divendres, 30 d’agost del 2019

Compra y venta de futbolistas - Compra i venda de futbolistes


Compra i venda de futbolistes

El futbol ja no és l’esport que era. Des de fa temps, però en els últims anys el desori s’ha aguditzat.
Quan jo era nena, el meu pare em portava els diumenges al matí a veure un partit en un club del barri. Allà vaig aprendre les regles de joc, tot i que de fet m’importaven un rave. L’únic que m’atreia era el refresc que el meu progenitor em comprava i les corregudes amb altres nois i noies pel perímetre del camp, ple de bardissar.
Més endavant, del futbol només me n’assabentava per la ràdio o la televisió, quan encara es parlava de la “pedrera” (la cantera). Equips que es forjaven amb jugadors de la seva terra, fossin la ciutat, la província. Ara ja no es parla mai en aquests termes. Quan es van fitxar forasters, el futbol va començar a canviar. Al principi, els mercenaris eren pocs, tot i això, la minoria no ha deixat d’incrementar-se. També el tripijoc entre clubs nacionals o estrangers ha anat adquirint un volum extraordinari. A les notícies sobre futbol, actualment ocupen tant d’espai els resultats dels encontres com el tragí de comprar, vendre o intercanviar jugadors. Aquest costa tant, l’altre costa més o costa menys. En aquests moments, l’anomenat Neymar està valorat en 160 milions d’euros.
Les xifres desorbitades van i venen com en un mercat d’esclaus, només  que,  aquests són rics i admirats, malgrat que esclaus a la fi. Exposats a tempteig, minvant el seu valor a mesura que envelleixen. Aquest any val tant, al següent serà més barat.
No, l’esport rei ja no és el que era, convertit en comerç, en economia de mercat, com gairebé tot.

Compra y venta de futbolistas

El fútbol ya no es el deporte que era. Desde hace tiempo, pero en los últimos años el descarrío se ha agudizado.
Cuando yo era niña, mi padre me llevaba los domingos por la mañana a ver un partido en un club del barrio. Allí aprendí las reglas de juego, aunque de hecho me importaban un comino. Lo único que me atraía era el refresco que mi progenitor me compraba y el correteo con otros chicos y chicas a lo largo del perímetro del campo, lleno de zarzales.
Más adelante, del fútbol solo me enteraba por la radio o la televisión, cuando aún se hablaba de la “cantera”. Equipos que se forjaban con jugadores de su tierra, fueran la ciudad, la provincia. Ahora ya nunca se habla en estos términos. Cuando se ficharon a forasteros, el fútbol comenzó a cambiar. Al principio, los mercenarios eran pocos, sin embargo, la minoría no ha cesado de incrementarse. También el cambalache entre clubs nacionales o extranjeros ha ido adquiriendo un volumen extraordinario. En las noticias sobre fútbol, actualmente ocupan tanto espacio los resultados de los encuentros como el trajín de comprar, vender o intercambiar jugadores. Este cuesta tanto, el otro cuesta más o cuesta menos. En estos momentos, el llamado Neymar está valorado en 160 millones de euros.
Las cifras desorbitadas van y vienen como en un mercado de esclavos, solo que estos son ricos y admirados, aunque esclavos al fin. Expuestos a tanteo, disminuyendo su valor a medida que envejecen. Este año vale tanto, al siguiente será más barato.
No, el deporte rey ya no es lo que era, convertido en comercio, en economía de mercado, como casi todo.


divendres, 16 d’agost del 2019

Embarazosa fecundidad de la tecnología - Incòmoda fecunditat de la tecnologia


               
   Incòmoda fecunditat de la tecnologia

L’expressió va ésser encunyada per Josiah Stamp als anys 30 del segle passat. Economista, industrial i banquer britànic, juntament amb altres personalitats va insinuar una moratòria en els descobriments científics i els invents. L’objectiu era que tant l’estructura econòmica com la social poguessin encarar amb temps els canvis tecnològics. En llenguatge ras y curt, la finalitat era evitar que la indústria vigent i els seus productes quedessin obsolets de la nit al dia, la maquinària patís un envelliment prematur, els fabricants i comerciants es veiessin seriosament perjudicats. Malgrat que les esmentades propostes van arribar a tenir una vasta publicitat, resulta fàcil comprovar que no van tenir èxit. La ciència ha seguit el seu camí, i la tecnologia, la seva filla, ha anat transformant la pràctica diària.
Els prejudicis de Stamp i els seus correligionaris contra els avenços científics naixien d’interessos essencialment econòmics, tot i que alhora esmentessin els socials més aviat a tall de disfressa. Assolit el segle XXI, els qui sens dubte alçarien gustosos la veu en contra dels incessants avenços tecnològics i els instruments que els duen a la pràctica serien una multitud d’usuaris, amb especial èmfasi en els de més edat. Si per als coetanis de Stamp la fecunditat de la tecnologia resultava econòmicament incòmoda, ara ho és socialment tant per a aquelles persones el peculi de les quals no els permet invertir sense descans en nous aparells com per a aquelles el cervell de les quals es bloqueja davant tants avenços. 
És evident que la veu de la gent actual tecnològicament atabalada, si tal vegada s’aixequés, cauria en sac foradat, com hi va caure la d’aquells industrials del segle XX malgrat ésser poderosos. Els científics realitzen la seva feina indiferents als usos pràctics que puguin derivar-se’n. I encara gràcies que les derivacions tecnològiques tinguin només un caràcter civil. Anar més enllà, endinsar-se en els usos militars, ja requeriria reflexions molt més incisives.

