divendres, 29 d’abril del 2022

Inmigrantes tratados como fardos - Immigrants tractats com a fardells

 

                             Immigrants tractats com a fardells 

El Regne Unit enviarà a Ruanda els indesitjats que traspassin les seves fronteres. Tant si volen com si no, cap allà!, com qui transporta fardells, no pas persones. Boris Johnson ha signat un acord amb Paul Kagame, president de Ruanda, per tal que els accepti a canvi de rebre 140 milions d’euros anuals. Això sí, s’ha de comprometre a incorporar-los a la societat ruandesa en igualtat de condicions quant a ocupació i quant a assistència sanitària. Tal vegada el primer ministre britànic vigilarà que es compleixin aitals requisits? Quan demostra ser tan poc escrupolós respecte del drets humans, més aviat cal témer que només seran paper mullat.

Costa d’imaginar que persones que han trigat mesos en travessar diversos països fins arribar a Gran Bretanya, que han invertit tots els seus diners, que han capejat traficants, quan assoleixin el seu objectiu siguin retornats com a meres coses al continent d’allà on venen, com a fardells que destorben. Muts i a la gàbia i cap a un país que gairebé per a tots serà estranger, no volgut, anàleg a aquell del qual han fugit.

On paren els  Drets Humans subscrits internacionalment i pel propi Regne Unit? Fins el dia d’avui, cap país europeu no ha denigrat fins aquest extrem un col·lectiu humà.

                                     Inmigrantes tratados como fardos 

El Reino Unido enviará a Ruanda los indeseados que traspasen sus fronteras. Tanto si quieren como si no, ¡allá van!, como quién transporta fardos, no personas. Boris Johnson ha firmado un acuerdo con Paul Kagame, presidente de Ruanda, a fin de que los acepte a cambio de recibir 140 millones de euros anuales. Eso sí, tiene que comprometerse a incorporarlos a la sociedad ruandesa en igualdad de condiciones en cuanto a empleo y en cuanto a asistencia sanitaria. ¿Acaso el premiar británico vigilará que se cumplan tales requisitos? Cuando demuestra ser tan poco escrupuloso respecto de los derechos humanos, más bien hay que temer que acabarán en papel mojado.

Cuesta imaginar que personas que han tardado meses en atravesar varios países hasta llegar a Gran Bretaña, que han invertido todo su dinero, que han capeado a traficantes, cuando alcancen su objetivo sean devueltos como meras cosas al continente del cual vienen, como fardos que estorban. Punto en boca y hacia un país que para casi todos será extranjero, no deseado, análogo a aquel del cual han huido.

¿Dónde se hallan los Derechos Humanos suscritos internacionalmente y por el propio Reino Unido? Hasta el día de hoy, ningún país europeo ha denigrado hasta tal extremo a un colectivo humano.

dissabte, 23 d’abril del 2022

Sobre las Fundaciones para la Paz - Sobre les Fundacions per a la Pau

 

                          Sobre les Fundacions per a la Pau 

N’hi ha desenes arreu del món, des de desenes d’anys, amb desenes de membres, amb desenes d’estudis, conferències i publicacions. Però, res de res. És possible que als que en formen part els tranquil·litzi pensar que allò que fan serveix per alguna cosa, tot i comprovar que els resultats són nuls.

Ho són perquè no van a l’arrel de la qüestió. Tal vegada es pot evitar la guerra mentre la fabricació d’armes creix i creix? És precisament un d’aquests organismes dedicats a parlar de Pau, l’Institut Internacional d'Estudis per a la Pau d'Estocolm, el que va certificar l’any 2020 que la despesa militar mundial havia ascendit a 2 bilions de dòlars.

La capacitat mortífera de les armes també augmenta, atès que els enginyers que hi treballen estan lluny de l’objecció de consciència. A Ucraïna actualment, i on sigui i hagi estat, les matances i la destrucció s’incrementen.

Està clar que, o s’anul·la la indústria armamentista o tot és retòrica. Que a cada país, les nombroses organitzacions per a la Pau es moguin per exigir el tancament de les industries militars. Que en lloc d’armes s’hi fabriquin altres productes. Mobilitzacions, protestes, denúncies. Seria l’única tasca eficaç, l’única per la qual aquestes organitzacions tindrien raó de ser.

