dissabte, 26 de novembre de 2016

Black Friday y compañía - Black Friday i companyia

                                Black Friday i companyia

Estem menjant Black Friday per esmorzar, dinar i sopar a la publicitat, a tots els mitjans de comunicació i, con és natural, a tots els comerços, molts, que s’hi han adherit. És la gran festa del consum, però no pas l’única importada. Hi ha altres invents, també forans, que empenyen a gastar diners. Des del dia de Sant Valentí (amb un èxit relatiu a Catalunya perquè el Sant Jordi li fa ombra), fins a les disfresses del Halloween. I aviat (què us hi jugueu?), seurem a taula per cruspir-nos el gall dindi del Dia d’Acció de Gràcies. No sabrem ben bé de quines Gràcies, atès que els Pilgrim Fathers del segle XVII ens importen un rave, però als comerciants d’aviram i als restaurants els hi anirà de perles. De fet, potser serà una innovació plausible. La qüestió, no obstant, és preguntar-se per què cal empènyer tant la gent a comprar. També seria interessant esbrinar per què tantes persones cedeixen a l’empenta, però això ja són figues d’un altre paner. El cas és que, sense consum no hi ha capitalisme.
Un professor de Sociologia nord-americà, Erik Olin Wright, rara avis marxista a l'imperi del neoliberalisme, diu en un dels seus preats  llibres que “si una gran quantitat de gent en una societat capitalista pogués resistir-se a la cultura consumista i optar per una senzillesa voluntària provocaria una crisi econòmica molt greu”. Doncs això, que hi ha una mà invisible que obliga a mantenir el sistema sense que la major part de la societat se n’adoni, tot creient-se molt lliure de fer el que vol.

Black Friday y compañía

Estamos tragando Black Friday en el desayuno, la comida y la cena, en la publicidad, en todos los medios de comunicación y, como es natural, en todos los comercios, muchos, que se han adherido. Es la gran fiesta del consumo, pero no la única importada. Existen otros inventos, también foráneos, que empujan a gastar dinero. Desde el día de San Valentín (con un éxito relativo en Catalunya ya que el Sant Jordi le hace sombra), hasta los disfraces del Halloween. Y pronto (¿quién se juega algo?), nos sentaremos a la mesa para zamparnos el pavo del Día de Acción de Gracias. No sabremos exactamente de qué Gracias, dado que los Pilgrim Fathers del siglo XVII nos importan un rábano, pero a los comerciantes de aves de corral y a los restaurantes les irá de perlas. De hecho, quizás será una innovación plausible. La cuestión, no obstante, reside en preguntarse por qué hay que empujar tanto a la gente a comprar. También sería interesante averiguar por qué tantas personas ceden al empuje, pero eso ya es harina de otro costal. Lo cierto es que, sin consumo no hay capitalismo.
Un profesor de Sociología norteamericano, Erik Olin Wright, rara avis marxista en el imperio del neoliberalismo, dice en uno de sus preciados libros que “si una gran cantidad de gente en una sociedad capitalista pudiera resistirse a la cultura consumista y optar por una sencillez voluntaria provocaría una crisis económica muy grave”. Pues eso, que hay una mano invisible que obliga a mantener el sistema sin que la mayor parte de la sociedad se entere, creyéndose muy libre de hacer lo que le place.

                                                                           

dilluns, 21 de novembre de 2016

De radares y de cocina - De radars i de cuina

                                                De radars i de cuina

Vet aquí dos temes capaços de cridar l’atenció. Als mitjans de comunicació el més freqüent és que quan es parla dels radars a les carreteres es faci tot posant èmfasi en la recaptació que suposa per a la Administració, en comptes de posar-lo en els infractors que són mereixedors de les multes. Sembla que els multats no tinguin cap culpa, no siguin un perill per als altres conductors, tinguin dret a saltar-se les regles de trànsit. El món al revés.
L’altre sorpresa prové de l’exposició al CosmoCaixa sobre el procés creatiu a través del pa amb tomàquet a càrrec del xef Ferran Adrià. Caram!... Tantes vegades que de ben segur tants de nosaltres hem sucat una llesca de pa amb tomàquet, hi hem posat oli i sal i ens l’hem menjat sense saber que ens portàvem a la boca una creació. Almenys, jo no ho sabia. Ignorant de mi, perquè tampoc no hi vaig caure en escoltar per la ràdio que anaven a parlar d’un geni i  em va venir al cap Einstein, aneu a saber per quin motiu, i no, es tractava de Ferran Adrià. Imagino que el propi cuiner es va sentir una mica aclaparat, intel·ligent i planer com és.
En fi, potser la rareta sóc jo, avalant fermament els radars com a dissuasoris de infraccions de trànsit i recordant el pa amb tomàquet tan bo que feia la meva mare, tan creativa.  

