divendres, 30 d’octubre del 2020

De vez en cuando una noticia buena - De tant en tant una notícia bona

 

                                       De tant en tant una notícia bona

 El port de Barcelona ha estat el primer del món en obtenir l’estrella Lean & Green, guardó que s’atorga a les empreses que redueixen la petjada del carboni en un 20% en 5 anys. I això és el que s’ha fet a Barcelona, segons certifica la consultora Ernst & Young.

Es tracta d’un dels objectius fixats per la Unió Europea i l’Organització Marítima  Internacional, tot seguint els acords de la Conferencia sobre el Clima de París, l’any 2015. La capital catalana està fent els deures, i ha de continuar fent-los quan la superació de la pandèmia torni a portar un gran volum de creuers. Aquests són un gran focus de contaminació, y sobre ells cal actuar de ferm. Que vinguin, perquè són negoci per a la ciutat, però que alhora respectin el medi ambient.

Es té molt clar com s’ha d’actuar, i en aquest sentit, el propòsit és implantar la connexió elèctrica dels vaixells al port, eliminant així les emissions dels motors auxiliars mentre estiguin atracats al moll. De moment només és un projecte, però esperem que aquest període de pausa degut a la pandèmia s’aprofiti degudament per treballar-hi. Això, o una enorme decepció.

                            De vez en cuando una noticia buena

 El puerto de Barcelona ha sido el primero en todo mundo en obtener la estrella Lean & Green, galardón que se otorga a las empresas que reducen la huella del carbono en un 20% en 5 años. Y esto es lo que se ha hecho en Barcelona, según certifica la consultora Ernst & Young.

Se trata de uno de los objetivos fijados por la Unión Europea y la Organización Marítima Internacional, siguiendo los acuerdos de la Conferencia sobre el Clima de París, el año 2015. La capital catalana está haciendo los deberes, y tiene que seguir haciéndolos cuando la superación de la pandemia vuelva a traer un gran volumen de cruceros. Estos constituyen un gran foco de contaminación, y sobre ellos es necesario actuar de firme. Que vengan, ya que son negocio para la ciudad, pero que al mismo tiempo respeten el medio ambiente.

Se tiene muy claro cómo hay que actuar, y en este sentido, el propósito es implantar la conexión eléctrica de los buques en el puerto, eliminando así las emisiones de los motores auxiliares mientras estén atracados en el muelle. De momento es solo un proyecto, pero esperamos que este período de pausa debido a la pandemia se aproveche debidamente para trabajar en ello. Esto, o una enorme decepción.

dissabte, 24 d’octubre del 2020

Añorando el mirlo - Tot enyorant el merlot

 

                                                           Tot enyorant el merlot

En primer lloc, he de consignar que el dit merlot és el mascle de la merla. Com en altres espècies, ell és més maco que no pas ella. Grisa la femella, negre el mascle, més robust, amb un esmolat bec vermell. Molt més atractiu, sense discussió.

Bé, un merlot així de vistós va començar a freqüentar la meva terrassa, fins que es va convertir en una murga. Vinga furgar els testos, vinga llençar la terra fora, vinga embrutar la terrassa. Dia si dia també em tocava escombrar terra y fullaraca. N’estava ben farta. Així que aixecava una persiana i veia els estralls, el maleïa.

De prompte, entre els seus moments preferits per venir va ser l’hora en què jo esmorzava, quan el podia veure des del menjador. Aleshores va començar a fer-me gràcia contemplar-lo, tan molsut i tan elegant, amb el bec tan acolorit. Ara bé, quan volava cap un test, m’apressava a foragitar-lo. Fins que un matí se’m va ocórrer de llançar unes molletes de pa prop de la vidriera, on jo el pogués veure bé si s’hi atansava. Cosa que aviat va esdevenir habitual. Gairebé sempre, durant el meu desdejuni el tenia a prop picotejant les engrunes, deixat de banda l’esforç, bastant infructuós, de cercar quelcom als testos.

