divendres, 3 d’abril de 2020

Ausencia de derechos humanos en Estados Unidos - Absència de drets humans als Estats Units


    Absència de drets humans als Estats Units

Que potser hi ha humanitat en confinar les persones sense sostre en un pàrquing a l’aire lliure a causa de l’impacte del coronavirus? De fet, la carència de domicili ja constitueix un crim de lesa humanitat, atribuïble a mig món, però això decretat a Las Vegas ve a ésser superlatiu. A la principal ciutat del ric estat de Nevada, s’ha instaurat que la gent sense llar ha de dormir en requadres individuals pintats sobre el ciment. Fred, pluja, vent, tant se val, ja hi estan acostumats, mal acostumats, sols que ara, a més, no poden moure’s un pam del quadrat que se’ls hi ha assignat.
Si ja era escandalós que els Estats Units s’atrevissin a denunciar la vulneració dels drets humans en països com la Xina, Veneçuela, Cuba, etc., la resposta donada a la pandèmia posa al descobert encara més el cinisme d’aitals denúncies. Ensems de la perversitat exercida sobre els sense sostre, l’habitual nul·litat de serveis socials, amb especial incidència a les actuals circumstàncies, deixa al descobert que un dels principals violadors dels drets humans és la primera potència mundial. La que ja ha perdut més de 3.500 malalts, superant amb això els morts a la Xina.
No és aquest l’estat de coses que ara prescriurien els pares de la pàtria, aquests al quals tant sovint invoquen polítics i ciutadania. De segur que ni Thomas Jefferson ni George Washington, per citar-ne un parell, no aprovarien que en una economia molt més rica del que podien imaginar, hi hagués gent abocada a morir per manca de recursos.
Tal vegada la presència i els efectes del coronavirus despertin la ment i la consciència del poble, atès que responsables ho són no només els governants sinó també els seus votants.  

Ausencia de derechos humanos en Estados Unidos

¿Acaso hay humanidad en confinar a las personas sin techo en un parquin al aire libre debido al impacto del coronavirus? De hecho, la carencia de domicilio ya constituye un crimen de lesa humanidad, atribuible a medio mundo, pero lo decretado en Las Vegas viene a ser superlativo. En la principal ciudad del rico estado de Nevada, se ha decretado que la gente sin hogar ha de dormir en recuadros individuales pintados sobre el cemento. Frío, lluvia, viento, lo mismo da, ya están acostumbrados a esto, mal acostumbrados, solo que ahora, además, no pueden moverse ni un ápice del cuadrado que se les ha asignado.
Si ya era escandaloso que Estados Unidos se atreviera a denunciar el quebrantamiento de los derechos humanos en países como China, Venezuela, Cuba, etc., la respuesta dada a la pandemia pone al descubierto aún más el cinismo de tales denuncias. Junto a la perversidad ejercida sobre los sin techo, la habitual nulidad de servicios sociales, con especial incidencia en las actuales circunstancias, deja al descubierto que uno de los principales violadores de los derechos humanos es la primera potencia mundial. La que ya ha perdido a más de 3.500 enfermos, superando con ello los fallecidos en China.
No es este el estado de cosas que ahora prescribirían los padres de la patria, estos a los que tanto gustan de invocar políticos y ciudadanía. De seguro que ni Thomas Jefferson ni George Washington, para citar un par de ellos, aprobarían que en una economía mucho  más rica de lo que podían imaginar hubiera gente abocada a morir por falta de recursos.
Quizás la presencia y los efectos del coronavirus despierten la mente y la conciencia del pueblo, dado que responsables no son solo los gobernantes sino también sus votantes.






divendres, 27 de març de 2020

La belleza, confinada - La bellesa, confinada


                            La bellesa, confinada

Floristeries i llibreries, la cultura en general, confinades. Apartades del nostre univers, inabastables, intocables.  Gran part de les seves entitats condemnades a no ressuscitar després de la tragèdia. Flors i plantes mortes rere la persiana tancada, floristes arruïnades i arruïnats, la Rambla de les Flors de Barcelona marcida. Llibreries amb les lleixes intocades, entumides en la seva solitud, passant de la precarietat a la defunció.
Teatres, cinemes i sales de concert buits. La bellesa de l’espectacle, això que, a més de l’amor, fa que viure valgui la pena, està confinada enmig d’una gran tristesa. Tampoc un alt percentatge d’aquests transmissors de plaer no tornarà a aixecar cap. La crisi de salut redundarà en una profunda crisi econòmica que deixarà en una fotesa la de l’any 2008.
Sabem que la bellesa tornarà a nosaltres, en menor mesura, però ho farà. Llavors el somriure regressarà als nostres llavis, encara que menys ampli després de tant de temps congelat. La pesta del segle XXI, més orgullós que el de les Llums, haurà estat demolidora.

  La belleza, confinada

Floristerías y librerías, la cultura en general, confinadas. Apartadas de nuestro universo, inalcanzables, intocables.  Gran parte de sus entidades condenadas a no resucitar después de la tragedia. Flores y plantas muertas tras la persiana cerrada, floristas arruinadas y arruinados, la Rambla de les Flores de Barcelona marchita. Librerías con los estantes intocados, entumecidos en su soledad, pasando de la precariedad al fenecimiento.
Teatros, cines y salas de concierto vacíos. La belleza del espectáculo, esto que, además del amor, hace que vivir valga la pena, está confinada en medio de una gran tristeza. Tampoco un alto porcentaje de estos transmisores de placer volverá a levantar cabeza. La crisis de salud redundará en una profunda crisis económica que dejará en una nadería la del año 2008.
Sabemos que la belleza volverá a nosotros, en menor medida, pero lo hará. Entonces la sonrisa regresará a nuestros labios, aunque menos amplia después de tanto tiempo congelada. La peste del siglo XXI, más orgulloso que el de las Luces, habrá sido demoledora.



divendres, 20 de març de 2020

Confinados como un gato doméstico - Confinats com un gat domèstic


  Confinats com un gat domèstic

D’entre tots els mamífers, els confinats per excel·lència són els gats domèstics, que a més a més se senten tan a gust que detesten qualsevol sortida a l’exterior. No sols detesten que els portin al veterinari, sinó que també odien qualsevol canvi de domicili. Els de carrer són una altra cosa, amb una vida tan aventurera com insegura, tan lliure com famolenca. Una existència més desitjable la porten els gats rurals que tenen amo o mestressa, independents per aquí i per allà i alhora alimentats, amb una llar per resguardar-se del mal temps.
Quan el maleït coronavirus ens obliga al confinament, quan això ens aclapara, fem-nos amb la imatge del felí domèstic gaudint de les quatre parets de casa seva, del sofà en el qual estirar-se, del pinso a la seva disposició i de les finestres des de les quals mirar al carrer sense exposar-se a incidències.
Nosaltres, endemés del sofà, el menjar i la finestra, com mamífers superiors que som comptem amb distraccions més sofisticades. Junt amb el clàssic plaer de la lectura, disposem de televisió, internet i telèfon, sigui mòbil o fix, a més de jocs de taula.
Per descomptat que si, a més, ens assemblem als gats que corren per un hort o un jardí donat que vivim al camp, el nostre confinament pot esdevenir gloriós. Ajornats els estudis, les feines  i/o les obligacions, essent cada un dels dies igual a l’anterior, estant lliures de cuites més enllà de prevenir-nos del mal i prevenir els altres. Ni més ni menys que una agradable quotidianitat de felí domèstic.   

