dissabte, 27 d’agost del 2016

                                                Persones fora!

Això dels cotxes sense conductor s’està imposant. A Singapur ja s’està fent una prova definitiva de sis taxis automatitzats. El Japó preveu que aquest sistema sigui operatiu per als Jocs Olímpics del 2020, i la Comissió Europea està impulsant diversos projectes al respecte. Per què cal fer fora els xofers? Deixant de banda l’estalvi de diners per part dels empresaris, ¿tal vegada els taxis sense conductor són més segurs? En teoria es veu que ho són molt, però no queda clar què passaria si el sistema informàtic tingués una avaria, com sol passar en el moment més inesperat en qualsevol aparell electrònic, digital. Sigui com sigui, del que menys es parla és de l’increment de persones sense feina que aital robotització produirà. Es fa palès que els treballadors no compten gens en aquest tipus d’innovacions.

Tampoc no signifiquen res quant a la implantació de benzineres sense personal, aquestes que alguns ja qualifiquen de fantasmes. Signifiquen tan poc que la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència ha donat el vist i plau a la seva expansió. Que la gent s’apanyi amb el sortidor de benzina y amb la màquina per pagar, i qui no s’aclareixi, que es foti. I que els enviats a augmentar la llista dels aturats que encara es fotin més.

Quin món més estúpid!... Dedicat a glorificar la tecnologia com el nou déu tot omplint les butxaques d’una minoria i trepitjant els drets d’una majoria que aviat ja no podrà consumir de tan pobre com serà. Llavors, la impossibilitat de la quadratura del cercle es farà totalment visible.

¡Personas fuera!

Esto de los coches sin conductor se está imponiendo. En Singapur ya se está realizando una prueba definitiva de seis taxis automatizados. Japón prevé que este sistema sea operativo para los Juegos Olímpicos del 2020, y la Comisión Europea está impulsando varios proyectos al respecto. ¿Por qué hay que echar a los chóferes? Dejando de lado el ahorro de dinero por parte de los empresarios, ¿tal vez los taxis sin conductor son más seguros? En teoría resulta que lo son mucho, mas no queda claro qué pasaría si el sistema informático tuviera una avería, como suele pasar en el momento más inesperado en cualquier aparato electrónico, digital. Sea como sea, de lo que menos se habla es del incremento de personas sin trabajo que tal robotización producirá. Se hace patente que los trabajadores no cuentan nada en este tipo de innovaciones.

Tampoco significan nada en cuanto a la implantación de gasolineras sin personal, estas que algunos ya califican de fantasmas. Significan tan poco que la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia ha dado el visto bueno a su expansión. Que la gente se las componga con el surtidor de gasolina y con la máquina para pagar, y quien no se aclare, que se fastidie. Y que los enviados a aumentar la lista de parados que se fastidien todavía más.


¡Qué mundo más estúpido!... Dedicado a glorificar la tecnología como el nuevo dios, llenando los bolsillos de una minoría y pisando los derechos de una mayoría que muy pronto ya no podrá consumir de tan pobre como será. Entonces, la imposibilidad de la cuadratura del círculo se hará totalmente visible. 

diumenge, 21 d’agost del 2016

¿Dónde está del dinero? - Què se n’ha fet dels diners?

                                               Què se n’ha fet dels diners?

                El deute públic espanyol és de 1,107 bilions d’euros. Bilions!... El cap em dona voltes. La xifra equival al 100,9% del PIB!... On estem anant? On anirem a parar? Què se n’ha fet de tants diners? Els bancs, els inversors privats no els tenen ja que els han prestat al tresor públic, l’únic de que disposen és del interessos generats pel deute, que alhora el van engreixant. Milions d’euros que el govern ha emprat, en què? Més metges i més ben pagats no n’hi ha. Més mestres, més ben pagats i menys ràtio d’alumnes per classe ni pensar-hi. Més atenció a la gent gran, en absolut; i per contra, la reserva per al pagament de pensions es va buidant. Què se n’ha fet, doncs, de tant deute sobirà?
                D’antuvi, qualificatiu erroni, aquest de sobirà. Se suposa que la sobirania del l’Estat està representada per tota la ciutadania, però no és pas així quan no ens han preguntat si volíem gastar milions d’euros en aeroports inútils, en trens d’alta velocitat innecessaris, en autopistes deficitàries. I encara menys ens en tingut en compte mentre la corrupció  els omplia les butxaques.
                Fins aquí hem arribat, i estem on estem. El més sorprenent és que no sols no s’organitzin mobilitzacions de protesta sinó que molta gent recolzi amb el seus vots el camí cap el desastre.


