dissabte, 29 de juliol de 2017

Prohibido no matar - Prohibit no matar

                                    Prohibit no matar

Per norma, les regles són positives, a favor del bé. El cinquè manament catòlic mana no matar, i endemés la moral natural va per aquest camí. Malgrat això, resulta que el govern espanyol, d’arrel catòlica per cert, prohibeix que a les Illes Balears es deixi de matar toros. Que l’Executiu balear disposa que a les corrides de braus no hi hagi ni banderilles ni mort i que l’espectacle no duri més de 10 minuts, doncs el Govern central recorrerà la llei. Considera que cal turmentar y exterminar l’animal, i que en cas contrari es vulnera la Llei aprovada per les Corts Generals ara fa quatre anys. El toreig s’ha convertit des de llavors en un patrimoni cultural, tan si vols com si no vols, tant si respectes els animals com si els menysprees, tant si el seu patiment et fa mal com si t’importa un rave.
Aquesta obsessió per mantenir una tradició obsoleta, pròpia d’èpoques en què es desconeixia la sensibilitat dels mamífers, esdevé difícil d’entendre. És manca de sensibilitat per part dels propis humans, dels aficionats taurins? Sí, d’això es deu tractar. Davant d’aquest fet, només val a dir que, cadascú amb la seva consciència, i llàstima, perquè si no se’n té els perjudicats són els altres, en aquest cas, éssers vius com ara els toros.
El que cal combatre sense pal·liatius és un Govern, un  Estat, que fa bandera de la tauromàquia i a més en diu bé cultural. Si us plau, que estem al segle XXI!...

Prohibido no matar

Por norma, las reglas son positivas, a favor del bien. El quinto mandamiento católico manda no matar, y además la moral natural va por este camino. A pesar de todo, resulta que el gobierno español, de raíz católica por cierto, prohíbe que en las Islas Baleares se deje de matar toros. Que el Ejecutivo balear dispone que a las corridas no haya ni banderillas ni muerte y que el espectáculo no dure más de 10 minutos, pues el Gobierno central recurrirá la ley. Considera que hay que atormentar y exterminar al animal, y que en caso contrario se vulnera la Ley aprobada por las Cortes Generales hace cuatro años. El toreo se ha convertido desde entonces en un patrimonio cultural, tanto si quieres como si no quieres, tanto si respetas a los animales como si los desprecias, tanto si su padecimiento te hace daño como si te importa un rábano.
Esta obsesión por mantener una tradición obsoleta, propia de épocas en que se desconocía la sensibilidad de los mamíferos, se hace difícil de entender. ¿Es falta de sensibilidad por parte de los propios humanos, de los aficionados taurinos? Sí, de eso se debe tratar. Ante semejante hecho, solo cabe a decir que, allá cada cual con su conciencia, y lástima, porque si no se tiene los perjudicados son los otros, en este caso, seres vivos como los toros.

Lo que hay que combatir sin paliativos es un Gobierno, un Estado, que hace bandera de la tauromaquia y además la califica de bien cultural. ¡Por favor, que estamos en el siglo XXI!...

dissabte, 22 de juliol de 2017

Temblad pensionistas, temblad -Tremoleu pensionistes, tremoleu

                        Tremoleu pensionistes, tremoleu

El govern espanyol ja ha avisat que les pensions no s’incrementaran més enllà del 0,25% anual que marca la llei. Per cert, quina llei? La que s’han fet a mida els que manen. Així doncs, pèrdua del poder adquisitiu any rere any, cada vegada més pobres.
El Fons Monetari Internacional, FMI, hi està molt d’acord, i a més a mes, una dona alt càrrec de la institució aconsella contractar plans de pensions privats. Cotitzar doble, qui pugui, per continuar cobrant poc, atès que les pensions privades mai no es regularitzen, ni tan sols el misèrrim 0,25%. Per altra banda, revolta que els capitosts del FMI s’expressin amb tanta lleugeresa com petulància pel que fa als jubilats, quan ells rebran pensions espatarrants. A costa de qui? De tots els que estem permetent que rebin sous descomunals.
A Grècia, la pensió mitjana ha baixat en un...,  45%!, mesura també abonada pel FMI, màxim acòlit de les polítiques neoliberals. Pocs són, però, els que es mobilitzen en contra de tant d’empobriment. Està històricament comprovat que els aixafats són alhora els més afeblits. La resignació instal·lada a l’ànim dels esclaus, els serfs, els subalterns, segons les etapes històriques. La gent no protesta, es limita a sobreviure, i els de d’alt fan l’agost, sempre.

