divendres, 25 de setembre del 2015

                               El sermó del Papa

Francesc ha predicat al Capitoli de Washington, i ho ha fet abordant dos temes transcendents per a la societat dels Estats Units. Un concerneix al sistema polític i l’altre, a l’econòmic. La del Papa ha estat una intervenció de caire moral, com correspon a tot sermó.
                Ha demanat la derogació de la pena de mort en un país on, dels 50 Estats que el componen, només 19 l’han abolit. Els 31 restants, ¿es faran eco de les paraules de Francesc? Els conceptes arrelats solen ser difícils de sanejar, tot i això, no hi ha dubte que, en qualsevol cas, resultarà més factible renunciar a assassinar en nom de l’Estat que atendre l’altre requeriment plantejat  pel Pontífex. 
                Demanar el final del comerç d’armes apareix com un gest tan bé intencionat com infructuós. Els Estats Units són el comerciant d’armes més gran del món, venent sense escrúpols (igual com d’altres, cal dir), a 170 països. El negoci de l’armament constitueix un lucratiu pastís sagnant sobre el qual l’arenga del Papa relliscarà fins a fondre’s en el no-res. És el que tenen les bones prèdiques, que és fàcil pronunciar-les, aporten tranquil·litat d’esperit, remouen algunes consciències..., i n’exasperen d’altres, si prèviament no s’han tapat les orelles. 
El que ha dit, dit està. I quedarà per als annals, independentment del resultat.

El sermón del Papa

                Francisco ha predicado en el Capitolio de Washington, y lo ha hecho abordando dos temas trascendentes para la sociedad estadounidense. Uno concierne al sistema político y el otro, al económico. La del Papa ha sido una intervención de cariz moral, como corresponde a todo sermón.
                Ha pedido la derogación de la pena de muerte en un país donde, de los 50 Estados que lo componen, solo 19 la han abolido. Los 31 restantes, ¿se harán eco de las palabras de Francisco? Los conceptos arraigados suelen ser difíciles de sanear, sin embargo, no cabe duda de que, en cualquier caso, resultará más factible renunciar a asesinar en nombre del Estado que atender al otro requerimiento planteado por el Pontífice.
                Pedir el fin del comercio de armas aparece como un gesto tan bien intencionado como infructuoso. Estados Unidos es el mayor comerciante de armas del mundo, vendiendo sin escrúpulos (al igual que otros, forzoso es decir), a 170 países. El negocio del armamento constituye un lucrativo pastel sangriento sobre el cual la arenga del Papa resbalará hasta fundirse en la nada. Es lo que tienen las buenas prédicas, que es fácil pronunciarlas, aportan tranquilidad de espíritu, remueven algunas conciencias…, y exasperan a otras, si previamente no se han taponado los oídos.
Lo dicho, dicho está. Y quedará en los anales, independientemente del resultado.



divendres, 18 de setembre del 2015

Una llotja al Liceu

L’actual consistori barceloní ha decidit renunciar a la llotja que des de l’any 1850 tenia al Liceu. Sens dubte, l’alcaldessa i el seu equip consideren que amb aquest gest reafirmen la seva voluntat d’aparèixer com a paladins de la gent corrent, molt allunyats de l’elit. No obstant això, sovint passa que es pren un camí equivocat.
                Ja gairebé ningú no veu els teatres d’òpera com a caus elitistes, sobretot perquè els preus de les seves localitats són nimis comparats amb els de determinats concerts o amb els vigents en els camps de futbol dels grans equips. Si el nou ajuntament no s’ha adonat d’això deu ser perquè alimenta certs prejudicis. Sigui com sigui, resulta lamentable que no hagi tingut en compte el saludable ús que podria haver fet de la seva llotja.
                Podria haver posat les representacions d’òpera a disposició successivament de moltes persones que per escàs poder adquisitiu, per viure en barris distants, per falta de costum mai no accediran al Liceu, no podran comprovar si l’òpera els agrada o no. I no hem d’oblidar que, tal com es diu des de sempre, no sols de pa viu l’home. Així doncs, quina estimable activitat social s’ha menyspreat!... Tal com s’ha menyspreat la possibilitat de convidar visitants forans als quals fos convenient dedicar certes atencions.
 Al capdavall, es tracta d’una visió xata, molt xata. Ni la ciutat ni els ciutadans no guanyen res amb això d’empetitir-se tant.               

Un palco en el Liceo

                El actual consistorio barcelonés ha decidido renunciar al palco que desde el año 1850 tenía en el Liceo. Sin duda, la alcaldesa y su equipo consideran que con ese gesto reafirman su voluntad de aparecer como adalides del pueblo llano, muy alejados de la elite. No obstante, a menudo ocurre que se toma un camino equivocado.
                Ya casi nadie ve a los teatros de ópera como guaridas elitistas, sobre todo porque los precios de sus localidades son nimios comparados con los de determinados conciertos o con los vigentes en los campos de fútbol de los grandes equipos. Si el nuevo ayuntamiento no se ha percatado de esto debe de ser porque alimenta ciertos prejuicios. Sea como sea, resulta lamentable que no haya tenido en cuenta el saludable uso que podría haber hecho de su palco.
                Podría haber puesto las representaciones de ópera a disposición sucesivamente de muchas personas que por escaso poder adquisitivo, por vivir en barrios distantes, por falta de costumbre nunca accederán al Liceo, no podrán comprobar si la ópera les gusta o no. Y no hay que olvidar que, tal como se dice desde siempre, no solo de pan vive el hombre. Así pues, ¡qué estimable actividad social se ha despreciado!... Tal como se ha despreciado la posibilidad de invitar a visitantes foráneos a los que fuera conveniente dedicar ciertas atenciones.

