no existe el matrimonio. Exclusión todavía más considerable si observamos el idioma catalán, el cual cuenta con tantas denominaciones a emplear como, además de esposa, cònjuge o consort, las de muller o incluso senyora. Sí, era frecuente hablar de “la senyora de”.
Actualmente todo se limita a ”su mujer” o “la seva dona”. Por el contrario, ellos continúan siendo el marido, el esposo, el compañero, expresiones bastante más respetuosas. ¿Simples minucias? Pues no, ya que el nombre también hace a la cosa.





divendres, 22 de març del 2019

Radovan Karadzic morirá en prisión - Radovan Karadzic morirà a la presó


         Radovan Karadzic morirà a la presó

A cadena perpètua ha estat sentenciat Radovan Karadzinc, líder serbi de Bòsnia entre el 1992 i el 1995.  Havia estat condemnat a 40 anys de reclusió el 2016, i l’apel·lació que va presentar li ha sortit malament, tot i que només relativament, ja que, als seus 73 anys d’edat, tant li fa. Igual que als morts durant la guerra dels Balcans, per als quals és obvi que no valen ni apel·lacions ni resurrecció. Paper mullat, per exemple, per als milers de bosnians musulmans víctimes del conegut com a genocidi de Srebrenica. Refresquem la memòria.
Després de dos anys de setge, les tropes serbo-bosnianes van emprendre la invasió l’11 de juliol del 1995, la qual cosa va provocar que milers de persones cerquessin refugi al campament de les forces de pau de l’ONU. Si bé uns 5.000 bosnians van aconseguir entrar a la base, no van trigar a ser expulsats. Els dies següents es van transformar en jornades de matances. Joves, ancians, adolescents, nens, dones van ser assassinats perseguint una neteja ètnica exhaustiva que va sumar milers de morts, sepultats en fosses comunes.  
Anys després, els màxims responsables serien jutjats i condemnat pel Tribunal Penal Internacional per a l’ex-Iugoslàvia (TPII). El general Radislav Krstić, a 35 anys de presó el 2004;  el comandant Ratko Mladic, a cadena perpètua el 2017, i ara, finalment, Radovan Karadzinc també a la pena màxima.
Al nostre llibre, ¿Un mundo mejor? Balance moral desde la Guerra Fría hasta hoy, Norbert Bilbeny i jo mateixa plantegem, ¿què ha succeït amb els cascos blaus que van llençar al carrer els qui van intentar refugiar-se a la seva base? El cert és que, entre al·legacions de que no disposaven de prou mitjans ni tan sols per defensar-se ells, i comptant a més amb la immunitat de què gaudeixen les forces de l’ONU, no se’ls han exigit responsabilitats. En l’esfera pública és així; en l’esfera particular, cadascú respondrà a la seva consciència.

                   Radovan Karadzic morirá en prisión

A cadena perpetua ha sido sentenciado Radovan Karadzinc, líder serbio de Bosnia entre 1992 y 1995.  Había sido condenado a 40 años de reclusión en 2016, y la apelación que presentó le ha salido mal, aunque solo relativamente, ya que, a sus 73 años de edad, lo mismo le da. Igual que a los muertos durante la guerra de los Balcanes, para los cuales es obvio que no valen ni apelaciones ni resurrección. Papel mojado, por ejemplo, para los miles de bosnios musulmanes víctimas del conocido como genocidio de Srebrenica. Refresquemos la memoria.
Tras dos años de asedio, las tropas serbobosnias emprendieron la invasión el 11 de julio de 1995, lo cual provocó que millares de personas corrieran a refugiarse en el campamento de las fuerzas de paz de la ONU. Si bien unos 5.000 bosnios lograron entrar en la base, no tardaron en ser expulsados. Los días siguientes se transformaron en jornadas de matanzas. Jóvenes, ancianos, adolescentes, niños, mujeres fueron asesinados persiguiendo una limpieza étnica exhaustiva que sumó millares de muertos, sepultados en fosas comunes.   
Años después, los máximos responsables serían juzgados y condenados por el Tribunal Penal Internacional para la ex Yugoslavia (TPIY). El general Radislav Krstić, a 35 años de prisión en 2004;  el comandante Ratko Mladic, a cadena perpetua en 2017, y ahora, finalmente, Radovan Karadzinc también a la pena máxima.
En nuestro libro, ¿Un mundo mejor? Balance moral desde la Guerra Fría hasta hoy, Norbert Bilbeny y yo misma planteamos, ¿qué ha sucedido con los cascos azules que echaron a la calle a quienes intentaron refugiarse en su base? Lo cierto es que, entre alegaciones de que no disponían de medios suficientes ni siquiera para defenderse ellos, y contando además con la inmunidad de que gozan las fuerzas de la ONU, no se les han exigido responsabilidades. En la esfera pública es así; en la esfera particular, cada cual responderá a su conciencia.


