diumenge, 31 de juliol de 2016

                                                               Violència a la ment
               
No és solament l’horror del terrorisme internacional, també són las matances perpetrades per gent del costat no sospitosa,  gent que de sobte prem el gallet i mata, o ho fa a ganivetades. Ressentits amants de la violència, o simplement això últim. Envoltats d’imatges violentes, de videojocs on cal matar com més millor, alguns analistes addueixen que no són missatges perniciosos sinó que permeten que l’agressivitat que algú covi s’esbandeixi virtualment. D’altres no ho veuen així, tot considerant que la violència instal·lada com a model és fàcil que condueixi a exercir-la.
Dies enrere, Jaume Collell escrivia a La Vanguardia sobre la mítica sèrie protagonitzada per Angela Lansbury  S’ha escrit un crim, estrenada el 1984 i el darrer episodi de la qual es va gravar l’any 1996. Remarcava Collell que eren “uns episodis on mai no es veia sang ni violència, una cosa que avui seria impensable”. Aquesta última constatació em va colpir. És cert, avui dia cal farcir sèries, pel·lícules i jocs de violència explícita.
¿No existien abans, abans de que la ferotge agressivitat s’instal·lés als mitjans d’entreteniment, tants atacs mortals entre la població civil? Un primer impacte esgarrifós va provenir de la matança a l’Institut Columbine dels Estats Units, on 12 escolars i un professor van ser assassinats per dos alumnes.  Era al 1999, tres anys després que la Jessica Fletcher deixés de desemmascarar crims amb tota la seva bonhomia.

Violencia en la mente

No es solamente el horror del terrorismo internacional, también son las matanzas perpetradas por gente de al lado no sospechosa, gente que de repente aprieta el gatillo y mata, o lo hace a cuchilladas. Resentidos amantes de la violencia, o simplemente eso último. Rodeados de imágenes violentas, de videojuegos donde hay que matar cuanto más mejor, algunos analistas aducen que no son mensajes perniciosos sino que permiten que la agresividad que alguien esté incubando se despeje virtualmente. Otros no lo ven así,  considerando que la violencia instalada como modelo es muy fácil que conduzca a ejercerla.
Hace pocos días, Jaume Collell escribía en La Vanguardia sobre la mítica serie protagonizada por Angela Lansbury Se ha escrito un crimen, estrenada en 1984 y cuyo último episodio se grabó el año 1996. Señalaba Collell que eran “unos episodios donde nunca se veía sangre ni violencia, una cosa que hoy sería impensable.” Esta última constatación me sobrecogió. Es cierto, ahora hay que henchir series, películas y juegos de violencia explícita.

¿No existían antes, antes de que la feroz agresividad se instalara en los medios de entretenimiento, tantos ataques mortales entre la población civil? Un primer impacto escalofriante provino de la matanza en el Instituto Columbine de los Estats Units, donde 12 escolares y un profesor fueron asesinados por dos alumnos.  Era en 1999, tres años después de que Jessica Fletcher dejara de desenmascarar crímenes con toda su afabilidad.

diumenge, 24 de juliol de 2016

Vergüenza ajena - Vergonya aliena

                                                               Vergonya aliena

 Intensa vergonya aliena és la que vaig experimentar front la imatge de Theresa May, primera ministra del Regne Unit, reverenciant a sa majestat Elisabeth II amb una genuflexió. Per què una persona ha de doblegar el genoll davant una altra, i en aquest cas, una primera ministra davant una reina? Avergonyiment davant la poca dignitat de May i davant l’orgull demostrat per la reina en acceptar la reverència. Aquesta hauria de ser la primera en no admetre cap genuflexió per part de ningú. Però si ella no és capaç de reconèixer la seva petitesa, haurien de ser els altres, May en primer lloc, els qui ho tinguessin clar.
                Hi ha, o hi ha hagut, algunes dotzenes d’éssers humans mereixedors de grans admiració i respecte, entre ells científics que han millorat el món, o polítics que han conduït a la pau, o metges que han salvat vides. Dubto que algú d’ells o elles hagués admès qualsevol signe de vassallatge. Impossible imaginar Nelson Mandela, Alexander Fleming, Vicenç Ferrer… consentint que algú els rendís vassallatge.
 Les dues dones britàniques, cadascuna amb llur conducta, han demostrat poca vàlua, poc mereixement de ser ben considerades.

Vergüenza ajena

                Intensa vergüenza ajena es la que experimenté ante la imagen de Theresa May, primera ministra del Reino Unido, reverenciando a su majestad Elisabeth II con una genuflexión. ¿Por qué una persona ha de doblar la rodilla ante otra, y en este caso, una primera ministra ante una reina? Bochorno ante la poca dignidad de May y ante el orgullo demostrado por la reina al aceptar la reverencia. Esta debería ser la primera en no admitir genuflexión alguna por parte de nadie. Mas si ella no es capaz de reconocer su  pequeñez, tendrían que ser los demás, May en primer lugar, quienes lo tuvieran claro.
                Hay, o ha habido, algunas docenas de seres humanos merecedores de grandes admiración y respeto, entre ellos científicos que han mejorado el mundo, o políticos que han conducido a la paz, o médicos que han salvado vidas. Dudo que alguno de ellos o ellas hubiera admitido cualquier signo de vasallaje. Imposible imaginar a Nelson Mandela, Alexander Fleming,  Vicente Ferrer… consintiendo que alguien les rindiera  vasallaje.

