divendres, 28 d’abril del 2017

La mujer es multiusos - La dona és multiusos

                La dona és multiusos

De la dona s’aprofita tot. El cervell, els braços i cames, el sexe, el ventre.  És quelcom ancestral, i vigent. Hi ha una organització nomenada Stop Surrogacy Now que s’ha fixat en un apartat en particular i vol posar fre a la creixent subrogació de ventres per gestar fills per a altres persones. El cas d’una nord-americana, mare de tres fills propis, que ha parit tres vegades per donar goig a tres parelles que li han pagat diners es troba en el seu focus. El fet que a l’últim part estigués a punt de perdre la vida  i endemés li hagin quedat seqüeles els ha encoratjat a exigir la total prohibició de llogar ventres de dona, una explotació ja mundial.
L’espècie dona es extraordinària. Pensa, estudia, pot ser secretària, metgessa, advocada. És hàbil per portar una casa, tenir cura de la família. Té un sexe que dóna plaer i un ventre que dóna criatures. Molt més completa que qualsevol home, i no obstant això, sempre ha estat sotmesa. En un aspecte és inferior als homes, en la força bruta, i aquest factor ha permès la seva explotació en diverses àrees. La intel·ligència posada al servei del que calgui; el sexe, regulat socialment o usat a la prostitució; amb els avenços científics, el ventre explotat també com a eina de treball en forma de subrogació.
¿No n’aprendrem mai  o passa que cal guanyar-se la vida amb les instruments de què cadascú disposa i com se li permet? Qui paga mana, i aprofita tot el que té a l’abast.

La mujer es multiusos

De la mujer se aprovecha todo. El cerebro, los brazos y piernas, el sexo, el vientre.  Es algo ancestral, y vigente. Hay una organización nombrada Stop Surrogacy Now que se ha fijado en un apartado en particular y quiere poner freno a la creciente subrogación de vientres para gestar hijos para otras personas. El caso de una norteamericana, madre de tres hijos propios, que ha parido tres veces para dar gozo a tres parejas que le han pagado dinero se encuentra en su foco. El hecho de que en el último parto estuviera a punto de perder la vida y además le hayan quedado secuelas los ha animado a exigir la total prohibición de alquilar vientres de mujer, una explotación ya mundial.
La especie mujer es extraordinaria. Piensa, estudia, puede ser secretaria, médico, abogada. Es hábil para llevar una casa, cuidar de la familia. Tiene un sexo que da placer y un vientre que da criaturas. Mucho más completa que cualquier hombre, y no obstante, siempre ha estado sometida. En un aspecto es inferior a los hombres, en la fuerza bruta, y este factor ha permitido su explotación en varias áreas. La inteligencia puesta al servicio de lo que convenga; el sexo, regulado socialmente o usado en la prostitución; con los avances científicos, el vientre explotado también como herramienta de trabajo en forma de subrogación.

¿No aprenderemos nunca o sucede que hay que ganarse la vida con los instrumentos de que cada cual dispone y cómo le sea permitido? Quién paga manda, y aprovecha todo lo que está a su alcance.

diumenge, 23 d’abril del 2017

Lecturas escolares - Lectures escolars

                            Lectures escolars

Ja és un clàssic reconèixer que el fet d’obligar des de l’escola a llegir uns llibres determinats no fomenta el gust per la lectura. És sabut, i malgrat tot es continua practicant aquest sistema. Per què? Crec que és perquè els menys interessats en la lectura són els propis docents. Directors, caps d’estudis, mestres. Si veritablement els agradés llegir, utilitzarien altres mètodes per fer que els deixebles compartissin el seu plaer per la lectura. Per exemple, deixant que fossin ells qui triessin els llibres que els vindria de gust llegir, comentar després en tertúlies, convidar els autors pròxims i assequibles. No es tracta de res difícil de dur a terme, i no obstant ningú no sembla interessat a fer-ho, just perquè a la majoria del professorat la literatura li importa un rave. I als adults en general, també.
A l’autobús, al metro, ja no es veuen criatures amb llibres de contes a les mans, sinó que tots porten, a les més tendres edats, el seu mòbil. Hi estan enganxats, igual que son pare o sa mare. Tots capficats jugant, mirant fotos, intercanviant whatsapps. Entre aquests progenitors, alguns deuen ser mestres, i no és possible que transmetin als seus alumnes allò que ells no senten, l’amor als llibres.
A tot això, de què serveix llegir? A part de passar-s’ho bé amb una bona narració, per a petits o per a adults, potser si les persones aprenguessin a pensar, conèixer i reflexionar gràcies a la lectura no succeiria que, a l’hora de votar, fossin elegits dirigents nefastos. Una incultura majoritària fa mal tothom a tot el món.