                A fin de cuentas, se trata de una visión chata, muy chata. Ni la ciudad ni los ciudadanos ganan nada con empequeñecerse tanto. 

dijous, 10 de setembre del 2015

                                    Caps d’ase a West Point

A l’acreditada acadèmia militar de West Point, a Nova York, els cadets van celebrar la finalització del seu entrenament amb una batalla de coixins molt particular. Van substituir les plomes per armes i altres objectes metàl·lics, amb el resultat final de 30 ferits, entre ells, 24 amb traumatisme cranial i la resta amb fractures òssies diverses. No cal alarmar-se, tot i això, atès que, són tan mascles, que molts d’ells han publicat amb orgull a Internet les fotografies de les seves ferides, caps trencats inclosos. Caps d’ase, al capdavall, el masegament dels quals no ha conduït a que hi hagi hagut el més mínim càstig. Ans al contrari, a l’acadèmia es considera que aitals actes equivalen a un entrenament de cara a la duresa de la guerra per a la qual se’ls prepara.
Si durant la pau exhibeixen amb jactància una brutalitat com l’esmentada, com podria sorprendre’ns que en plena guerra es cometin atrocitats a l’estil de les ja sabudes d’Abu Ghraib, a l’Iraq? És obvi que a West Point no se’ls entrena per a la curació de malalts o per canviar bolquers, posem per cas. Es tracta de ser durs com una roca i de fer mal sense aflicció. Una única esperança rau en que els caps partits, en recuperar-se, reneixin diferents després de la contusió, amb més cervell i menys forats, més afecte i menys crueltat.


Cabezas de alcornoque en West Point

En la acreditada academia militar de West Point, en Nueva York, los cadetes celebraron la finalización de su entrenamiento con una batalla de cojines muy particular. Sustituyeron las plumas por armas y otros objetos metálicos, con el resultado final de 30 heridos, entre ellos, 24 con traumatismo craneal y el resto con fracturas óseas varias. No hay que alarmarse, sin embargo, puesto que, son tan machos, que muchos de ellos han publicado con orgullo en internet las fotografías de sus heridas, cabezas rotas incluidas. Unas cabezas de alcornoque, a fin de cuentas, cuyo magullamiento no ha conducido a que haya habido castigo alguno. Por el contrario, en la academia se considera que tales actos equivalen a un entrenamiento en vistas a la dureza de la guerra para la que se les prepara.

Si durante la paz exhiben con jactancia una brutalidad como la mencionada, ¿cómo podría sorprendernos que en plena guerra se cometan atrocidades al estilo de las ya sabidas de Abu Ghraib, en Irak? Es obvio que en West Point no se les entrena para la curación de enfermos o para cambiar pañales, pongamos por caso. Se trata de ser duros como el pedernal y de hacer daño sin pesadumbre. Una única esperanza radica en que las cabezas partidas, al recuperarse, renazcan distintas tras la contusión, con más seso y menos huecos, más afecto y menos crueldad.

divendres, 4 de setembre del 2015

                                                      Masclisme d’alt nivell

                El candidat a liderar el partit laborista britànic, Jeremy Corbyn, un esquerrà emblemàtic que es mostra contrari a les polítiques l’austeritat, que es declara a favor de més impostos per als rics i en contra de les armes nuclears, de cop i volta ha sortit amb un estirabec que el col·loca en una gran incoherència. Se sol donar per suposat que la gent d’esquerra es progressista en tots els sentits, però no és exactament així, com ho demostra Corbyn al proposar que al metro i al tren s’estableixin vagons només per a dones. Resulta que hi ha homes que assetgen les dones als mitjans de transport,  i el que se li ha acudit és que siguin elles les que canviïn els seus hàbits, no pas ells.
                Hi ha solucions molt més raonables, com per exemple, incrementar la presència d’empleats, de policies i de càmeres de vigilància. Aquestes serien mesures in situ; més enllà, i encara més important, hi ha la d’educar a fons nens i homes. Que aprenguin que les dones no són objectes a la seva disposició, que mereixen respecte. Si no ho entenen i no són capaços de controlar-se, llavors ja no són persones sinó bestioles, i en conseqüència requereixen sancions i la intervenció de la llei. No són les dones les que s’han d’apartar esporuguides, no són les disposicions retrògrades les que cal aplaudir, no és aquest el camí, Jeremy Corbyn.
               

Machismo de alto nivel 

El candidato a liderar el partido laborista británico, Jeremy Corbyn, un izquierdista de pro que se muestra contrario a las políticas la austeridad, que se declara a favor de más impuestos para los ricos y en contra de las armas nucleares, de sopetón ha salido con un dislate que lo coloca en una gran incoherencia. Se suele dar por supuesto que la gente de izquierdas es progresista en todos los sentidos, pero no es exactamente así, como lo demuestra Corbyn al proponer que en el metro y en el tren se establezcan vagones sólo para mujeres. Resulta que hay hombres que asedian a las mujeres en los medios de transporte, y lo que se le ha ocurrido es que sean ellas las que cambien sus hábitos, no ellos.

                Hay soluciones mucho más razonables, como por ejemplo, incrementar la presencia de empleados, policías y cámaras de vigilancia. Estas serían medidas in situ; más allá, y todavía más importante, hay la de educar a fondo a niños y hombres. Que aprendan que las mujeres no son objetos a su disposición, que merecen respeto. Si no lo entienden y no son capaces de controlarse, entonces ya no son personas sino bestezuelas, y en coneqüencia requieren sanciones y la intervención de la ley. No son las mujeres las que  tienen que apartarse amedrentadas, no son las disposiciones retrógradas las que hay que aplaudir, no es ese el camino, Jeremy Corbyn.