dilluns, 28 de març del 2022

Tantos aspavientos contra Will Smith - Tants escarafalls contra Will Smith

 

                             Tants escarafalls contra Will Smith 

L’actor Will Smith li clava un mastegot a un altre actor, el també guionista i productor Chris Rock, i tot és escandalitzar-se i recriminar. Ara bé, què té d’extraordinari i reprovable que un home nord-americà s’aixequi de la cadira per agredir a qui ha ofès la seva dona si des de sempre ho ha vist a les pel·lícules del seu país? Ho ha vist ell i ho ha vist tothom.

No sols als westerns, a totes les històries és freqüent que les discussions acabin a cops. Per una dona, per ràbia, per diners, per enveja... Barallar-se és no res, si almenys no apareix una pistola que provoca un o més morts. Sona a hipocresia tanta esgarrifança enmig dels Òscars  en un territori on les armes sense control maten cada any centenars de persones. Què és una plantofada si no un símbol d’identitat repetit una vegada i una altra al cinema? Com a mínim,  no fa sang ni mata.

                                     Tantos aspavientos contra Will Smith 

El actor Will Smith le da un tortazo a otro actor, el también guionista y productor Chris Rock, y todo es escandalizarse y recriminar. ¿Ahora bien, qué tiene de extraordinario y reprobable que un hombre norteamericano se levante de la silla para agredir a quien ha ofendido a su mujer si desde siempre lo ha visto en las películas de su país? Lo ha visto él y lo ha visto todo el mundo.

No solamente en los westerns, en todas las historias es frecuente que las discusiones acaben a golpes. Por una mujer, por rabia, por dinero, por envidia... Pelearse no es nada, si al menos no aparece una pistola que provoca uno o más muertos. Suena a hipocresía tanto estremecimiento en medio de los Òscars en un territorio donde las armas sin control matan cada año centenares de personas. ¿Qué es un bofetón si no un símbolo de identidad repetido una y otra vez en el cine? Como mínimo, no hace sangre ni mata.

 

divendres, 25 de març del 2022

Hombre de cromañón u Homo sapiens - Home de cromanyó o Homo sapiens

 

               Home de cromanyó o Homo sapiens 

Sense més ni més, els cromanyons van passar a dir-se Homo sapiens, sens dubte per recalcar la seva saviesa. Un cromanyó qualificant-se a si mateix de savi. Presumpció pròpia dels que no ho són. Només cal conèixer la història per adonar-se de la terrible estupidesa dels humans, terrible perquè ha portat i porta a accions molt doloroses. El mínim que es pot dir és que la seva intel·ligència pateix d’un gran desequilibri, vàlida per als invents però emprada en gran part per a la maldat. I encara cal afegir-hi un altre element, el d’una majoritària estupidesa que contradiu la pretensió de saviesa. D’exemples n’hi ha a dojo tant d’històrics com de presents. Un de recent el podem trobar en el problema dels preus de l’energia i la vaga dels camioners.

Atribuït l’encariment a la guerra d’Ucraïna en especial, aquí no ha tingut cap ressò la  protesta global convocada per Amnistia Internacional, a Barcelona en concret davant del consolat rus. Res no garanteix que les manifestacions massives puguin doblegar un tirà com Putin, però restar-ne al marge sí que avala la seva permanència..

L’Homo no és sapiens quan no té en compte el fons de la qüestió, quan anteposa la seves dificultats a l’horror d’una guerra, quan vocifera contra el seu govern sense fer atenció a un poder molt més decisiu. La vaga s’acabarà mercès als pedaços posats en una reunió. Així els cromanyons aniran fent la xup-xup mentre el món no s’acabi, en absolut savis.

             Hombre de cromañón u Homo sapiens 

Sin más ni más, los cromañones pasaron a llamarse Homo sapiens, sin duda para recalcar su sabiduría. Un cromañón calificándose a sí mismo de sabio. Presunción propia de los que no lo son. Solo hay que conocer la historia para darse cuenta de la terrible estupidez de los humanos, terrible porque ha llevado y lleva a acciones muy dolorosas. Lo mínimo que cabe decir es que su inteligencia sufre de un gran desequilibrio, válida para los inventos pero utilizada en gran parte para la maldad. Debiéndose añadir otro elemento, el de una mayoritaria estupidez que contradice la pretensión de sabiduría. Ejemplos los hay en abundancia, tanto históricos como del presente. Uno reciente lo podemos encontrar en el problema de los precios de la energía y la huelga de los camioneros.

