divendres, 29 de setembre del 2023

Deprisa para aprovechar los años de vida - De pressa per aprofitar els anys de vida

 

             De pressa per aprofitar els anys de vida 

Quan als països avançats la humanitat és més longeva que mai, la gent vol aprofitar al màxim els anys de vida que l’esperen. Només així s’explica l’aparició d’aquest sistema que  permet accelerar la visió de pel·lícules. Per exemple, si d’antuvi duren dues hores, és possible visionar-les en un terç o, fins i tot, la meitat de temps. Les imatges i els diàlegs passen ràpids, que es captin en tota la seva dimensió ja és un altre tema, el que compta és la quantitat d’audiovisuals  que es mirin, no la qualitat ni la comprensió.

Es volen fer tantes coses, tenir tantes experiències, aprofitar tant la vida, que l’ànsia substitueix l’autèntic plaer. Només cal fixar-se en la diferència entre la presentació dels films clàssics i la dels actuals tot i no haver recorregut a l’esmentada modalitat d’acceleració.

Abans, relació pausada de crèdits: actors i actrius, banda sonora, guió, productor, director, localitzacions, advertiments circumstancials a mitja pel·lícula amb temps suficient per llegir-los. Ara no, ara tot s’expressa ràpid, les lletres van que volen, si les atrapes, bé, sinó, et fots.

Que la pressa porti les persones per bon camí està en l’aire. Tal vegada val més menjar poc i pair bé. Assaborir amb calma el que sigui. Un film, un llibre, el pas dels núvols. Gaudir de la prolongació de la vida, no pas malmetre-la barroerament.

                         Deprisa para aprovechar los años de vida 

Cuando en los países avanzados la humanidad es más longeva que nunca, la gente quiere aprovechar al máximo los años de vida que le esperan. Sólo así se explica la aparición de este sistema que permite acelerar la visión de películas. Por ejemplo, si de entrada duran dos horas,  es posible visionarlas en un tercio o, incluso, la mitad de tiempo. Las imágenes y los diálogos pasan rápidos, que se capten en toda su dimensión ya es otro tema, lo que cuenta es la cantidad de audiovisuales que se miren, no la calidad ni la comprensión.

Se quieren hacer tantas cosas, tener tantas experiencias, aprovechar tanto la vida, que el ansia sustituye al auténtico placer. Sólo hay que fijarse en la diferencia entre la presentación de los filmes clásicos y la de los actuales, aunque no se haya recurrido a citada modalidad de aceleración.

Antes, relación pausada de créditos: actores y actrices, banda sonora, guion, productor, director, localizaciones, advertencias circunstanciales a media película con tiempo suficiente para leerlas. Ahora no, actualmente todo se expresa rápido, las letras van que vuelan, si las atrapas, bien, sino, te fastidias.

Que la prisa lleve a las personas por buen camino está en el aire. Nos habla el refrán de comida atropellada, mal sentada. Mejor saborear con calma lo que sea. Un film, un libro, la sucesión de las nubes. Disfrutar de la prolongación de la vida, no dañarla groseramente.

 

divendres, 22 de setembre del 2023

Cuando oía cantar a una vecina y a un vecino - Quan sentia cantar una veïna i un veí

 

                              Quan sentia cantar una veïna i un veí 

Vivint, fa temps, en un edifici de pisos de l’eixample barceloní, des del celobert sentia cantar la veïna del pis de sota. Tenia una veu esquerdada i estrident, però ella cantava sense aturador i alegrament. A mi em feia goig sentir-la, amb independència de la seva qualitat vocal. Ara ja deu ser morta i ben morta, i segur que al paradís es deu desfogar a cor que vols ensordint els àngels.

El seu fill era metge, i també era cantador. Als matins el sentia a la dutxa, amb una mica més de traça que la seva mare. I a casa ens dèiem, fent broma, “ahir no en deuria matar cap i per això està content”.

Quan vaig canviar de barri també em vaig trobar amb una veïna cantaire, el celobert també s’omplia de cançons, aquesta vegada amb bona veu. Però, a poc a poc, ha deixat de cantar. Jo també cantava de tant en tant, ara ja no. De fet, la gent ja no canta, ja no cantem. Per què?

El que se sent, a vegades, és música enllaunada que sol molestar. La nostra vida és més trista en general, malgrat que la majoria tenim més coses que no pas abans? La veritat és que ja no brollen cançons veïnals. 

         Cuando oía cantar a una vecina y a un vecino 

Viviendo, hace tiempo, en un edificio de pisos del eixample barcelonés, desde el patio de luces oía cantar a la vecina del piso de abajo. Tenía una voz áspera y estridente, pero ella cantaba sin parar y alegremente. A mí me daba gozo oírla, con independencia de su calidad vocal. Ahora ya debe estar muerta y bien muerta, y de seguro que en el paraíso se debe de desahogar a gusto ensordeciendo a los ángeles.