De radares y de cocina

He ahí dos temas capaces de llamar la atención. En los medios de comunicación, lo más frecuente es que cuando se habla de los radares en las carreteras se haga hincapié en la recaudación que supone para la Administración en vez de hacerlo en los infractores que merecen las multas. Tal parece que los multados no tengan culpa alguna, no sean un peligro para los otros conductores, tengan derecho a saltarse las reglas de tráfico. El mundo al revés.
La otra sorpresa proviene de la exposición en el CosmoCaixa sobre el proceso creativo a través del pan con tomate a cargo del chef Ferran Adrià. ¡Caray!... Tantas veces que seguramente tantos de nosotros hemos untado una rebanada de pan con tomate, hemos puesto aceite y sal y nos la hemos comido sin saber que nos llevábamos a la boca una creación. Al menos, yo no lo sabía. Ignorante de mí, porque tampoco caí en la cuenta al escuchar por la radio que iban a hablar de un genio y me vino a la cabeza Einstein, vaya usted a saber por qué, y no, se trataba de Ferran Adrià. Imagino que el propio cocinero se sintió abrumado, inteligente y campechano como es.

En fin, quizás la rarita soy yo, avalando firmemente los radares como disuasorios de infracciones de tráfico y recordando el pan con tomate tan rico que hacía a mi madre, tan creativa.
                                                De radars i de cuina

Vet aquí dos temes capaços de cridar l’atenció. Als mitjans de comunicació el més freqüent és que quan es parla dels radars a les carreteres es faci tot posant èmfasi en la recaptació que suposa per a la Administració, en comptes de posar-lo en els infractors que són mereixedors de les multes. Sembla que els multats no tinguin cap culpa, no siguin un perill per als altres conductors, tinguin dret a saltar-se les regles de trànsit. El món al revés.
L’altre sorpresa prové de l’exposició al CosmoCaixa sobre el procés creatiu a través del pa amb tomàquet a càrrec del xef Ferran Adrià. Caram!... Tantes vegades que de ben segur tants de nosaltres hem sucat una llesca de pa amb tomàquet, hi hem posat oli i sal i ens l’hem menjat sense saber que ens portàvem a la boca una creació. Almenys, jo no ho sabia. Ignorant de mi, perquè tampoc no hi vaig caure en escoltar per la ràdio que anaven a parlar d’un geni i  em va venir al cap Einstein, aneu a saber per quin motiu, i no, es tractava de Ferran Adrià. Imagino que el propi cuiner es va sentir una mica aclaparat, intel·ligent i planer com és.
En fi, potser la rareta sóc jo, avalant fermament els radars com a dissuasoris de infraccions de trànsit i recordant el pa amb tomàquet tan bo que feia la meva mare, tan creativa.  

De radares y de cocina

He ahí dos temas capaces de llamar la atención. En los medios de comunicación, lo más frecuente es que cuando se habla de los radares en las carreteras se haga hincapié en la recaudación que supone para la Administración en vez de hacerlo en los infractores que merecen las multas. Tal parece que los multados no tengan culpa alguna, no sean un peligro para los otros conductores, tengan derecho a saltarse las reglas de tráfico. El mundo al revés.
La otra sorpresa proviene de la exposición en el CosmoCaixa sobre el proceso creativo a través del pan con tomate a cargo del chef Ferran Adrià. ¡Caray!... Tantas veces que seguramente tantos de nosotros hemos untado una rebanada de pan con tomate, hemos puesto aceite y sal y nos la hemos comido sin saber que nos llevábamos a la boca una creación. Al menos, yo no lo sabía. Ignorante de mí, porque tampoco caí en la cuenta al escuchar por la radio que iban a hablar de un genio y me vino a la cabeza Einstein, vaya usted a saber por qué, y no, se trataba de Ferran Adrià. Imagino que el propio cocinero se sintió abrumado, inteligente y campechano como es.

En fin, quizás la rarita soy yo, avalando firmemente los radares como disuasorios de infracciones de tráfico y recordando el pan con tomate tan rico que hacía a mi madre, tan creativa.

dissabte, 12 de novembre de 2016

Bebé con derecho a devolución - Nadó amb dret a devolució

                                Nadó amb dret a devolució

Encara més estabornida que l’elecció de Trump com a futur president dels USA m’ha deixat la notícia sobre una criatura nascuda a Ucraïna en un ventre de lloguer. De fet, el triomf de Trump només ens ha sobtat a uns quants, no pas als milions de votants que l’han catapultat. En canvi, crec que l’assumpte ucraïnès pot esbalair molta més gent.
El cas és que, una parella espanyola va contractar una gestació subrogada amb una dona ucraïnesa, essent-ne el fruït un nen que es troba en estat de coma degut a una infecció intrauterina. A partir d’aquest moment, l’embolic. La mare subrogada ja no té cap responsabilitat respecte de la criatura així que l’ha parit, i els pares biològics no en volen saber res adduint que la culpable és la dona que va llogar el seu ventre i ha tingut un mal control de la gestació. Naturalment, si vostè compra per correu, per mitjà d’Amazon per exemple, un gerro i després resulta que està esquerdat, té dret a retornar-lo.
Fet i debatut, el pobre nadó roman en un hospital de Kiev sense que ni pare ni mare ni paridora se’n facin càrrec. I encara més, l’agència que va gestionar la transacció reclama la rescissió del contracte i la devolució dels 17.900 euros pagats pels aspirants a pare i mare. En els contractes, formalitat. Si una cosa surt trancada, es rebutja i s’exigeix el retorn dels diners. És clar que els objectes no senten, i els cossos humans, per petits que siguin, tenen sensibilitat.