És clar que el “meu” merlot (ja començava a pensar en ell amb aquest terme), no era l’únic que sovintejava la meva terrassa. De tant en tant apareixia alguna merla, algun altre merlot, entestats a gratar els testos. No eren com ell, no els tenia educats. Els bandejava així que els veia, o si no, havia de recollir el seu escampall. En canvi, el merlot amigable no sols s’havia oblidat de furgar la terra sinó que, a més de visitar-me pràcticament cada matí, sovint s’aclofava en un dels testos més grans i s’hi passava una bona estona, quiet sota el fullatge.

Però això s’ha acabat. Ja fa setmanes que ha deixat de venir. Què li deu haver passat? Ha trobat aixopluc en una altra banda, al parc de prop de casa meva, s’ha mort? He descobert que l’esperança de vida de les merles és de tres o quatre anys. Ja era vellet el meu merlot? No puc pas saber-ho. El trobo a faltar, i vull pensar que està viu, perquè el cert és que tampoc no vénen altres merles o merlots. No poden pas haver finit tots.

Enyorat merlot, que de ser un destorb et vas convertir en una companyia. Vull creure que tornaràs.

                                 Añorando el mirlo 

En primer lugar, he de consignar que se trata del mirlo macho. Como en otras especies, él es más guapo que ella. Gris la hembra, negro el macho, más robusto, con uno afilado pico rojo. Mucho más atractivo, sin discusión.

Bueno, un mirlo así de vistoso comenzó a frecuentar mi terraza, hasta convertirse en un fastidio. Venga hurgar las macetas, venga echar la tierra afuera, venga ensuciar la terraza. Día sí día también, me tocaba barrer tierra y hojarasca. Ya estaba más que harta. En cuanto levantaba una persiana y veía los estragos, lo maldecía.

De pronto, entre sus momentos preferidos para venir fue la hora en que yo desayunaba, cuando le podía ver desde el comedor. Entonces empezó a gustarme el contemplarlo, tan rollizo y tan elegante, con su pico tan colorado. Ahora bien, cuando volaba hacia una maceta, me apresuraba a espantarlo. Hasta que una mañana se me ocurrió echar unas miguitas de pan cerca de la vidriera, donde yo lo pudiera ver bien si se acercaba. Algo que pronto se tornó habitual. Casi siempre, durante mi desayuno lo tenía cerca picoteando las migajas, dejado ya de lado el esfuerzo, bastante infructuoso, de rebuscar en las macetas.

Claro está que “mi” mirlo (ya empezaba a pensar en él con este término), no era el único que frecuentaba la terraza. De vez en cuando aparecía algún mirlo hembra, algún otro macho, empeñados en remover los tiestos. No eran como él, no los tenía educados. Los expulsaba en cuanto los veía, o si no, tenía que recoger su revoltijo. En cambio, el mirlo amigable no solo se había olvidado de hurgar la tierra, sino que, además de visitarme prácticamente cada mañana, a menudo se acuclillaba en una de las macetas más grandes y allí se pasaba un buen rato, quieto bajo el follaje.

Pero esto se ha acabado. Hace semanas que ha dejado de venir. ¿Qué le debe de haber ocurrido?  ¿Ha encontrado cobijo en otro lugar, en el parque de cerca de mi casa, ha muerto? He descubierto que la esperanza de vida de los mirlos es de tres o cuatro años. ¿Ya era viejecito mi mirlo? No puedo saberlo en absoluto. Le echo de menos, y quiero pensar que está vivo, porque es cierto que tampoco vienen otros mirlos. No pueden haber sucumbido todos.

Añorado mirlo, que de ser un estorbo te convertiste en una compañía. Quiero creer que volverás.

 

 

dissabte, 17 d’octubre del 2020

¿Quién va a pagar todo? - Qui pagarà tot?

 

                                                    Qui pagarà tot? 

Arran de les restriccions i tancaments per causa de la Covid-19, el sector de la restauració vol indemnitzacions, el de la cultura també, el de més enllà també. Els treballadors afectats s’apunten als expedients de regulació temporal (ERTO) si els és possible. Tot a càrrec de l’Estat.

Segons dades del passat mes d’abril, l’endeutament públic arribava als 1,23 bilions d'euros, en “b”, no és cap errada de transcripció, xifra que suposa un 110,1% del PIB. Guarismes i percentatges que es van sentint, llegint, acceptant sense que es parli de qui són els creditors. Algú té els diners que deixa.