          Confinados como un gato doméstico

De entre todos los mamíferos, los confinados por excelencia son los gatos domésticos, que además se sienten tan a gusto que detestan cualquier salida al exterior. No solo detestan que los lleven al veterinario, sino que también odian cualquier cambio de domicilio. Los callejeros son otra cosa, con una vida tan aventurera como insegura, tan libre como hambrienta. Una existencia más apetecible la llevan los gatos rurales que tienen dueño o dueña, sueltos por ahí y a la vez alimentados, con un hogar para resguardarse del mal tiempo.
Cuando el maldito coronavirus nos obliga al confinamiento, cuando esto nos agobia, hagámonos con la imagen del felino doméstico gozando de las cuatro paredes de su casa, del sofá en el que recostarse, del pienso a su disposición y de las ventanas desde las cuales mirar a la calle sin exponerse a incidencias.
Nosotros, además del sofá, la comida y la ventana, como mamíferos superiores que somos contamos con distracciones más sofisticadas. Junto con el clásico placer de la lectura, disponemos de televisión, internet y teléfono, sea móvil o fijo, amén de juegos de mesa.
Por supuesto que si, además, nos asemejamos a los mininos que corretean por un huerto o jardín al ser que vivimos en el campo, nuestro confinamiento puede resultar glorioso. Aplazados los trabajos, los estudios y/o las obligaciones, siendo cada uno de los días igual al anterior, estando libres de cuitas más allá de prevenirnos del mal y prevenir a los demás. Ni más ni menos que una agradable cotidianidad gatuna.


divendres, 13 de març de 2020


               No voldria ser ciutadana dels Estats Units

Mai, i encara menys per fer front al coronavirus. Ahir mateix, un alt càrrec del govern Trump va reconèixer que “no estan tan preparats com altres països”.  Quins països? El més poderós del món està menys preparat?
És així. Amb un sistema de salut pública penós, si en circumstàncies normals ésser un malalt als EUA esdevé temible, davant una epidèmia la perspectiva constitueix un autèntic infortuni. Sentir-se malament, acudir a un hospital per fer-se la prova de si s’està infestat pel coronavirus i rebre una factura de 3.000 dòlars és una seqüència corrent.
Es coneix fins a la sacietat que en aquell país hi ha al voltant de 30 milions de persones que manquen d’assegurança mèdica, i 40 milions més amb unes companyies d’assegurances privades que exigeixen copagaments i franquícies insuportables. La compunció de la ciutadania dels Estats Units sembla inconcebible al sí d’un país desenvolupat econòmicament. No ho està socialment, com es posa de manifest, de manera que, amb el sistema sanitari més car del món, l’expansió del coronavirus amenaça de resultar catastròfica.
Tant de bo aquest temor sigui infundat. Fora d’això, es diu que cada poble té el govern que es mereix, no obstant, en els sistemes democràtics, el que es té és allò que vota la majoria. I està clar que en les pròximes eleccions Bernie Sanders no serà elegit president, atès que ni tan sols guanyarà a les primàries demòcrates. El seu programa proposa una societat millor, més equitativa, amb una protecció més gran de la classe subordinada, la majoritària. Malgrat tot, molta gent prefereix patir. Allà ells. Jo m’alegro de no compartir la seva forma de vida.                        

                          No quisiera ser estadounidense

Nunca, y aún menos para hacer frente al coronavirus. Ayer mismo, un alto cargo del gobierno Trump reconoció que “no están tan preparados como otros países”.  ¿Qué países? ¿El más poderoso del mundo está menos preparado?
En efecto. Con un sistema de salud pública penoso, si en circunstancias normales ser un enfermo en EE.UU. resulta temible, ante una epidemia, la perspectiva constituye un auténtico infortunio. Sentirse mal, acudir a un hospital para hacerse la prueba de si se está infestado por el coronavirus y recibir una factura de 3.000 dólares es una secuencia corriente.
Se conoce hasta la saciedad que en aquel país hay alrededor de 30 millones de personas que carecen de seguro médico, y otros 40 millones con unas aseguradoras privadas que exigen copagos y franquicias insoportables. La aflicción de la ciudadanía estadounidense parece inconcebible en el seno de un país desarrollado económicamente. No lo está socialmente, como se pone de manifiesto, de modo que, con el sistema sanitario más caro del mundo, la expansión de coronavirus amenaza con resultar catastrófica.
Ojalá este temor resulte infundado. Por lo demás, se dice que cada pueblo tiene el gobierno que se merece, sin embargo, en los sistemas democráticos, lo que se tiene es aquello que vota la mayoría. Y está claro que en las próximas elecciones Bernie Sanders no será elegido presidente, ya que ni siquiera ganará en las primarias demócratas. Su programa propone una sociedad mejor, más equitativa, con una mayor protección de la clase subordinada, la mayoritaria. No obstante, mucha gente prefiere sufrir. Allá ellos. Yo me alegro de no compartir su forma de vida.




divendres, 6 de març de 2020

Truculencias inventadas - Truculències inventades


Truculències inventades

Té sentit que literats o guionistes inventin històries atroces quan les atrocitats reals ens assetgen per tots costats? Per exemple, la novel·la “Intemperie”, de Jesús Carrasco i àmpliament aplaudida, a mi em va deixar el cor oprimit sense que em proporcionés cap plaer. Dissortats noi i vell de paper!... Per descomptat que no em vaig acostar a veure la pel·lícula. Si bé és necessari no tancar els ulls a la realitat per dolorosa que resulti, no cal imaginar, proporcionar, consumir crueltats per caprici.
Quelcom semblant val a dir de “Cuerdas”, un film de José Luis Montesinos qualificat per Fotogramas de terrorífic i al qual tampoc no m’hi aproximaré. És possible que hi hagi masoquistes a qui els sedueixi que, en comptes d’idear situacions interessants, complicades, intrigants però no espantoses els satisfacin més les invencions morboses. I per a morbo, la situació de la protagonista de “Cuerdas”, una pobra noia paraplègica tancada amb un gos rabiós.
Si per fortuna no ens succeeix de manera individual, en conjunt patim tots d’un context global atapeït de calamitats. Des d’emigrants repel·lits a bastonades, gasos lacrimògens i fins i tot trets, al coronavirus amenaçant-nos com el quart genet de l’Apocalipsi, o al cúmul de dones assetjades, maltractades i fins i tot assassinades.
Totes les opinions són vàlides, i la meva en concret és que no val la pena escriure, llegir, visionar exuberants morbositats artificials.                                 

            Truculencias inventadas

¿Tiene sentido que literatos o guionistas inventen historias atroces cuando las atrocidades reales nos acosan por todos lados?        Por ejemplo, la novela “Intemperie”, de Jesús Carrasco y ampliamente aplaudida, a mí me dejó el corazón oprimido sin que me proporcionara gozo alguno. ¡Desdichados muchacho y viejo de papel!... Por supuesto que ya no me acerqué a ver la película. Si bien es necesario no cerrar los ojos a la realidad por dolorosa que resulte, no ha lugar a imaginar, proporcionar, consumir crueldades por capricho.
Algo parecido cabe decir de “Cuerdas”, un film de José Luis Montesinos calificado por Fotogramas de terrorífico y al que tampoco me aproximaré. Es posible que haya masoquistas a quienes les seduzca que, en vez de idear situaciones interesantes, complicadas, intrigantes pero no espantosas les cuajen más las invenciones morbosas. Y para morbo, la situación de la protagonista de “Cuerdas”, una pobre chica parapléjica encerrada con un perro rabioso.
Si por fortuna no nos sucede de modo individual, en conjunto sufrimos todos de un contexto global repleto de calamidades. Desde emigrantes repelidos a bastonazos, gases lacrimógenos e incluso balazos, al coronavirus amenazándonos como el cuarto jinete del Apocalipsis, o al cúmulo de mujeres acosadas, maltratadas e incluso asesinadas.
Todas las opiniones son válidas, y la mía en concreto es que no merece la pena escribir, leer, visionar exuberantes morbosidades artificiales.



