diumenge, 26 de juny de 2016

La valía de los televidentes y de los creadores - La vàlua dels televidents i dels creadors

                                La vàlua dels televidents i dels creadors

                A la televisió anem de mal en pitjor. Ja fa molt de temps que en acabar les pel·lícules se sostreuen els títols de crèdit. Última escena i fora, cap a una altra cosa. Els espectadors ja s’hi han acostumat, per força, a desgrat o no. Les cadenes, els programadors, consideren que la gent som tan pocapena que no cal suposar que ens interessi conèixer el repartiment, saber a quins escenaris s’ha rodat el film, els títols de les cançons que sovint són interpretades..., és a dir, les referències que hi ha a tota pel·lícula i que als cinemes no s’escamotegen. Pensen que la massa només vol passar l’estona; així doncs endavant, cap el programa següent, cap a l’anunci següent. I pel que es veu, ningú no ha protestat. Ni els televidents ni tampoc els creadors. Directors, actors, guionistes, productors... Els falten al respecte vers la seva obra, però callen. Ho deuen donar tot per perdut, però no hauria de ser així. Sobre tot, perquè després de conculcar un dret se’n conculca un altre, i un altre.
                De moment, ja està succeint que a mitja pel·lícula, o sèrie, se salta a la publicitat sense cap advertència, com se solia fer, i el que és encara pitjor, dels anuncis es passa a la pel·lícula o sèrie també sense cap avís. Tot al mateix pot, sense perdre segons amb un tall respectuós, com per a gent sense criteri. Apa, palla pels burros.  
                Potser ja és hora que alguns d’aquests departaments encarregats de la defensa de l’espectador posin les coses al seu lloc, tot reconeixent la vàlua tant dels consumidors com dels creadors.

La valía de los televidentes y de los creadores

                En la televisión vamos de mal en peor. Ya hace tiempo que al acabar las películas se sustraen los títulos de crédito. Última escena y fuera, hacia otra cosa. Los espectadores ya se han acostumbrado, por fuerza, a disgusto o no. Las cadenas, los programadores, consideran que somos gente tan atontada que no hay que suponer que nos interese conocer el reparto, saber en qué escenarios se ha rodado el filme, los títulos de las canciones que a menudo son interpretadas..., es decir, las referencias que existen en toda película y que en los cines no se escamotean. Piensan que la masa sólo quiere pasar el rato; así pues, adelante, hacia el programa siguiente, hacia el anuncio siguiente. Y por lo visto, nadie ha protestado. Ni los televidentes ni tampoco los creadores. Directores, actores, guionistas, productores... Les faltan al respeto hacia su obra, pero callan. Deben de darlo todo por perdido, aunque no tendría que ser así. Sobre todo porque después de conculcar un derecho se conculca otro, y otro.
                De momento, ya está sucediendo que en mitad de una película, o serie, se salta a la publicidad sin ninguna advertencia, como se solía hacer, y lo que es todavía peor, de los anuncios se pasa a la película o serie también sin ningún aviso. Todo en el mismo bote, sin perder ni un segundo con un corte respetuoso, todo como para gente sin criterio. Hala, paja para los burros. 

                Quizás ya es hora de que algunos de estos departamentos encargados de la defensa del espectador pongan las cosas en su lugar, reconociendo la valía tanto de los consumidores como de los creadores.

