dissabte, 27 de febrer del 2016


                                                      Quina pressa que tenim!  

                Va començar Amazon amb això de les compres en línia servides urgentment. És clar que l’ús d’Internet per adquirir mercaderies ve de més lluny, tot i que cenyit a no gaires persones. De fet, solia pertocar a gent que vivia distant del petit o gran comerç. Però ara aquest medi s’ha estès a tota mena de població, sigui per mandra de moure’s de casa, sigui per la garantia de rebre la compra amb més celeritat que no pas sortint a fer-la. Perquè resulta que sempre tenim molta pressa, i ja ho demostrem tant que fins i tot El Corte Inglés s’ha hagut d’apuntar a la venda en línia i a la distribució en dues hores. Almenys, així ho diu la propaganda.
                Pel camí es va deixant el contacte personal. S’abandonen les paraules de viva veu, els somriures, les explicacions. Fa anys que ens hi hem acostumat en tractar amb els caixers automàtics en lloc de fer-ho amb l’home o la dona del taulell. Actualment també és possible operar amb els bancs a través del telèfon mòbil. La tecnologia va substituint les relacions humanes, no perquè ho exigeixi per se sinó perquè així ho volem. Ho vol el sistema, ho implanta, ho converteix en costum...  Com la pressa, la necessitat de fer moltes coses alhora, l’error de no aturar-nos per trobar allò que és veritablement important, bo, necessari. I gairebé mai urgent. 
 
¡Qué prisa tenemos!    

                 Empezó Amazon con eso de las compras en línea servidas urgentemente. Claro está que el uso de Internet para adquirir mercancías viene de más lejos, aunque reducido a no muchas personas. De hecho, solía concernir a gente que vivía distante del pequeño o gran comercio. Sin embargo, ahora este medio se ha extendido a todo tipo de población, sea por pereza de moverse de casa, sea por la garantía de recibir la compra con más celeridad que saliendo a hacerla. Porque resulta que siempre tenemos mucha prisa, y ya lo demostramos tanto que incluso El Corte Inglés se ha tenido que apuntar a la venta en línea y a la distribución en dos horas. Al menos, así lo dice la propaganda.
                Por el camino se va dejando el contacto personal. Se abandonan las palabras de viva voz, las sonrisas, las explicaciones. Hace años que nos hemos acostumbrado a ello al tratar con los cajeros automáticos en lugar de hacerlo con el hombre o la mujer del mostrador. Actualmente también es posible operar con los bancos a través del teléfono móvil. La tecnología va sustituyendo las relaciones humanas, no porque lo exija per se sino porque así lo queremos. Lo quiere el sistema, lo implanta, lo convierte en costumbre...  Como la prisa, la necesidad de hacer muchas cosas al mismo tiempo, el error de no detenernos para encontrar aquello que es verdaderamente importante, bueno, necesario. Y casi nunca urgente.

dissabte, 20 de febrer del 2016

                         Civisme i multes ineficaces

Diuen que a Barcelona les ordenances sobre civisme serveixen de ben poc. Sembla ser que de les multes imposades als incívics només se’n cobra un 25 per cent. Si les sancions pretenen ésser dissuasòries, queda clar que no esdevenen eficaces. És de suposar que en altres ciutats, viles i pobles deu passar quelcom per l’estil, amb manques d’eficàcia traduïdes en una diversitat de mals costums que perduren. Entre aquests, un de molt sorollós, terriblement sorollós i molest. El de les motos que ensordeixen impunement de dia i de nit. N’hi ha de grans i potents que a penes se senten més que un cotxe, mentre que d’altres, més modestes, fan un terrabastall insuportable. Estan trucades, evidentment, per això de voler aparentar el que no s’és i també per això de no respectar el dret de l’altra de gent a no haver de suportar els impertinents.
Sens dubte, qualsevol Ajuntament té a les seves mans la possibilitat d’acabar amb aital incivisme. És tan senzill com que la guàrdia urbana detingui el motorista, esbrini en quin taller li han fet el trucatge i multi ambdós el suficient per dissuadir-los de continuar amb l’estupidesa. Així un darrera l’altre fins aconseguir un ambient més tranquil i saludable. Molt senzill, sempre i quan hi hagi voluntat de fer-ho, i sempre i quan després les multes no es deixin de fer efectives.

Civismo y multas ineficaces

Se dice que en Barcelona las ordenanzas sobre civismo sirven de muy poco. Parece ser que de las multas impuestas a los incívicos sólo se cobra un 25 por ciento. Si las sanciones pretenden ser disuasorias, queda claro que no resultan eficaces. Es de suponer que en otras ciudades, villas y pueblos debe de pasar algo por el estilo, una falta de eficacia traducida en diversidad de malas costumbres que perduran. Entre estas, una muy ruidosa, terriblemente ruidosa y molesta. La de las motocicletas que ensordecen impunemente de día y de noche. Las hay grandes y potentes que apenas se oyen más que un coche, mientras que otras, más modestas, hacen un estruendo insoportable. Están trucadas, evidentemente, por eso de querer aparentar lo que no se es y también por eso de no respetar el derecho de la otra gente a no tener que soportar a los impertinentes.