divendres, 28 de febrer de 2020

“Parásitos”, otro título erróneo - “Paràsits”, un altre títol erroni


“Paràsits”, un altre títol erroni

 El títol en coreà d’aquesta pel·lícula és Gisaengchung, i confesso que no sé si la seva exacta traducció és “Paràsits”. En cas de ser així, la inadequació ja provindria de l’original. De la mateixa manera que el títol de la pel·lícula “La innocència” no s’adequa, al meu parer i segons vaig comentar en un blog anterior, a les característiques de la noia protagonista del film, tampoc l’etiqueta de la producció coreana no s’ajusta a la tipologia dels quatre personatges centrals.
Mentre que Lis, la joveneta de “La innocència”, no té res d’ingènua i sí molt de cap de pardals, el quartet de “Paràsits” no té res de l’espècie parasitària, la que, segons definició de l’acadèmia, viu a costa dels altres. Ells sobreviuen gràcies a la seva feina, i el medi pel qual ho aconsegueixen constitueix el quid de la qüestió. Però en cap moment no són paràsits.
Al sortir del cinema ho tenia clar, i vaig estar donant voltes a la idea de trobar un títol millor, un que reflectís apropiadament el contingut de la cinta. Potser “Fraudulents”, o “Tramposos”, o més aviat “Fal·laços”... Comentant el tema amb una amiga, advocada ella, l’exacta definició va sortir a la llum: ¡"Engalipadors"!... Sí, senyores i senyors, això és el que són, els pobres miserables. Uns engalipadors per tal de subsistir en una societat injusta. Gràcies amiga, cada cosa al seu lloc.

                   “Parásitos”, otro título erróneo

 El título en coreano de esta película es Gisaengchung, y confieso que no sé si su exacta traducción es “Parásitos”. De ser así, la inadecuación ya provendría del original. De igual modo que el título de la película “La inocencia” no se adecúa, a mi parecer y según comenté en un blog anterior, a las características de la chica protagonista del film, tampoco la etiqueta de la producción coreana se ajusta a la tipología de los cuatro personajes centrales.
Mientras que Lis, la jovencita de “La inocencia”, no tiene nada de ingenua y sí mucho de cabeza de chorlito, el cuarteto de “Parásitos” no tiene nada de la especie parasitaria, la que, según definición de la academia, vive a costa ajena. Ellos sobreviven gracias a su trabajo, y el medio por el cual lo consiguen constituye el meollo de la cuestión. Pero en ningún momento son parásitos.
Al salir del cine lo tenía claro, y estuve dando vueltas a la idea de hallar un título mejor, uno que reflejara apropiadamente el contenido de la cinta. Quizás “Fraudulentos”, o  “Tramposos”, o más bien “Falaces” ... Comentando el tema con una amiga, abogada ella, la exacta definición salió a la luz: ¡“Embaucadores”!... Sí, señoras y señores, eso es lo que son, los pobres miserables. Unos embaucadores con objeto de subsistir en una sociedad injusta. Gracias amiga, cada cosa en su sitio.





divendres, 21 de febrer de 2020

Leer no es caro y además puede ser gratuito - Llegir no és car i a més pot ser gratuït


     Llegir no és car i a més pot ser gratuït

A Barcelona s’ha realitzat una enquesta per veure com sona el diapasó de la cultura. S’ha preguntat a 1.665 barcelonins, una mostra que, segons era d’esperar, ha posat de manifest que en el consum cultural hi ha significatives diferències relatives a les capes socials. Una de les desigualtats més nítides incumbeix a l’hàbit de llegir.
Si als barris de classe alta es verifica que el 61,5% dels enquestats llegeix llibres amb freqüència, la proporció descendeix al 58,3% en els de classe mitjana i al 39,6% en els de classe baixa. Xifres que, fora d’això, si ningú no ha mentit, no resulten descoratjadores, tenint en compte el panorama perceptible a simple vista. Donem doncs per acceptats els percentatges, sense que això obsti per afegir-hi una observació.
Les capes altes llegeixen més perquè tenen més diners? Es tracta d’un raciocini que seria pur sofisma per dos motius. D’una banda, els llibres solen resultar més barats que la popular consumició de cervesa, olives i patates xips. Per una altra, a l’abundant xarxa de biblioteques és possible trobar una multitud de llibres gratuïtament.
Així doncs, no són els ingressos o el patrimoni els que determinen el grau de lectura. Els condicionants cal buscar-los a l’entorn familiar i amical, el qual condueix a adquirir unes o altres costums; i en el nivell d’educació, que en última instància tampoc no depèn de la situació econòmica, atès que tan bona és l’educació adquirida a l’escola pública, gratuïta, com a la privada. En tot cas, depèn de si s’adquireix o no, si s’absorbeix o es llança per la finestra.

  Leer no es caro y además puede ser gratuito

En Barcelona se ha realizado una encuesta para ver cómo suena el diapasón de la cultura. Se ha preguntado a 1.665 barceloneses, una muestra que, según era de esperar, ha puesto de manifiesto que en el consumo cultural existen significativas diferencias relativas a las capas sociales. Una de las desigualdades más nítidas atañe al hábito de leer.
Si en los barrios de clase alta se verifica que el 61,5% de los encuestados lee libros con frecuencia, la proporción desciende al 58,3% en los de clase media y al 39,6% en los de clase baja. Cifras que, por lo demás, si nadie ha mentido, no resultan descorazonadoras, habida cuenta del panorama detectable a simple vista. Demos pues por aceptados los porcentajes, sin que ello obste para añadir una observación.
¿Las capas altas leen más porqué tienen más dinero? Se trata de un raciocinio que sería puro sofisma por dos motivos. Por un lado, los libros suelen resultar más baratos que la popular consumición de cerveza, aceitunas y patatas chips. Por otro, en la abundante red de bibliotecas es posible encontrar una multitud de libros gratuitamente.
Así pues, no son los ingresos o el patrimonio los que determinan el grado de lectura. Los condicionantes hay que buscarlos en el entorno familiar y amical, el cual conduce a adquirir unas u otras costumbres; y en el nivel de educación, que en última instancia tampoco depende de la situación económica, dado que tan buena es la educación adquirida en la escuela pública, gratuita, como en la privada. En todo caso, depende de si se adquiere o no, si se absorbe o se echa por la ventana.








divendres, 14 de febrer de 2020

“La inocencia”, título de película equivocado - “La innocència”, títol de pel·lícula equivocat


  “La innocència”, títol de pel·lícula equivocat

No hi ha innocència en la noia de 15 anys que protagonitza el primer film de Lucía Alemany. Moltes coses de la vida no les sabrà per falta d’experiència, però sobre el sexe, que és el quid de la qüestió, està tan assabentada com qualsevol dona del nostre temps.
Lis, magníficament interpretat per Carmen Arrufat, s’introdueix en una discoteca fent trampa, atès que no té edat per fer-ho, a la recerca del noi del qual està encaterinada. Sap molt bé què pot succeir al mantenir relacions sexuals sense precaució, cosa que, efectivament, succeeix. L’argument pretén guarnir la protagonista amb un mantell de frescor, de víctima de les convencions socials i d’un pare tan poca-solta com autoritari, però la noia és insensata en sí mateixa, a més d’inconstant en els seus sentiments. Així que comprova que està embarassada, no vol continuar amb el seu xicot, rebutja el seu recolzament.
Sortosament, sempre podrà comptar amb la seva mare, per avortar o per al que convingui, que per a això està l’amor matern. Pel que respecta a Lis, és un cap de pardals, i aquest hauria estat un adequat títol per a la pel·lícula: “Cap de pardals”.