Embarazosa fecundidad de la tecnología

La expresión fue acuñada por Josiah Stamp en los años 30 del siglo pasado. Economista, industrial y banquero británico, junto con otras personalidades insinuó una moratoria en los descubrimientos científicos y los inventos. El objetivo era que tanto la estructura económica como la social pudieran encarar con tiempo los cambios tecnológicos. En lenguaje llano, la finalidad era evitar que la industria vigente y sus productos quedaran obsoletos de la noche al día, la maquinaria sufriera un envejecimiento prematuro, los fabricantes y comerciantes se vieran seriamente perjudicados. Pese a que dichas propuestas llegaron a gozar de una vasta publicidad, resulta fácil comprobar que no tuvieron éxito. La ciencia ha seguido su camino, y la tecnología, su vástago, ha ido transformando la práctica diaria.
Los prejuicios de Stamp y sus correligionarios contra los avances científicos nacían de intereses esencialmente económicos, aunque también mencionaran los sociales más bien a modo de disfraz. Alcanzado el siglo XXI, quienes sin duda alzarían gustosos la voz en contra de los incesantes avances tecnológicos y los instrumentos que los llevan a la práctica serían una multitud usuarios, con especial énfasis en los de mayor edad. Si para los coetáneos de Stamp la fecundidad de la tecnología resultaba económicamente embarazosa, ahora lo es socialmente tanto para aquellas personas cuyo peculio no les permite invertir sin cesar en nuevos aparatos como para aquellas cuyo cerebro se bloquea ante tanto adelanto.  
Es evidente que la voz de la gente actual tecnológicamente agobiada, si acaso se levantara, caería en saco roto, como cayó la de aquellos industriales del siglo XX pese a ser poderosos. Los científicos realizan su trabajo indiferentes a los usos prácticos que puedan derivarse. Y aún gracias que las derivaciones tecnológicas tengan solo un carácter civil. Ir más allá, adentrarse en los usos militares, ya requeriría reflexiones mucho más incisivas.

divendres, 9 d’agost del 2019

Conductores accidentados menores de 65 años - Conductors accidentats menors de 65 anys


Conductors accidentats menors de 65 anys

 El 70% dels mortalment accidentats en els set mesos d’aquest any 2019 tenien menys de 65 anys. Així es constata, tot i això, el que en els titulars dels mitjans de comunicació se subratlla és que un 30% era gent gran. És evident que els més joves dupliquen de llarg el nombre de morts, no obstant això, es pretén estigmatitzar els conductors de més edat. Es tracta de jugar amb un percentatge o un altre, i vagi a saber-se amb quin objectiu.
Alerta respecte d’aital estereotip, i atenció a les recomanacions de les autoritats. Demanen responsabilitat a l’hora de l’obtenció i la renovació dels permisos de conduir, providència aplicable a tots els rangs d’edat. Només uns adequats reconeixements mèdics tant físics com psíquics poden garantir les facultats necessàries per asseure’s al volant, i és de sobres conegut que les revisions en els centres autoritzats deixen molt a desitjar.
En conseqüència, ni titulars tortuosos ni alarmes públiques no resulten útils per rebaixar el nombre d’accidentats. Que en general la renovació del carnet es realitzi cada 10 anys per als menors de 65 anys i cada 5 per a aquests últims tal vegada no ofereixi prou garanties. Si bé, segons el dit anteriorment, l’essencial rau en la realització d’un examen mèdic en tota regla.
Mentre esdevingui que les autoritats de 
Trànsit prenguin les decisions correctes, que als grans no se’ls atribueixin deficiències de les que s’eximeixen a d’altres. 

