dijous, 26 d’agost del 2021

Midiendo el cambio climático desde los años setenta - Mesurant el canvi climàtic des dels anys setanta

 

                     Mesurant el canvi climàtic des dels anys setanta

No serà que no haguem estat avisats, perquè la companyia d’assegurances Munich RE mesura els perills de l’escalfament global des de fa mig segle. Pel compte que li té, calcula els riscos derivats de la crisi climàtica. Probabilitat de sequeres, tempestes, inundacions, creixement del nivell del mar. Problemes per a la població i per a la indústria.

Rastregen qualsevol part del planeta, àrea per àrea, pronosticant dia a dia l’avenir que ens espera. La major part de les regions del món estan greument amenaçades, apareixent Europa com la menys exposada als desastres naturals. Malgrat les recents tempestes i desbordaments de rius al nord del continent, el cert és que estem menys sotmesos a patir catàstrofes naturals, ensems de lliures de les temudes tempestes tropicals.

Per altra banda, les precaucions que poden prendre els països rics no es troben a l’abast dels poc desenvolupats. El mar es podria anar engolint illes i costes sense que s’hi posessin barreres. Malgrat tot, ni l’egoisme dels menys exposats als desastres no pot ignorar els càstigs de la natura. O definitivament es fa cas dels advertiments dels que en saben, o el futur serà irremeiablement letal per a tots plegats.

                Midiendo el cambio climático desde los años setenta 

No será que no hayamos sido avisados, porque la compañía de seguros Munich RE mide los peligros del calentamiento global desde hace medio siglo. Por la cuenta que le tiene, calcula los riesgos derivados de la crisis climática. Probabilidad de sequías, tormentas, inundaciones, crecimiento del nivel del mar. Problemas para la población y para la industria.

Rastrean cualquier parte del planeta, área por área, pronosticando día a día el porvenir que nos espera. La mayor parte de las regiones del mundo están gravemente amenazadas, apareciendo Europa como la menos expuesta a los desastres naturales. A pesar de las recientes tormentas y desbordamientos de ríos en el norte del continente, lo cierto es que estamos menos sometidos a sufrir catástrofes naturales, a la vez de libres de las temidas tormentas tropicales.

Por otra parte, las precauciones que pueden tomar los países ricos no se encuentran al alcance de los poco desarrollados. El mar podría ir engullendo islas y costas sin que se pusieran barreras. A pesar de todo, ni el egoísmo de los menos expuestos a los desastres puede ignorar los castigos de la naturaleza. O definitivamente se hace caso de las advertencias de los que saben, o el futuro será irremediablemente letal para todos.

divendres, 20 d’agost del 2021

Dos fracasos del Premio Nobel de la Paz - Dos fracassos del Premi Nobel de la Pau

 

                    Dos fracassos del Premi Nobel de la Pau 

Henry Kissinger ha complert 98 anys, i en fa 48 que se li va concedir el Premi Nobel de la Pau per raó d’haver negociat amb el Vietcong durant la guerra del Vietnam. Però alhora es va implicar aquell 1973 en el cop d’Estat del dictador Pinochet a Xile contra Allende, president elegit democràticament. Alhora va intervenir en els moviments fraudulents per impedir el triomf del partit comunista a les eleccions italianes dels ‘70. Mai no s’ha qüestionat aquell guardó, incomprensiblement.

Més jove però tan tèrbol com aquell, el primer ministre etíop Abiy Ahmed va rebre el Nobel de la Pau l’any 2019 per haver signat la pau amb Eritrea. Elogis per aquest acte, però rebuig total a la seva política respecte de la regió de Tigre. Un any després del Premi, Ahmed declara la guerra al nord d’Etiòpia provocant totes les conseqüències pròpies de la negació de la pau: centenars de morts, gairebé 50.000 refugiats a Sudan, dones i nenes violades. Impassible, Aymed conserva el seu trofeu prematur, com ho va ser el de Kissinger. Ho he escrit en altres ocasions, el Nobel de la Pau s’hauria de reservar als morts, perquè només el punt final permet qualificar una vida en tota la seva extensió.

                         Dos fracasos del Premio Nobel de la Paz 

Henry Kissinger ha cumplido 98 años, y hace 48 que se le concedió el Premio Nobel de la Paz en razón de haber negociado con el Vietcong durante la guerra de Vietnam. Pero al mismo tiempo se implicó aquel 1973 en el golpe de Estado del dictador Pinochet en Chile contra Allende, presidente elegido democráticamente. Al mismo tiempo intervino en los movimientos fraudulentos para impedir el triunfo del partido comunista en las elecciones italianas de los ‘70. Nunca se ha cuestionado aquel galardón, incomprensiblemente.

Más joven pero tan turbio como aquel, el primer ministro etíope Abiy Ahmed recibió el Nobel de la Paz el año 2019 por haber firmado la paz con Eritrea. Elogios por este acto, pero rechazo total a su política respecto de la región de Tigre. Un año después del Premio, Ahmed declara la guerra en el norte de Etiopía provocando todas las consecuencias propias de la negación de la paz: centenares de muertos, casi 50.000 refugiados en Sudán, mujeres y niñas violetas. Impasible, Aymed conserva su trofeo prematuro, como lo fue el de Kissinger. Lo he escrito en otras ocasiones, el Nobel de la Paz se debería reservar a los muertos, porque tan solo el punto final permite calificar una vida en toda su extensión.

divendres, 13 d’agost del 2021

Dirigentes de cortos alcances - Dirigents curts de gambals

 

                                     Dirigents curts de gambals 

Ara, al primer quart del segle XXI, els governs s’espanten front els efectes del canvi climàtic. I també la gent corrent està esporuguida, com és obvi. Però vet aquí que al segle XIX  hi va haver un savi que ja va avisar. Svante August Arrhenius (1859-1927), químic suec i Premi Nobel, va advertir de que si es continuava cremant tant carbó hi hauria un excés de CO2 a l’atmosfera, la qual cosa influiria en la temperatura mundial.