diumenge, 19 de juny de 2016

Pantalones andrajosos y motos ruidosas - Pantalons estripats i motos sorolloses

                        Pantalons estripats i motos sorolloses 

            Va ser molt divertit. Tenia una bonica xicota al meu costat mentre esperàvem entre altres persones que el semàfor canviés a verd. Ben vestida de cos, miserable de cintura cap avall. Uns pantalons texans terriblement estripats, més forats plens de filagarses que no pas de roba. Pobra noia que havia d’anar així pel món!... El meu bon cor no podia pas resistir-ho. Vaig obrir la  bossa de mà,  vaig consultar el bitlleter, li vaig oferir quaranta euros. “Té, perquè et compris uns pantalons nous i no hagis d’anar així pel món, pobrissona”. Em va mirar tan consternada que jo mateixa em vaig torbar. Ni me’ls va acceptar ni jo vaig tenir ocasió de dir res més ja que el semàfor va donar pas i la mossa va tirar cap endavant enmig d’un munt de gent.  
                Més tard me’n va passar una altra. Va ser amb un d’aquest motoristes que pujats a una màquina esquifida omplen els carrers d’uns estrèpits insuportables. Vaig tenir la sort d’atrapar-lo en una cruïlla amb pas zebra, de manera que m’hi vaig encarar. “Però tu que hi tens, al cap? Que potser creus que tens dret a martiritzar la gent trucant el motor de la teva merda de moto? Un cap verd, això és el que tu ets!... Igual que el carallot de mecànic que t’ho ha fet!... Apa, tira endavant, que ja he pres la teva matrícula i tant ell com tu sabreu el que es bo!...
                Ostres, en el millor moment em vaig despertar!... Quina llàstima, a la vida real mai no sóc prou agosarada per desfogar-me tan de gust com en els somnis.
                              
Pantalones andrajosos y motos ruidosas 

                Fue muy divertido. Había una bonita chica a mi lado mientras esperábamos entre otras personas que el semáforo cambiara a verde. Bien vestida de cuerpo, miserable de cintura para abajo. Unos pantalones tejanos con roturas por todas partes, más agujeros deshilachados que tela. Pobre chica debiendo ir así por el mundo!... Mi buen corazón no podía resistirlo. Abrí el bolso, consulté el billetero, le ofrecí cuarenta euros. “Toma, para que te compres unos pantalones nuevos y no tengas que ir así por el mundo, pobrecita”. Me miró tan consternada que yo misma me turbé. Ni me los aceptó ni yo tuve ocasión de decir nada más ya que el semáforo dio paso y la muchacha echó a caminar en medio de un montón de gente. 
                Más tarde me ocurrió otro lance. Fue con uno de estos motoristas que montados en una máquina birriosa llenan las calles de insoportable estrépito. Por suerte, lo  atrapé en un cruce con paso cebra, de forma que me enfrenté a él. “¿Pero tú que tienes, en la cabeza? ¿Acaso crees que tienes derecho a martirizar a la gente trucando el motor de tu mierda de moto? Un cabeza a pájaros, eso es lo que tú eres!... Lo mismo que el gilipollas de mecánico que lo ha hecho!... Hala, hala, sigue adelante, que ya he tomado nota de tu matrícula y tanto él como tú sabréis lo que es bueno!...

                Caray, en el mejor momento me desperté!... Qué lástima, en la vida real nunca soy lo bastante atrevida para desahogarme tan a gusto como en los sueños.

dissabte, 11 de juny de 2016

El Derecho Internacional Humanitario - El Dret Internacional Humanitari

                           El Dret Internacional Humanitari

Val la pena assabentar-se de què regula el marc jurídic internacional pel que fa als conflictes armats. Observem alguns punts per després esgarrifar-nos encara amb més raó davant tot el que està passant.
Els Convenis de Ginebra del 1949 i els Protocols Addicionals del 1977 prohibeixen, entre altres capítols, els atacs a la població civil; escometre una persona tot sabent que no es tracta d’un combatent; atemptar contra la integritat física o la salut de les persones. Hi consta que els establiments fixos i les unitats mòbils del Servei de Sanitat seran respectats i protegits en tot moment. També ho seran els mitjans de transport de ferits i malalts o de material sanitari. En cap circumstància podran ser atacats els hospitals civils organitzats per assistir ferits, malalts, invàlids i parteres. El personal sanitari serà respectat i protegit en totes les situacions.
Arribats al segle XXI, el que hi ha són poblacions bombardejades, dones violades, hospitals destruïts, ambulàncies atacades... Les normes internacionals, ben intencionades, convertides en paper mullat. És evident que no es poden posar portes al camp, que no es pot temperar la guerra, el més cruel dels assots humans.
               