“La inocencia”, título de película equivocado

No hay inocencia en la chica de 15 años que protagoniza el primer filme de Lucía Alemany. Muchas cosas de la vida no las sabrá por falta de experiencia, pero sobre el sexo, que es el meollo de la cuestión, está tan enterada como cualquier mujer de nuestro tiempo.
Lis, magníficamente interpretada por Carmen Arrufat, se introduce en una discoteca haciendo trampa, ya que no tiene edad para hacerlo, a la búsqueda del chico de la que está encandilada. Sabe muy bien lo que puede ocurrir al mantener relaciones sexuales sin precaución, algo que, efectivamente, ocurre. El argumento pretende adornar la protagonista con un manto de frescor, de víctima de las convenciones sociales y de un padre tan tarugo como autoritario, pero la chica es insensata en sí misma, además de inconstante en sus sentimientos. En cuanto comprueba que está embarazada, no quiere seguir con su novio, rechaza su apoyo.
Afortunadamente, siempre podrá contar con su madre, para abortar o para lo que convenga, que para esto está el amor materno. Por lo que respecta a Lis, tiene pájaros en la cabeza, y este habría sido un adecuado título para la película: “Cabeza a pájaros”.

divendres, 7 de febrer de 2020

La soledad del fin de semana - La solitud del cap de setmana


                   La solitud del cap de setmana

Els caps de setmana són terribles per als solitaris que se senten sols. En una època en què tot s’estudia, més o menys profundament, s’ha descobert que dissabtes i diumenges terroritzen la gent que manca de companyia. Es tracti de joves o de persones madures o grans.
L’explicació és senzilla. Per als que treballen, els dies feiners estan plens d’obligacions, amb companys i companyes més o menys agradables però sempre presents. En canvi, si no es disposa d’amistats o parents amb qui comptar cada un dels dissabtes, diumenges i altres dies festius, la solitud entre quatre parets es converteix en insuportable. I el mateix val a dir dir de la gent gran, la que entre setmana troba distracció en anar a la compra o passar la tarda al centre per a jubilats on conversar o divertir-se amb els jocs de taula.
Les possibilitats de socialització desapareixen el cap de setmana, la qual cosa manca de sentit. Quan més necessària és la companyia, quan el temps lliure pesa a l’ànim, els centres cívics i d’altres es troben tancats. Siguin públics o privats. El personal treballa cinc dies a la setmana, com correspon, i per al cap de setmana no es preveuen substitucions.
El món a l’inrevés. Si de veritat es desitja proporcionar benestar emocional a la gent gran amb poca família i amics, no és tan sols entre setmana quan cal atendre’ls, sinó encara amb més mesura durant uns caps de setmana que solen fer-se interminables. Ja va essent hora d’obrir els centres de dia cada dia i posar fi a la dolorosa incongruència.

La soledad del fin de semana

Los fines de semana son terribles para los solitarios que se sienten solos. En una época en que todo se estudia, más o menos profundamente, se ha descubierto que sábados y domingos aterrorizan a la gente que carece de compañía. Se trate de jóvenes o de personas maduras o mayores.
La explicación es sencilla. Para los que trabajan, los días laborables están llenos de obligaciones, con compañeros y compañeras más o menos agradables pero siempre presentes. En cambio, si no se dispone de amistades o parientes con los que contar cada uno de los sábados, domingos y otros festivos, la soledad entre cuatro paredes se convierte en insoportable. Y lo mismo cabe decir de la gente mayor, la que entre semana encuentra distracción en ir a la compra o pasar la tarde en el centro para jubilados donde conversar o disfrutar con los juegos de mesa.
Las posibilidades de socialización desaparecen el fin de semana, lo cual carece de sentido. Cuando más necesaria es la compañía, cuando el tiempo libre pesa en el ánimo, los centros cívicos y otros se encuentran cerrados. Sean públicos o privados. El personal trabaja cinco días a la semana, como corresponde, y para el fin de semana no se prevén sustitutos.
El mundo al revés. Si de verdad se desea proporcionar bienestar emocional a la gente mayor con poca familia y amigos, no es tan solo entre semana cuando hay que atenderlos, sino en mucha mayor medida durante unos fines de semana que suelen hacerse interminables. Ya va siendo hora de abrir los centros de día cada día y poner fin a la dolorosa incongruencia.


divendres, 31 de gener de 2020

La prensa escrita se reanimará en Barcelona - La premsa escrita revifarà a Barcelona


    La premsa escrita revifarà a Barcelona

Dos quioscos s’han reobert a la ciutat, i al llarg d’aquest any ho faran uns altres cinc. Estaran administrats per persones amb alguna discapacitat, amb la qual cosa s’assoliran dos  objectius alhora. Donar feina a l’esmentat col·lectiu i facilitar la compra de diaris.
El descens de la venda de periòdics i el descens dels punts de venda han caminat a l’uníson. Com un peix que es mossega la cua, quanta menys proximitat per adquirir el diari,  menys vendes; quantes menys vendes, més tancament de quioscos.
Per afegiment, els nous quioscos oferiran més serveis que els anteriors. Per exemple, podran portar la premsa al domicili de les persones grans o de les malaltes, podran convertir-se   en oficines de recollida de petites mercaderies. Així doncs, cal dir que la reobertura de quioscos no sols revifarà la premsa, sinó que fomentarà les relacions veïnals. D’una banda, l’accessibilitat dels diaris elevarà el nivell cultural dels compradors, lliurant-los per un espai de temps de la subjugació de les xarxes socials i capacitant-los, a més, per opinar i escriure amb més coneixements. Per una altra, les compres al mateix barri retornaran a l’entorn la vitalitat en part perduda.
Lluny de l’habitud de criticar els consistoris, aquesta vegada cap la satisfacció d’aplaudir una disposició del barceloní.

La prensa escrita se reanimará en Barcelona

Dos quioscos se han reabierto en la ciudad, y a lo largo de este año lo harán otros cinco. Estarán administrados por personas con alguna discapacidad, con lo cual se alcanzarán dos objetivos a la vez. Dar trabajo a dicho colectivo y facilitar la compra de diarios.
El descenso de la venta de periódicos y el descenso de los puntos de venta han andado al unísono. Como un pez que se muerde la cola, cuanta menos cercanía para adquirir el diario, menos ventas; cuantas menos ventas, más cierre de quioscos.
Por añadidura, los nuevos quioscos ofrecerán más servicios que los anteriores. Por ejemplo, podrán llevar la prensa al domicilio de las personas mayores o de las enfermas, podrán convertirse en oficinas de recogida de pequeñas mercancías. Así pues, cabe decir que la reapertura de quioscos no solo reanimará la prensa, sino que fomentará las relaciones vecinales. Por un lado, la accesibilidad de los diarios elevará el nivel cultural de los compradores, librándoles por un espacio de tiempo de la subyugación de las redes sociales y capacitándoles, además, para opinar y escribir con mayores conocimientos. Por otro, las compras en el propio barrio devolverán al entorno la vitalidad en parte perdida.
Lejos de la habitud de criticar a los consistorios, esta vez cabe la satisfacción de aplaudir una disposición del barcelonés.

