La belleza, confinada - La bellesa, confinada

                            La bellesa, confinada

Floristeries i llibreries, la cultura en general, confinades. Apartades del nostre univers, inabastables, intocables.  Gran part de les seves entitats condemnades a no ressuscitar després de la tragèdia. Flors i plantes mortes rere la persiana tancada, floristes arruïnades i arruïnats, la Rambla de les Flors de Barcelona marcida. Llibreries amb les lleixes intocades, entumides en la seva solitud, passant de la precarietat a la defunció.

Teatres, cinemes i sales de concert buits. La bellesa de l’espectacle, això que, a més de l’amor, fa que viure valgui la pena, està confinada enmig d’una gran tristesa. Tampoc un alt percentatge d’aquests transmissors de plaer no tornarà a aixecar cap. La crisi de salut redundarà en una profunda crisi econòmica que deixarà en una fotesa la de l’any 2008.

Sabem que la bellesa tornarà a nosaltres, en menor mesura, però ho farà. Llavors el somriure regressarà als nostres llavis, encara que menys ampli després de tant de temps congelat. La pesta del segle XXI, més orgullós que el de les Llums, haurà estat demolidora.

  La belleza, confinada

Floristerías y librerías, la cultura en general, confinadas. Apartadas de nuestro universo, inalcanzables, intocables.  Gran parte de sus entidades condenadas a no resucitar después de la tragedia. Flores y plantas muertas tras la persiana cerrada, floristas arruinadas y arruinados, la Rambla de les Flores de Barcelona marchita. Librerías con los estantes intocados, entumecidos en su soledad, pasando de la precariedad al fenecimiento.

Teatros, cines y salas de concierto vacíos. La belleza del espectáculo, esto que, además del amor, hace que vivir valga la pena, está confinada en medio de una gran tristeza. Tampoco un alto porcentaje de estos transmisores de placer volverá a levantar cabeza. La crisis de salud redundará en una profunda crisis económica que dejará en una nadería la del año 2008.

Sabemos que la belleza volverá a nosotros, en menor medida, pero lo hará. Entonces la sonrisa regresará a nuestros labios, aunque menos amplia después de tanto tiempo congelada. La peste del siglo XXI, más orgulloso que el de las Luces, habrá sido demoledora.

Confinados como un gato doméstico - Confinats com un gat domèstic

  Confinats com un gat domèstic

D’entre tots els mamífers, els confinats per excel·lència són els gats domèstics, que a més a més se senten tan a gust que detesten qualsevol sortida a l’exterior. No sols detesten que els portin al veterinari, sinó que també odien qualsevol canvi de domicili. Els de carrer són una altra cosa, amb una vida tan aventurera com insegura, tan lliure com famolenca. Una existència més desitjable la porten els gats rurals que tenen amo o mestressa, independents per aquí i per allà i alhora alimentats, amb una llar per resguardar-se del mal temps.

Quan el maleït coronavirus ens obliga al confinament, quan això ens aclapara, fem-nos amb la imatge del felí domèstic gaudint de les quatre parets de casa seva, del sofà en el qual estirar-se, del pinso a la seva disposició i de les finestres des de les quals mirar al carrer sense exposar-se a incidències.

Nosaltres, endemés del sofà, el menjar i la finestra, com mamífers superiors que som comptem amb distraccions més sofisticades. Junt amb el clàssic plaer de la lectura, disposem de televisió, internet i telèfon, sigui mòbil o fix, a més de jocs de taula.

Per descomptat que si, a més, ens assemblem als gats que corren per un hort o un jardí donat que vivim al camp, el nostre confinament pot esdevenir gloriós. Ajornats els estudis, les feines  i/o les obligacions, essent cada un dels dies igual a l’anterior, estant lliures de cuites més enllà de prevenir-nos del mal i prevenir els altres. Ni més ni menys que una agradable quotidianitat de felí domèstic.   