Conductores accidentados menores de 65 años

El 70% de los mortalmente accidentados en los siete meses de este año 2019 tenían menos de 65 años. Así se constata, sin embargo, lo que en los titulares de los medios de comunicación se subraya es que un 30% era gente mayor. Es evidente que los más jóvenes duplican de largo el número de muertos, no obstante, se pretende estigmatizar a los conductores de mayor edad. Se trata de jugar con un porcentaje u otro, y váyase a saber con qué objeto.
Alerta con respecto a tamaño estereotipo, y atención a las recomendaciones de las autoridades. Requieren responsabilidad en el momento de la obtención y la renovación de los permisos de conducir, providencia aplicable a todos los rangos de edad. Sólo unos adecuados reconocimientos médicos tanto físicos como psíquicos pueden garantizar las facultades necesarias para sentarse al volante, y es de sobra conocido que las revisiones en los centros autorizados dejan mucho que desear.
En consecuencia, ni titulares torcidos ni alarmas públicas resultan útiles para rebajar el número de accidentados.  Que en general la renovación del carnet se realice cada 10 años para los menores de 65 años y cada 5 para estos últimos tal vez no ofrezca suficientes garantías. Si bien, según lo advertido anteriormente, lo esencial reside en la realización de un examen médico en toda regla.
Mientras suceda que las autoridades de Tránsito tomen las decisiones correctas, que a los mayores no se les achaquen deficiencias de las que se eximen a otros.


diumenge, 4 d’agost del 2019

Manadas sexuales desbocadas - Manades sexuals desbocades


              Manades sexuals desbocades

Què els passa a tants homes libidinosos, a l’àrea occidental i en ple segle XXI? No són capaços de controlar els seus instints de mascle ni són capaços de respectar les dones, només són capaços d’actuar en grup per potenciar-se mútuament en llur brutalitat.
Imitant els violadors de Pamplona del malaurat 7 de juliol del 2016, quan cinc energúmens van atacar una noia de 18 anys, successius casos de violacions en grup s’han estat produint a Espanya. L’última coneguda va succeir dijous passat 1 d’agost a Bilbao, on 6 homes van assaltar una jove també de 18 anys. Anteriorment i a la mateixa ciutat, el mes de juny, un altre atac en grup a una menor de 17 anys d’edat. El 2017, també la violació conjunta d’una noia de 18 anys per part de tres bàrbars ja condemnats a presó.
Que potser la divulgació dels fets exacerba la mala entranya dels lascius? L’empresonament d’alguns, també fet públic, no sembla que serveixi d’escarment, mentre que sí que s’escampa l’emulació. Potser caldrà deduir que cal evitar la difusió dels fets, a l’estil clàssic de no informar sobre suïcidis a fi de no provocar imitacions.
En qualsevol cas, del que no hi ha dubte és que assistim a una epidèmia de mals homes movent-se al seu aire. S’insisteix en l’educació com a fàrmac, però hem de deduir que hi ha cervells obtusos alhora que hi ha mals instints indomables. Confiem en que tant la vigilància com la justícia posin límit a tan perillosos estralls.

Manadas sexuales desbocadas

¿Qué les ocurre a tantos hombres libidinosos, en el área occidental y en pleno siglo XXI? No son capaces de controlar sus instintos de macho ni son capaces de respetar a las mujeres, solo son capaces de actuar en grupo para potenciarse mutuamente en su brutalidad.
Imitando a los violadores de Pamplona del malhadado 7 de julio de 2016, cuando cinco energúmenos atacaron a una muchacha de 18 años, sucesivos casos de violaciones en grupo se han estado produciendo en España. La última conocida fue el pasado jueves uno de agosto en Bilbao, donde 6 hombres asaltaron a una joven también de 18 años. Anteriormente y en la misma ciudad, en junio, otro ataque en grupo a una menor de 17 años de edad. En 2017, también la violación conjunta de una chica de 18 años por parte de tres brutos ya condenados a prisión.
¿Acaso la divulgación de los hechos exacerba la mala entraña de los rijosos? El encarcelamiento de algunos, también hecho público, no parece que sirva de escarmiento, mientras que sí cunde la emulación. Quizá habrá que deducir que es preciso evitar la difusión de los hechos, al estilo clásico de no informar sobre suicidios a fin de no provocar imitaciones.
En cualquier caso, de lo que no cabe duda es de que asistimos a una epidemia de malos hombres andando sueltos. Se insiste en la educación como fármaco, pero cabe deducir que hay molleras obtusas a la vez que malos instintos indomables. Confiemos en que tanto la vigilancia como la justicia pongan coto a tan peligrosos estragos.