Tampoco Francia paga traidores - Tampoc França paga traïdors

 

                            Tampoc França paga traïdors 

La màxima clàssica de que Roma no paga traïdors, segle II aC, pot aplicar-se a la França contemporània en relació als harkis. La immensa majoria de col·laboradors algerians dels francesos durant la guerra de la independència (1954-1962) no van veure compensada la seva cooperació. En signar-se els Acords d’Évian, que van posar fi al conflicte, aproximadament un milió de soldats, amb les seves famílies incloses, van se considerats traïdors per part del Front d’Alliberament Nacional. Alguns van ser repatriats amb l’exercit francès, pocs, els altres van ser víctimes de les ordres franceses d’abandonar-los a la seva (mala) sort.

Per altres mitjans, uns 90.000 harkis van aconseguir arribar a França, sent tractats com a immigrants i confinats en camps de concentració. Filferros i pèssimes condicions de vida fins l’any 1975, en què es va tancar el darrer camp. Invisibilitzats ells i els seus descendents, no ha estat fins l’any 2021 que el president de la República, Emmanuel Macron, ha admès públicament que França va faltar al reconeixement de l’ajuda dels harkis i ha demanat perdó.

Quant als que van romandre a l’Algèria alliberada, al voltant de 150.000 van se executats. La resta va se objecte de dures repressions. A criteri del govern algerià, rebien el que mereixien; a criteri dels francès, als traïdors, un cop utilitzats, no calia pagar-los els serveis, tal com van fer els romans.

                                     Tampoco Francia paga traidores 

La máxima clásica de que Roma no paga traidores, siglo II aC, puede aplicarse a la Francia contemporánea en relación a los harkis. La inmensa mayoría de colaboradores argelinos de los franceses durante la guerra de la independencia (1954-1962) no vieron compensada su cooperación. Al firmarse los Acuerdos de Évian, los cuales pusieron fin al conflicto, aproximadamente un millón de soldados, con sus familias incluidas, fueron considerados traidores por parte del Frente de Liberación Nacional. Algunos fueron repatriados junto con el ejercido francés, pocos, los otros fueron víctimas de las órdenes francesas de abandonarles a su (mala) suerte.

Por otros medios, unos 90.000 harkis consiguieron llegar a Francia, siendo tratados como inmigrantes y confinados en campos de concentración. Alambres y pésimas condiciones de vida hasta el año 1975, cuando se cerró el último campo. Invisibilizados ellos y sus descendientes, no ha sido hasta el año 2021 que el presidente de la República, Emmanuel Macron, ha admitido públicamente que Francia faltó al reconocimiento de la ayuda de los harkis y ha pedido perdón.

En cuanto a los que permanecieron en la Argelia liberada, en torno a 150.000 fueron ejecutados. El resto fue objeto de duras represiones. A criterio del gobierno argelino, recibían lo que merecían; a criterio del francés, a los traidores, una vez utilizados, no había que pagarles los servicios, igual que hicieron los romanos.

Curación de la enfermedad del sueño - Curació de la malaltia de la son

 

                             Curació de la malaltia de la son 

Encerclats com estem pel coronavirus, en plena lluita contra tota mena de variants de la Covid, amb polèmica respecte del negoci de les farmacèutiques i l’absència de genèrics per als països pobres, se m’ha acudit recuperar una informació de Metges sense Fronteres (MST) amb data d’octubre del 2019.

Es referia a la malaltia de la son, aquesta lacra transmesa per la mosca tse-tse present a molts pobles africans. Un paràsit envaeix la sang, afecta el sistema nerviós i pot causar la mort. Durant anys i anys, el tractament utilitzat era un derivat de l’arsènic que més aviat matava que no pas curava, causant la mort d’un 5% dels malalts.

En aquest context, MSF juntament amb la organització Iniciativa Medicaments per a Malalties Oblidades van endegar un assaig clínic per tal de trobar un tractament segur i eficaç. A més, van fer-ho al marge de la indústria farmacèutica, atès que per a l’elaboració de medicaments estableix uns preus no assumibles pels països que pateixen aquesta malaltia. L’èxit va arribar amb el fexidinazol, un tractament oral amb 10 dies de duració que ha demostrat la seva eficàcia.

En el seu comunicat, MSF manifestava que havien aconseguit trencar el joc de la indústria farmacèutica tot evidenciant que desenvolupar un fàrmac no  costa tants milers de milions d’euros com afirmen. I recalcava que l’assoliment havia estat possible mercè al recolzament dels seus socis, circumstància que els permet ser independents d’interessos polítics, religiosos i econòmics.