          Confinados como un gato doméstico

De entre todos los mamíferos, los confinados por excelencia son los gatos domésticos, que además se sienten tan a gusto que detestan cualquier salida al exterior. No solo detestan que los lleven al veterinario, sino que también odian cualquier cambio de domicilio. Los callejeros son otra cosa, con una vida tan aventurera como insegura, tan libre como hambrienta. Una existencia más apetecible la llevan los gatos rurales que tienen dueño o dueña, sueltos por ahí y a la vez alimentados, con un hogar para resguardarse del mal tiempo.

Cuando el maldito coronavirus nos obliga al confinamiento, cuando esto nos agobia, hagámonos con la imagen del felino doméstico gozando de las cuatro paredes de su casa, del sofá en el que recostarse, del pienso a su disposición y de las ventanas desde las cuales mirar a la calle sin exponerse a incidencias.

Nosotros, además del sofá, la comida y la ventana, como mamíferos superiores que somos contamos con distracciones más sofisticadas. Junto con el clásico placer de la lectura, disponemos de televisión, internet y teléfono, sea móvil o fijo, amén de juegos de mesa.

Por supuesto que si, además, nos asemejamos a los mininos que corretean por un huerto o jardín al ser que vivimos en el campo, nuestro confinamiento puede resultar glorioso. Aplazados los trabajos, los estudios y/o las obligaciones, siendo cada uno de los días igual al anterior, estando libres de cuitas más allá de prevenirnos del mal y prevenir a los demás. Ni más ni menos que una agradable cotidianidad gatuna.

               No voldria ser ciutadana dels Estats Units

Mai, i encara menys per fer front al coronavirus. Ahir mateix, un alt càrrec del govern Trump va reconèixer que “no estan tan preparats com altres països”.  Quins països? El més poderós del món està menys preparat?

És així. Amb un sistema de salut pública penós, si en circumstàncies normals ésser un malalt als EUA esdevé temible, davant una epidèmia la perspectiva constitueix un autèntic infortuni. Sentir-se malament, acudir a un hospital per fer-se la prova de si s’està infestat pel coronavirus i rebre una factura de 3.000 dòlars és una seqüència corrent.

Es coneix fins a la sacietat que en aquell país hi ha al voltant de 30 milions de persones que manquen d’assegurança mèdica, i 40 milions més amb unes companyies d’assegurances privades que exigeixen copagaments i franquícies insuportables. La compunció de la ciutadania dels Estats Units sembla inconcebible al sí d’un país desenvolupat econòmicament. No ho està socialment, com es posa de manifest, de manera que, amb el sistema sanitari més car del món, l’expansió del coronavirus amenaça de resultar catastròfica.

Tant de bo aquest temor sigui infundat. Fora d’això, es diu que cada poble té el govern que es mereix, no obstant, en els sistemes democràtics, el que es té és allò que vota la majoria. I està clar que en les pròximes eleccions Bernie Sanders no serà elegit president, atès que ni tan sols guanyarà a les primàries demòcrates. El seu programa proposa una societat millor, més equitativa, amb una protecció més gran de la classe subordinada, la majoritària. Malgrat tot, molta gent prefereix patir. Allà ells. Jo m’alegro de no compartir la seva forma de vida.                        

                          No quisiera ser estadounidense

Nunca, y aún menos para hacer frente al coronavirus. Ayer mismo, un alto cargo del gobierno Trump reconoció que “no están tan preparados como otros países”.  ¿Qué países? ¿El más poderoso del mundo está menos preparado?

En efecto. Con un sistema de salud pública penoso, si en circunstancias normales ser un enfermo en EE.UU. resulta temible, ante una epidemia, la perspectiva constituye un auténtico infortunio. Sentirse mal, acudir a un hospital para hacerse la prueba de si se está infestado por el coronavirus y recibir una factura de 3.000 dólares es una secuencia corriente.

