divendres, 27 de gener del 2017

¿Torturarán a Donald Trump? Torturaran Donald Trump?

                                Torturaran Donald Trump? 

El flamant president dels Estats Units defensa la tortura contra els detinguts perquè és un mètode que funciona. Es tracta de martiritzar els contraris. En especial els terroristes, és clar, però resulta que a la perversitat intrínseca de torturar s’hi afegeix la de que per estar segurs de que ho són en primer lloc caldrà turmentar els sospitosos. Que confessen sota el dolor, sigui la veritat o sigui la mentida per manca de resistència. Aberracions, en conseqüència, per dues bandes.
Una. Es considera que la tortura pertany a èpoques remotes i superades, se suposa que els pobles civilitzats ja no poden suportar, ni tan sols imaginar, la seva aplicació. Dos. ¡Malaurat aquell a qui es tingui per sospitós!... Durant la seva presidència, Bush ja va donar llum verda a l’ús de la tortura, sigil·losament, fins que Obama la va abolir. Ara Trump ho proclama sense embuts. Cap on anaves, cap on vas Estats Units?
Donald Trump vol perseguir immigrants i refugiats, vol edificar un mur a la frontera amb Mèxic, vol construir oleoductes tot ignorant el canvi climàtic i l’oposició de la tribu sioux a que malmetin els seus terrenys. D’enemics se n’està guanyant a dojo, i val més que no l’enxampin. No fos que, aplicant la seva mateixa recepta, el fessin desistir dels seus propòsits mitjançant instruments de tortura.

¿Torturarán a Donald Trump? 

El flamante presidente de los Estados Unidos defiende la tortura contra los detenidos porque es un método que funciona. Se trata de martirizar a los contrarios. En especial los terroristas, claro está, pero resulta que a la perversidad intrínseca de torturar se añade la de que, para estar seguros de que lo son, en primer lugar habrá que atormentar a los sospechosos. Que confiesan bajo el dolor, sea la verdad o sea la mentira por falta de resistencia. Aberraciones, en consecuencia, por dos lados.
Uno. Se considera que la tortura pertenece a épocas remotas y superadas, se supone que los pueblos civilizados ya no pueden soportar, ni tan sólo imaginar, su aplicación. Dos. ¡Desgraciado aquél a quien se tenga por sospechoso!... Durante su presidencia, Bush ya dio luz verde al uso de la tortura, sigilosamente, hasta que Obama la abolió. Ahora Trump la proclama sin ambages. ¿Hacia dónde ibas, hacia dónde vas Estados Unidos?
Donald Trump quiere perseguir inmigrantes y refugiados, quiere edificar un muro en la frontera con México, quiere construir oleoductos ignorando el cambio climático y la oposición de la tribu sioux a que malogren sus terrenos. Enemigos se los está ganando a pulso, y más le vale que no le pillen. No fuera que, aplicando su misma receta, le hicieran desistir de sus propósitos mediante instrumentos de tortura.



dissabte, 21 de gener del 2017

Refugiados y solidaridad acotada - Refugiats i solidaritat acotada

                            Refugiats i solidaritat acotada

                Arran del proper concert al Palau Sant Jordi de Barcelona a favor dels refugiats, alguna veu ha posat en dubte la solidaritat que es vol expressar. Això adduint que una cosa és assistir a un espectacle i pagar l’entrada i una altra de molt diferent seria estar disposat a recollir refugiats a casa. I tant que són coses diferents!... Es tracta de graus de solidaritat, sense que uns invalidin els altres. Posar-se gent desconeguda a casa no és quelcom fàcil. A part del recel, també pot ser que no es tingui suficient peculi, prou espai. El que realment s’intenta amb el concert del “Mediterráneo” del dia 11 de febrer és reconèixer el dret dels refugiats a ser asilats, a deixar de vagar per Europa desprotegits. Es vol demostrar la voluntat de compartir amb ells l’Estat del Benestar de què nosaltres gaudim. I això ja és molta i benvinguda solidaritat.
El quid de la qüestió resideix en permetre que ells es guanyin la vida amb les mateixes condicions que els autòctons, això en mig d’un atur del 15% a Catalunya. El quid és reconèixer llur dret com a persones, tal com es va fer 25 anys enrere, quan en una Espanya i Catalunya amb uns índexs d’atur que sobrepassaven el 20% es van acollir més de 2.500 refugiats procedents de la guerra dels Balcans. Quina xifra més minsa en relació a 46 milions d’habitants!... Costa, costa molt ésser solidaris. Tant de bo els poders públics, i la població en general, facin cas del clam de solidaritat que el cant coral de “Mediterráneo” pot representar.