Temblad pensionistas, temblad

El gobierno español ya ha avisado de que las pensiones no se incrementarán más allá del 0,25% anual que marca la ley. Por cierto, ¿qué ley? La que se han hecho a medida los que mandan. Así pues, pérdida del poder adquisitivo año tras año, cada vez más pobres.
El Fondo Monetario Internacional, FMI, está plenamente de acuerdo, y además, una alto cargo de la institución aconseja contratar planes de pensiones privados. Cotizar doble, quien pueda, para seguir cobrando poco, dado que las pensiones privadas nunca se regularizan, ni siquiera el misérrimo 0,25%. Por otra parte, subleva que los capitostes del FMI se expresen con tanta ligereza como petulancia con respecto a los jubilados, cuando ellos recibirán pensiones fenomenales. ¿A costa de quién? De todos los que estamos permitiendo que reciban sueldos descomunales.

En Grecia, la pensión media ha bajado un..., ¡45%!, medida también abonada por el FMI, máximo acólito de las políticas neoliberales. Pocos son, sin embargo, los que se movilizan en contra de tanto empobrecimiento. Está históricamente comprobado que los aplastados son a la vez los más debilitados. La resignación instalada en el ánimo de los esclavos, los siervos, los subalternos, según las etapas históricas. La gente no protesta, se limita a sobrevivir, y los de arriba hacen su agosto, siempre.

divendres, 14 de juliol de 2017

Los LGTBI y las residencias para mayores - Els LGTBI i les residències d’avis

                                Els LGTBI i les residències d’avis


Recent celebrat l’anomenat Dia de l’Orgull Gai, sorgeixen més que mai opinions de tots colors, talment com la bandera que simbolitza les persones que s’agrupen sota la sigla LGTBI . És a dir, lesbianes, gais,​ bisexuals, transsexuals i intersexuals, que això de les sigles sovint equival a un enigma.  Admetre la diversitat sexual esdevé cada vegada més comú, i no obstant això, hi ha un col·lectiu no heterosexual que ho té més difícil que els altres. És el de la gent gran, i en concret, la que està reclosa en una residència. Procedeixen d’una època en què van haver de viure en la clandestinitat, i envelleixen entre companys i companyes de la seva edat que és possible que no hagin evolucionat mentalment. Si entre els adults joves o madurs n’hi ha de refractaris a acceptar la llibertat sexual, què esperar dels més grans?
En el cas de les residències d’avis, pot haver-hi persones LGTBI que no hagin sortit de l’armari, emprant l’expressió tan comuna, essent improbable que ho facin just a la seva vellesa, seguint d’aquesta manera constrets a guardar silenci, a fingir. I n’hi pot haver que sí, que siguin dels que han declarat la seva naturalesa, exposant-se així a problemes per causa de la intransigència d’altres residents. El rebuig social fa mal a qualsevol etapa de l’existència, però en la feblesa que comporten els anys pot fer-ne encara més.
En mig de tot plegat, algunes veus advoquen per la creació de residències per a gais, lesbianes, etc., idea peregrina i molt lluny d’ésser recomanable. La segregació mai no condueix a bon port. Són el respecte i l’admissió de la diferència els que porten per bon camí, els que confereixen la pau interior.