divendres, 24 de gener de 2020

Ni más ni menos que 20 millones de chinos en cuarentena - Ni més ni menys que 20 milions de xinesos en quarantena


  Ni més ni menys que 20 milions de xinesos en quarantena

La xifra impacta, però en realitat només representa un 1,4% de la població. A Espanya, una quarantena equivalent assoliria 650.000 persones. Moltes, però lluny d’ésser milions.
A la Xina tot és immens, des de la Gran Muralla fins a la seva població, 1.400 milions d’habitants. I quan sorgeix una infecció fins ara desconeguda tot es desorbita, de manera que l’alarma causada pel coronavirus s’estén fins a implicar l’OMS. Set hores de reunió per decidir si era necessari declarar una emergència internacional, al final de les quals la meitat dels experts considerava que sí mentre que l’altra meitat no ho veia tan greu. De moment, el que s’ha imposat és la prudència, i la prevenció s’ha circumscrit al país asiàtic, confiant en les mesures preses pel govern xinès.
Allà tot és en quantitat, incloses les situacions angunioses. A Wuhan, epicentre del brot infecciós, 11 milions de ciutadans han quedat incomunicats. Uns altres 7,5 milions ho estan a Huanggang, havent-se unit a la quarantena unes altres tres ciutats més petites, que no obstant això sumen un total d’1,5 milions d’individus. També resulta exorbitant el nombre de desplaçaments previstos anualment per a la celebració de l’Any Nou Lunar, 3.000 milions de persones viatjant d’un costat a l’altre.
Els científics estan immersos a preu fet en descobrir l’origen d’un virus que almenys (la transparència de les autoritats xineses també es troba en quarantena), ha causat ja 17 víctimes mortals i 650 d’infectades. Malgrat que s’han detectat alguns casos de contagi a Taiwan, el Japó, Corea del Sud, Tailàndia i fins i tot els EUA, l’OMS es resisteix a alarmar-nos. Sens dubte, el món ja pateix prou angoixes constatables com per afegir-ne una d’incerta. Amb una mica de sort, els investigadors no trigaran a trobar el focus i un remei efectiu. Mentrestant, una amenaça més levitarà contra la vulnerabilitat humana.

Ni más ni menos que 20 millones de chinos en cuarentena

La cifra impacta, pero en realidad solo representa un 1,4% de la población. En España, una cuarentena equivalente alcanzaría a 650.000 personas. Muchas, pero lejos de ser millones.
En China todo es inmenso, desde la Gran Muralla hasta su población, 1.400 millones de habitantes. Y cuando surge una infección hasta ahora desconocida, todo se desorbita, de forma que la alarma causada por el coronavirus se extiende hasta implicar a la OMS. Siete horas de reunión para decidir si era necesario declarar una emergencia internacional, al final de las cuales la mitad de los expertos consideraba que sí mientras que la otra mitad no lo veía tan grave. Por el momento, lo que se ha impuesto es la prudencia, y la prevención se ha circunscrito al país asiático, confiando en las medidas tomadas por el gobierno chino.
Allí todo es en cantidad, incluidas las situaciones angustiosas. En Wuhan, epicentro del brote infeccioso, 11 millones de ciudadanos han quedado incomunicados. Otros 7,5 millones lo están en Huanggang, habiéndose unido a la cuarentana otras tres ciudades más pequeñas, que no obstante suman un total de 1,5 millones de individuos. También resulta exorbitante el número de desplazamientos previstos anualmente para la celebración del Año Nuevo Lunar, 3.000 millones de personas viajando de aquí para allá.
Los científicos están inmersos a destajo en descubrir el origen de un virus que al menos (la transparencia de las autoridades chinas también se halla en cuarentena), ha causado ya 17 víctimas mortales y 650 infectadas. Pese a que se han detectado algunos casos de contagio en Taiwán, Japón, Corea del Sur, Tailandia e incluso EE.UU., la OMS se resiste a alarmarnos. Sin duda, el mundo ya padece suficientes angustias constatables como para añadir una de incierta. Con un poco de suerte, los investigadores no tardarán en hallar el foco y un remedio efectivo. Mientras tanto, una amenaza más flotará contra la vulnerabilidad humana.


divendres, 17 de gener de 2020

Menos inmigración ilegal en la UE - Menys immigració il·legal a la UE


Menys immigració il·legal a la UE

En el recompte d’emigrants que han arribat a la UE realitzat per L’ Agencia Europea de la Guardia de Fronteres i Costes (Frontex), consta que l’any 2019 les entrades han estat les menys des del 2013. El màxim es va assolir el 2015, amb un total de 1.800.000 persones, en comparació amb les 139.000 de l’any que tot just hem acabat. Albíxeres, ¿potser podem exclamar? En primer lloc, caldria separar les parts del tot, i en segon, caldria pregunta-ser el perquè d’aital disminució.
D’entre les dades relatives al conjunt de la UE, s’extreu que, si bé respecte d’Espanya el flux migratori s’ha reduït en un 58%, pel que fa a Grècia ha augmentat en un 46%. Així doncs, dues situacions diametralment oposades, amb el resultat de què en localitats com per exemple l’illa de Samos els insalubres campaments de refugiats estan a vessar.
El segon punt incumbeix als motius pels quals ha descendit la sortida d’emigrants cap a Europa. Que potser han millorat les condicions de vida als seus països d’origen? No sembla que sigui aquest el cas, sinó que la UE ha destinat grans sumes de diners a impedir que la gent surti de l’Àfrica. Ha firmat contractes amb un país totalitari com Turquia i amb un altre en descomposició com Líbia, deixant a la seva sort els desgraciats que es veuen empesos a abandonar la seva pàtria per raons de guerra, fam o altres violències.
Darrere de les xifres proporcionades per Frontex hi ha indiferència, insolidaritat, perversió i dolor. Molt dolor.

Menos inmigración ilegal en la UE

En el recuento de emigrantes que han llegado a la UE realizado por La Agencia Europea de la Guardia de Fronteras y Costas​ (Frontex), consta que en 2019 las entradas han sido las menos desde el año 2013. El máximo se alcanzó en 2015, con un total de 1.800.000 personas, en comparación con las 139.000 del año que recién hemos terminado. Albricias, ¿acaso cabe exclamar? En primer lugar, habría que deslindar las partes del todo, y en segundo, habría que preguntarse el porqué de tal disminución.
De entre los datos relativos al conjunto de la UE, se extrae que, si bien respeto de España el flujo migratorio se ha reducido en un 58%, en cuanto a Grecia ha aumentado en un 46%. Así pues, dos situaciones diametralmente opuestas, con el resultado de que en localidades como por ejemplo la isla de Samos los insalubres campamentos de refugiados están a rebosar.
El segundo punto atañe a los motivos por los cuales ha descendido la salida de emigrantes hacia Europa. ¿Tal vez han mejorado las condiciones de vida en sus países de origen? No parece que sea este el caso, sino que la UE ha destinado grandes sumas de dinero a impedir que la gente salga de África. Ha firmado contratos con un país totalitario como Turquía y con otro en descomposición como Libia, dejando a su suerte a los desgraciados que se ven empujados a abandonar su patria por razones de guerra, hambre u otras violencias.
Detrás de las cifras proporcionadas por Frontex hay indiferencia, insolidaridad, perversión y dolor. Mucho dolor.

dissabte, 11 de gener de 2020

Yo no veré la película “1917” - Jo no veuré la pel·lícula “1917”


                  
        Jo no veuré la pel·lícula “1917”

En un món on no hi deixa d’haver guerres, em sembla pervers que es compongui un film per homenatjar gestes bèl·liques. La història, tenyida d’heroïcitat, de dos soldats enviats a salvar 1.600 combatents més, entre ells el germà d’un d’ells, no s’hauria d’haver filmat quan a Síria pateixen gairebé 9 anys de guerra, gairebé 500.000 morts i gairebé 14 milions de desplaçats. Quan al Iemen arrosseguen prop de 5 anys de guerra amb prop de 250.000 morts, fam i malalties. Quan els conflictes armats continuen presents a l’Afganistan i l’Iraq. Què representen 1.600 vides cinematogràfiques a salvar front els centenars de milers de víctimes autèntiques?
Esdevé immoral la glorificació de les proeses bèl·liques quan els únics que la mereixen són els esforços per la pau. Quan a l’imaginari social es detesti profundament la guerra, les pel·lícules militaristes seran impossibles. I la guerra en si mateixa ho serà quan homes i dones es neguin a formar una tropa.