Refugiados y solidaridad acotada

 A raíz del próximo concierto en el Palau Sant Jordi de Barcelona a favor de los refugiados, alguna voz ha puesto en duda la solidaridad que se quiere expresar. Eso aduciendo que una cosa es asistir a un espectáculo y pagar la entrada y otra de muy diferente sería estar dispuesto a acoger refugiados en casa. ¡Y tanto que son cosas diferentes!... Se trata de grados de solidaridad, sin que unos invaliden los otros. Albergar gente desconocida en casa no es algo fácil. Aparte del recelo, también puede ser que no se tenga suficiente peculio, bastante espacio. Lo que realmente se intenta con el concierto del “Mediterráneo" del día 11 de febrero es reconocer el derecho de los refugiados a ser asilados, a dejar de vagar por Europa desprotegidos. Se quiere demostrar la voluntad de compartir con ellos el Estado del Bienestar de que nosotros disfrutamos. Y eso ya es mucha y bienvenida solidaridad.

El quid de la cuestión reside en permitir que ellos se ganen la vida con las mismas condiciones que los autóctonos, eso en medio de un paro del 15% en Catalunya. El quid es reconocer su derecho como personas, tal como se hizo 25 años atrás, cuando en una España y Catalunya con unos índices de paro que sobrepasaban el 20% se acogieron más de 2.500 refugiados procedentes de la guerra de los Balcanes. ¡Qué cifra más escasa en relación a 46 millones de habitantes!... Cuesta, cuesta mucho ser solidarios. Ojalá los poderes públicos, y la población en general, tengan en cuenta el clamor de solidaridad que el canto coral de “Mediterráneo" es capaz de representar.

dilluns, 16 de gener del 2017

Miedo en el cuerpo - La por al cos

La por al cos

Se n’adonen vostès de què no paren de ficar-nos la por al cos? L’amenaça de la grip ens la fan present des de fa setmanes i ens té atemorits; del fred, la neu i els vendavals n’estem avisats des de dies enrere, de manera que ja ens glacem anticipadament;  durant mesos, més bé anys, la deflació ens va ésser presentada com una perversió econòmica molt perillosa, terrible, i ara que l’IPC puja, ens neguitegen amb l’existència de la inflació.  El poder no està mai content, mai no en té prou; de diners, de força, de mitjans per esporuguir-nos i minar-nos la moral. Com més dèbils i vulnerables ens sentim, més fàcil serà fer-nos passar per l’adreçador. Que ens diguin, si us plau,  què hem de fer, que ens protegeixin en la nostra ignorància i debilitat.
La també molt  propera desgràcia que ens caurà a sobre és el mandat de Trump als EUA, és a dir, al món. Això ja ho vàrem comprendre d’antuvi, però es veu que cal que ens ho remarquin en tot moment, que ens ho facin entendre amb tota la magnitud del desastre. Llàstima que gairebé sempre els comunicador s’obliden d’esmentar els milions de votants que el van duar a la presidència. Sembla que parlar malament dels electors, qüestionar-los no és escaient.  El cas és que a ells no els fa por Trump, vagin vostès a saber perquè. Deu ser que no els hi van posar la por al cos. Quant a nosaltres en general i en diferents àmbits, és possible que es tracti d’una estratègia per afeblir-nos i collar-nos més còmodament.