¿Dónde está del dinero?

 La deuda pública española es de 1,107 billones de euros. Billones!... Se me va la cabeza. La cifra equivale al 100,9% del PIB!... ¿Hacia dónde vamos? ¿Adónde iremos a parar? ¿Dónde está tanto dinero? Los bancos, los inversores privados no lo tienen ya que lo han prestado al tesoro público, lo único de que disponen es de los intereses generados por la deuda, que al mismo tiempo la van engordando. Millones de euros que el gobierno ha utilizado, ¿en qué? Más médicos y mejor pagados no hay. Más maestros, mejor pagados y menos ratio de alumnos por clase ni pensarlo. Más atención a las personas mayores, en absoluto; y sin embargo, la reserva para el pago de pensiones se va vaciando. ¿Qué hay, pues, de tanta deuda soberana?
                De entrada, calificativo erróneo, este de soberana. Se supone que la soberanía del Estado está representada por toda la ciudadanía, pero no es así puesto no nos han preguntado si queríamos gastar millones de euros en aeropuertos inútiles, en trenes de alta velocidad innecesarios, en autopistas deficitarias. Y aún menos nos han tenido en cuenta mientras la corrupción les llenaba los bolsillos.

 Hasta aquí hemos llegado, y estamos donde estamos. Lo más sorprendente es que no solamente no se organicen movilizaciones de protesta sino que mucha gente apoye con sus votos el camino hacia el desastre.

diumenge, 14 d’agost del 2016

                                                               Príncep blau al segle XXI

És una xifra, relativa al setè duc de Westminster, que mareja. El jove Hugh Grosvenor, només 25 anyets, acaba d’heretar 11.000 milions d’euros. Com a persones corrents, ¿som capaces d’avaluar, afigurar-nos, entendre el que això representa? Per altra banda, aquesta herència, aquest personatge, mereixen altres comentaris.
Vet aquí que per celebrar al seu 21è aniversari el seus nobles pares van esmerçar 6 milions d’euros. En què deuria consistir? Poca imaginació que tenim els éssers comuns!... Un altre aspecte més que interessant pertoca al fet que aquesta herència està lliure d’impostos. Oh, meravella!... Magnífic per a ell, terrible per al conjunt dels britànics, als quals se’ls sostreu un grapat de diners que podrien servir perquè obtinguessin més i millors prestacions socials. A més, em permeto preguntar-me quina mena de persona ha de ser aquesta capaç d’acumular tant de capital, en realitat superflu, sabent de tantes penúries mundials, del dolor i la misèria de tants refugiats, per esmentar el que actualment tenim a flor de pell. Per últim, una altra vergonya. El senyoret s’ha beneficiat de l’herència gràcies a una llei de primogenitura que el privilegia davant  les seves germanes, dues d’elles més grans.
Que al Regne Unit pervisquin tant l’exempció d’impostos per a un duc com la discriminació femenina per heretar no diu res de bo pel que fa al seus habitants. Tant llestos que es creuen i tan beneitament que es comporten.

