dissabte, 28 d’octubre de 2017

Añorando el mileurismo - Enyorant el mileurisme

Enyorant el mileurisme

                Abans de la crisi que va esclatar l’any 2008, els qui guanyaven 1.000 euros al mes ocupaven l’escala salarial més baixa. Eren els mileuristes, els mirats amb una certa commiseració.  Ningú imaginava en aquell temps que els sous baixarien tant que cobrar 750 euros mensuals es convertiria en el pa nostra de cada dia. Un pa difícil d’empesar. No, més ben dit, tan ràpidament consumit que aspirar als 1.000 euros cada mes s’ha convertit en un preuat somni.
                La maleïda crisi ha aguditzat les diferències en el sentit de que els rics han acumulat més diners mentre que la gent modesta s’ha empobrit. Ens trobem amb un mercat laboral infame en el qual la població activa ha de suplicar feines mal pagades, les que siguin, majoritàriament temporals, fent d’aquells 1.000 euros anteriors un miratge tan valorat i desitjat com inassequible. De moment. És a dir, fins que la legislació no canviï, ja que, mentre això no passi, l’explotació laboral estarà dins la llei, serà legal.
                Tres successives reformes laborals, la darrera dictada per la majoria parlamentària del PP, han conduït a la situació actual. Era d’esperar que, en perdre aquesta majoria, els partits dits d’esquerra s’aplicarien a la tasca d’aconseguir una nova reforma, aquesta vegada respectuosa amb els drets dels treballadors. Però ja veiem que no ha estat així. La impotència, desídia, de l’esquerra i dels sindicats mantenen la vergonya d’obligar a treballar per menys de 1.000 euros. Una quantitat ara valorada quan anys enrere es tenia per lamentable.

Añorando el mileurismo

 Antes de la crisis que estalló en el año 2008, los que ganaban 1.000 euros al mes ocupaban la escala salarial más baja. Eran los mileuristas, los mirados con cierta conmiseración.  Nadie imaginaba en aquel tiempo que los sueldos bajarían tanto que cobrar 750 euros mensuales se convertiría en el pan nuestro de cada día. Un pan difícil de tragar. No, mejor dicho, tan rápidamente consumido que aspirar a los 1.000 euros cada mes se ha convertido en un apreciado sueño.
                La maldita crisis ha agudizado las diferencias en el sentido de que los ricos han acumulado más dinero mientras que la gente modesta se ha empobrecido. Nos encontramos ante un mercado laboral infame en el cual la población activa ha de suplicar trabajos mal pagados, los que sean, mayoritariamente temporales, haciendo de aquellos 1.000 euros anteriores un espejismo tan valorado y deseado como inasequible. Por el momento. Es decir, hasta que la legislación no cambie, ya que, mientras esto no ocurra, la explotación laboral estará dentro de la ley, será legal.

                Tres sucesivas reformas laborales, la última dictada por la mayoría parlamentaria del PP, han conducido a la situación actual. Era de esperar que, al perder esta mayoría, los partidos llamados de izquierda se aplicarían a la tarea de conseguir una nueva reforma, esta vez respetuosa con los derechos de los trabajadores. Pero ya vemos que no ha sido así. La impotencia, desidia, de la izquierda y de los sindicatos mantienen la vergüenza de obligar a trabajar por menos de 1.000 euros. Una cantidad ahora valorada cuando años atrás se tenía por lamentable.

divendres, 20 d’octubre de 2017

Los mitos de la inteligencia artificial - Els mites de la intel·ligència artificial

                   Els mites de la intel·ligència artificial

Està de moda enlluernar-se amb la intel·ligència artificial, amb els aparells diversos en què pren forma. En especial, ve de gust alarmar-se tot pronosticant que serà possible que superin cognitivament l’Homo Sapiens. Robots que treballen millor que les persones, armes extraordinàries en la cursa armamentista, automòbils sense conductor que patiran menys accidents, bancs de dades amb una capacitat d’informació incommensurable. Tot plegat, una irrefrenable competència intel·ligent que ens esclafarà.
Cert que només són aparells, però no sols tenen habilitats físiques sinó mentals. Els humans que van inventar la roda fa milers d’anys la van posar al servei de la civilització, segurament sense ser-ne conscients. Molt més tard, las màquines industrials també estaven a disposició de les persones, alhora que molts altres invents. No obstant, res no tenia capacitats cognitives, aquestes que ara sí que sembla que posseeixen en escreix els artefactes anomenats intel·ligència artificial.
Amb tot, arribats a aquest punt d’apoquiment, cal treure pit i cridar una veritat incontrovertible: Nosaltres podem crear enginys, però ells mai no podran crear un ésser humà. Tal vegada a la ciència ficció, però no a la realitat. Per altra banda, si la intel·ligència artificial que ens embadaleix funciona a la perfecció serà gràcies als creadors humans, i si s’esguerra, serà per culpa també dels seus creadors. Així doncs, cal anar amb compte per no equivocar-se, ni en la seva valoració ni en la seva fabricació.

