divendres, 27 de novembre de 2015

                 
                 Palmira i cossos humans

Crec que som moltes les persones a qui la destrucció d’edificis a Palmira per part de l’Estat Islàmic ens ha deixat indiferents. Quan la guerra a Síria aviat complirà cinc anys, les 220.000 morts que ha causat vénen a insensibilitzar respecte de la desaparició de monuments. L’aniquilació de joies arquitectòniques de 2.000 anys d’antiguitat només resulta veritablement dolorosa en temps de pau, no quan centenars de milers de vides humanes estan sent aniquilades.
Front l’anuncia dels primers danys ja va ser impossible anteposar la barbàrie de destruir valors arqueològics a la barbàrie de destruir cossos humans. Un primer pensament concernia a que aquells eren reconstruïbles mentre que els altres, no. I el cert és que a poques setmanes de l’enorme demolició ja existeixen experts calculant les possibilitats i els mètodes de reconstrucció per quan cessi el conflicte armat, confiant en que l’Estat Islàmic no sigui el vencedor.
Si en altres ocasions s’han refet, traslladat pedra a pedra construccions d’interès artístic o històric, com no seria viable fer-ho actualment amb tots els enginys disponibles? Tard o d’hora, la mil·lenària ciutat romana renaixerà. I ho farà amb apel·latius emblemàtics: Temple de Bel, de Baalxamin, Arc de Triomf, Torres Funeràries… No succeirà igual amb les desaparicions humanes, que ni seran recuperades ni nominalment assenyalades. Només els qui les hagin estimat les anomenaran i les ploraran. Poques persones en la immensitat del món, però llàgrimes inconsolables i sinceres que la desaparició de Palmira ja no pot provocar.

   Palmira y cuerpos humanos

Creo que somos muchas las personas a quienes la destrucción de edificios en Palmira por parte del Estado Islámico nos ha dejado indiferentes. Cuando la guerra en Siria pronto cumplirá cinco años, las 220.000 muertes que ha causado vienen a insensibilizar respecto de la desaparición de monumentos. El arrase de joyas arquitectónicas de 2.000 años de antigüedad solo resulta en verdad doloroso en tiempo de paz, no cuando  cientos de miles de vidas humanas están siendo arrasadas.
Ante el anunció de los primeros daños ya fue imposible anteponer la barbarie de aniquilar valores arqueológicos a la barbarie de aniquilar cuerpos humanos. Un primer pensamiento concernía a que aquellos eran reconstruibles mientras que los otros, no. Y lo cierto es que a pocas semanas de la enorme destrucción ya existen expertos calculando las posibilidades y los métodos de reconstrucción para cuando cese el conflicto armado, confiando en que el Estado Islámico no sea el vencedor.
Si en otras ocasiones se han rehecho, trasladado piedra a piedra construcciones de interés artístico o histórico, ¿cómo no sería factible hacerlo actualmente con todos los ingenios disponibles? Tarde o temprano, la milenaria ciudad romana renacerá. Y lo hará con apelativos señeros: Templo de Bel, de Baalxamin, Arco de Triunfo, Torres Funerarias… No ocurrirá igual con las desapariciones humanas, que ni serán recuperadas ni nominalmente señaladas. Solo quienes las hayan amado las nombrarán y las llorarán. Pocas personas en la inmensidad del mundo, pero lágrimas inconsolables y sinceras que la desaparición de Palmira ya no puede provocar.  


               


divendres, 20 de novembre de 2015

                  Podria ser bo però és dolent

Pronostiquen des de la Universitat d’Oxford, al Regne Unit, que en vint anys desapareixeran ni més ni menys que el 47% dels llocs de treball. En realitat, no desapareixeran sinó que seran ocupats per robots o ordinadors. Si cerquem un botó de mostra, veurem que succeirà aquí mateix quan l’Institut Nacional d’Estadística deixi de contractar enquestadors per al pròxim cens. L’entranyable visita de casa a casa recopilant dades, vigent des dels temps d’Herodes, serà substituïda per l’encreuament de dades entre els ordinadors de les diverses Administracions. Per què preguntar si tots i cadascun dels ciutadans estem registrats en la Seguretat Social, servei de Salut Pública, declaració de renda, etc.? Les 50.000 persones que van ser requerides per a l’anterior cens ja tenen la tecnologia com a rival invencible; elles i moltes altres, de forma creixent.
Les màquines reemplaçaran cada vegada més els empleats en el transport, l’administració, la venda, els serveis… Ja està passant, i no tindria res de dolent si el mode de producció fos diferent. Repartir la feina treballant menys hores, distribuir els guanys equitativament ens portaria a una Arcàdia absolutament factsible. No són els avenços tecnològics els perjudicials, sinó la persistència d’un sistema econòmic injust.
Mentre que res no canviï des de dalt, als de baix se’ls anirà excloent com a persones amb drets, oferint-los, potser, el pedaç d’una renda bàsica que els mantindrà en la inòpia dels que manquen de poder de decisió.

