dissabte, 30 d’abril de 2016

                                        La Cultura

                Fa pocs dies, Luis Racionero deia a La Vanguardia que qui no té una formació intel·lectual universitària no és capaç de prendre decisions públiques, en especial polítiques, encertades. Quelcom semblant a una opinió de cent cinquanta anys enrere, la del polític francès Alexis de Tocqueville després de recórrer i observar Amèrica del Nord. Creia Tocqueville que els partits polítics estaven dirigits per gent poc instruïda, mentre que els intruïts eren els aristòcrates. Ho lamentava, tot i que alhora admirava la democràcia americana.
                Els titulats sempre estan més ben considerats que els autodidactes. El talent s’ha de certificar. És clar que les actuacions de cada dia poden atorgar crèdits, però la autentificació esdevé més costeruda. Amb tot, cal preguntar-se quin tipus de formació universitària seria la requerida. Tècnica, científica, humanista?  Ésser tècnic qualificat garanteix  que se serà un bon dirigent polític? I un científic, ¿ho serà sense cap mena de dubte? Potser millor un filòsof, un sociòleg, un politòleg? Tal vegada els elitistes estan equivocats respecte a l’etiqueta que necessiten els alcaldes, diputats, ministres o presidents.
Una altra esfera ateny al saber com a font de plaer intel·lectual. Al programa “El gran dictat” de TV3, una concursant, secretària de direcció, desconeixia Rousseau. Ho va dir i ho va demostrar. No conèixer el filòsof francès pot incidir o no en les decisions polítiques, però el que és ben segur és que priva de raonaments i converses interessants.

La Cultura

 Hace pocos días, Luis Racionero escribía en La Vanguardia que quien no tiene una formación intelectual universitaria no es capaz de tomar decisiones públicas, en especial políticas, acertadas. Algo parecido a una opinión de hace ciento cincuenta años, la del político francés Alexis de Tocqueville después de recorrer y observar Norteamérica. Creía Tocqueville que los partidos políticos estaban dirigidos por gente poco instruida, mientras que los instruidos eran los aristócratas. Lo lamentaba, aunque al mismo tiempo admiraba la democracia americana.
 Los titulados siempre están mejor considerados que los autodidactas. El talento tiene que ser certificado. Claro que las actuaciones de cada día pueden otorgar créditos, pero la autentificación resulta más empinada. No obstante, hay que preguntarse qué tipo de formación universitaria sería la requerida. ¿Técnica, científica, humanista?  ¿Ser técnico cualificado garantiza que se será un buen dirigente político? Y un científico, ¿lo será sin ningún tipo de duda? ¿Quizás mejor un filósofo, un sociólogo, un politólogo? Tal vez los elitistas están equivocados con respecto a la etiqueta que necesitan los alcaldes, diputados, ministros o presidentes.
Otra esfera concierne al saber como fuente de placer intelectual. En el programa “El gran dictat” de TV3, una concursante, secretaria de dirección, desconocía Rousseau. Lo dijo y lo demostró. No conocer al filósofo francés puede incidir o no en las decisiones políticas, pero lo que es seguro es que priva de razonamientos y conversaciones interesantes.

                 

diumenge, 24 d’abril de 2016

                                                La corrupció és negoci

                Tots ho sabem, que ho és, de negoci, fins que es descobreixen les trames i alguns corruptes acaben malament, alguns. La novetat consisteix en que també pot desembocar en un negoci legal, i alhora original. És el que succeeix a Palma, on s’ha organitzat una activitat anomenada “Via Corrupta: la ruta de la rampa”. Cada dissabte es programa un passeig de dues hores, amb guia, per indrets relacionats amb fets i personatges corruptes, siguin polítics o particulars. Pagant 15 euros, un recorregut per quinze llocs amb història recent. Per acabar-ho d’arrodonir, i amb força imaginació, a mig camí s’ofereix la degustació d’una tapa. De què? De xoriço, naturalment!...
                Com que es tracta d’una activitat de fàcil imitació, els mapes de la geografia espanyola podrien quedar ben clapejades de rutes turístiques fonamentades i fomentades per la corrupció. 