divendres, 15 de març del 2019

De Bradley Manning a Chelsea Manning


De Bradley Manning a Chelsea Manning

Singular i anguniosa vida la d’aquest/aquesta soldat. El maig del 2017 va ser excarcerat, després de passar set anys a la presó, per gràcia del president Barak Obama tres dies abans que deixés la presidència dels Estats Units. De no haver estat tant pel raciocini com pels bons sentiments d’aquell, Manning encara restaria a la presó complint els 35 anys a què havia estat condemnat. En l’entretant, mentre complia la pena, Bradley havia aconseguit ser reconegut com a Chelsea, i com a tal ha tornat a la presó dos anys més tard.
El motiu esgrimit pel tribunal ha estat el de que s’ha negat a declarar davant un jutge federal per la divulgació de secrets militars l’any 2010. Manning ha adduït que no vol reiterar el que ja va dir el 2013, en un procés que li va valer la terrible condemna.
La justícia no el deixa en pau des que el 2010 va proporcionar al web Wikileaks milers de documents classificats com a secrets de guerra referits a l’Afganistan i l’Iraq. No eren documents dels quals la cúpula militar pogués sentir-se orgullosa, de manera que el pes de la llei establerta va caure sobre Manning, així com sobre Julian Assange, fundador de Wikileaks i refugiat des del 2012 a l’ambaixada de l’Equador a Londres. No és desitjable la perspectiva de passar-se anys i anys tancat en un immoble, però sempre és millor que la de patir pena de presó, i a més a més en unes condicions inhumanes com les que va patir Manning durant els primers mesos d’empresonament.
Ara ha tornat a la reclusió, no se sap per quant de temps i amb quin escenari. Alhora es desconeix fins quan estarà Assange confinat. L’únic cert és que les denúncies incòmodes per al poder publicades per Wikileaks no han conduït a cap persecució, detenció o expulsió. El càstig és nomé per als denunciants.

De Bradley Manning a Chelsea Manning

Singular y angustiosa vida la de este/esta soldado. En mayo de 2017 fue excarcelado, después de pasar siete años en prisión, por gracia del presidente Barak Obama tres días antes de que dejara la presidencia de los Estados Unidos. De no haber sido tanto por el raciocinio como por los buenos sentimientos de aquel, Manning aún estaría en la cárcel cumpliendo los 35 años a que había sido condenado. En el ínterin, mientras cumplía la pena, Bradley había conseguido ser reconocido como Chelsea, y como a tal ha vuelto a la cárcel dos años más tarde.
El motivo esgrimido por el tribunal ha sido el de que se ha negado a declarar ante un juez federal por la divulgación de secretos militares en 2010. Manning ha aducido que no quiere reiterar lo que ya dijo en 2013, en un proceso que le valió la terrible condena.
La justicia no le deja en paz desde que en 2010 proporcionó a la web Wikileaks miles de documentos clasificados como secretos de guerra referidos a Afganistán e Irak. No eran documentos de los que la cúpula militar pudiera sentirse orgullosa, de forma que el peso de la ley establecida cayó sobre Manning así como sobre Julian Assange, fundador de Wikileaks y refugiado desde 2012 en la embajada del Ecuador en Londres. No es apetecible la perspectiva de pasarse años y años encerrado en un inmueble, pero siempre es mejor que la de sufrir pena de cárcel, y además en unas condiciones inhumanas como las que sufrió Manning durante los primeros meses de encarcelamiento.
Ahora ha regresado a la reclusión, no se sabe por cuánto tiempo y en qué escenario. También se desconoce hasta cuándo permanecerá Assange confinado. Lo único cierto es que las denuncias incómodas para el poder publicadas por Wikileaks no han conducido a persecución, detención o expulsión algunas. El castigo es solo para los denunciantes.

divendres, 8 de març del 2019

Publicidad gratuita para Fairy - Publicitat gratuïta per a Fairy


                                          Publicitat gratuïta per a Fairy


Als fabricants del rentavaixelles Fairy els ha tocat la rifa. Es troba en boca de tothom sense que els hi costi ni un euro. En aquests moments, és com si no existís cap altre detergent per a la cuina. Quan el senyor Enric Millo va declarar al Tribunal Suprem que en alguns col·legis electorals de l’1 d’octubre s’havia llançat Fairy al terra perquè els policies rellisquessin, va fer un enorme regal als seus productors, la companyia Procter & Gamble. Podia haver-se limitat a dir que s’havia vessat detergent, sense citar una marca en concret, però no va ser així. Donem per fet que ell no coneix cap altre netejador.
Presa com a una ocurrència, a les xarxes socials la gent s’ha mort de riure. Comentaris, acudits, muntatges fotogràfics. Tot molt divertit, malgrat que concerneixi a un procés del qual depèn la llibertat, és a dir, el benestar futur de dotze persones. Però el cert és que Fairy s’ha convertit en el rentaplats sense rival. Els de Procter & Gamble s’estaran fregant les mans.
Per curiositat, valdria la pena realitzar un sondeig als supermercats per tal de comprovar quant han augmentat les vendes del rentaplats Fairy en detriment dels restants. Les desgràcies d’uns poden, de retruc, convertir-se en una joia per a d’altres.