Qui diu carbó, diu altres explotacions industrials, tot plegat generant més i més CO2 al llarg dels segles. I així estem. Temperatures en alça, incendis conseqüents, inundacions colossals. Si els mandataris haguessin fet cas d’ Arrhenius, ara no estaríem com estem; si la intel·ligència s’hagués sobreposat a l’ambició econòmica no patiríem el que estem patint.

Si no es posa fil a l’agulla en les energies renovables, si no es compleixen els acords internacionals sobre el medi ambient, de manera que no quedin en simples full de paper, serà que els dirigents curts de gambals continuen en peu, que la ciutadania no els ha fet fora. Per desgracia de tots nosaltres.

                                       Dirigentes de cortos alcances 

Ahora, en el primer cuarto del siglo XXI, los gobiernos se alarman frente los efectos del cambio climático. Y también la gente corriente está amedrentada, como es obvio. Pero hete aquí que en el siglo XIX hubo un sabio que ya avisó. Svante August Arrhenius (1859-1927), químico sueco y Premio Nobel, advirtió de que si se seguía quemando tanto carbón habría un exceso de CO2 en la atmósfera, lo cual influiría en la temperatura mundial.

Quien dice carbón, dice otras explotaciones industriales, todo ello generando más y más CO2 a lo largo de los siglos. Y así estamos. Temperaturas en alza, incendios consecuentes, inundaciones colosales. Si los mandatarios hubieran hecho caso de Arrhenius, ahora no estaríamos como estamos; si la inteligencia se hubiera superpuesto a la ambición económica no sufriríamos lo que estamos sufriendo.

Si no se pone manos a la obra en las energías renovables, si no se cumplen los acuerdos internacionales sobre el medio ambiente, de manera que no queden en simples hoja de papel, será que los dirigentes cortos de alcances continúan en pie, que la ciudadanía no les ha echado. Para desgracia de todos nosotros.

divendres, 6 d’agost del 2021

Hay que comprar alimentos de proximidad - Cal comprar aliments de proximitat

 

                               Cal comprar aliments de proximitat

 Pot semblar un eslògan, però no ho és. És pura racionalitat, fruit de la constatació de que l’actual model de subministrament alimentari és insostenible.

Com més creixen les ciutats, més decreix la proporció de compres de proximitat. Entre altres conseqüències, hi ha la de que s’acaba per no saber quins són els productes de temporada. Si les cireres vénen a la primavera o a l’hivern, si el raïm es verema al setembre o tot l’any. A més, hi ha molts nens i joves que mai no han vist un pollastre viu, i alguns arriben a pensar que només són allò sense plomes i encongit que tenen a l’abast.

No és broma el mal que fa el transport alimentari global. Grans vaixells contenidors contaminen mar i aire traslladant fruites, verdures i aviram d’una banda a l’altra. És comú trobar al supermercat mongeta tendra del Marroc, pomes d’Alemanya, prunes de Xile,... Té això alguna explicació? Sí, la del gran negoci beneït per l’Organització Mundial del Comerç, indiferent a les emissions de CO2 a l’atmosfera que provoca.

La gent corrent no tenim força per ensorrar aquest monstre global, però sí que podem minvar la seva extensió tot salvaguardant tant el nostre benestar com l’economia del nostre entorn. Els venedors estan obligats a indicar la procedència de les fruites i les verdures, ho podem veure i podem triar. Com a consumidors, està a les nostres mans, per mitjà de les nostres compres, incidir en el tipus de producció i de comercialització. A fi de comptes, incidir en la salut del planeta, que és la nostra.

                                 Hay que comprar alimentos de proximidad

Puede parecer un eslogan, pero no lo es. Es pura racionalidad, fruto de la constatación de que el actual modelo de suministro alimentario resulta insostenible.

Cuanto más crecen las ciudades, más decrece la proporción de compras de proximidad. Entre otras consecuencias, hay la de que se acaba por desconocer cuáles son los productos de temporada. Si las cerezas vienen en primavera o en invierno, si la uva se vendimia en septiembre o todo el año. Por lo demás, hay muchos niños y jóvenes que nunca han visto un pollo vivo, y algunos llegan a creer que solo son aquello desplumado y encogido que tienen al alcance.

No es broma el daño que hace el transporte alimentario global. Grandes buques contenedores contaminan mar y aire trasladando frutas, verduras y aves de corral de un lado a otro. Es común hallar en el supermercado judía tierna de Marruecos, manzanas de Alemania, ciruelas de Chile... ¿Tiene eso alguna explicación? Sí, la del gran negocio bendecido por la Organización Mundial del Comercio, indiferente a las emisiones de CO2 a la atmósfera que provoca.

La gente corriente carecemos de fuerza para derribar este monstruo global, pero sí podemos reducir su expansión salvaguardando tanto nuestro bienestar como la economía de nuestro entorno. Los vendedores están obligados a indicar la procedencia de las frutas y las verduras, lo podemos ver y podemos elegir. Como consumidores, está en nuestras manos, por medio de nuestras compras, incidir en el tipo de producción y de comercialización. A fin de cuentas, incidir en la salud del planeta, que es la nuestra.