 Miedo en el cuerpo

¿Se dan ustedes cuenta de qué no paran de meternos miedo en el cuerpo? La amenaza de la gripe nos la hacen presente desde hace semanas y nos tiene atemorizados; del frío, la nieve y los vendavales estamos avisados desde días atrás, de manera que ya nos congelamos anticipadamente; durante meses, más bien años, la deflación nos fue presentada como una perversión económica muy peligrosa, terrible, y ahora que el IPC sube, nos inquietan con la existencia de la inflación.  El poder nunca está contento, nunca tiene bastante; de dinero, de fuerza, de medios para amedrentarnos y socavarnos la moral. Cuánto más débiles y vulnerables nos sintamos, más fácil será hacernos pasar por el aro. Que nos digan, por favor, qué tenemos que hacer, que nos protejan en medio de nuestra ignorancia e impotencia.

La también muy próxima desgracia que nos caerá encima es el mandato de Trump en EE.UU., es decir, en el mundo. Eso ya lo comprendimos de entrada, pero por lo visto es necesario que nos lo recalquen en todo momento, que nos lo hagan entender con toda la magnitud del desastre. Lástima que casi siempre los comunicadores se olvidan de mencionar a los millones de votantes que le llevaron a la presidencia. Al parecer, hablar mal de los electores, cuestionarlos no es apropiado.  El caso es que a ellos no les da miedo Trump, vayan ustedes a saber por qué. Debe de ser que no les pusieron el miedo en el cuerpo. En cuanto a nosotros en general y en diferentes ámbitos, es posible que se trate de una estrategia para debilitarnos y atornillarnos más cómodamente.

dissabte, 7 de gener del 2017

La reina y la ministra también La reina i la ministra també -

                  La reina i la ministra també

D’infart els talons d’agulla que la reina i la ministra de Defensa lluïen a la celebració de la Pasqua Militar. A la fotografia d’un diari apareixen l’una al costat de l’altra, elegants, amb vestits llargs fins als turmells, la reina tan tibada com sempre, i ambdues mostrant l’extrem d’una de les seves sabates i alhora uns talons desmesuradament alts la punta dels quals de segur que no feia ni un centímetre quadrat. I apa, a aguantar dempeus o caminant, com dues noietes ignorants de com s’estaven perjudicant la salut. Quin respecte es tenen a si mateixes si consideren necessari seguir una moda que només està dedicada a les dones, víctimes propiciatòries de totes les aberracions? Quin mèrit s’adjudiquen pel fet de regnar i governar, respectivament? Es veu que cap. De primer són dones, i com a tals, sucumbeixen als dictats que suposadament les faran físicament atractives als ulls masculins i femenins.
Peus patint d’immediat, i l’esquena, a curt o llarg termini. Com més alts i prims siguin el talons, pitjor. I les dones havent d’anar al podòleg molt més que no pas els homes. Lògic, atès que ells no cometen aquestes beneiteries. És que ni tan sols se’ls hi proposen, donat que els seus mereixements són d’una altra categoria.
Llàstima que unes dones amb poder no siguin capaces de donar bon exemple. Calçat còmode, idees clares, bona feina, la que sigui de cadascuna de les dones d’aquest segle, ni més ni menys que el XXI!... Llibertat de viure sense perjudicar-se la salut al anteposar una suposada elegància a la racionalitat i l’autoestima.

   La reina y la ministra también

De infarto los tacones de aguja que la reina y la ministra de Defensa lucían en la celebración de la Pascua Militar. En la fotografía de un diario aparecen la una al lado de la otra, elegantes, con vestidos largos hasta los tobillos, la reina tan estirada como siempre, y ambas mostrando el extremo de uno de sus zapatos y al mismo tiempo unos talones desmesuradamente altos la punta de los cuales de seguro que no hacía ni un centímetro cuadrado. Y hala, a aguantar de pie o andando, como dos mozuelas ignorantes de cómo se estaban perjudicando la salud. ¿Qué respeto se tienen a sí mismas si consideran necesario seguir una moda que solo está dedicada a las mujeres, víctimas propiciatorias de todas las aberraciones? ¿Qué mérito se adjudican por el hecho de reinar y gobernar, respectivamente? Por lo visto, ninguno. De primero son mujeres, y como tales, sucumben a los dictados que supuestamente las harán físicamente atractivas de cara a los ojos masculinos y femeninos.
Pies sufriendo de inmediato, y la espalda, a corto o largo plazo. Cuanto más altos y estrechos sean los talones, peor. Y las mujeres teniendo que ir al podólogo mucho más que los hombres. Lógico, dado que ellos no cometen estas tonterías. Ni siquiera se les proponen, dado que sus merecimientos son de otra categoría.