Se conoce hasta la saciedad que en aquel país hay alrededor de 30 millones de personas que carecen de seguro médico, y otros 40 millones con unas aseguradoras privadas que exigen copagos y franquicias insoportables. La aflicción de la ciudadanía estadounidense parece inconcebible en el seno de un país desarrollado económicamente. No lo está socialmente, como se pone de manifiesto, de modo que, con el sistema sanitario más caro del mundo, la expansión de coronavirus amenaza con resultar catastrófica.

Ojalá este temor resulte infundado. Por lo demás, se dice que cada pueblo tiene el gobierno que se merece, sin embargo, en los sistemas democráticos, lo que se tiene es aquello que vota la mayoría. Y está claro que en las próximas elecciones Bernie Sanders no será elegido presidente, ya que ni siquiera ganará en las primarias demócratas. Su programa propone una sociedad mejor, más equitativa, con una mayor protección de la clase subordinada, la mayoritaria. No obstante, mucha gente prefiere sufrir. Allá ellos. Yo me alegro de no compartir su forma de vida.

Truculencias inventadas - Truculències inventades

Truculències inventades

Té sentit que literats o guionistes inventin històries atroces quan les atrocitats reals ens assetgen per tots costats? Per exemple, la novel·la “Intemperie”, de Jesús Carrasco i àmpliament aplaudida, a mi em va deixar el cor oprimit sense que em proporcionés cap plaer. Dissortats noi i vell de paper!... Per descomptat que no em vaig acostar a veure la pel·lícula. Si bé és necessari no tancar els ulls a la realitat per dolorosa que resulti, no cal imaginar, proporcionar, consumir crueltats per caprici.

Quelcom semblant val a dir de “Cuerdas”, un film de José Luis Montesinos qualificat per Fotogramas de terrorífic i al qual tampoc no m’hi aproximaré. És possible que hi hagi masoquistes a qui els sedueixi que, en comptes d’idear situacions interessants, complicades, intrigants però no espantoses els satisfacin més les invencions morboses. I per a morbo, la situació de la protagonista de “Cuerdas”, una pobra noia paraplègica tancada amb un gos rabiós.

Si per fortuna no ens succeeix de manera individual, en conjunt patim tots d’un context global atapeït de calamitats. Des d’emigrants repel·lits a bastonades, gasos lacrimògens i fins i tot trets, al coronavirus amenaçant-nos com el quart genet de l’Apocalipsi, o al cúmul de dones assetjades, maltractades i fins i tot assassinades.

Totes les opinions són vàlides, i la meva en concret és que no val la pena escriure, llegir, visionar exuberants morbositats artificials.                                 

            Truculencias inventadas

¿Tiene sentido que literatos o guionistas inventen historias atroces cuando las atrocidades reales nos acosan por todos lados?        Por ejemplo, la novela “Intemperie”, de Jesús Carrasco y ampliamente aplaudida, a mí me dejó el corazón oprimido sin que me proporcionara gozo alguno. ¡Desdichados muchacho y viejo de papel!... Por supuesto que ya no me acerqué a ver la película. Si bien es necesario no cerrar los ojos a la realidad por dolorosa que resulte, no ha lugar a imaginar, proporcionar, consumir crueldades por capricho.

Algo parecido cabe decir de “Cuerdas”, un film de José Luis Montesinos calificado por Fotogramas de terrorífico y al que tampoco me aproximaré. Es posible que haya masoquistas a quienes les seduzca que, en vez de idear situaciones interesantes, complicadas, intrigantes pero no espantosas les cuajen más las invenciones morbosas. Y para morbo, la situación de la protagonista de “Cuerdas”, una pobre chica parapléjica encerrada con un perro rabioso.

Si por fortuna no nos sucede de modo individual, en conjunto sufrimos todos de un contexto global repleto de calamidades. Desde emigrantes repelidos a bastonazos, gases lacrimógenos e incluso balazos, al coronavirus amenazándonos como el cuarto jinete del Apocalipsis, o al cúmulo de mujeres acosadas, maltratadas e incluso asesinadas.

Todas las opiniones son válidas, y la mía en concreto es que no merece la pena escribir, leer, visionar exuberantes morbosidades artificiales.