divendres, 26 de maig de 2017

Los amigos árabes de Trump - Els amics àrabs de Trump

                                    Els amics àrabs de Trump

Per suposat que és un home molt subjectiu, Donald Trump. Els àrabs de l’Iran són com el diable; els de l‘Aràbia Saudita els considera una joia. Aquell país el vol proscrit; amb aquest altre hi comercia a dojo. Sobre tot hi ha venut armament, molt armament, fins a un valor de 350.000 milions de dòlars. Coi, quina xifra!... Destinada, ja ho sabem, a artefactes que serveixen per matar.
Jobs, jobs, jobs va cridar el nord-americà, embogit de goig, pensant en els llocs de treball que aquesta venda crearà als Estats Units. Igual hagués pogut cridar, crime, crime, crime , però a aquest realisme es nega a donar-li veu. Com tampoc no vol esbombar la vilesa de l’Estat saudita amb les dones o el seu suport a terroristes. Els negocis enceguen, i la pressió de la indústria armamentista estatunidenca, encara més. Trump ha complagut doblement el complex militarista, primer retallant la despesa social en favor de l’adquisició d’armament, i ara amb un acord comercial multimilionari que invalida qualsevol mirada crítica. Els saudites són els bons, malgrat la mordassa que apliquen a la població, sobre tot la femenina, i els iranians, els malvats. Tant se val que el cinema ens mostri que a l’Iran hi ha dones que treballen pel seu compte, que condueixen, que parlen amb el marit com a iguals, quelcom impensable a l’Aràbia Saudita . El discurs de Trump és interessat, demagog i bel·licista, principis amb els quals es passeja pel món, de manera que fins i tot es permet renyar als països de l’OTAN que inverteixen més en polítiques socials que no pas en arsenals.
Alguns dels seus compatriotes ja fa setmanes que pensen en un impeachment que els deslliuri d’un personatge como aquest, tan nefast alhora en el àmbit del canvi climàtic. Sembla que només és qüestió de temps.


Los amigos árabes de Trump

Por supuesto que es un hombre muy subjetivo, Donald Trump. Los árabes de Irán son como el diablo; a los de Arabia Saudí los considera una joya. A aquel país lo quiere proscrito; con este otro comercia en abundancia. Sobre todo, ha vendido armamento, mucho armamento, hasta un valor de 350.000 millones de dólares. ¡Caray, qué cifra!... Destinada, ya lo sabemos, a artefactos que sirven para matar.
Jobs, jobs, jobs exclamó el norteamericano, enloquecido de gozo, pensando en los puestos de trabajo que tamaña venta creará en los Estados Unidos. Igual hubiera podido exclamar, crime, crime, crime, pero a tal realismo se niega a darle voz. Como tampoco quiere propalar la vileza del Estado saudí con las mujeres o su apoyo a terroristas. Los negocios ciegan, y la presión de la industria armamentista estadounidense, todavía más. Trump ha complacido doblemente al complejo militarista, primero recortando el gasto social en favor de la adquisición de armamento, y ahora con un acuerdo comercial multimillonario que invalida cualquier mirada crítica. Los saudíes son los buenos, a pesar de la mordaza que aplican a la población, sobre todo la femenina, y los iraníes, los malvados. Da igual que el cine nos muestre que en Irán hay mujeres que trabajan por su cuenta, que conducen, que hablan con el marido como iguales, algo impensable en Arabia Saudí. El discurso de Trump es interesado, demagogo y belicista, principios con los cuales se pasea por el mundo, de manera que incluso se permite reñir a los países de la OTAN que invierten más en políticas sociales que en arsenales.

Algunos de sus compatriotas ya hace semanas que piensan en un impeachment que les libere de un personaje como este, tan nefasto a la vez en el ámbito del cambio climático. Parece que sólo es cuestión de tiempo.

divendres, 19 de maig de 2017

¿Quién fiscaliza al fiscal? - Qui fiscalitza el fiscal?

                                    Qui fiscalitza el fiscal?