Doncs, tot això queda dit. 

                      Curación de la enfermedad del sueño 

Cercados como estamos por el coronavirus, en plena batalla contra todo tipo de variantes de la Covid, con polémica respecto del negocio de las farmacéuticas y la ausencia de genéricos para los países pobres, se me ha ocurrido recuperar una información de Médicos sin Fronteras (MST) con fecha de octubre del 2019.

Se refería a la enfermedad del sueño, esta lacra transmitida por la mosca tse-tsé presente en muchos pueblos africanos. Un parásito invade la sangre, afecta al sistema nervioso y puede causar la muerte. Durante años y años, el tratamiento utilizado era un derivado del arsénico que mayormente mataba que curaba, causando la muerte de un 5% de los enfermos.

En este contexto, MSF junto con la organización Iniciativa Medicamentos para Enfermedades Olvidadas emprendieron un ensayo clínico con el fin de encontrar un tratamiento seguro y eficaz. Asimismo, lo hicieron al margen de la industria farmacéutica, puesto que para la elaboración de medicamentos establece unos precios no asumibles para los países que sufren esta enfermedad. El éxito llegó con el fexidinazol, un tratamiento oral con 10 días de duración que ha demostrado su eficacia.

En su comunicado, MSF manifestaba que habían conseguido romper el juego de la industria farmacéutica evidenciando que desarrollar un fármaco no cuesta tantos miles de millones de euros como afirman. Y recalcaba que la consecución había sido posible gracias al apoyo de sus socios, circunstancia que les permite ser independientes de intereses políticos, religiosos y económicos.

Pues, todo eso queda dicho.

Ibsen, El enemigo del pueblo y Garzón - Ibsen, L’enemic del poble i Garzón

 

                           Ibsen, L’enemic del poble i Garzón 

Enrik Ibsen va escriure l’any 1882 el seu conegut drama, L’enemic del poble. S’ambienta en un balneari on el doctor Thomas Stockmann descobreix que les aigües estan contaminades i són un perill per a la població. Donat que constitueix un atractiu turístic, els capitosts  es revolten i li exigeixen que calli, quelcom que el doctor no fa, sinó que denuncia la calamitat. S’ha convertit en l’enemic del poble, segons el títol del dramaturg, però només ho és d’uns quants, dels que volen continuar enriquint-se a costa de la salut dels altres.

Transcorreguts 140 anys de la seva estrena, entre nosaltres sorgeix un nou enemic del poble. No és un metge sinó un ministre, el qual ha tingut la gosadia de blasmar l’explotació ramadera intensiva. Alberto Garzón ho va fer el proppassat 26 de desembre en una entrevista a The Guardian, defensant la clàssica pastura del bestiar contraposada a les macrogranges. Aquesta mena de camps de concentració dels animals on, a més de fer-los patir amuntegats,  s’obté carn de pitjor qualitat alhora que s’empastifen la terra i les aigües.

Vet aquí un ministre titllat d’enemic per part dels industrials alimentaris, els tractants de bestiar, que no pastors. No pas enemic de la gent que vol menjar bé sense impacte ecològic i sense maltractar els animals. Amb tot, l’assumpte s’ha polititzat i, com en el balneari de ficció, n’hi ha que demanen la dimissió de Garzón, i fins i tot hi ha correligionaris que li giren l’esquena. Als amics del poble també els hi passa a la vida real.

                                 Ibsen, El enemigo del pueblo y Garzón 

Enrik Ibsen escribió en 1882 su conocido drama, El enemigo del pueblo. Se ambienta en un balneario donde el doctor Thomas Stockmann descubre que las aguas están contaminadas y son un peligro para la población. Dado que constituye un atractivo turístico, los mandamases se sublevan y le exigen que guarde silencio, algo que el doctor no hace, sino que denuncia la calamidad. Se ha convertido en el enemigo del pueblo, según el título del dramaturgo, pero tan solo lo es de unos cuantos, de los que quieren seguir enriqueciéndose a costa de la salud de los demás.

Transcurridos 140 años de su estreno, entre nosotros surge un nuevo enemigo del pueblo. No es un médico sino un ministro, el cual ha tenido la osadía de reprobar la explotación ganadera intensiva. Alberto Garzón lo hizo el pasado 26 de diciembre en una entrevista a The Guardian, defendiendo el clásico pastoreo del ganado contrapuesto a las macrogranjas. Este tipo de campos de concentración para los animales donde, además de hacerles sufrir amontonados, se obtiene carne de peor calidad a la vez que se ensucian la tierra y las aguas.