                                Bebé con derecho a devolución

Todavía más aturdida que la elección de Trump como futuro presidente de los USA me ha dejado la noticia sobre una criatura nacida en Ucrania de un vientre de alquiler. De hecho, el triunfo de Trump sólo nos ha sorprendido en unos cuantos, no a los millones de votantes que lo han catapultado. En cambio, creo que el asunto ucraniano puede trastornar a mucha más gente.
El caso es que una pareja española contrató una gestación subrogada con una mujer ucraniana, siendo el fruto un niño que se encuentra en estado de coma debido a una infección intrauterina. A partir de este momento, el fregado. La madre subrogada ya no tiene ninguna responsabilidad respecto de la criatura en cuanto la ha parido, y los padres biológicos no quieren saber nada aduciendo que la culpable es la mujer que alquiló su vientre y ha tenido un mal control de la gestación. Naturalmente, si usted compra por correo, por medio de Amazon por ejemplo, un jarrón y luego resulta que está agrietado, tiene derecho a devolverlo.
El caso es que, el pobre bebé permanece en un hospital de Kiev sin que ni padre ni madre ni paridora se hagan cargo de él. Y aún hay más, la agencia que gestionó la transacción reclama la rescisión del contrato y la devolución de los 17.900 euros pagados por los aspirantes a padre y madre. En los contratos, formalidad. Si una cosa sale deteriorada, se rechaza y se exige el reembolso del dinero. Claro que los objectos no sienten, y los cuerpos humanos, por pequeños que sean, tienen sensibilidad.



dissabte, 5 de novembre de 2016

Iluminación sinsubstancia - Il·luminació poca solta

                  Il·luminació poca solta

El president de Filipines, Rodrigo Duterte, diu que Déu se li va fer present en un avió amb què tornava del Japó i el va amenaçar de fer caure l’aparell si no deixava de dir renecs. En conseqüència, espantat com va quedar, li va prometre que ja no proferiria insults a l’estil dels “fill de puta” que va dirigir al Papa i al president Obama. L’anècdota és ben sucosa per tots cantons. Per fer creure que l’Altíssim se li va aparèixer, per donar entendre que la resta de passatgers a Déu l’importaven un rave i els hagués estimbat com si res, i pel fet de que un home com Dutarte governi un país.
A Mahatma Gandhi se li atribueixen un munt de reflexions, entre les quals la que diu: “Si hi ha un idiota al poder és perquè els que el van elegir estan ben representats”. Doncs això, ¿qui vota qui?
Ha passat a Filipines, està a punt de passar als Estats Unit. El és cert que, tant si Donald Trump surt guanyador a les molt properes eleccions com si no, només per haver arribat a candidat també cal interrogar-se respecte dels habitants de la primera potència mundial. N’hi ha molts que recolzen un home groller, insultant vers bona part de la població i malpagador d’impostos.
Què Déu ens protegeixi dels poca soltes!... I dels votants que no hi veuen clar.

Iluminación sinsubstancia

El presidente de Filipinas, Rodrigo Duterte, dice que Dios se le hizo presente en un avión en que volvía de Japón y lo amenazó con hacer caer el aparato si no dejaba de decir palabrotas. En consecuencia, asustado como estaba, le prometió que ya no proferiría insultos al estilo de los “hijo de puta” que dirigió al Papa y al presidente Obama. La anécdota es jugosa por todos lados. Por hacer creer que el Altísimo se le apareció, por dar entender que el resto de pasajeros a Dios le importaban un rábano y los hubiera estrellado como si tal cosa, y por el hecho de que un hombre como Dutarte gobierne un país.
A Mahatma Gandhi se le atribuyen un montón de reflexiones, entre las cuales la que dice: “Si hay un idiota en el poder es porque quienes lo eligieron están bien representados”. Pues eso, ¿quién vota a quién?
Ha ocurrido en Filipinas, está a punto de ocurrir en los Estados Unido. Lo cierto es que, tanto si Donald Trump sale ganador en las muy próximas elecciones como si no, sólo por el hecho de haber llegado a candidato también hay que interrogarse respecto de los habitantes de la primera potencia mundial. Son muchos los que respaldan un hombre soez, insultante hacia buena parte de la población y mal pagador de impuestos.

¡Qué Dios nos proteja de los sinsubstancia!... Y de los votantes que no ven con claridad.