Su hijo era médico, y también era cantador. Por las mañanas le oía en la ducha, con un poco más de destreza que su madre. Y en casa nos decíamos, en broma, "ayer no debió de matar a nadie y por eso está contento".

Cuando cambié de barrio también me encontré con una vecina cantadora, el patio de luces también se llenaba de canciones, esta vez con buena voz. Sin embargo, poco a poco, ha dejado de cantar. Yo también cantaba de cuando en cuando, ahora ya no. De hecho, la gente ya no canta, ya no cantamos. ¿Por qué?

Lo que se oye, a veces, es música enlatada que suele molestar. ¿Nuestra vida es más triste en general, a pesar de que la mayoría tenemos más cosas que antes? Lo cierto es que ya no surgen canciones vecinales.

divendres, 15 de setembre del 2023

Limpiar y dañar la salud - Netejar i malmetre la salut

 

                                   Netejar i malmetre la salut 

La revista Chemosphere ha publicat un estudi sobre els efectes dels productes de neteja a  la salut. S’ha comprovat que alliberen compostos volàtils contaminants, els quals romanen a les cases dies, setmanes, mesos, anys.

Val ha dir que potser no era necessari tal estudi perquè el que han descobert és perceptible des del primer moment. Olors fortes dels netejadors de banys, fustes, catifes, vidres, afegint-hi sovint els ambientadors. Les que surten més mal parades són les dones que es dediquen a la neteja. Hores i hores respirant porqueria de ben a prop. ¿És que no hi havíem pensat abans, és que ens pot estranyar que tanta química danyi el sistema respiratori, com a mínim, si és que no provoca càncers?

Abans els vidres es netejaven amb aigua i paper de diari. Molt pesat, efectivament, però innocu. Al mobles se’ls treia la pols amb una camussa i prou, res d’abrillantadors i mandangues.  I per aromar el pis, uns esquitxos d’aigua de colònia en coixins i cortines.

Tants diners gastats en productes de neteja per enriquir uns quants negociants i per atemptar contra la salut dels consumidors. En alguns aspectes anem més endarrere que no pas endavant. I no caldria que ho certifiquessin les investigacions.

                                          Limpiar y dañar la salud 

La revista Chemosphere ha publicado un estudio sobre los efectos de productos de limpieza en la salud. Se ha comprobado que liberan compuestos volátiles contaminantes, los cuales permanecen en las casas días, semanas, meses, años.

Cabe decir que quizás no era necesario tal estudio porque lo que han descubierto resulta perceptible desde el primer momento. Olores fuertes de los limpiadores de baños, maderas, alfombras, cristales, añadiendo a menudo los ambientadores. Las que salen peor paradas son las mujeres que se dedican a la limpieza. Horas y horas respirando porquería desde muy cerca. ¿Es que no lo habíamos pensado antes, es que nos puede extrañar que tanta química dañe el sistema respiratorio, como mínimo, si acaso no provoca cánceres?

 Años ha, los cristales se limpiaban con agua y papel de periódico. Muy pesado, en efecto, pero inocuo. A los muebles se les quitaba el polvo con una gamuza y basta, nada de abrillantadores y mandangas.  Y para aromar el piso, unas salpicaduras de agua de colonia en almohadas y cortinas.

Tanto dinero gastado en productos de limpieza para enriquecer a unos cuantos negociantes y para atentar contra la salud de los consumidores. En algunos aspectos vamos más hacia atrás que hacia adelante. Y no sería preciso que lo certificasen las investigaciones.

divendres, 8 de setembre del 2023

Besos solo para la familia y las amistades - Petons només a la família i les amistats

 

                        Petons només a la família i les amistats 

Pedro Sánchez ha agafat la Covid, i res de sorprenent. Petonejant-se per aquí i per allà, a la galta, per suposat. Dones ministres, diputades, artistes, esportistes... I abraçades intenses amb homes ídem. Suor, alè i  microbis. Això últim és el pitjor.

La pandèmia va abolir el petoneig a tort i a dret, i era d’esperar que, una vegada superada, el seny s’imposaria de forma que la gent continuaria saludant-se higiènicament amb una encaixada. Però no, altre cop intercanviant petons i microorganismes, tant homes com dones, amb simples coneguts, o recent coneguts, amb estranys, rivals i enemics. No és un vici circumscrit a Catalunya o Espanya, tot Europa es petoneja. Caps de govern oficinistes, periodistes, etc. 

Una societat assenyada reservaria els petons per a aquelles persones a qui realment s’estima o s’aprecia. Els parents, els amics. Sinceres proves d’afecte, i restricció de contagis. Perquè, si t’encomanes per afecte, encara té un sentit, però encomanar-se per seguir unes convencions socials esdevé ben estúpid. Potser algú amb carisma hauria de començar a donar exemple de prudència, tot desterrant aquest petonejar convencional.

                                   Besos solo para la familia y las amistades 

Pedro Sánchez ha pillado la Covid, nada de que sorprenderse. Besuqueos por aquí y por allá, en la mejilla, por supuesto. Mujeres ministras, diputadas, artistas, deportistas... Y abrazos intensos con hombres ídem. Sudor, aliento y microbios. Eso último es lo peor.