Atribuido el encarecimiento a la guerra de Ucrania en especial, aquí no ha tenido  ninguna resonancia la protesta global convocada por Amnistía Internacional, en Barcelona en concreto ante el consulado ruso. Nada garantiza que las manifestaciones masivas puedan doblegar a un tirano como Putin, pero quedarse al margen sí avala su permanencia.

El Homo no es sapiens cuando no tiene en cuenta el fondo de la cuestión, cuando antepone sus dificultades al horror de una guerra, cuando vocifera contra su gobierno sin prestar atención a un poder mucho más decisivo. La huelga se acabará gracias a los parches puestos en una reunión. Así los cromañones irán vegetando en tanto el mundo no se acabe, en absoluto sabios.

divendres, 18 de març del 2022

La guerra y papeles mojados - La guerra i papers mullats

 

                                               La guerra i papers mullats

 La Resolució 2222, any 2015, del Consell de Seguretat de les Nacions Unides dicta la protecció dels periodistes en els conflictes bèl·lics. Els professionals dels mitjans de comunicació han de poder treballar amb independència i llibertat, no sols en benefici propi sinó de la informació i de la democràcia. No se’ls pot tractar, doncs, com a enemics per part de cap dels bàndols enfrontats. Ara bé, com tantes altres resolucions burocràtiques, paper mullat.

A l’actual guerra a Ucraïna, cinc periodistes han estat assassinats en tres setmanes, i s’estima que 35 estan ferits. Abatuts com tanta població civil desarmada i massacrada. Aquest és el xarop receptat a totes les guerres. Els manaments institucionals s’enfonsen quan manen les armes.

Seguint amb Ucraïna, es calcula que abans del present esclat ja havien mort diversos periodistes d’ençà del 2014, any en que es va iniciar la crisi de Crimea i les províncies de Donetsk i Luhansk.

Sí, paper mullat, l’esmentada Resolució 2222, perquè a les armes no se’ls pot exigir respecte ni commiseració. No n’hi ha prou amb escriure, s’ha d’actuar. Es clama per la fi de les guerres, però no se senten veus contra les fàbriques d’armament. No deixa de ser estrany,  tenint en compte que, mort el gos, morta la ràbia. Ens hauríem de posar les piles cap aquesta banda, cap ensorrar el negoci bel·licista.

                                         La guerra y papeles mojados 

La Resolución 2222, año 2015, del Consejo de Seguridad de las Naciones Unidas dicta la protección de los periodistas en los conflictos bélicos. Los profesionales de los medios de comunicación han de poder trabajar con independencia y libertad, no solamente en beneficio propio sino de la información y de la democracia. No se les puede tratar, pues, como enemigos por parte de ninguno de los bandos enfrentados. Ahora bien, como tantas otras resoluciones burocráticas, papel mojado.

En la actual guerra en Ucrania, cinco periodistas han sido asesinados en tres semanas, y se estima que 35 están heridos. Abatidos como tanta población civil desarmada y masacrada. Este es el jarabe recetado en todas las guerras. Los mandamientos institucionales se hunden cuando mandan las armas.

Siguiendo con Ucrania, se calcula que antes del presente estallido ya habían muerto varios periodistas desde el 2014, año en que se inició la crisis de Crimea y las provincias de Donetsk y Luhansk.

Sí, papel mojado, la mencionada Resolución 2222, porque a las armas no se les puede exigir respeto ni conmiseración. No basta con escribir, hay que actuar. Se clama por el fin de las guerras, pero no se oyen voces contra las fábricas de armamento. No deja de ser extraño, teniendo en cuenta que, muerto el perro, muerta la rabia. Deberíamos ponernos las pilas hacia este lado, hacia hundir el negocio belicista.

divendres, 11 de març del 2022

Como si el alcohol no fuera una droga - Com si l’alcohol no fos una droga

 

                                    Com si l’alcohol no fos una droga 

La proposta d’habilitar llocs per fer botellots és sorprenent. Ho és just perquè estan prohibits, i ho estan just perquè és una droga dura. Llavors, quina mena d’ignorància porta a proposar que el jovent compti amb espais on drogar-se amb el beneplàcit de l’Administració?

