divendres, 24 de novembre del 2023

Aseguran que hay vida más allá - Asseguren que hi ha vida més enllà

 

                           Asseguren que hi ha vida més enllà 

No em refereixo a vida en altres planetes, sinó a vida més enllà de la mort. Aquesta darrera suposició pot semblar un oxímoron, però no ho és si s’especifica que només mor el cos, mentre que la consciència perviu.

                Circula un ampli corrent, sostingut per diversos “experts”, que certifica que aquí no s’acaba tot, sinó que les consciències de la múltipla milionada d’éssers humans habitants de la Terra des de temps immemorial persisteixen en el més enllà.

                Bé, res de nou. Ara en diuen consciència per no parlar de la clàssica ànima, i aneu a saber perquè d’aquest rebuig. L’ànima és la que moltes religions consideren eterna, el Cristianisme en primer lloc a la nostra cultura. Els agnòstics posen en dubte la perdurabilitat de la consciència o de l’ànima, com es vulgui dir, i el ateus la neguen totalment. Amb tot, encara més inusitada esdevé la final resurrecció dels cossos promesa a la Bíblia. Cos jove i fort o decrèpit?

                Però potser el que fa més por, al pensar en el més enllà, és topar amb la consciència de personatges com ara Hitler, Stalin, Pol Pot... Amb la d’un munt de malvats anteriors o actuals. Quin més enllà tan esgarrifós!

                                   Aseguran que hay vida más allá 

No me refiero a vida en otros planetas, sino a vida más allá de la muerte. Esta última suposición puede parecer un oxímoron, pero no lo es si se especifica que sólo muere el cuerpo, mientras que la conciencia pervive. 

Circula una amplia corriente, sostenida por varios "expertos", que certifica que aquí no se acaba todo, sino que las conciencias de la múltiple millonada de seres humanos habitantes de la Tierra desde tiempo inmemorial persisten en el más allá.  

Bueno, nada nuevo. Ahora lo llaman conciencia para no hablar de la clásica alma, y váyase a saber el porqué de semejante rechazo. El alma es la que muchas religiones consideran eterna, el Cristianismo en primer lugar en nuestra cultura. Los agnósticos ponen en duda la perdurabilidad de la conciencia o del alma, como se quiera decir, y los ateos la niegan totalmente. Si embargo, aún más inusitada resulta la final resurrección de los cuerpos prometida en la Biblia. ¿Cuerpo joven y fuerte o decrépito? 

Aunque quizás lo que da más miedo, al pensar en el más allá, es tropezar con la conciencia de personajes como Hitler, Stalin, Pol Pot... Con la de un montón de malvados anteriores o actuales. ¡Qué más allá tan escalofriante!

dissabte, 18 de novembre del 2023

Unos pájaros reconfortantes - Uns ocells reconfortants

 

                                    Uns ocells reconfortants 

En aquests moments, contemplar la meva terrassa és decebedor. La calor insuportable d’aquest estiu, el rec escàs durant les meves vacances, la poca atenció dedicada per causa d’una contractura a l’esquena que m’ha turmentat fins fa poc han conduït a la mort de diverses plantes.

L’abans preciosa abèlia s’ha quedat amb els troncs pelats, i el mateix passa amb la que fou esplèndida polígala. S’han morts uns lliris d’aigua, uns clavells de moro, un gerani està corcat per la petita i maligna papallona. Sort que la sempiterna begònia i el crisantem estan curulls de flors,  i que el ficus llueix esplèndid, però en conjunt mirar els meus testos em desmoralitza.

Així estava de decaiguda quan de sobte uns animals alats van venir a reanimar-me. Els vaig veure un matí a través dels vidres. Una majestuosa garsa, exhibint la seva llarga cua, va aterrar al sòl de la terrassa. A penes un minut, però, quin goig! Més tard van aparèixer tres pardals alhora, cosa que mai no havia succeït, venint sempre d’un en un. Van voleiar tranquils pel ficus, pel beladre, després pel prunus, junts i picotejant, amunt i avall fins a desaparèixer. I al migdia, estant jo a la terrassa, encara una nova companyia. En ple més de novembre, una papallona blanca anant d’una banda a l’altra, tan delicada i tant silenciosa.