Podría ser bueno pero es malo

Pronostican desde la Universidad de Oxford, en el Reino Unido, que en veinte años desaparecerán ni más ni menos que el 47% de los puestos de trabajo. En realidad, no desaparecerán sino que serán ocupados por robots u ordenadores. Si buscamos un botón de muestra, veremos cómo sucederá aquí mismo cuando el Instituto Nacional de Estadística deje de contratar encuestadores en el próximo censo. La entrañable visita de casa en casa recopilando datos, vigente desde los tiempos de Herodes, será sustituida por el cruce de datos entre los ordenadores de las diversas Administraciones. ¿Por qué preguntar si todos y cada uno de los ciudadanos estamos registrados en la Seguridad Social, servicio de Salud Pública, declaración de renta, etc.? Las 50.000 personas que fueron requeridas para el anterior censo ya tienen la tecnología como rival invencible; ellas y muchas otras, de forma creciente.
Las máquinas reemplazarán cada vez más a los empleados en el transporte, la administración, la venta, los servicios… Ya está ocurriendo, y no tendría nada de malo si el modo de producción fuera distinto. Repartir el trabajo laborando menos horas, distribuir las ganancias equitativamente nos llevaría a una Arcadia absolutamente factible. No son los avances tecnológicos los perjudiciales, sino la persistencia de un sistema económico injusto.

Mientras que nada cambie desde arriba, a los de abajo se les irá excluyendo como personas con derechos, ofreciéndoles, quizás, el parche de una renta básica que les mantendrá en la inopia de los que carecen de poder de decisión.

diumenge, 8 de novembre de 2015

     Petons a preu fet

La fotografia apareguda en alguns diaris de Xavier García Albiol i Carme Forcadell disposats a fer-se un parell de petons com a fórmula de salutació ha contribuït a reafirmar la meva opinió sobre això. Per què aquesta moda de besar-se en comptes de, senzillament, donar-se la mà? Allò primer passa en especial quan es tracta de saludar-se entre dones o entre elles i homes. Un petó, encara que sigui només a la galta, representa, o així hauria de ser, una mostra d’afecte. Que s’hagi convertit en pur tràmit és com a mínim una devaluació, quan no una hipocresia. Que el gegantó Albiol i la menuda Forcadell -dos pols ideològicament oposats configurant una curiosa imatge periodística-, s’intercanviïn petons pot ser titllat d’obscè, (del grec, que no mereix sortir a escena).
Per extensió, revisquem la cancellera Merkel accedint per fi a besar-se amb els dignataris, quelcom a què d’entuvi es resistia. I revisquem el gest de ministres, conselleres, alcaldesses i altres notables oferint les seves galtes mentre que els càrrecs masculins es limiten a encaixar.
Més natural, senyores i senyors, i més higiènic!... Perquè si hem d’exposar-nos a la transmissió de refredats, grip, etc. que sigui per amor. Amb petons entre familiars, amics o amants. 

                                                Besos a destajo

La fotografía aparecida en algunos periódicos de Xavier García Albiol y Carme Forcadell prestos a darse un par de besos como fórmula de saludo ha contribuido a reafirmar mi opinión al respecto. ¿Por qué esa moda de besarse en lugar de, llanamente, darse la mano? Lo primero ocurre en especial cuando se trata de saludarse entre mujeres o entre estas y hombres. Un beso, aunque sea solo en la mejilla, representa, o así debería ser, una prueba de afecto. Que se haya convertido en puro trámite es como mínimo una devaluación, cuando no una hipocresía. Que el gigantón Albiol y la menuda Forcadell -dos polos ideológicamente opuestos configurando una curiosa imagen periodística-, se intercambien besos puede ser tachado de obsceno, (del griego, que no merece salir a escena).
Por extensión, reproduzcamos a la cancillera Merkel accediendo por fin a besarse con los dignatarios, algo a lo que de entrada se resistía. Y reproduzcamos el gesto de ministras, consejeras, alcaldesas y demás ofreciendo sus mejillas mientras que los cargos masculinos se limitan a estrecharse las manos.

¡Más natural, señoras y señores, y más higiénico!... Porque si tenemos que exponernos a la transmisión de resfriados, gripe, etc. que sea por amor. Con besos entre familiares, amigos o amantes.