Saltar-se la llei, la de la prohibició, constitueix un delicte; abonar que joves i adolescents dediquin el cap de setmana a beure desaforadament constitueix una aberració. Si hi ha jovent que no sap divertir-se sense entrompar-se, el que caldria fer seria limitar que ho fessin, per mitjà de l’autoritat, en principi, i per mitjà d’ofertes d’oci atractives amb absència de begudes alcohòliques. El contrari, el legalitzar el que és il·legal , els botellots, no sols avala el consum sinó que atrau nous consumidors. Joves i adolescents abocats a una droga tan dura com els opiacis o la cocaïna.

Cap a on anem? Llençar la tovallola davant la inoperància és una vergonya, i un acte molt perillós per als que encara estan madurant.

                                    Como si el alcohol no fuera una droga 

La propuesta de habilitar lugares para hacer botellones es sorprendente. Lo es justo porque están prohibidos, y lo están justo porque se trata de una droga dura. ¿Entonces, qué tipo de ignorancia conduce a proponer que los jóvenes cuenten con espacios donde drogarse con el beneplácito de la Administración?

Saltarse la ley, la de la prohibición, constituye un delito; respaldar que jóvenes y adolescentes dediquen el fin de semana a beber desaforadamente constituye una aberración. Si hay jóvenes que no saben divertirse sin embriagar-se, lo necesario sería limitar que lo hicieran, por medio de la autoridad, en principio, y por medio de ofertas de ocio atractivas con ausencia de bebidas alcohólicas. Lo contrario, legalizar lo que es ilegal, los botellones, no solo avala el consumo, sino que atrae a nuevos consumidores. Jóvenes y adolescentes abocados a una droga tan dura como los opiáceos o la cocaína.

¿Hacia dónde vamos? Tirar la toalla ante la inoperancia es una vergüenza, y una acción muy peligrosa para los que todavía están madurando.

divendres, 4 de març del 2022

Cuando plantas y pájaros acompañan - Quan plantes i ocells fan companyia

 

                                     Quan plantes i ocells fan companyia 

Seria possible que els oligarques econòmics o polítics en tinguessin prou amb poca cosa, no ambicionessin tants diners i tant poder? No, no pot ser-ho, perquè llavors deixarien de ser oligarques.

No obstant, seria maco i benèfic socialment que fruïssin de la vida no acumulant diners o promovent guerres sinó gaudint de la verdor de les plantes i el color de les flors, del vol dels ocells, grans o petits. La pau, el benestar tranquil regnarien sobre la Terra.

Hi ha persones molt més felices que els multimilionaris perquè se senten afortunades amb la companyia de les plantes que cuiden a l’interior o a l’exterior. Les veuen créixer, les reguen, les adoben, les salven de malures si de cas les ataquen. Cada matí les saluden, i les tenen a prop durant el dia.

Algunes persones tenen a més a més la sort de rebre a la terrassa o al balcó la visita d’una tórtora, un pardal, una merla. Acostumen a ser inconstants, van a la seva, sense horaris regulars, però es presenten, aletegen, miren amb ulls ben oberts, hi són i fan companyia.

Per què no són suficients els tresors de la natura, per què cal amuntegar altres riqueses a qualsevol preu? L’ambició desmesurada fa mal, a la mateixa persona i a l’altra gent. Sense la cobdícia, el món seria una bassa d’oli.

                 Cuando plantas y pájaros acompañan 

¿Sería posible que los oligarcas económicos o políticos tuvieran suficiente con poca cosa, no ambicionaran tanto dinero y tanto poder? No, no puede ser, porque entonces dejarían de ser oligarcas.

No obstante, sería bonito y benéfico socialmente que disfrutaran de la vida no acumulando dinero o promoviendo guerras sino disfrutando del verdor de las plantas y el color de las flores, del vuelo de los pájaros, grandes o pequeños. La paz, el bienestar tranquilo reinarían sobre la Tierra.

Hay personas mucho más felices que los multimillonarios porque se sienten afortunadas con la compañía de las plantas que cuidan en el interior o en el exterior. Las ven crecer, las riegan, las abonan, las salvan de plagas si acaso les atacan. Por la mañana las saludan, y las tienen cerca durante el día.

Algunas personas tienen además la suerte de recibir en la terraza o en el balcón la visita de una tórtola, un gorrión, un mirlo. Acostumbran a ser inconstantes, van a la suya, sin horarios regulares, pero se presentan, aletean, miran con ojos bien abiertos, están ahí y hacen compañía.

¿Por qué no bastan los tesoros de la naturaleza, por qué hay que amontonar otras riquezas a cualquier precio? La ambición desmesurada hace daño, a la misma persona y a la otra gente. Sin la codicia, el mundo sería una balsa de aceite.