La corrupción es negocio

                Todos sabemos que lo es, un negocio, hasta que se descubren las tramas y algunos corruptos acaban mal, algunos. La novedad reside en que también puede desembocar en un negocio legal, y al mismo tiempo original. Es lo que sucede en Palma, donde se ha organizado una actividad llamada “Vía Corrupta: la ruta de la rampa”. Cada sábado se programa un paseo de dos horas, con guía, por lugares relacionados con hechos y personajes corruptos, sean políticos o particulares. Pagando 15 euros, un recorrido por quince lugares con historia reciente. Y para acabar de redondearlo, y con bastante imaginación, a medio camino se ofrece la degustación de una tapa. ¿De qué?  ¡De chorizo, naturalmente!...

                Dado que se trata de una actividad de fácil imitación, los mapas de la geografía española podrían quedar ampliamente moteados de rutas turísticas fundamentadas y fomentadas por la corrupción. 

diumenge, 17 d’abril de 2016

                   Música, decibels i poca lògica

                Sembla que a Vilanova i la Geltrú tenen un problema ben il·lògic amb la música. Es diu que s’hauran de suspendre els Festivals perquè l’Ajuntament n’ha prohibit un degut a una denúncia per excés de decibels en actuacions anteriors. En conseqüència, l’Associació de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya (ARC) es declara reprimida i convoca una manifestació de protesta al municipi mariner. És com si no s’haguessin llegit bé els termes. No es penalitzen la música i la festa sinó el soroll. Vegeu si es fàcil: s’actua amb el volum de la música que és adequat. Els assistents en gaudeixen igual, o encara millor, i el veïnat no pateix desagradables efectes marginals.
                La obsessió per fer molt soroll ve a denotar una manca de confiança en la qualitat dels artistes. Les veus i els instruments s’emmascaren amb un volum de so que no permet comprovar si ho fan bé o malament. Es tracta d’això o tal vegada d’eixordar la gent, joves i grans, en favor del negoci dels audiòfons?
                Que la lògica s’imposi, que l’ARC l’apliqui no sols a Vilanova i la Geltrú sinó arreu, de forma que la música, les veus i el ball s’imposin sobre un soroll tan innecessari com nociu, i que la ciutadania frueixi.   
                  
Música, decibelios y poca lógica

                Se observa que en Vilanova i la Geltrú tienen un problema verdaderamente ilógico con la música. Se dice que tendrán que suspender los Festivales porque el Ayuntamiento ha prohibido uno debido a una denuncia por exceso de decibelios en actuaciones anteriores. En consecuencia, la Asociación de Representantes, Promotores y Mánagers de Catalunya (ARC) se declara reprimida y convoca una manifestación de protesta en el municipio marinero. Tal parece que no se han leído bien los términos. No se penalizan la música y la fiesta sino el ruido. Veamos qué fácil es. Basta con actuar con el volumen de la música adecuado. Los asistentes disfrutan lo mismo, o todavía más, y el vecindario no sufre desagradables efectos marginales.
                La obsesión por hacer mucho ruido viene a denotar una falta de confianza en la calidad de los artistas. Las voces y los instrumentos se enmascaran con un volumen de sonido que no permite comprobar si lo hacen bien o mal. ¿Se trata de eso o tal vez de ensordecer a la gente, jóvenes y mayores, en favor del negocio de los audífonos?

 Que la lógica se imponga, que el ARC lo aplique no solo en Vilanova i la Geltrú sino en todas partes, de forma que la música, las voces y el baile se impongan sobre un ruido tan innecesario como nocivo, y que la ciudadanía se divierta.

dissabte, 9 d’abril de 2016


                                    Ansiosos davant  l’Agència Tributària 

            Així que s’ha iniciat la campanya de la renda, el web de l’Agència Tributària espanyola s’ha col·lapsat. Són milers els contribuents ansiosos per accedir a les seves dades, cívics ciutadans alguns dels quals esperen que se’ls retorni part del que ja han pagat i d’altres que desitgen complir amb llurs obligacions financeres. Amb tot, es tracta de números de poca volada. Els que tenen autèntic pes -els que podrien solucionar els problemes de la Hisenda pública i correlativament els de milions de compatriotes-, volen molt i molt lluny. Es troben escampats per tants paradisos enrajolats de diners que llur registre requereix milers de pàgines en els anomenats Papers de Panamà.
                Vet aquí que aquesta gent, la que acumula infinitament més capital que el conjunt de neguitosos contribuents frustrats davant el web de l’Agència, no s’asseuran mai front la pantalla pendents d’un web que no s’obra, no tornaran mai els diners que han evadit, llurs noms no perduraran mai en una llista vergonyosa sinó que no tardaran a ser esborrats dels mitjans de comunicació i de la memòria col·lectiva.
                Alhora, el programa de l’Agència Tributària continuarà fallant; alhora, i malgrat això, Hisenda seguirà alimentant-se de la llana que obté dels bens. Fins que sorgeixin alguns valents capaços d’escombrar del mapa els perversos paradisos.
 