Qui vigila el vigilant? Un dilema clàssic.  Qui fiscalitza el fiscal? Un dilema molt actual. Els llecs en la matèria, com jo mateixa,  no podem entendre com un  fiscal, el del cas Palau en particular, pot passar de demanar en principi 27 anys de presó per a un acusat, Fèlix Millet, a 14 anys; de 27 anys a 10 anys per a un altre, Jordi Montull; i de 26 anys a 3 anys per a una tercera, Gemma Montull. Tot plegat sembla ser que es deu a l’agraïment per haver-se confessat culpables, i en especial, per haver acusat a tercers, a un partit polític en concret.
Ens preguntem, ¿vejam, van delinquir o no van delinquir, ho van fer tan greument com perquè d’antuvi el senyor fiscal demanés molts anys de presó? El fets són els fets, oi? En conseqüència, la veritat pot ésser emmascarada segons l’estratègia dels acusats i a voluntat del fiscal?
Per altra banda, també ens interroguem sobre el jutge, una figura que encara no ha aparegut a les informacions. Els llecs en la matèria tenim entès que és ell qui té l’última paraula, i sentim curiositat per saber què determinarà. ¿Tal vegada pot vigilar el fiscal, pot revocar les seves peticions? Bé, els pobres mortals no en sabem res. La Justícia està molt per sobre de nosaltres, amb les seves balances, la seva altivesa i la seva bena al ulls com a senyal d’imparcialitat. Potser ens vol dir que, com una deessa, la Llei està per sobre de tot, i que en aquesta s’han de basar les acusacions y les sentències. Llàstima que la seva interpretació es trobi en mans d’éssers humans. Tan febles, tan imperfectes, tan decebedors.

¿Quién fiscaliza al fiscal?

¿Quién vigila al vigilante? Un dilema clásico.  ¿Quién fiscaliza al fiscal? Un dilema muy actual. Los legos en la materia, como yo misma, no podemos entender cómo un fiscal, el del caso Palau en particular, puede pasar de pedir en principio 27 años de prisión para un acusado, Fèlix Millet, a 14 años; de 27 años a 10 años para otro, Jordi Montull; y de 26 años a 3 años para una tercera, Gemma Montull. Al fin y al cabo, parece ser que se debe al agradecimiento por haberse confesado culpables, y en especial, por haber acusado a terceros, a un partido político en concreto.
Nos preguntamos, ¿veamos, delinquieron o no delinquieron, lo hicieron tan gravemente como para que de entrada el señor fiscal pidiera muchos años de prisión? Los hechos son los hechos, ¿no es cierto? En consecuencia, ¿la verdad puede ser enmascarada según la estrategia de los acusados y a voluntad del fiscal?
Por otra parte, también nos preguntamos sobre el juez, una figura que todavía no ha aparecido en las informaciones. Los legos en la materia tenemos entendido que es él quien tiene la última palabra, y sentimos curiosidad por saber qué determinará. ¿Tal vez puede vigilar al fiscal, puede revocar sus peticiones? Bien, los pobres mortales no sabemos nada. La Justicia está muy por encima de nosotros, con sus balanzas, su altivez y su venda en los ojos como señal de imparcialidad. Quizás nos quiere decir que, como una diosa, la Ley está por encima de todo, y que en ella deben basarse las acusaciones y las sentencias. Lástima que su interpretación se encuentre en manos de seres humanos. Tan débiles, tan imperfectos, tan decepcionantes.


divendres, 12 de maig de 2017

Atentos y relajados - Atents i relaxats

                                    Atents i relaxats

Hi ha lectures que aporten pau i benestar, com és el cas del llibre de Xavier Puigdevall La atención como estado interior, publicat per Idea Equipo Editorial. D’entre els apartats que condueixen a un món tranquil-, que no seria poc si de cas l’aconseguíssim tots plegats-, hi ha el dedicat als essenis. Sembla que la comunitat essènia va néixer uns 300 anys abans de Crist. Estava composta per unes 4.000 persones que vivien distribuïdes arreu de Palestina i algunes de les quals practicaven el celibat. Virginals o no, homes i dones renunciaven a tota propietat,  s’obligaven a dir sempre la veritat i es comprometien a ésser humils. D’altra part, els fruïts obtinguts amb el seu treball, a l’agricultura o en diversos oficis, es distribuïen segons les necessitats de cadascú. A més a més, sempre quedava reservada una part per auxiliar els pobres, les vídues, els orfes, i fins i tot els foresters, que requerissin ajuda.
Restar atents a la pau i al benestar de la natura, relaxats per l’absència d’ambició, vet aquí un horitzó al qual podríem assenyadament aplicar-nos. El llibre de Puigdevall ens parla també d’altres tradicions capaces d’assossegar l’esperit, però la cultura essènia ens ofereix, potser, la perspectiva suprema.
Els essenis van desaparèixer a finals del segle I d. C., donant fe de que el bé no és etern, com tampoc ho és el mal, sortosament. Al llarg del temps, altres doctrines socials han intentat cultivar la fraternitat i la vida senzilla, sense que, de moment, hagin reeixit. Amb tot, insisteixo, pensar en els essenis, imaginar-los a la seva època, reconforta.