Coneixem el deutor, l’Estat, però no pas la identitat dels prestadors. Se suposa que són els bancs, guardadors de fortunes en principi anònimes, composant un binomi de necessitats (la gent corrent a qui representa l’Estat) i de rics que a més cobraran d’interessos abans no se’ls reposi el capital. Si ells continuen sent acabalats malgrat la pandèmia, significa que no sols disposen d’un bon coixí sinó que molts en treuen profit. Negocis de medicaments, mascaretes, guants, desinfectants...

L’inevitable interrogant és, d’on traurà l’Estat els diners per tornar el que deu? De les butxaques dels humils, plovent sobre mullat, o dels adinerats creditors? Els impostos seran iguals per a tothom, o bé seran progressius d’una punyetera vegada? Qui tingui la resposta, que ho digui.

 

                   ¿Quién va a pagar todo?

 Como resultado de las restricciones y suspensiones a causa de la Covid-19, el sector de la restauración quiere indemnizaciones, el de la cultura también, el de más allá también. Los trabajadores afectados se apuntan a los expedientes de regulación temporal (ERTO) si les es posible. Todo a cargo del Estado.

Según datos del pasado mes de abril, la deuda pública alcanzó los 1,23 billones de euros, con "b", no es un error de transcripción, cifra que representa el 110,1% del PIB. Guarismos y porcentajes que se están oyendo, leyendo, aceptando sin que se hable de quiénes son los acreedores. Alguien tiene el dinero que presta.

Conocemos al deudor, el Estado, pero no la identidad de los prestadores. Se supone que son los bancos, custodios de fortunas en principio anónimas, componiendo un binomio de necesitados (la gente común a la que representa al Estado) y de ricos que además cobrarán intereses antes de que se les reponga el capital. Si ellos continúan siendo acaudalados a pesar de la pandemia, significa que no sólo disponen de una buena base, sino que muchos están sacando provecho. Negocios de medicamentos, máscaras, guantes, desinfectantes...

 La inevitable pregunta es, ¿de dónde sacará el Estado el dinero para pagar lo que debe? ¿De los bolsillos de los humildes, lloviendo sobre mojado, o de los adinerados acreedores? ¿Los impuestos serán igual para todos, o serán progresivos de una puñetera la vez? Quien tenga la respuesta, que lo diga.

 

 

 

 

dissabte, 10 d’octubre del 2020

Una biografía del Guti - Una biografia del Guti

 

Una biografia del Guti 

Qui sap qui va ser Antoni Gutiérrez Díaz, més conegut com el Guti? És de suposar que totes les persones que van viure el franquisme i la transició. Entre la generació actual, segurament molt poques, tret que hagin estudiat història o ho estiguin fent, tret que a l’escola hagin tingut la sort d’haver tingut classes sobre política contemporània.

A la seva biografia acabada de publicar (“El Guti, l’optimisme de la voluntat”, Txema Castiella, Ed. 62), retrobem a qui va ésser un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya, militant del PSUC -partit antifranquista l’ideari del qual va ésser la conquesta de les llibertats, un socialisme democràtic, el reconeixement nacional de Catalunya-, i més tard secretari general des de l’any 1977 al 1986.  Parlamentari europeu entre 1987 i 1999, va advocar per una Europa social i il·lustrada, prosseguint després el seu activisme per mitjà de congressos i conferències, fins que, el 2006, una aturada cardíaca fatal l’assalta a Santiago de Compostel·la.

Empresonat durant el franquisme, figura cabdal durant la transició i la democratització, la seva brillant trajectòria no va impedir que vers el 1995 l’apel·latiu Guti ja fos més conegut al ésser aplicat a un jugador de futbol que no pas a ell. Desmemoriaments i canvis socials que així mateix es van escenificar quan les sigles  PC van deixar de significar Partit Comunista per equivaler a Personal Computer. No he pogut resistir-me a esmentar aquestes dues anècdotes, símbols de la inconstància temporal. Per fortuna, els llibres s’encarreguen d’immortalitzar la història.           