Tot plegat, unes alegries reconfortants procedents de la fauna en mig de la tristor de la flora.

                                 Unos pájaros reconfortantes 

En estos momentos, contemplar mi terraza es decepcionante. El calor insoportable de este verano, el riego escaso durante mis vacaciones, la poca atención dedicada por causa de una contractura en la espalda que me ha atormentado hasta hace poco han conducido a la muerte de varias plantas.

La antes preciosa abelia se ha quedado con los troncos desnudos, y lo mismo ocurre con la que fue espléndida polígala. Han muerto unos lirios de agua, unos claveles de moro, un geranio está carcomido por la pequeña y maligna mariposa. Por suerte, la sempiterna begonia y el crisantemo están colmados de flores, y el ficus luce espléndido, pero en conjunto, mirar mis macetas me desmoraliza.

Así me encontraba de desanimada cuando de súbito unos animales alados vinieron a alentarme. Los vi una mañana a través de los cristales. La majestuosa urraca, exhibiendo su larga cola, aterrizó en el suelo de la terraza. Apenas un minuto, pero, ¡qué gozada! Más tarde aparecieron tres gorriones a la vez, algo que nunca había sucedido, viniendo siempre de uno en uno. Volaron tranquilos por el ficus, por la adelfa, después por el prunus, juntos y picoteando, arriba y abajo hasta desaparecer. Y al mediodía, estando yo en la terraza, todavía una nueva compañía. En pleno mes de noviembre, una mariposa blanca yendo de un lado para otro, tan delicada y tan silenciosa. 

Por todo ello, unas alegrías reconfortantes procedentes de la fauna en medio de la tristeza de la flora.

dissabte, 11 de novembre del 2023

Las plantas bajas ya no son tiendas - Les plantes baixes ja no són botigues

 

       Les plantes baixes ja no són botigues 

En un edifici nou de pisos, amb ben bé 100 metres de perímetre, no hi ha cap espai reservat a botigues. Les plantes baixes seran habitatges, venint a certificar que les botigues de barri estan condemnades a mort. Que d’antuvi ja no es compti amb elles és encara més greu que veure com els carrers s’omplen de persianes baixades que ja no es tornen a aixecar.

Jo, que compro de costum a les botigues properes de què encara disposo, em pregunto on compra la majoria de gent, aquesta que, com el peix que es mossega la cua, ha deixat d’anar a la botiga del costat fins a no trobar-ne cap si alguna vegada ho torna a intentar.

Per què no valora la comoditat de fer quatre passes i trobar el que busca, la satisfacció  de parlar amb qui et despatxa una vegada i una altra fins a fer coneixença, el goig de contemplar els carrers amb aparadors que a les nits  s’il·luminen? Em costa d’entendre. On compren? Lluny, per internet, i per què aquesta opció?

A Barcelona, l’Ajuntament va invertir 17,5 milions d’euros en l’adquisició de 35 locals buits per tal de fomentar-ne l’obertura i revitalitzar el comerç veïnal. D’això fa dos anys, i el més calent està a l’aigüera. No s’ha obert ni una sola botiga. Qui té diners per muntar un negoci no hi creu. Així, els barris són cada dia més tristos, amb els baixos embrutats de grafits, amb els veïns comprant no sé on. Unes eleccions estranyes.

                                     Las plantas bajas ya no son tiendas 

En un edificio nuevo de pisos, con casi 100 metros de perímetro, no hay ningún espacio reservado a tiendas. Las plantas bajas serán viviendas, viniendo a certificar que las tiendas de barrio están condenadas a muerte. Que de entrada ya no se cuente con ellas es aún más grave que ver cómo las calles se llenan de persianas bajadas que ya no se vuelven a levantar.

Yo, que compro de costumbre en las tiendas cercanas de que todavía dispongo, me pregunto dónde compra la mayoría de gente, esta que, como el pez que se muerde la cola, ha dejado de ir a la tienda de al lado hasta ya no hallar ninguna si alguna vez lo vuelve a intentar.