Atentos y relajados

Hay lecturas que aportan paz y bienestar, como es el caso del libro de Xavier Puigdevall La atención como estado interior, publicado por Idea Equipo Editorial. Entre los apartados que conducen a un mundo tranquilo -que no sería poca cosa si acaso todos juntos lo consiguiéramos, - se encuentra el dedicado a los esenios. Parece que la comunidad esenia nació unos 300 años antes de Cristo. Estaba compuesta por unas 4.000 personas que vivían distribuidas a lo largo de Palestina y algunas de las cuales practicaban el celibato. Virginales o no, hombres y mujeres renunciaban a toda propiedad, se obligaban a decir siempre la verdad y se comprometían a ser humildes. Por otra parte, los frutos obtenidos con su trabajo, en la agricultura o en diversos oficios, se distribuían según las necesidades de cada cual. Por añadidura, siempre quedaba reservada una parte para auxiliar a los pobres, las viudas, los huérfanos, e incluso los forasteros, que requiriesen ayuda.
Estar atentos a la paz y al bienestar de la naturaleza, relajados por la ausencia de ambición, he aquí un horizonte al cual podríamos juiciosamente aplicarnos. El libro de Puigdevall nos habla también de otras tradiciones capaces de sosegar el espíritu, pero la cultura esenia nos ofrece, quizás, la perspectiva suprema.

Los esenios desaparecieron a finales del siglo I d. C., dando fe de que el bien no es eterno, como tampoco lo es el mal, afortunadamente. A lo largo del tiempo, otras doctrinas sociales han intentado cultivar la fraternidad y la vida sencilla, sin que, por el momento, hayan triunfado. A pesar de todo, insisto, pensar en los esenios, imaginarlos en su época, reconforta.

dissabte, 6 de maig de 2017

Cuanto más instruidos más ayudan - Com més instruïts més ajuden

                                Com més instruïts més ajuden

Un estudi presentat per l’IESE ens diu que els homes més instruïts ajuden a casa en major mesura que els altres. Els graduats superiors col·laboren a la llar més que no pas els que sols tenen estudis primaris. A tots plegats, no obstant, el que menys els agrada és planxar, com a algunes dones, i el que més, cuinar o fer la compra. L’indicador més significatiu, però, rau en la diferent implicació d’uns i altres en les tasques domèstiques. ¿Tal vegada el masclisme es va diluint a mesura que s’adquireixen estudis? ¿O potser és que la parella també és universitària i això fa que tingui molt clar quins són els seus drets i posi els punts sobre les is? Meres especulacions, sens dubte, però els resultats de l’enquesta són explícits.
També podríem mirar-ho per un altre cantó. Fixem-nos en l’ítem cuinar. La gastronomia s’ha posat de moda, l’alta cuina en especial, com si qualsevol persona pogués pagar-se un àpat en un restaurant amb estrelles Michelin. Sona a bajanada, però és així. Bé, seguint aquest fil, val a pensar que als de posició més elevada els complau molt ficar-se entre fogons perquè cuinar té ara molt prestigi. En canvi, netejar ja és menys atractiu, comprovant-se que en això s’impliquen en menor mesura que els menys instruïts. I pel que fa a comprar, això també els ve més de gust als d’educació superior. Tot deduint que es guanyen més bé la vida que els de classe més baixa, sembla lògic entendre que amb la butxaca plena és ben agradable triar i comprar. I llurs dones contentes,  perquè a feina feta, consell dat.

Cuanto más instruidos más ayudan

Un estudio presentado por el IESE nos dice que los hombres más instruidos ayudan en casa en mayor medida que los demás. Es decir, que los graduados superiores colaboran en el hogar más que los que solo tienen estudios primarios. En conjunto, no obstante, lo que menos les gusta es planchar, como a algunas mujeres, y el que más, cocinar o hacer la compra. El indicador más significativo, sin embargo, radica en la diferente implicación de unos y otros en las tareas domésticas. ¿Acaso el machismo se va diluyendo a medida que se adquieren estudios? ¿O quizás es que la pareja también es universitaria y esto hace que tenga muy claro cuáles son sus derechos y ponga los puntos sobre las íes? Meras especulaciones, sin duda, pero los resultados de la encuesta son explícitos.

También podríamos mirarlo por otro lado. Fijémonos en el ítem cocinar. La gastronomía se ha puesto de moda, la alta cocina en especial, como si cualquier persona pudiera pagarse una comida en un restaurante con estrellas Michelin. Suena a bobada, pero es así. Bueno, siguiendo el hilo, valga pensar que a los de posición más elevada les complace mucho meterse entre fogones porque cocinar tiene ahora mucho prestigio. En cambio, limpiar ya es menos atractivo, comprobándose que en esto se implican en menor medida que los menos instruidos. Y por lo que respecta a comprar, eso también les apetece más a los de educación superior. Deduciendo que se ganan mejor la vida que los de clase más baja, parece lógico entender que con el bolsillo lleno resulta muy agradable escoger y comprar. Y sus mujeres contentas, porque más vale poco que nada.