 

Una biografía del Guti 

¿Quiénes saben quién fue Antoni Gutiérrez Díaz, más conocido como el Guti? Es de suponer que todas las personas que vivieron el franquismo y la transición. Entre la generación actual, seguramente muy pocas, salvo que hayan estudiado historia o lo estén haciendo, salvo que en la escuela hayan tenido la suerte de haber tenido clases sobre política contemporánea.

En su biografía recién publicada (El Guti, l’optimisme de la voluntat, Txema Castiella, Ed. 62), reencontramos al que fue uno de los impulsores de la Assemblea de Catalunya, militante del PSUC -partido antifranquista cuyo ideario fue la conquista de las libertades, un socialismo democrático, el reconocimiento nacional de Catalunya-, y más tarde secretario general desde el año 1977 al 1986.  Parlamentario europeo entre 1987 y 1999, abogó por una Europa social e ilustrada, prosiguiendo luego su activismo a través de congresos y conferencias, hasta que, en 2006, un paro cardíaco fatal lo asalta en Santiago de Compostela.

Preso durante el franquismo, figura principal durante la transición y la democratización, su brillante trayectoria no impidió que hacia 1995 el apelativo Guti ya fuera más conocido al ser aplicado a un jugador de fútbol que a él. Desmemorias y cambios sociales que se escenificaron asimismo cuando la sigla PC dejó de significar Partido Comunista para equivaler a Personal Computer. No he podido resistirme a mencionar estas dos anécdotas, símbolos de la inconstancia temporal. Por fortuna, los libros se encargan de inmortalizar la historia.

 

divendres, 2 d’octubre del 2020

¿Hay que hacer catequesis en la escuela? - Cal fer catequesi a l'escola?

 

           Cal fer catequesi a l'escola? 

La catequesi a l’ensenyament reglat no és pròpia d’un Estat aconfessional, com és el cas d’Espanya. Quan, pel que sembla, deu mil famílies demanen a Catalunya classes d’islam a l’escola pública, el correcte seria no complaure-les. No només pel que fa a l’islamisme sinó respecte de qualsevol altra religió. Si l’Estat és aconfessional, l’escola també ha de ser-ho. No ha d’adoctrinar en cap sentit; la seva funció és aportar coneixements, no introduir creences.

En canvi, just perquè les religions formen part de la cultura, han de figurar en el currículum escolar les característiques i els dogmes de les més esteses. Decebedor esdevé que, trobant-nos en una àrea de tradició catòlica, gran part de nens, nenes i joves ignorin els credos i fonaments del sistema moral en què viuen i es desenvolupen. Pel que fa a la resta de confessions, conèixer-les és cultura en igual mesura que la història, la filosofia i altres matèries.

Per contra, l’adoctrinament correspon a l’àmbit privat o a les respectives comunitats religioses, siguin esglésies, mesquites, sinagogues i demés. A França i altres llocs ho tenen clar, i aquí hauríem de tenir-ho.    

                    ¿Hay que hacer catequesis en la escuela? 

La catequesis en la enseñanza reglada no es propia de un Estado aconfesional, como es el caso de España. Cuando al parecer diez mil familias piden en Catalunya clases de islam en la escuela pública, lo correcto sería no complacerlas. No solo en cuanto al islamismo sino respecto de cualquier otra religión. Si el Estado es aconfesional, la escuela también ha de serlo. No debe adoctrinar en ningún sentido; su función es aportar conocimientos, no introducir creencias.

En cambio, justo porque las religiones forman parte de la cultura, han de figurar en el currículo escolar las características y los dogmas de las más extendidas. Decepcionante resulta que, hallándonos en un área de tradición católica, gran parte de niños, niñas y jóvenes ignoren los credos y fundamentos del sistema moral en que viven y se desarrollan. En cuanto al resto de confesiones, conocerlas es cultura en igual medida que la historia, la filosofía y otras materias.

Por el contrario, el adoctrinamiento corresponde al ámbito privado o a las respectivas comunidades religiosas, sean iglesias, mezquitas, sinagogas y demás. En Francia y otros lugares lo tienen claro, y aquí deberíamos tenerlo.