Publicidad gratuita para Fairy

A los fabricantes del lavavajillas Fairy les ha tocado la lotería. Se halla en boca de todo el mundo sin que les cueste ni un euro. Ya es como si no existiera ningún otro detergente para la cocina. Cuando el señor Enric Millo declaró en el Tribunal Supremo que en algunos colegios electorales del 1 de octubre se había echado Fairy en el suelo para que los policías resbalasen, hizo un enorme regaló a sus productores, la compañía Procter & Gamble. Podía haberse limitado a decir que se había derramado detergente, sin citar una marca en concreto, pero no lo hizo. Demos por supuesto que él no conoce otro limpiador.
Tomada como ocurrencia, en las redes sociales la gente se ha partido de risa. Comentarios, chistes, montajes fotográficos. Todo muy divertido, aunque concierna a un proceso del que pende la libertad, eso es, el bienestar futuro de doce personas.  Pero lo cierto es que Fairy se ha convertido en el lavavajillas sin rival. Los de Procter & Gamble se estarán relamiendo de gusto.
Por curiosidad, valdría la pena realizar un sondeo en los supermercados para comprobar cuánto han aumentado las ventas del lavavajillas Fairy en detrimento de los demás. Las desgracias de unos pueden, de rebote, convertirse en una gozada para otros.


       

divendres, 1 de març del 2019

La generación del Mobile World Congress - La generació del Mobile World Congress


 La generació del Mobile World Congress

                A cada celebració, el Mobile World Congress reuneix un major nombre d’assistents. Aquest any 2019, han estat 109.000 els participants, procedents de 200 països. Empresaris, nous emprenedors, tècnics, científics, usuaris curiosos, esnobs ansiosos de l’última moda, fanàtics dels avenços tecnològics. De tot hi ha hagut al recinte firal, tots han segellat l’èxit del conclave de la tecnologia digital. I en el conjunt d’imatges, les més nombroses, sobresortints, eren les joves. Madurs alguns fabricants, pocs entre la immensa majoria de congressistes desbordants de joventut. Dels que van néixer i van créixer amb l’univers Internet en marxa, alimentant-se d’ordinadors portàtils, tauletes, telèfons mòbils intel·ligents, navegadors de diverses tipologies, xarxes socials a elegir.
                Són la generació que més diferències ha establert amb l’anterior i la que en gran manera ho evidencia amb el seu comportament. És així donat que bastants dels seus components caminen pel carrer, viatgen amb metro o amb autobús amb el mòbil a la mà. El seu lleure consisteix a utilitzar les xarxes socials; la seva complaença depèn de ser aplaudits per amics i coneguts; fan cas omís de les ones considerades pernicioses que emeten els mòbils i són capaços de dormir amb el seu sota el coixí. Una generació als hàbits de la qual es van integrant amb rapidesa adolescents, pre adolescents, nens, conformant una onada cada vegada més matinera. La infantesa ja és tecnològica, l’invent ja és aquí per quedar-se. Si algú pretén saber com serà la vida dels éssers humans d’ara endavant, ho tindrà difícil. Serà diferent de l’actual, però ignorem les seves característiques concretes.
                En el Mobile World Congress tan sols una peculiaritat ha persistit entre tants canvis. La presència masculina ha estat molt superior a la femenina.                         

La generación del Mobile World Congress

                En cada celebración, el Mobile World Congress reúne un mayor número de asistentes. Este año 2019, han sido 109.000 los participantes, procedentes de 200 países. Empresarios, nuevos emprendedores, técnicos, científicos, usuarios curiosos, snobs ansiosos de la última moda, fanáticos de los avances tecnológicos. De todo ha habido en el recinto ferial, todos han sellado el éxito del cónclave de la tecnología digital. Y en el conjunto de imágenes, las más numerosas, sobresalientes, eran las jóvenes. Maduros algunos fabricantes, pocos entre la inmensa mayoría de congresistas rebosantes de juventud. De los que nacieron y crecieron con el universo Internet en marcha, alimentándose de ordenadores portátiles, tablets, teléfonos móviles inteligentes, navegadores de diversas tipologías, redes sociales a elegir.
                Son la generación que más diferencias ha establecido con la anterior y la que en mayor medida lo evidencia con su comportamiento. Es así porque bastantes de sus componentes andan por la calle, viajan en metro o en autobús con el móvil en la mano. Su ocio consiste en utilizar las redes sociales; su complacencia depende de ser aplaudidos por amigos y conocidos; hacen caso omiso de las ondas consideradas perniciosas que emiten los móviles y son capaces de dormir con el suyo bajo la almohada.  Una generación a cuyos hábitos se van integrando con rapidez adolescentes, preadolescentes, niños, conformando una ola cada vez más tempranera. La infancia ya es tecnológica, el invento ya está aquí para quedarse. Si alguien pretende saber cómo será la vida de los seres humanos en adelante, lo tendrá difícil. Será distinta de la actual, pero ignoramos sus características concretas.
                En el Mobile World Congress tan solo una peculiaridad ha persistido entre tantos cambios. La presencia masculina ha sido muy superior a la femenina.