         Yo no veré la película “1917”

En un mundo donde no cesa de haber guerras, me parece perverso que se pergeñe un filme para homenajear hazañas bélicas. La historia, teñida de heroicidad, de dos soldados enviados a salvar a otros 1.600 combatientes, entre ellos el hermano de uno de ellos, no debería haberse filmado cuando en Siria padecen casi 9 años de guerra, casi 500.000 muertos y casi 14 millones de desplazados. Cuando en Yemen arrastran cerca de 5 años de guerra con cerca de 250.000 muertos, hambre y enfermedades. Cuando los conflictos armados continúan presentes en Afganistán e Iraq. ¿Qué representan 1.600 vidas cinematográficas a salvar frente a los centenares de miles de víctimas auténticas?
Resulta inmoral la glorificación de las hazañas bélicas cuando los únicos que la merecen son los esfuerzos por la paz. Cuando en el imaginario social se deteste profundamente la guerra, las películas militaristas serán imposibles. Y la guerra en sí misma lo será cuando hombres y mujeres se nieguen a formar una tropa.

diumenge, 5 de gener de 2020

¿Y si la carne de cañón se negase a ir a la guerra? - I si la carn de canó es negués a anar a la guerra?


       I si la carn de canó es negués a anar a la guerra? 

Una guerra més està a punt d'esclatar perquè als que manen des de les seves butaques no els farà mal. A l'Orient Mitjà acaba de petar l’espurna de la mà perniciosa de Donald Trump. És obvi que la matança del general iranià Soleimani no quedarà sense resposta per part del govern de l’Iran, però no importa, atès que las armes no arribaran al senyor de la Casablanca. Mai no arriben als despatxos, com és ben sabut, només maten i fereixen la tropa. No obstant això, malgrat ésser així durant mil·lennis, la tropa continua existint. No es rebel·la, no es queda a casa, es resigna a anar a l'escorxador sense aixecar la veu.
 Encara s'ha de veure quan i com els líders iranians executaran la seva venjança, no obstant, pel costat dels EUA ja s'ha anunciat que 3.000 soldats aviat seran enviats a la regió. S'envien paquets a través d'Amazon i s'envien persones atorgant-los el mateix valor. Menys, per la banda dels comandaments.
Què passaria si aquests 3.000 sotmesos es neguessin a anar a la guerra? A qualsevol guerra, els sotmesos ancestrals. Què passaria si es desmuntessin les fàbriques d’armament per manca de demanda i es dediquessin a una altra cosa; si s’abolissin els exèrcits; si ningú, ni homes ni dones, volgués ser militar? Pels segles del segles hi ha veus que clamen contra els conflictes armats, veus que no són escoltades perquè els que manen no en pateixen les conseqüències i els subordinats no gosen a desobeir. Ja va essent hora que la carn de canó es negui a ser-ho.

     ¿Y si la carne de cañón se negase a ir a la guerra?

Una guerra más está a punto de estallar ya que a los que mandan desde sus sillones no les va a hacer daño. En Oriente Medio acaba de prenderse la mecha de la mano perniciosa de Donald Trump. Es obvio que la matanza del general iraní Soleimani no quedará sin respuesta por parte del gobierno de Irán, pero no importa, puesto que las armas no alcanzarán al señor de la Casablanca. Nunca llegan a los despachos, como es bien sabido, tan solo matan y hieren a la tropa. No obstante, a pesar de ser así durante milenios, la tropa sigue existiendo. No se rebela, no se queda en casa, se resigna a ir al matadero sin levantar la voz.
Está por ver cuándo y cómo los dirigentes iranís ejecutarán su venganza, sin embargo, por la parte estadounidense ya se ha anunciado el pronto envío de 3.000 soldados a la región. Se envían paquetes por Amazon y se envían personas otorgándoles el mismo valor. Menos aún, por el lado de los mandos.
¿Qué pasaría si estos 3.000 sumisos se negasen a ir a la guerra? A cualquier guerra, los sumisos ancestrales. ¿Qué pasaría si se desmontaran las fábricas de armamento por falta de demanda y se dedicaran a otra cosa; si se abolieran los ejércitos; si nadie, ni hombres ni mujeres, quisiera ser militar? Por los siglos de los siglos hay voces que claman contra los conflictos armados, voces que caen en saco roto porque los que mandan no sufren las consecuencias y los subordinados no se atreven a desobedecer. Ya va siendo hora de que la carne de cañón se niegue a serlo.


divendres, 27 de desembre de 2019

Michel Houellebecq también en Navidad - Michel Houellebecq també per Nadal


Michel Houellebecq també per Nadal

Del controvertit escriptor francès és possible extreure perles de qualsevol dels seus llibres i en qualsevol època de l'any. També per Nadal, essent probable que esdevinguin més esmolades que mai. A la seva novel·la més recent, Serotonina, hi trobem descripcions i reflexions que no tenen pèrdua. Triem-ne dos.
La circumstància és la d'un home escèptic que viu sol, mantenint tant la seva depressió com el seu individualisme. No li cal pas sortir al carrer, veure o parlar amb ningú. El retrat de Houellebecq no pot ésser més fidedigne: amb un sistema de compres online, el lliurament a domicili sense haver d'obrir la porta abans que el repartidor hagi desaparegut i amb l'expulsió de la brossa a través d'una canonada, la seva autonomia és total. Una foto fixa de cada cop més habitants del nostre món.
 Per altra banda, aquest individu solitari disposa de moltes hores per barrinar. Per exemple, sobre la institució familiar i les nombroses variacions actuals. I es diu a sí mateix que mai no ha vist cap família reconstruïda; famílies descompostes, sí.
El personatges del literat gal acostumen a doldre, com algunes certeses. Sigui abans, durant o després de Festivitats.