                              Sobre las Fundaciones para la Paz 

Las hay a decenas en todo el mundo, desde hace decenas de años, con decenas de miembros, con decenas de estudios, conferencias y publicaciones. Sin embargo, nada de nada. Es posible que a sus integrantes les tranquilice pensar que aquello que hacen sirve para algo, pese a comprobar que los resultados son nulos.

Y lo son porque no van a la raíz de la cuestión. ¿Acaso se puede evitar la guerra en tanto la fabricación de armas crece y crece? Es precisamente uno de los organismos dedicados a hablar de Paz, el Instituto Internacional de Estudios para la Paz de Estocolmo, el que certificó en el año 2020 que el gasto militar mundial había ascendido a 2 billones de dólares.

La capacidad mortífera de las armas también aumenta, puesto que los ingenieros que trabajan en ello están lejos de la objeción de conciencia. En Ucrania actualmente, y donde sea y haya sido, las matanzas y la destrucción se incrementan.

Está claro que, o se anula la industria armamentista o todo es retórica. Que en cada país, las numerosas organizaciones para la Paz se muevan para exigir el cierre de las industrias militares. Que en lugar de armas se fabriquen otros productos. Movilizaciones, protestas, denuncias. Sería la única tarea eficaz, la única por la cual tales organizaciones tendrían razón de ser.

 

 

 

 

divendres, 15 d’abril del 2022

Cafres en el Camp Nou - Cafres al Camp Nou

 

                                    Cafres al Camp Nou 

Per causa de 30.000 energúmens, molts dels assistents al partit del Barça contra l’Eintracht ho van passar malament. Algunes persones van tenir por i van abandonar l’estadi abans que el partit s’acabés, en especial les que hi havien anat amb canalla.

Els aldarulls als camps de futbol no són res nou, malauradament, només que aquesta vegada els esperitats es van extralimitar. Beguts, envasos de  cervesa al terreny de joc, crits dempeus, de tot plegat se’n fan ressò els mitjans de comunicació posant-se les mans al cap. I la gent que se n’assabenta, també.  Amb tot, hi ha un aspecte que no s’ha destacat, que mai no es destaca. Els cafres, ara i sempre, són homes.

Els del camp, els que van pertorbar els carrers de Barcelona, els que es van enfrontar als agents de l’ordre. Que se sàpiga, mai aquesta mena de cafres han estat dones. Quelcom que convida a reflexionar, avaluar, adjectivar el sexe masculí. 

                 Cafres en el Camp Nou 

Por causa de 30.000 energúmenos, muchos de los asistentes al partido del Barça contra el Eintracht lo pasaron mal. Algunas personas tuvieron miedo y abandonaron el estadio antes de que el partido finalizara, en especial las que habían ido con criaturas.

Los disturbios en los campos de fútbol no son nada nuevo, desgraciadamente, solo que esta vez los posesos se extralimitaron. Bebidos, envases de cerveza lanzados al terreno de juego, gritos de pie, de todo ello se hacen eco los medios de comunicación llevándose las manos a la cabeza. Y la gente que se entera, también. No obstante, hay un aspecto que no se ha destacado, que nunca se destaca. Los cafres, ahora y siempre, son hombres.

Los del campo, los que perturbaron las calles de Barcelona, los que se enfrentaron a los agentes del orden. Que se sepa, nunca este tipo de cafres han sido mujeres. Algo que invita a reflexionar, evaluar, adjetivar al sexo masculino.

divendres, 8 d’abril del 2022

Trabajadores sindicados en Amazon -Treballadors sindicats a Amazon

 

                          Treballadors sindicats a Amazon 

La ciutadania dels Estats Units està a favor de la sindicació en uns percentatges que no es donaven des de fa anys. Un gir important que ha desembocat en que el gegant de la distribució que és Amazon hagi d’admetre uns drets laborals que Jeff Bezos sempre ha esquivat. Fins i tot ha invertit diners per sabotejar als seus magatzems el moviment sindicalista. El que no  vol pagar als empleats ho gasta per anar en contra d’ells. Vet aquí. I vet aquí com s’arriba a ser la segona persona més rica del món.