                Las dos mujeres británicas, cada cual con su proceder, han demostrado poca valía, poco merecimiento de ser bien consideradas.

diumenge, 17 de juliol de 2016

Yo no soy Leo Messi - Jo no sóc Leo Messi

Jo no sóc Leo Messi

                No sols perquè no sóc home, ni esportista, ni gaudeixo d’un cervell privilegiat que em permeti guanyar milions amb els peus sinó perquè no tinc problemes amb Hisenda. De totes maneres, la campanya iniciada pel Barça en suport del futbolista amb el hashtag #TotsSomLeoMessi s’ha desinflat abans d’inflar-se. Era de veure, per molt cegues que estiguin algunes persones amb això dels gols i els trofeus aconseguits. Que un home que ha obtingut 73 milions d’euros durant l’any 2015 consideri necessari escatimar impostos i per això recorri, innocentment, a administradors que el fiquen en embolics tributaris no deixa de ser sorprenent.
                Més li hauria valgut per viure en pau, per mantenir la consciència tranquil·la, demanar hora en una delegació d’Hisenda, presentar-se amb totes les dades i sol·licitar que li fessin de franc la declaració. Tributar el que li corresponia i fruir feliçment de la bona borsa que encara li quedaria. L’ambició trenca el sac, embruta el nom, condueix a turbulències inquietants, fa que es frustri un hashtag inadequat.

Yo no soy Leo Messi

                No solo porque no soy hombre, ni deportista, ni gozo de una privilegiada cabeza que me permita ganar millones con los pies sino porque no tengo problemas con Hacienda. De todas maneras, la campaña iniciada por el Barça en soporte del futbolista con el hashtag #TotsSomLeoMessi se ha deshinchado antes de inflarse. Era de ver, por muy ciegas que anden algunas personas con eso de los goles y los trofeos conseguidos. Que un hombre que ha obtenido 73 millones de euros durante al año 2015 considere necesario escatimar impuestos y por ello recurra, inocentemente, a administradores que le meten en líos tributarios no deja de ser sorprendente.
                Mucho mejor le hubiera ido para vivir en paz, para mantener la conciencia tranquila, pedir hora en una delegación de Hacienda, presentarse con todos los datos y solicitar que le hicieran gratis la declaración. Tributar lo que le correspondía y gozar felizmente de la buena bolsa que aún le quedaría. La ambición rompe el saco, ensucia el nombre, conduce a turbulencias inquietantes, hace que falle un hashtag inadecuado.


diumenge, 3 de juliol de 2016

El Bretxit y las mentiras - El Bretxit i les mentides

                                      El Bretxit i les mentides

                La major part dels britànics estan espantats per la imminent perspectiva d’abandonar la UE. No haurien de ser majoria atès que en el Referèndum la decisió majoritària va ser la de sortir-ne, però això és el que està succeint. A Londres hi ha hagut una manifestació multitudinària demanant de fer un nou referèndum, quelcom que esdevindria poc democràtic, per no dir, gens. No ens agrada el resultat, doncs fem-ne un altre a veure si aconseguim canviar-ne el sentit. El cert és que ara molts dels votants estan penedits del seu vot perquè se senten enganyats. Uns quants polítics els van vendre un sopar de duro i després se’n han desdit. El panorama que prometien, per motius espuris que cadascú sabrà quins eren, s’ha dissolt posant al descobert les mentides que van utilitzar per convèncer la gent.
                És en aquest fet on seria possible agafar-se per reclamar l’anul·lació del Referèndum del proppassat dia 23. Anul·lació i alhora denúncia de l’engany practicat i petició de responsabilitats als autors. Els efectes del Bretxit són massa contundents per passar per alt el frau comés. La UE, malgrat les seves imperfeccions, és una garantía de pau entre nacions que durant segles van estar combatent entre elles. És un mercat comú que no sols facilita els intercanvis comercials sinó també els humans. És l’Estat del Benestar que protegeix més milions de persones. Trancar-la, que una part s’autoexclogui empentada per mentides, esdevé tan greu que cal cercar la forma d’esmenar l’errada tot castigant els tramposos.

El Bretxit y las mentiras

                La mayor parte de los británicos están asustados por la inminente perspectiva de abandonar la UE. No deberían ser mayoría dado que en el Referéndum la decisión mayoritaria fue la de salir, pero eso es lo que está sucediendo. En Londres ha habido una manifestación multitudinaria pidiendo realizar un nuevo referéndum, algo que resultaría poco democrático, por no decir, nada democrático. No nos gusta el resultado, pues hagamos otro a ver si conseguimos cambiar el sentido. Lo cierto es que ahora muchos de los votantes están arrepentidos de su voto porque se sienten engañados. Unos cuantos políticos les vendieron un cuento maravilloso y luego se han desdicho. El panorama que prometían, por motivos espurios que cada uno sabrá cuáles eran, se ha disipado poniendo al descubierto las mentiras que utilizaron para convencer a la gente.

Es en este hecho donde sería posible asirse para reclamar la anulación del Referéndum del pasado día 23. Anulación y al mismo tiempo denuncia del engaño practicado y exigencia de responsabilidades a los autores. Los efectos del Bretxit son demasiado contundentes para pasar por alto el fraude cometido. La UE, a pesar de sus imperfecciones, es una garantía de paz entre naciones que durante siglos combatieron entre ellas. Es un mercado común que no solamente facilita los intercambios comerciales sino también los humanos. Es el Estado del Bienestar que protege a más millones de personas. Romperla, que una parte se autoexcluya empujada por mentiras, resulta tan grave que es necesario hallar la forma de enmendar el error castigando a la vez a los tramposos.