¿Por qué no valora la comodidad de dar cuatro pasos y encontrar lo que busca, la satisfacción de hablar con quién te despacha una y otra vez hasta entablar conocimiento, el gozo de contemplar las calles con escaparates que por las noches se iluminan? Me cuesta entenderlo. ¿Dónde compran? ¿Lejos, por internet, y por qué esta opción?

En Barcelona, el Ayuntamiento invirtió 17,5 millones de euros en la adquisición de 35 locales vacíos con el fin de fomentar su apertura y revitalizar el comercio vecinal. De esto hace dos años, y todo está por hacer. No se ha abierto ni una sola tienda. Quien tiene dinero para montar un negocio no cree en ello. Así, los barrios son cada día más tristes, con los bajos sucios de grafitis, con los vecinos comprando no sé dónde. Unas elecciones extrañas.

 

divendres, 3 de novembre del 2023

Una biografía de Tom Sharpe - Una biografia de Tom Sharpe

 

                               Una biografia de Tom Sharpe 

És l’escrita per Miquel Martín amb el títol, “Fragments d’inexistència”. Sembla que va ser el propi Sharpe qui va suggerir aquest nom per a una biografia basada en bona part en una autobiografia que mai no va acabar d’endegar.

L’autor de cinc novel·les protagonitzades per l’extravagant Wilt i unes altres onze, totes tan satíriques com intel·ligents, va passar els disset últims anys de la seva vida a Llafranc, i en finar les seves cendres va ser repartides entre Catalunya i Anglaterra. Als seus llibres censura a través de l’humor l’apartheid, el racisme, l’esnobisme, les injustícies socials. De la seva biografia n’extrec tres apunts.

Propugnava que la pena de mort fos abolida arreu, ja que, segons va deixar escrit, “segur que han penjat molta gent innocent per crims que no han comés”.

Arribat a la vuitantena, no podia evitar de pensar en la mort, expressant en una ocasió que no estava preocupat per deixar aquesta terra atès que, “el món és un lloca horrible, amb massa gent matant-se els uns als altres”. No crec que ningú pugui esmenar-lo.

Per altra banda, lúcidament, va reconèixer, “em resulta molt difícil acceptar el declivi de les meves facultats físiques i mentals. La vellesa significa la pèrdua de poder i això és el pitjor que em pot passar”. Perdre el control de la pròpia vida, no poder decidir, o caminar, o escriure.

Tom Sharpe va tenir una existència agitada que va transcorre principalment a Anglaterra, Sud-Àfrica i Catalunya. Tres indrets tan distants i tan diferents entre si. Va morir fa deu anys, i la seva obra, traduïda a gairebé totes les llengües, continua vigent. 

              Una biografía de Tom Sharpe 

Es la escrita por Miquel Martín bajo el título de, "Fragments d’inexistència". Al parecer, fue el propio Sharpe quien sugirió ese nombre para una biografía basada en gran parte en una autobiografía que nunca acabó de cuajar.

El autor de cinco novelas protagonizadas por el extravagante Wilt y otras once, todas tan satíricas como inteligentes, pasó los diecisiete últimos años de su vida en Llafranc, y al fenecer sus cenizas fueron repartidas entre Cataluña e Inglaterra. En sus libros censura a través del humor el apartheid, el racismo, el esnobismo, las injusticias sociales. De su biografía extraigo tres apuntes.

Propugnaba que la pena de muerte fuera abolida en todas partes, ya que, según dejó escrito, "seguro que han colgado a mucha gente inocente por crímenes que no han cometido".

Alcanzada la ochentena, no podía evitar el pensar en la muerte, expresando en una ocasión que no estaba preocupado por dejar esta tierra dado que, "el mundo es un lugar horrible, con demasiada gente matándose los unos a los otros". No creo que nadie pueda enmendarlo.

Por otra parte, lúcidamente, reconoció, "me resulta muy difícil aceptar el declive de mis facultades físicas y mentales. La vejez significa la pérdida de poder y eso es lo peor que me puede pasar". Perder el control de la propia vida, no poder decidir, o caminar, o escribir. 

Tom Sharpe tuvo una existencia agitada que transcurrió principalmente en Inglaterra, Sudáfrica y Catalunya. Tres lugares tan distantes y tan diferentes entre sí. Murió hace diez años, y su obra, traducida a casi todas las lenguas, sigue vigente.