Lástima que unas mujeres con poder no sean capaces de dar buen ejemplo. Calzado cómodo, ideas claras, buen trabajo, el que sea de cada una de las mujeres de este siglo, ni más ni menos que el XXI!... Libertad de vivir sin perjudicar-se la salud al anteponer una supuesta elegancia a la racionalidad y la autoestima.

diumenge, 1 de gener del 2017

Ellas han de ser jóvenes - Elles han de ser joves

                 Elles han de ser joves

Les presentadores de telenotícies han de ser joves, tal com passa en altres feines de cara al públic, no cal que ens n’estrenyem. Les metgesses, infermeres, advocades, enginyeres poden ser grans, però les dones que atenen establiments, fires o congressos, o fan de periodistes a la televisió han de mostrar l’atractiu físic que atorga la joventut. Per què? Doncs perquè al segle XXI les dones continuen sent per sobre de tot un animal el principal mèrit del qual és el de ser físicament desitjable. La seva intel·ligència, la seva vàlua professional només és un afegitó, i poc important en molts paràmetres.  
Vet aquí que a España la mitjana d’edat de les presentadores de televisió és de 40 anys, mentre que la dels presentadors és de 51. Onze anys que marquen una gran diferència, traduïda en que abans dels 45 anys gairebé totes elles desapareixen de la pantalla, per molt bé que ho hagin fet fins llavors, malgrat que es tenyeixin les canes i el maquillatge els suavitzi les arrugues. Per contra, ells segueixen incòlumes amb els seus cabells blancs, els seus rictus i la seva incipient calvície. Quina justícia per als uns i quina injustícia per a les altres!...  
Algun dia s’acabarà aquest tipus de valoració social? Avui comença un nou any, i de moment no sembla que s’enceti un camí diferent. Els que hauran d’empènyer a modificar les mentalitats seran els homes o les dones? Difícilment el canvi vindrà pel cantó masculí. Potser quan hi hagi més dones directives, prenedores de decisions, innovadores en tots els sentits, les pautes establertes donaran un tomb, aquest que ja toca fer.

Ellas han de ser jóvenes

Las presentadoras de telediarios han de ser jóvenes, tal como ocurre en otros trabajos de cara al público, no es preciso que nos sorprendamos. Las médicas, enfermeras, abogadas, ingenieras pueden ser mayores, pero las mujeres que atienden establecimientos, ferias o congresos, o hacen de periodistas en la televisión tienen que mostrar el atractivo físico que otorga la juventud. ¿Por qué? Pues porque en el siglo XXI las mujeres continúan siendo por encima de todo un animal cuyo principal mérito es el de ser físicamente deseable. Su inteligencia, su valía profesional sólo es una añadido, y poco importante en muchos parámetros. 
Hete aquí que en España la media de edad de las presentadoras de televisión es de 40 años, mientras que la de los presentadores es de 51. Once años que marcan una gran diferencia, traducida en que antes de los 45 años casi todas ellas desaparecen de la pantalla, por muy bien que lo hayan hecho hasta entonces, aunque se tiñan las canas y el maquillaje les suavice las arrugas. Por el contrario, ellos siguen incólumes con su pelo blanco, sus rictus y su incipiente calvicie. Qué justicia para los unos y qué injusticia para las otras!... 

¿Algún día se acabará este tipo de valoración social? Hoy empieza un nuevo año, y de momento no parece que se emprenda un camino diferente. ¿Los que habrán de empujar a modificar las mentalidades serán los hombres o las mujeres? Difícilmente el cambio vendrá por el lado masculino. Quizás cuando haya más mujeres directivas, tomadoras de decisiones, innovadoras en todos los sentidos, las pautas establecidas darán un vuelco, este que ya tarda demasiado.