Sin duda, cualquier Ayuntamiento tiene en sus manos la posibilidad de acabar con semejante incivismo. Es tan sencillo como que la guardia urbana detenga al motorista, averigüe en qué taller le han hecho el trucaje y multe a ambos lo suficiente para disuadirlos de proseguir con la estupidez. Así uno tras del otro hasta conseguir un ambiente más tranquilo y saludable. Muy sencillo, siempre y cuando haya voluntad de hacerlo, y siempre y cuando después las multas no dejen de hacerse efectivas.

divendres, 12 de febrer del 2016

                                  Un antic funcionari

S’anomenava mostassà i era un funcionari municipal propi de la corona catalano-aragonesa. Vetllava per la qualitat dels aliments i contrastava oficialment els  pesos i mesures. Jaume I el va instaurà a València el segle XIII i més tard, al XIV, Pere el Cerimoniós el va estendre a Barcelona, mentre que Jaume III el va implantar a Mallorca. El càrrec tenia una durada anual, i el funcionari era triat a Catalunya pel batlle general entre una terna que li presentaven els consellers.
Vigilava als mercats la venda de l’oli, el pa, el vi, etc, i sancionava els que cometien infraccions en la qualitat o les mesures. A partir del segle XV, aquesta figura es va desplegar a gairebé arreu del Principat, fins que el decret de Nova Planta hi va posar fi.
Era una figura administrativa útil, sorgida d’una elecció força democràtica i amb un mandat prou curt per evitar corrupteles incrustades. Però a Felip V li molestava, com la resta del règim constitucional català. La persistència dels mostassàs  hagués estat símbol de ben actuar, d’honestedat, de netedat democràtica. Llàstima.

Un antiguo funcionario

Llevaba por nombre mostassà y era un funcionario municipal propio de la corona catalano-aragonesa. Velaba por la calidad de los alimentos y contrastaba oficialmente los pesos y medidas. Jaime I lo instauró en Valencia en el siglo XIII y más tarde, en el XIV, Pere el Ceremonioso  lo extendió a Barcelona, mientras que Jaime III lo implantó en Mallorca. El cargo tenía una duración anual, y el funcionario era elegido en Catalunya por el alcalde general entre una terna que le presentaban los consellers.
Vigilaba en los mercados la venta del aceite, el pan, el vino, etc, y sancionaba a los que cometían infracciones en la calidad o en las medidas. A partir del siglo XV, este cargo se desplegó por casi todo el Principado, hasta que el decreto de Nueva Planta le puso fin.

Era una figura administrativa útil, surgida de una elección asaz democrática y con un mandato suficientemente corto para evitar corruptelas incrustadas. Pero a Felipe V le molestaba, como el resto del régimen constitucional catalán. La persistencia de los mostassàs hubiera sido símbolo de buen hacer, de honestidad, de higiene democrática. Lástima.

divendres, 5 de febrer del 2016

                  Només tenen 9 anyets

Que els infants no són sempre bons i innocents està ben documentat, per molt que ens dolgui haver de desfer la imatge que ens agradaria aplicar a cadascuna de les criatures. Amb tot, el que esdevé més pertorbador és saber que només tenien 9 anys tres escolars que assetjaven un company de classe, i no tan sols a l’escola. En hores lliures també ho feien, molt fàcilment perquè utilitzaven el WhatsApp.
S’ha d’entendre que tots quatre, el que era víctima del ‘bullyng’ i  els altres, disposaven d’smarthphones. Tant petits, tan tendres manejant un aparell destinat als grans. Pilotes, legos, llibres o puzles substituïts per entreteniments electrònics que endemés es van convertir en perversos.
Com a càstig per la seves males accions han hagut de estar una setmana sense anar a l’escola. Se suposa que els puniments han de ser exemplars, és a dir, han de servir per fer reflexionar i per corregir els comportaments equivocats. Tan debò que el resultat sigui aquest, malgrat que la pròpia conducta dels pares dels penalitzats ho fa posar en dubte. Per una banda, aquests s’han indignat amb la decisió de l’escola, de la qual cosa es dedueix que poc hauran reprès els seus fills. Per l’altra, no sabem si tots plegats han reflexionat sobre la conveniència o no de dotar d’smarthphones nens de 9 anys, i sobre l’obligació de vigilar què fan, quines inclinacions tenen. Un refrany diu que els testos s’assemblen a les olles. Només és un refrany.

                                               Sólo tienen 9 añitos

Que los niños no son siempre buenos e inocentes está bien documentado, aunque nos duela tener que desmontar la imagen que nos gustaría aplicar a todos y cada uno de los chiquillos. Sin embargo, lo que resulta más perturbador es saber que sólo tenían 9 años tres escolares que acosaban a un compañero de clase, y no solo en la escuela. En horas libres también lo hacían, muy fácilmente porque utilizaban el WhatsApp.
Hay que entender que los cuatro, el que era víctima del ‘bullyng’ y los otros, disponían de smarthphones. Tan pequeños, tan tiernos manejando un aparato destinado a mayores. Pelotas, legos, libros o puzles sustituidos por entretenimientos electrónicos que además se convirtieron en perversos.

Como castigo por sus malas acciones han debido estar una semana sin ir a la escuela. Se supone que las puniciones han de ser ejemplares, es decir, han de servir para hacer reflexionar y para corregir los comportamientos equivocados. Ojalá que el fruto sea este, aunque la propia conducta de los padres de los penalizados hace ponerlo en duda. Por una parte, estos se han indignado con la decisión de la escuela, de lo cual se deduce que poco habrán reprendido a sus hijos. Por otra, no sabemos si todos en conjunto han reflexionado sobre la conveniencia o no de dotar de smarthphones a niños de 9 años, y sobre la obligación de vigilar qué hacen, qué inclinaciones tienen. Dice un refrán que de tal palo tal astilla. Solo es un refrán