He aquí un ministro tachado de enemigo por parte de los industriales alimentarios, los tratantes de ganado, que no pastores. No enemigo de la gente que quiere comer bien sin impacto ecológico y sin maltratar a los animales. Sin embargo, el asunto se ha politizado y, como en el balneario de ficción, los hay que piden la dimisión de Garzón, e incluso hay correligionarios que le vuelven la espalda. A los amigos del pueblo también les ocurre en la vida real.

Otras ideas de Francis Fukuyama - Altres idees de Francis Fukuyama

 

                          Altres idees de Francis Fukuyama 

Molt conegut pel seu assaig El final de la història, publicat l’any 1989, el politòleg nord-americà aporta enguany noves idees. En una entrevista del Der Spiegel reproduïda a la revista El Temps, el Fukuyama que es va equivocar predient que el capitalisme posaria punt i final a tots els altres sistemes socials, exposa la seva percepció sobre el racisme y la desigualtat social.

En ser preguntat sobre el progressisme woke, és a dir, sobre els moviments polítics d’esquerra als EUA, fa unes consideracions respecte de l’educació escolar que ens han de fer rumiar. Reprova que a estats com Nova York o Califòrnia, on el rendiment dels estudiants negres és més baix, a les escoles públiques s’hagi simplificat el currículum de matemàtiques perquè “era massa difícil per als alumnes negres i llatins”. Fukuyama no s’interroga sobre els motius d’aital diferència entre blancs i negres o llatins, però sí diu que és terrible que a uns i altres se’ls privi  del càlcul integral, de manera que no puguin arribar a ser científics o enginyers.  A fi de comptes, un pla negatiu de la gent d’esquerres.

Posem en un plat de la balança la seva manca de crítica vers la desigualtat estructural que condueix a que uns tinguin inferior rendiment escolar. En un altre, posem el seu retret vers la menor exigència en el currículum, i ací, girem la mirada cap un recent decret espanyol. Veurem que a partir d’ara, a Primària i a l’ESO es podrà passar de curs sense límit de suspensos, i es podrà aprovar el Batxillerat amb un suspens.

D’aquesta forma s’haurà acabat la vergonya de que Espanya sigui el país de la UE amb més repetidors de curs després de la República Txeca. Reforços educatiu no, menys exigència sí. Un nivell educatiu més baix per amagar el fracàs, talment com als EUA de Francis Fukuyama. I aquí pau, i després gloria.

                         Otras ideas de Francis Fukuyama 

Muy conocido por su ensayo El final de la historia, publicado en 1989, el politólogo norteamericano aporta hoy día nuevas ideas. En una entrevista del Der Spiegel reproducida en la revista El Temps, el Fukuyama que se equivocó prediciendo que el capitalismo pondría punto y final al resto de sistemas sociales, expone su percepción sobre el racismo y la desigualdad social.

Al ser preguntado sobre el progresismo woke, es decir, sobre los movimientos políticos de izquierda en EE.UU., hace unas consideraciones respecto de la educación escolar que deben hacernos pensar. Reprueba que en estados como Nueva York o California, donde el rendimiento de los estudiantes negros es menor, en las escuelas públicas se haya simplificado el currículum de matemáticas porque “era demasiado difícil para los alumnos negros y latinos”. Fukuyama no se interroga sobre los motivos de tal diferencia entre blancos y negros o latinos, pero sí le parece terrible que a unos y otros se les prive del cálculo integral, de manera que no puedan llegar a ser científicos o ingenieros.  A fin de cuentas, un plan negativo de la gente de izquierdas.

Pongamos en un plato de la balanza su ausencia de crítica respecto de la desigualdad estructural que conduce a que algunos tengan inferior rendimiento escolar. En otro, pongamos su reproche hacia la menor exigencia en el currículum, y aquí, volvamos la mirada hacia un reciente decreto español. Veremos que a partir de ahora, en Primaria y en la ESO se podrá pasar de curso sin límite de suspensos, y se podrá aprobar el Bachillerato con un suspenso.

De esta forma se habrá puesto fin a la vergüenza de que España sea el país de la UE con más repetidores de curso después de la República Checa. Refuerzos educativos no, menos exigencia sí. Un nivel educativo más bajo para ocultar el fracaso, talmente como en los EE.UU. de Francis Fukuyama. Y aquí paz, y después gloria.