El Derecho Internacional Humanitario

Vale la pena enterarse de lo que regula el marco jurídico internacional con respecto a los conflictos armados. Observemos algunos puntos para después estremecernos todavía con mayor razón ante todo lo que está sucediendo.
Los Convenios de Ginebra de 1949 y los Protocolos Adicionales de 1977 prohíben, entre otros capítulos, los ataques a la población civil; acometer a una persona sabiendo que no se trata de un combatiente; atentar contra la integridad física o la salud de las personas. Consta que los establecimientos fijos y las unidades móviles del Servicio de Sanidad serán respetados y protegidos en todo momento. También lo serán los medios de transporte de heridos y enfermos o de material sanitario. En ninguna circunstancia podrán ser atacados los hospitales civiles organizados para asistir heridos, enfermos, inválidos y parturientas. El personal sanitario será respetado y protegido en todas las situaciones.

Llegados al siglo XXI, nos encontramos con poblaciones bombardeadas, mujeres violadas, hospitales destruidos, ambulancias atacadas... Las normas internacionales, bien intencionadas, convertidas en papel mojado. Es evidente que no se pueden poner puertas el campo, que no se puede atemperar la guerra, el más cruel de los azotes humanos.

dissabte, 4 de juny de 2016

Fútbol y control social - Futbol i control social

                                                               Futbol i control social

                La primera vegada que un telenotícies va engegar amb una informació sobre futbol, crec que molta gent ho va reprovar, tot sentint que la innovació li grinyolava a l’enteniment. Quina rellevància mereixia l’esport entre el que era important de veritat? A partir de llavors, el fet s’ha reproduït amb força freqüència, fins el punt que ja no causa estranyesa, ni en veu baixa ni en veu alta. S’ha normalitzat. El futbol forma part dels temes transcendents, per tant, està bé que ocupi la portada dels informatius.
                Quelcom semblant succeeix amb això dels talls de veu dels protagonistes del futbol que s’ofereixen a la radio. Jugadors i entrenadors comentant, opinant sobre això i allò, reflexionant. Abans n’hi havia prou amb cantar els resultats, la classificació i els pròxims encontres. Cada cosa al seu lloc, i al futbol no li pertocava assimilar-lo a les consideracions de polítics, empresaris, activistes socials, intel·lectuals.
                Ambdós fenòmens condueixen a constatar com el sistema -aquest ens que sona abstracte però que engloba quelcom tan real com el poder en majúscules-, utilitza l’esport rei per controlar els interessos i les emocions dels seus súbdits, desviant-los d’altres perilloses preocupacions. Per altra banda, es constata  el mètode utilitzat. Aquest clàssic de les pautes socials, introduïdes amb paciència i persistència fins a fer del costum quelcom natural, desitjable, imprescindible.  

Fútbol y control social

                La primera vez que un telediario se inició con una información sobre fútbol, creo que  mucha la gente lo reprobó, sintiendo que la innovación le chirriaba en el entendimiento. ¿Qué relevancia merecía el deporte entre lo que de verdad era importante? A partir de entonces, el caso se ha reproducido con bastante frecuencia, hasta el punto que ya no causa extrañeza, ni en voz baja ni en voz alta. Está bien que ocupe la portada de los informativos.
Algo parecido sucede con eso de los cortes de voz de los protagonistas del fútbol que se ofrecen en la radio. Jugadores y entrenadores comentando, opinando sobre esto y aquello, reflexionando. Antes bastaba con cantar los resultados, la clasificación y los próximos encuentros. Cada cosa en su lugar, y al fútbol no le correspondía asimilarlo a las consideraciones de políticos, empresarios, activistas sociales, intelectuales.

                Ambos fenómenos conducen a constatar cómo el sistema -ese ente que suena abstracto pero que engloba algo tan real como el poder en mayúsculas-, utiliza el deporte rey para controlar los intereses y las emociones de sus súbditos, desviándolos de otras peligrosas preocupaciones. Y por otra parte, se constata el método utilizado. Este clásico de las pautas sociales, introducidas con paciencia y persistencia hasta hacer de la costumbre algo natural, deseable, imprescindible.