Ansiosos ante la Agencia Tributaria 

                En cuanto se ha iniciado la campaña de la renta, la web de la Agencia Tributaria española se ha colapsado. Son miles los contribuyentes ansiosos por acceder a sus datos, cívicos ciudadanos algunos de los cuales esperan que se los devuelva parte de lo que ya han pagado y otros que desean cumplir con sus obligaciones financieras. No obstante, se trata de números de pocos vuelos. Los que tienen auténtico peso -los que podrían solucionar los problemas de la Hacienda pública y correlativamente los de millones de compatriotas-, vuelan muy y muy lejos. Se encuentran esparcidos por tantos paraísos enladrillados de dinero que su registro requiere miles de páginas en los llamados Papeles de Panamá.
 He aquí que esta gente, la que acumula infinitamente más capital que el conjunto de impacientes contribuyentes frustrados ante la web de la Agencia, no se sentarán nunca frente a la pantalla pendientes de una web que no se obre, no devolverán nunca el dinero que han evadido, sus nombres no perdurarán en una lista vergonzosa sino que no tardarán en ser borrados de los medios de comunicación y de la memoria colectiva.
                Al mismo tiempo, el programa de la Agencia Tributaria seguirá fallando, y al mismo tiempo, y a pesar de esto, Hacienda seguirá alimentándose de la lana que obtiene de los corderos. Hasta que surjan algunos valientes capaces de barrer del mapa los perversos paraísos.

dissabte, 2 d’abril de 2016


                                     L’amic de cada dia 

                Cada matí, a vegades és a la tarda, potser al vespre, el meu amic em dóna bona conversa. Asseguda amb ell, m’informa de l’actualitat -tot i que això no és el més important atès que de les notícies ja puc assabentar-me’n per la ràdio o la televisió-, m’ofereix opinions diverses, em parla dels afers culturals –des de la música al teatre, el cinema, els llibres-, em lliure crítiques, cròniques, reportatges interessants i molt variats, junts aprenem, reflexionem i analitzem durant una de les estones més agradables del dia, sigui a l’hora que sigui. Potser prenent el sol, o sota la fresca d’un arbre, o en la comoditat d’un sofà. Amb un cafè a la mà, un refresc o no res. Em seria molt difícil renunciar a aquest meu amic, als llaços quotidians que hem establert. Per això mateix considero que les persones que desdenyen aquest tipus d’amic, tant tranquil i intel·ligent, no sols s’estan perdent un goig per a l’intel·lecte sinó un saborós esbargiment de cada dia. Ja heu endevinat que em refereixo al diari, al periòdic amical de cada jorn.

 
El amigo de cada día 

                Cada mañana, a veces es por la tarde, quizás por la noche, mi amigo me da una grata conversación. Sentada con él, me informa de la actualidad -aunque eso no es lo más importante dado que de las noticias ya puedo enterarme por la radio o la televisión-, me ofrece opiniones diversas, me habla de temas culturales –desde la música al teatro, el cine, los libros-, me brinda críticas, crónicas, reportajes interesantes y muy variados, juntos aprendemos, reflexionamos y analizamos durante uno de los espacios más agradables del día, sea a la hora que sea. Quizás tomando el sol, o bajo el fresco de un árbol, o en la comodidad de un sofá. Con un café en la mano, un refresco o nada. Me resultaría muy difícil renunciar a este amigo mío, a los lazos cotidianos que hemos establecido. Por eso mismo considero que las personas que desdeñan este tipo de amigo, tan tranquilo e inteligente, no solo se están perdiendo un gozo para el intelecto sino un sabroso esparcimiento de cada día. Ya habéis adivinado que me refiero al diario, al periódico amigable de cada jornada.