La pandemia abolió el besuqueo a diestro y siniestro, y era de esperar que, una vez superada, la sensatez se impondría de forma que la gente seguiría saludándose higiénicamente dándose la mano. Pero no, otra vez intercambiando besos y microorganismos, tanto hombres como mujeres, con simples conocidos, o recién conocidos, con extraños, rivales y enemigos. No es un vicio circunscrito a Cataluña o España, toda Europa se besuquea. Jefes de gobierno oficinistas, periodistas, etc.  

Una sociedad sensata reservaría los besos para aquellas personas a las que realmente se ama o se aprecia. Los parientes, los amigos. Sinceras pruebas de cariño, y restricción de contagios. Porque si te contagias por afecto, aún tiene un sentido, pero contagiarse por seguir unas convenciones sociales resulta muy estúpido. Tal vez alguien con carisma debería empezar a dar ejemplo de prudencia, desterrando este besuquear convencional.

divendres, 1 de setembre del 2023

Los animalitos de doña Úrsula - Les bestioles de la senyora Úrsula

 

                              Les bestioles de la senyora Úrsula 

Es considera que és al camp on hi ha més animals, grans i petits, però la senyora Úrsula viu en un pis de ciutat i déu n’hi do els animalons que l’envolten. I no parlo de mascotes escollides, siguin gossos, gats, lloros, periquitos, hàmsters i demés, sinó de bestioles no volgudes, sobrevingudes, algunes molestoses, altres benvingudes.

A la terrassa la visiten els pardals, saltironant de branca en branca al ficus o al baladre. De tant en tant li venen unes merles que escatinyen de mala manera la terra dels testos. La que no falla mai és una tórtora, a la qual cada matí alimenta amb petites engrunes de pa. A vegades ve aparellada, però més sovint ho fa sola. L’Úrsula se la mira i li pregunta en silenci, “estàs vídua, separada?” Potser encara és fadrina, després de tot. Per les parets es passejant fugissers el dragons, de mida mitjana o petita. A la terrassa també hi viuen aranyes, i formigues que corren per troncs i branques escampant plagues, les maleïdes. Això ho va llegir fa anys al famós llibre del Charles Darwin. Ell va descobrir com aquests insectes s’alimenten de malures i alhora les provoquen.

El que amoïna a l’Úrsula és que els animalons propis de la terrassa també es facin presents a l’interior de l’habitatge. Exercits de formigues diminutes, aranyes instal·lades als sostres o als sòcols, i encara pitjor, l’aparició d’un dragó. Sap que són inofensius i beneficiosos, perseguidors precisament d’insectes o d’aranyes, però només de veure’ls dintre de casa s’esgarrifa. Gairebé sempre desapareixen tan ràpidament com apareixen, però sap que els té a prop, que correran per allà on vulguin, i això la destarota.

A fi de comptes, amb tot, decideix pensar que tots plegats no deixen de fer-li companyia. Animalons innocents, mostres de vida.

                                        Los animalitos de doña Úrsula 

Se considera que es en el campo donde hay más animales, grandes y pequeños, pero la señora Úrsula vive en un piso de ciudad y vaya los animalitos que la rodean. Y no hablo de mascotas elegidas, sean perros, gatos, loros, periquitos, hámsters y demás, sino de bestezuelas no queridas, sobrevenidas, algunas molestosas, otras bienvenidas.  En la terraza la visitan los gorriones, saltando de rama en rama en el ficus o en la adelfa. De cuando en cuando vienen unos mirlos que escarban de mala manera la tierra de las macetas. Y la que no falta nunca es una tórtola, a la cual cada mañana alimenta con pequeñas migas de pan. A veces acude aparejada, pero más a menudo lo hace sola. Úrsula la mira y le pregunta en silencio, "¿estás viuda, separada?" Quizá todavía está soltera, después de todo. Por las paredes se pasean huidizos los dragones, de tamaño mediano o pequeño. También viven arañas, y hormigas que corren por troncos y ramas esparciendo plagas, las malditas. Eso lo leyó hace años en el famoso libro del Charles Darwin. Él descubrió cómo estos insectos se alimentan de plagas y al mismo tiempo las provocan.

Lo que preocupa a Úrsula es que los animalitos propios de la terraza también se hagan presentes en el interior de la vivienda. Ejércitos de hormigas diminutas, arañas instaladas en los techos o en los zócalos, y aún peor, la aparición de un dragón. Sabe que son inofensivos y beneficiosos, perseguidores precisamente de insectos o de arañas, pero sólo de verlos dentro de casa se estremece. Casi siempre desaparecen tan rápidamente como aparecen, pero sabe que los tiene cerca, que correrán por donde quieran, y eso la trastorna.

A fin de cuentas, no obstante, decide pensar que todos ellos no dejan de hacerle compañía. Animalitos inocentes, muestras de vida.