Michel Houellebecq también en Navidad

Del controvertido escritor francés es posible extraer perlas de cualquiera de sus libros y en cualquier época del año. También en Navidad, siendo susceptibles de resultar más punzantes que nunca. En su más reciente novela, Serotonina, se encuentran descripciones y reflexiones que no tienen desperdicio. Elijamos dos entre ellas.
La circunstancia es la de un hombre escéptico que vive solo, alimentando tanto su depresión como su individualismo. No necesita salir a la calle, ni ver o hablar con nadie. El retrato que realiza Houellebecq no puede ser más fidedigno: con un sistema de compras online, la entrega a domicilio sin que tenga que abrir la puerta antes de que el repartidor se haya esfumado y con la expulsión de la basura por un conducto, su autonomía es total. Foto fija de cada vez más habitantes de nuestro mundo.
Por lo demás, el solitario individuo dispone de largas horas para discurrir. Por ejemplo, sobre la institución familiar y las numerosas variaciones actuales. Y se dice que no ha visto nunca una familia reconstituida; familias descompuestas, sí.
Los personajes del literato galo suelen doler, como algunas verdades. Sea antes, durante o después de Festejos.




divendres, 20 de desembre de 2019

Compras baratas y Felices Fiestas - Compres barates i Bones Festes


                  
Compres barates i Bones Festes

Arribar a casa amb la bossa plena de peces per estrenar durant les Festes Nadalenques. Samarretes barates, pantalons barats, jerseis barats, xandalls barats. Això és saber comprar, economitzar, anar a la moda per pocs diners!...
A primers d’aquest mes de desembre, tan nadalenc, a Nova Delhi van morir cremades 43 persones que dormien a la mateixa fàbrica on treballaven i es va incendiar. Unes altres 16 van patir ferides, mentre que 162 en van sortir estàlvies. Una suma de més de 200 éssers humans l’existència dels quals transcorria en un edifici de quatre plantes on cosien peces de vestir, bosses i demés. Guanyaven 150 rupies diàries, equivalents a 2 euros. Total, 60 euros mensuals. Per a què més, si es passaven el dia confinats?
Gràcies a ells, dissortats, aquí s’obren les bosses per ensenyar les boniques samarretes o suèters adquirits per només 10 euros, fins i tot menys. Gràcies a ells, el patrimoni dels molt rics creix i creix. El desvergonyiment d’empresaris, financers i governs tampoc no deixa de créixer. Sense deixar al marge de la reflexió als consumidors.

     Compras baratas y Felices Fiestas

Llegar a casa con la bolsa llena de prendas para estrenar durante las Fiestas Navideñas. Camisetas baratas, pantalones baratos, jerséis baratos, chándales baratos. ¡Esto es saber comprar, economizar, ir a la moda por poco dinero!...
A primeros de este mes de diciembre, tan navideño, en Nueva Delhi murieron abrasadas 43 personas que dormían en la misma fábrica donde trabajaban y se incendió. Otras 16 sufrieron heridas, mientras que 162 salieron con vida. Una suma de más de 200 seres humanos cuya existencia transcurría en un edificio de cuatro plantas dentro del cual cosían prendas de vestir, bolsas y demás. Ganaban 150 rupias diarias, equivalentes a 2 euros. Total, 60 euros mensuales. ¿Para qué más, si se pasaban el día confinados?
Gracias a ellos, desdichados, aquí se abren las bolsas para mostrar las bonitas camisetas o suéteres adquiridos por solo 10 euros, incluso menos. Gracias a ellos, el patrimonio de los muy ricos crece y crece. La desvergüenza de empresarios, financieros y gobiernos tampoco deja de crecer. Sin dejar al margen de la reflexión a los consumidores.

divendres, 13 de desembre de 2019

Cuando los estudiantes perseguían modistillas - Quan els estudiants perseguien modistetes


Quan els estudiants perseguien modistetes

Temps era temps, en tal data com avui, 13 de desembre, dia de Santa Llúcia, alguns estudiants universitaris feien campana per anar a donar un tomb pels voltants de la Catedral de Barcelona. Allí s’hi congregaven força modistes per honorar la seva santa patrona, la noieta de Siracusa que a principis del segle IV es va negar a venerar l'emperador Dioclecià. Irreverència que no sols li va costar la vida sinó que, abans de perdre-la, va patir l’extracció dels dos ulls. Amb tot, miraculosament va continuar veient-t’hi fins el moment d’esser decapitada. En consideració a aquell miracle, les modistes, tan necessitades de la vista, la van escollir com a santa patrona.
Durant una bona estona, els estudiants es dedicaven a perseguir modistetes a la plaça de la Catedral. A les costureres més joves, s’entén, en un joc d’anar a munt i avall, d’acostar-se i escapolir-se, de llençar floretes i fer-se les desmenjades. ¿Tot una exhibició de masclisme? Doncs sí, sens dubte. Amb tot, mai no hi va haver cap conat d’agressió sexual en aquell estira i arronsa. Cap el migdia, la majoria de cosidores havien tornat a la feina i els nois ja s’havien divertit prou, mascles dominants no sols com a sexe sinó també com a classe social.
El costum, mal costum, es va anar diluint amb el pas dels anys, quan la plaça de la Catedral va ésser ocupada per una fira de pessebres que just s’inaugurava el dia 13 de desembre. I va desaparèixer totalment a mesura que les modistes es valoraven més (empoderaven està de moda dir), disminuïa el nombre de noies creients i els estudiants eren capaços d’avergonyir-se de sí mateixos.
Sí, temps era temps. Ara, la fira de pessebres comença molt abans del 13 de desembre, així com la il·luminació dels carrers, de manera que aquest dia del calendari ha perdut tota connotació ciutadana.


Cuando los estudiantes perseguían modistillas

Años ha, en tal fecha como hoy, 13 de diciembre, día de Santa Lucía, algunos estudiantes universitarios hacían novillos para ir a darse un garbeo por los alrededores de la Catedral de Barcelona. Allí se congregaban bastantes modistas para honrar a su santa patrona, la chiquilla de Siracusa que a principios del siglo IV se negó a venerar al emperador Diocleciano. Irreverencia que no solamente le costó la vida, sino que, antes de perderla, sufrió la extracción de ambos ojos. No obstante, milagrosamente continuó viendo hasta el momento de ser decapitada. En consideración a aquel milagro, las modistas, tan necesitadas de la vista, la eligieron como santa patrona.
Durante un buen rato, los estudiantes se dedicaban a perseguir modistillas en la plaza de la Catedral. A las costureras más jóvenes, se sobreentiende, en un juego de ir de aquí para allá, de acercarse y zafarse, de echar piropos y hacerse las desdeñosas. ¿Toda una exhibición de machismo? Pues sí, no cabe duda. Sin embargo, nunca hubo conato alguno de agresión sexual en aquel tira y afloja. Hacia el mediodía, la mayor parte de costureras habían vuelto al trabajo y los muchachos ya se habían divertido lo suficiente, machos dominantes no solo como sexo sino también como clase social.
La costumbre, mala costumbre, se fue diluyendo con el transcurso de los años, cuando la plaza de la Catedral fue ocupada por una feria de belenes que justo se inauguraba el 13 de diciembre. Y desapareció totalmente a medida que las modistas se valoraban más (empoderaban está de moda decir), disminuía el número de chicas creyentes y los estudiantes eran capaces de avergonzarse de sí mismos.
Sí, eran otros tiempos. Ahora, la feria de belenes empieza antes del 13 de diciembre, así como la iluminación de las calles, de forma que este día del calendario ya ha perdido toda connotación ciudadana.

divendres, 6 de desembre de 2019

Podemos ser tan autosuficientes como solitarios - Podem ser tan autosuficients com solitaris


        Podem ser tan autosuficients com solitaris

De vegades, una novel·la ens en diu en un paràgraf tant com un assaig complet. Cal ésser un gran o una gran novel·lista, per descomptat, com és el cas de Michel Houellebecq. A la seva més recent novel·la, Serotonia, igual que en les anteriors despulla sense pietat la societat capitalista que ens fagocita, també sense pietat.
El desencisat i depressiu protagonista viu els últims dies de la seva existència reclòs en un apartament que acaba de llogar en el qual se sent autosuficient sense necessitat de moure’s d’entre les quatre parets.
Amb el sistema de buidatge de les escombraries per un orifici i la recepció d’aliments a domicili, la seva autonomia esdevé total. En té prou amb llançar el rebuig, pagar el lloguer i les factures dels serveis per internet, i fer les comandes també online. No necessita parlar amb ningú, veure ningú. Les trameses poden ser-li dipositades davant la porta, i ell obrir-la quan l’altre ésser humà ja ha agafat l’ascensor.
Per desgràcia, se suïcida abans que li sigui possible rebre els seus encàrrecs a través d’una finestra lliurats per un dron.                             