Los mitos de la inteligencia artificial

Está de moda deslumbrarse con la inteligencia artificial, con los aparatos diversos en que toma forma. En especial, apetece alarmarse pronosticando que será posible que superen cognitivamente al Homo Sapiens. Robots que trabajan mejor que las personas, armas extraordinarias en la carrera armamentista, automóviles sin conductor que sufrirán menos accidentes, bancos de datos con una capacidad de información inconmensurable. En conjunto, una irrefrenable competencia inteligente que nos aplastará.
Cierto que sólo son aparatos, pero no solamente tienen habilidades físicas sino mentales. Los humanos que inventaron la rueda hace miles de años la pusieron al servicio de la civilización, seguramente sin ser conscientes de ello. Mucho más tarde, las máquinas industriales también estaban a disposición de las personas, y muchos otros inventos. No obstante, nada de todo esto tenía capacidades cognitivas, estas que al parecer ahora sí poseen con creces los artefactos denominados inteligencia artificial.

Sin embargo, llegados a este punto de acoquinamiento, es necesario sacar pecho y clamar a una verdad incontrovertible: Nosotros podemos crear artilugios, pero ellos nunca podrán crear un ser humano. Tal vez en la ciencia-ficción, pero no en la realidad. Por lo demás, si la inteligencia artificial que nos embelesa funciona a la perfección será gracias a los creadores humanos, y si se estropea, será por culpa también de sus creadores. Así pues, hay que ir con cuidado para no equivocarse, ni en su valoración ni en su fabricación.

dissabte, 14 d’octubre de 2017

¿Conoces a Jesús Mosterín? - Coneixes Jesús Mosterín?

Coneixes Jesús Mosterín?

Parafrasejo la pel·lícula Coneixes Joe Black?, interpretada per Brad Pitt, per dedicar unes línies al recentment finat Jesús Mosterín. Antropòleg i filòsof, va morir el passat 4 d’octubre sense que obtingués als mitjans de comunicació en general la ressonància que mereixia. Ni premsa, ni ràdio, ni televisió no van posar cura majoritàriament a esmentar el seu òbit, per la qual cosa cal preguntar-se si ells i nosaltres el coneixem. Utilitzo el present perquè les persones l’obra de les quals deixa empremta a la societat hi són més enllà de la seva desaparició física.
Filosofia, antropologia, naturalesa, drets dels animals conformen un corpus que desenvolupa tant la lògica com l’ètica. La seva filosofia política propugna un món sense exèrcits i un sistema planetari de justícia que garanteixi els drets humans sense excepció. Aspiració ambiciosa, com totes les que han fet que la humanitat millori pas a pas a partir del que en principi era il·lusori.
Defensor contumaç del benestar animal, a través del Projecte Gran Simi impulsa els drets dels primats no humans com ara ximpanzés, orangutans o goril·les, oposant-se a la crueltat en qualsevol forma, corrides de toros incloses. La seva moral abasta així mateix la denúncia del maltractament en la cria d’animals per al consum.
Avenços en la consciència humana i obstacles a la tortura d’aquells éssers vius que no poden parlar ni defensar-se però que senten. Qui coneix Mosterín, a quins mitjans de comunicació importa, quin espai ocupa a les xarxes socials? Frivolitat versus substància. I així va el món, ara per ara.                                             

       ¿Conoces a Jesús Mosterín?