                                Los LGTBI y las residencias para mayores


Recién celebrado el llamado Día del Orgullo Gay, surgen más que nunca opiniones de todos los colores, talmente como la bandera que simboliza a las personas que se agrupan bajo la sigla LGTBI. Es decir, lesbianas, gais, bisexuales, transexuales e intersexuales, que eso de las siglas a menudo equivale a un enigma.  Admitir la diversidad sexual resulta cada vez más común, y no obstante, hay un colectivo no heterosexual que lo tiene más difícil que otros. Es el de las personas mayores, y en concreto, las que están recluidas en una residencia. Proceden de una época en que debieron vivir en la clandestinidad, y envejecen entre compañeros y compañeras de su misma edad que posiblemente no han evolucionado mentalmente. Si entre los adultos jóvenes o maduros los hay refractarios a aceptar la libertad sexual, ¿qué esperar de los mayores?
En el caso de las residencias de ancianos, puede haber personas LGTBI que no hayan salido del armario, utilizando esa expresión tan común, siendo improbable que lo hagan justo en su vejez, siguiendo así constreñidos a guardar silencio, a fingir. Y puede haberlos que sí, que sean de los que han declarado su naturaleza, exponiéndose entonces a problemas por causa de la intransigencia de otros residentes. El rechazo social hace daño a cualquier etapa de la existencia, pero en la debilidad que comportan los años puede herir todavía más.

En este contexto, algunas voces abogan por la creación de residencias para gais, lesbianas, etc., idea peregrina y muy lejos de ser recomendable. La segregación nunca conduce a buen puerto. Son el respeto y la admisión de la diferencia los que llevan por el buen camino, los que confieren la paz interior.

divendres, 7 de juliol de 2017

Perversión de la economía colaborativa - Perversió de l’economia col·laborativa

                        Perversió de l’economia col·laborativa

No fa gaire va néixer l’economia col·laborativa, i amb aquest nom es continua definint quelcom de molt diferent. Tant per interès d’uns quants, com per desídia d’una comunitat social predisposada a empassar-ho tot . Vet aquí que l’autèntica economia col·laborativa estableix una relació de igual a igual entre individus i col·lectivitats per tal de compartir o  intercanviar bens, espais, productes, activitats, amb transacció econòmica o no però sempre entre particulars. Cap empresa pel mig, i molt menys per dalt. Amb poc temps, tanmateix, la realitat ha pervertit concepte i nom.
Com es poden dir col·laboratives empreses que posen en contacte empleats seus i consumidors? Aquí ja no hi ha relacions d’igual a igual, i per no haver-hi, ni tan sols hi ha un tracte just dels treballadors. Pagues miserables, absència de drets laborals. Alto!..., ¿tal vegada poden contemplar-se aquests termes en una economia de col·laboració? El cert és que potser en cap altre sector s’ha pervertit tant la seva essència. Només així s’explica que es produeixin protestes de repartidors, de conductors. Tot plegat, autènticament lamentable per haver tirat enlaire una idea i una organització diferents.
Nogensmenys, no ens hauria d’estranyar, perquè en el si del sistema capitalista tot ha de funcionar segons les seves regles. Allò que intenta sortir-se del carril, promptament és tergiversat, absorbit, pervertit. L’economia col·aborativa n’és una mostra més.

                                Perversión de la economía colaborativa

Hace pocos años surgió la economía colaborativa, y con este nombre se sigue definiendo algo muy diferente. Tanto por interés de unos cuantos, como por desidia de una comunidad social predispuesta a tragárselo todo. He aquí que la auténtica economía colaborativa establece una relación de igual a igual entre individuos y colectividades con el fin de compartir o intercambiar bienes, espacios, productos, actividades, con transacción económica o no pero siempre entre particulares. Ninguna empresa por medio, y mucho menos por arriba. En poco tiempo, sin embargo, la realidad ha pervertido concepto y nombre.
¿Cómo se pueden decir colaborativas empresas que ponen en contacto empleados suyos y consumidores? Aquí ya no hay relaciones de igual a igual, y por no haber, ni siquiera hay un trato justo de los trabajadores. Pagos miserables, ausencia de derechos laborales. ¡Alto!..., ¿acaso pueden contemplarse estos términos en una economía de colaboración? Lo cierto es que quizás en ningún otro sector se ha pervertido tanto su esencia. Tan solo así se explica que se produzcan protestas de repartidores, de conductores. Todo auténticamente lamentable, por haber echado por la borda una idea y una organización diferentes.
Sin embargo, no debería sorprendernos porque en el seno del sistema capitalista todo ha de funcionar según sus reglas. Aquello que intenta salir-se del carril, prontamente es tergiversado, absorbido, pervertido. La economía colaborativa es una muestra más.