Podemos ser tan autosuficientes como solitarios

A veces, una novela nos dice en un párrafo tanto como un ensayo completo. Hay que ser un gran o una gran novelista, por supuesto, como es el caso de Michel Houellebecq. En su más reciente novela, Serotonia, al igual que en las anteriores desnuda sin piedad la sociedad capitalista que nos fagocita, también sin piedad.
El desencantado y depresivo protagonista vive los últimos días de su existencia recluido en un apartamento que acaba de alquilar en el cual se siente autosuficiente sin necesidad de moverse de entre las cuatro paredes.
Con el sistema de vaciado de la basura por un orificio y la recepción de alimentos a domicilio, su autonomía es total. Le basta con echar los desperdicios, pagar el alquiler y las facturas de los servicios por internet, y hacer los pedidos también online. No necesita hablar con nadie, ver a nadie. Los envíos pueden serle depositados frente a la puerta, y él abrirla cuando el otro ser humano ya ha tomado el ascensor.
Por desgracia, se suicida antes de que le sea posible recibir sus encargos a través de una ventana entregados por un dron.

divendres, 29 de novembre de 2019

"Jerusalem" en el teatro y lumpen - "Jerusalem" al teatre i lumpen


Jerusalem al teatre i lumpen

                Al teatre Romea de Barcelona es representa amb èxit el drama de Jez Butterworth Jerusalem, escrit l’any 2008. El protagonista, Johnny Byron “el Gall”, al programa és descrit pel director de l’obra, Julio Manrique, amb profusió d’adjectius. No podia ser menys per un personatge tan desmesurat. El qualifica d’antiheroi romàntic, camell detestable, insubmís, geni, penjat, rebel, malalt, pària, i encara més. Tot plegat se li pot atribuir justament al caràcter interpretat amb excel·lència per Pere Arquillué. Un “Gall” envoltat d’una cort de penjats vells i joves, nois i noies adolescents. Un grup nombrós movent-se a l’entorn d’una caravana al mig del bosc.
                Hi manca, amb tot, un qualificatiu, el qual de seguida conduiria a una reflexió. Al conjunt de personatges se’ls podria dir lumpen, segons el terme marxista, i alhora deixar constància que són producte de la societat capitalista. Només en el sí del capitalisme resulten possibles. No els agrada el sistema, però no fan res per canviar-lo. Aquest és el lumpen descrit per Karl Marx.
                Classe social baixa que es troba en la misèria perquè no pot, o no vol, vendre la seva força de treball. Un subproletariat incapaç de fer una revolució, ni tan sols una transformació, ancorat com està en una estructura social en la qual sobreviu mitjançant picaresques o caritats. Per a Marx, es tracta de contrarevolucionaris.  
                La gent de Jerusalem no podria existir en una societat socialista on tothom tindria drets i deures en forma de llocs de treball, habitatge, educació. Necessitats bàsiques cobertes que no podrien justificar ni penjats, ni camells, ni antiherois romàntics, ni adolescents atordits. De fet, l’obra esdevé un mirall fidedigne dels fruïts de l’establishment. Amb una mica menys de tres hores en té prou.

                Jerusalem en el teatro y lumpen

 En el teatro Romea de Barcelona se representa con éxito el drama de Jez Butterworth Jerusalem, escrito en 2008. El protagonista, Johnny Byron “el Gallo”, en el programa es descrito por el director de la obra, Julio Manrique, con profusión de adjetivos. No podía ser menos para un personaje tan desmesurado. Le califica de antihéroe romántico, camello detestable, insumiso, genio, colgado, rebelde, enfermo, paria, y todavía más. Todo se le puede atribuir justamente al carácter interpretado con excelencia por Pere Arquillué. Un “Gallo” rodeado de una corte de colgados viejos y jóvenes, chicos y chicas adolescentes. Un grupo numeroso moviéndose en torno a una caravana en medio del bosque.
 Falta, no obstante, un calificativo, el cual enseguida conduciría a una reflexión. Al conjunto de personajes se les podría nombrar lumpen, según el término marxista, y al mismo tiempo dejar constancia de que son producto de la sociedad capitalista. Tan solo en el seno del capitalismo resultan posibles. No les gusta el sistema, pero no hacen nada para cambiarlo. Este es el lumpen descrito por Karl Marx.
 Clase social baja que se halla en la miseria porque no puede, o no quiere, vender su fuerza de trabajo. Un subproletariado incapaz de hacer una revolución, ni siquiera una transformación, anclado como está en una estructura social en la cual sobrevive mediante picarescas o caridades. Para Marx, se trata de contrarrevolucionarios. 
 La gente de Jerusalem no podría existir en una sociedad socialista donde todo el mundo tendría derechos y deberes en forma de puestos de trabajo, vivienda, educación. Necesidades básicas cubiertas que no podrían justificar ni colgados, ni camellos, ni antihéroes románticos, ni adolescentes torcidos. De hecho, la obra se convierte en un espejo fidedigno de los frutos del establishment. Con algo menos de tres horas tiene suficiente.            


divendres, 22 de novembre de 2019

La moda desvergonzada de copiar títulos - La moda desvergonyida de copiar títols


La moda desvergonyida de copiar títols

D’un temps ençà, es copien sense vergonya títols de pel·lícules anteriors. Absència d’imaginació, simplement manca de respecte? Succeeix que sempre s’usurpen títols de films excel·lents. Alfonso Cuarón s’ha apropiat el nom de la Roma de Fellini, rodada el 1972, inoblidable.  A la cartellera hi trobem la producció espanyola Ojos Negros, indiferent a la dirigida el 1987 per l’aclamat Nikita Mikhalkov. I també tenim Los miserables de Ladj Ly, menyspreant l’homònima de Tom Hooper filmada l’any 2012. Es tracta de pel·lícules abundantment aclamades i premiades.
És obvi que els usurpadors es consideren tant o més valuosos que els seus precedents. Per a ells, llur pel·lícules estan no sols a l’altura d’aquelles a les quals calquen el títol, sinó que les superen. ¡Quina absència de modèstia, de capacitat de valoració objectiva, de consideració al talent aliè, de respecte envers les seves obres!...

         La moda desvergonzada de copiar títulos

Desde hace un tiempo, se copian sin vergüenza títulos de películas anteriores. ¿Ausencia de imaginación, simplemente falta de respeto? Sucede que siempre se usurpan títulos de filmes excelentes. Alfonso Cuarón se ha apropiado el nombre de la Roma de Fellini, rodada en 1972, inolvidable.  En cartel está la producción española Ojos Negros, indiferente a la dirigida en 1987 por el aclamado Nikita Mikhalkov. Y ahí tenemos a Los miserables de Ladj Ly, menospreciando la homónima de Tom Hooper filmada el año 2012. Se trata de películas abundantemente aclamadas y premiadas.
Es obvio que los usurpadores se consideran tanto o más valiosos que sus precedentes. Para ellos, sus películas están no solo a la altura de aquellas a las cuales calcan el título, sino que las superan. ¡Que ausencia de modestia, de capacidad de valoración objetiva, de consideración al talento ajeno, de respeto hacia sus obras!...