Parafraseo la película ¿Conoces a Joe Black?, interpretada por Brad Pitt, para dedicar unas líneas al recién fallecido Jesús Mosterín. Antropólogo y filósofo, murió el pasado 4 de octubre sin que obtuviera en los medios de comunicación en general la resonancia que merecía. Ni prensa, ni radio, ni televisión se esmeraron mayoritariamente en mencionar su óbito, por lo cual cabe preguntarse si ellos y nosotros le conocemos. Utilizo el presente porque las personas cuya obra deja huella en la sociedad permanecen más allá de su desaparición física.
Filosofía, antropología, naturaleza, derechos de los animales conforman un corpus que desarrolla tanto la lógica como la ética. Su filosofía política propugna un mundo sin ejércitos y un sistema planetario de justicia que garantice los derechos humanos sin excepción. Aspiración ambiciosa, como todas las que han hecho que la humanidad mejore paso a paso a partir de lo que en principio era ilusorio.
Defensor contumaz del bienestar animal, a través del Proyecto Gran Simio impulsa los derechos de los primates no humanos como chimpancés, orangutanes o gorilas, oponiéndose a la crueldad en cualquier forma, corridas de toros incluidas. Su moral abarca asimismo la denuncia del maltrato en la cría de animales para el consumo.

Avances en la consciencia humana y obstáculos a la tortura de aquellos seres vivos que no pueden hablar ni defenderse pero que sienten. ¿Quién conoce a Mosterín, a qué medios de comunicación importa, qué espacio ocupa en las redes sociales? Frivolidad versus enjundia. Y así va el mundo, por ahora.

divendres, 6 d’octubre de 2017

El exceso de información según Harari - L’excés d’informació segons Harari

                   L’excés d’informació segons Harari

L’historiador i escriptor Yuval Noah Harari es va fer famós en publicar Sapiens, i ara ha tornat a encertar-la amb Homo Deus. Una breu història del demà. Analític i reflexiu a la vegada que amè i fins i tot ocurrent, retrata un futur força factible que alhora es capaç de posar-nos en bona part el pèls de punta.
El darrer capítol el dedica al que anomena “dadisme”, a l’univers que consisteix en un flux de dades que determina el valor de qualsevol fenomen i qualsevol entitat. Considera que el poder de les dades, convertides en informació, ja és incommensurable. A les darreres pàgines de l’obra sosté que, si bé “antigament la censura funcionava obstruint el flux d’informació”, a l’actualitat, “la censura funciona inundant la gent amb informació irrellevant”. Brillant sentència, complementada amb una altra: “en temps antics tenir poder significava tenir accés a les dades. Avui tenir poder significa saber què ignorar”.
Valgui afegir que a la dificultat d’esquivar dades i informacions aclaparadores enviades des dels grups de poder, el clau es rebla per la banda dels propis manipulats. És així atès que les xarxes socials constitueixen un immens caldo de cultiu de comunicacions irrellevants que fan difícil la concentració, la tria, la salvaguarda d’un mateix. Fan molt difícil aquest poder que  Harari  veu desitjable, el de saber ignorar.

El exceso de información según Harari

El historiador y escritor Yuval Noah Harari se hizo famoso al publicar Sapiens, y ahora ha vuelto a acertar con Homo Deus. Una breve historia del mañana. Analítico y reflexivo a la vez que ameno e incluso ocurrente, retrata un futuro bastante factible que al mismo tiempo es capaz de ponernos en buena medida los pelos de punta.
El último capítulo lo dedica a lo que denomina “datismo”, al universo que consiste en un flujo de datos que determina el valor de cualquier fenómeno y cualquier entidad. Considera que el poder de los datos, convertidos en información, ya es inconmensurable. En las últimas páginas de la obra sostiene que, si bien “antiguamente la censura funcionaba obstruyendo el flujo de información”, en la actualidad, “la censura funciona inundando a la gente con información irrelevante”. Brillante sentencia, complementada con esta otra: “en los tiempos antiguos tener poder significaba tener acceso a los datos. Hoy tener poder significa saber qué ignorar”.

Valga añadir que, a la dificultad de soslayar datos e informaciones abrumadoras enviadas desde los grupos de poder, se remacha el clavo por el lado de los propios manipulados. Es así dado que las redes sociales constituyen un inmenso caldo de cultivo de comunicaciones irrelevantes que hacen difícil la concentración, la selección, la salvaguarda de uno mismo. Hacen muy difícil este poder que Harari ve deseable, el de saber ignorar.