Príncipe azul del siglo XXI

Es una cifra, relativa al séptimo duque de Westminster, que marea. El joven Hugh Grosvenor, solo 25 añitos, acaba de heredar 11.000 millones de euros. Como personas corrientes, ¿somos capaces de evaluar, figurarnos, entender lo que eso representa? Por otra parte, esta herencia, este personaje, merecen otros comentarios.
He aquí que para celebrar su 21º aniversario sus nobles padres invirtieron 6 millones de euros. ¿En qué consistiría? ¡Poca imaginación la que tenemos los seres comunes!... Otro aspecto también interesante atañe al hecho de que esta herencia está libre de impuestos. ¡Oh maravilla!... Magnífico para él, terrible para el conjunto de los británicos, a los cuales se les sustrae una plétora de dinero que podría servir para que obtuvieran más y mejores prestaciones sociales. Además, me permito preguntarme qué tipo de persona tiene que ser esta capaz de acumular tanto capital, en realidad superfluo, sabiendo de tantas penurias mundiales, del dolor y la miseria de tantos refugiados, para mencionar lo que actualmente tenemos a flor de piel. Por último, otra vergüenza. El señorito se ha beneficiado de la herencia gracias a una ley de primogenitura que lo privilegia frente a sus hermanas, dos de ellas mayores que él.

Que en el Reino Unido pervivan tanto la exención de impuestos para un duque como la discriminación femenina para heredar no dice nada bueno con respecto a sus habitantes. Tan listos cómo se creen y tan estúpidamente cómo se comportan.

dissabte, 6 d’agost del 2016

Pagar justos por pecadores - Pagar justos per pecadors

                                                Pagar justos per pecadors

                Vet aquí que quatre estudiants de la Universitat de Barcelona hackegen l’ordinador d’un professor i roben el text d’un examen d’Administració i Direcció d’Empreses per vendre’l als seus condeixebles, a més d’utilitzar-lo per a ells mateixos, naturalment. Entre 20 i 300 euros van cobrar, sense que quedi clar el motiu d’aquesta gran diferència. Potser depenia del poder adquisitiu de cadascú. En aquest cas, una lloable consideració que no es troba pas present en cap altre escandall de preus.
                Bé, ha esdevingut que el pastís s’ha descobert i que els quatre usurpadors, tres nois i una noia, estan acusats de presumptes autors d’un delicte de descobriment i revelació de secrets. El càstig que se’ls imposi ja es veurà, però el que ja s’ha fet palès és que una colla d’innocents en rebran un de ben segur. La facultat ha optat per anul·lar la prova i fer repetir l’examen el mes de setembre. Fica així en un mateix pot els qui van comprar les preguntes i els que no, tot i ser ben sabut l’angoixa que provoquen els exàmens. Ho saben els estudiants en actiu i ho recordem els que ja no en som.
                En un context en que tot es controla, tot s’intervé, tot es coneix, què potser no seria factible esbrinar quins alumnes van comprar i quins no?  Es tracta de desídia o de mandra? Que paguin justos per pecadors, i aquí no ha passat res. Deplorable.

Pagar justos por pecadores

 He aquí que cuatro estudiantes de la Universidad de Barcelona hackean el ordenador de un profesor y roban el texto de un examen de Administración y Dirección de Empresas para venderlo a sus condiscípulos, además de utilizarlo para ellos mismos, naturalmente. Entre 20 y 300 euros cobraron, sin que quede claro el motivo de tan considerable diferencia. Tal vez dependía del poder adquisitivo de cada cual. En tal caso, una loable consideración que no se halla presente en ningún otro escandallo de precios.
                Bueno, ha sucedido que el pastel se ha descubierto y que los cuatro usurpadores, tres chicos y una chica, están acusados de presuntos autores de un delito de descubrimiento y revelación de secretos. El castigo que se los imponga ya se verá, pero lo que ya se ha hecho patente es que un grupo de inocentes recibirán uno a buen seguro. La facultad ha optado por anular la prueba y obligar a repetir el examen el mes de septiembre. Mete así en un mismo bote a los que compraron las preguntas y a los que no lo hicieron, pese a ser bien sabido que los exámenes provocan angustia. Lo saben los estudiantes en activo y lo recordamos los que hemos dejado de serlo.

                En un contexto en que todo se controla, todo se interviene, todo se conoce, ¿acaso no sería factible averiguar qué alumnos compraron y cuáles no?  ¿Se trata de desidia o de pereza? Que paguen justos para pecadores, y aquí no ha pasado nada. Deplorable.