Bé, resulta que al magatzem de Staten Island, a Nova York, hi ha hagut una votació en què més de la meitat dels treballadors s’han mostrat a favor d’associar-se a l’Amazon Labor Union. Més de 8.300 empleats d’aquest centre es beneficiaran de diverses millores, inclús els que hi han votat en contra, probablement per por a represàlies. Amazon té globalment al voltant de 1,6 milions de treballadors, i tant de bo la votació novaiorquesa obri camí cap una menor explotació laboral. 

        Trabajadores sindicados en Amazon 

La ciudadanía de Estados Unidos está a favor de la sindicación en unos porcentajes que no se daban desde hace años. Un giro importante que ha desembocado en que el gigante de la distribución que es Amazon tenga que admitir unos derechos laborales que Jeff Bezos siempre ha esquivado. Incluso ha invertido dinero para sabotear en sus almacenes el movimiento sindicalista. Lo que no quiere pagar a los empleados lo gasta para ir en contra de ellos. Hete aquí.  Y he aquí como se llega a ser la segunda persona más rica del mundo.

Bien, resulta que en el almacén de Staten Island, en Nueva York, ha habido una votación en la que más de la mitad de los trabajadores se han mostrado a favor de asociarse al Amazon Labor Union. Los 8.300 empleados de este centro se beneficiarán de diversas mejoras, incluidos los que han votado en contra, probablemente por temor a represalias. Amazon tiene globalmente en torno a 1,6 millones de trabajadores, y ojalá la votación neoyorquina abra camino hacia una menor explotación laboral.

divendres, 1 d’abril del 2022

Cuando los helicópteros vuelan sobre nosotros - Quan els helicòpters volen damunt nostre

 

                       Quan els helicòpters volen damunt nostre 

Sempre que sento, i a vegades veig, un helicòpter que passa pel cel de Barcelona, que és on visc, em dic que és una sort que no sigui un avió de guerra. No és igual el soroll dels diversos aeroplans, no transmeten el mateix. El retruny dels avions militars anuncia malaurança, qualla amb bombes i mortaldat. El d’un helicòpter en temps de pau és molt diferent, però en aquests moments em porta a pensar en l’espant dels ucraïnesos quan les sirenes els avisen de bombardeig. Penso en la destrucció, els morts i ferits que deixen al seu pas.

Recordo que vaig experimentar la mateixa sensació i el mateix sentiment quan va esclatar la guerra dels Balcans. Tan a prop nostre, també inesperada, podent ser que els avions de passatgers que creuaven i sonaven al nostre cel haguessin estat  bombarders.

Tot plegat aplicable sempre a cadascuna de les guerres. L’empatia, no obstant, creix en relació a la proximitat. La gent pacifica no volem que hi hagi guerres enlloc, ens dol el patiment a l’Àsia, a l’Àfrica i a qualsevol altra banda, però quan el sofriment està tan a prop com ara el d’Ucraïna, l’empatia augmenta, perquè és fàcil imaginar que podríem ser un d’ells i elles, és fàcil posar-se a la seva pell. 

         Cuando los helicópteros vuelan sobre nosotros 

Siempre que oigo, y a veces veo, un helicóptero que atraviesa el cielo de Barcelona, que es donde resido, me digo que es una suerte que no sea un avión de guerra. No es igual el ruido de los varios aeroplanos, no transmiten lo mismo. El retumbar de los aviones militares anuncia desventura, cuaja en bombas y mortandad. El de un helicóptero en tiempo de paz es muy distinto, pero en estos momentos me conduce a pensar en el pánico de los ucranianos cuando las sirenas los avisan de bombardeo. Pienso en la destrucción, los muertos y heridos que dejan a su paso.

Recuerdo que experimenté la misma sensación y el mismo sentimiento cuando estalló la guerra de los Balcanes. Tan cerca de nosotros, también inesperada, pudiendo ser que los aviones de pasajeros que cruzaban y sonaban en nuestro cielo hubieran sido bombarderos.

Todo ello aplicable siempre a cada una de las guerras. La empatía, no obstante, crece en relación a la proximidad. La gente pacífica no queremos que haya guerras en ningún sitio, nos duele el sufrimiento en Asia, en África y en cualquier otro lado, pero cuando la angustia está tan cerca como la de Ucrania, la empatía aumenta, porque es fácil imaginar que podríamos ser uno de ellos y ellas, es fácil ponerse en su piel.