Lecturas escolares

Ya es un clásico reconocer que el hecho de obligar desde la escuela a leer unos libros determinados no fomenta el gusto por la lectura. Es sabido, y a pesar de todo se sigue practicando tal sistema. ¿Por qué? Creo que es debido a que los menos interesados en la lectura son los propios docentes. Directores, jefes de estudios, maestros. Si verdaderamente les gustara leer, utilizarían otros métodos para conseguir que los discípulos compartieran su placer por la lectura. Por ejemplo, permitiendo que fueran ellos quién escogieran los libros que les gustaría leer, comentar luego en tertulias, invitar a los autores cercanos y asequibles. No se trata de algo difícil de llevar a cabo, y no obstante nadie parece interesado en hacerlo, justo porque a la mayoría del profesorado la literatura le importa un rábano. Y a los adultos en general, también.
En el autobús, en el metro, ya no se ven niños y niñas con libros de cuentos en las manos, sino que todos llevan, desde las más tiernas edades, su móvil. Están enganchados, igual que su padre o su madre. Todos absortos jugando, mirando fotos, intercambiando whatsapps. Entre esos progenitores, algunos deben de ser maestros, y no es posible que transmitan a sus alumnos aquello que ellos no sienten, el amor a los libros.

A todo esto, ¿de qué sirve leer? Aparte de pasarlo bien con una buena narración, para pequeños o para adultos, quizás si las personas aprendieran a pensar, conocer y reflexionar gracias a la lectura no sucedería que, a la hora de votar, fueran elegidos dirigentes nefastos. Una incultura mayoritaria perjudica a todos en todo el mundo.

diumenge, 16 d’abril del 2017

El potencial de agresividad - El potencial d’agressivitat

                El potencial d’agressivitat

“És natural que siguin els individus més brutals i cruels, els que disposen d’un major potencial d’agressivitat, els que sobrevisquin en major número i transmetin el seu caràcter a la seva descendència”. Una reflexió no d’un filòsof o un analista polític sinó de Michel Houellebecq, novel·lista i poeta. Per donar-li la raó n’hi ha prou en pensar sobre el que ens envolta i sobre el que la Humanitat ha patit des de que hi ha Història. A l’actualitat, que potser no ens espaordeixen les accions dels que manen mundialment? La guerra siriana en mans dels més cruels botxins des de fa sis anys, matant i arrossegant la gent com a cucs sense transcendència; el president dels Estats Units utilitzant armes com si fossin joguines d’un magatzem de la seva propietat i provocant un altre boig, el president nordcoreà que amenaça amb la guerra nuclear. Tots plegats descendents dels homes brutals i cruels dels quals han heretat el caràcter segle darrera segle.
¿Finirà aviat la vida sobre la Terra o tal vegada canviarà de mans el poder per passar als bondadosos i assenyats? La bondat. Per què es parla tan poc de bondat i tan de força i diners? Espaordits, no podem contemplar el futur dels nostres fills i nets amb esperança llevat que estiguem cecs, o llevat que nosaltres i ells aconseguim ensorrar els individus més brutal i cruels de què parla l’escriptor francès.

                                El potencial de agresividad

"Es natural que sean los individuos más brutales y crueles, los que disponen de mayor potencial de agresividad, los que sobrevivan en mayor número y transmitan su carácter a su descendencia". Una reflexión no de un filósofo o un analista político sino de Michel Houellebecq, novelista y poeta. Para darle la razón es suficiente pensar sobre lo que nos rodea y sobre lo que la Humanidad ha sufrido desde que hay Historia. En la actualidad, ¿acaso no nos estremecen las acciones de quienes gobiernan el mundo? La guerra siriana en manos de los más crueles verdugos desde hace seis años, matando y arrastrando a la gente como gusanos sin trascendencia; el presidente de los Estados Unidos utilizando armas como si fueran juguetes de un almacén de su propiedad y provocando a otro loco, el presidente norcoreano que amenaza con la guerra nuclear. Todos ellos descendientes de los hombres brutales y crueles de los cuales han heredado el carácter siglo tras siglo.
¿Morirá pronto la vida sobre la Tierra o tal vez cambiará de manos el poder para pasar a los bondadosos y sensatos? La bondad. ¿Por qué se habla tan poco de bondad y tanto de poder y dinero? Despavoridos, no podemos ver el futuro de nuestros hijos y nietos con esperanza a menos que estemos ciego, o a menos que nosotros y ellos logremos hundir a los individuos más brutales y crueles de que habla el escritor francés.



diumenge, 9 d’abril del 2017

Bombardeos y cinismo - Bombardejos i cinisme

                                                Bombardejos i cinisme

Donald Trump per fi ha donat sortida al seu bel·licisme, i ho ha fet amb la màscara de qui vol salvar la Humanitat dels perversos que bombardegen amb gas sarín. Ell no, perquè els EE.UU. ho han fet amb armes legals. El cinisme de tot plegat és immens, tràgic.
Les armes químiques estan prohibides des del Protocol de Ginebra de 1925, aviat farà 100 anys, i no obstant van ser presents a la Segona Guerra Mundial, a l’enfrontament entre Irak i Iran del 1980 al 1988, en altres conflictes, i ara mateix. Els protocols no serveixen per a res si es fan ulls grossos quant a les fàbriques i fabricants, venedors i compradors. Per a poder llançar bombes químiques cal que existeixin i es comercien, i d’aquests termes no en sabem res, els pobres mortals que ens extremem de compassió i de por al conèixer la barbàrie, ni tampoc en saben res les víctimes.
Per què no es desmantellen els laboratoris? Si són il·legals, si no són invisibles, ¿què fa l’ONU tan callada, tan ineficaç? Ha d’aparèixer un pinxo i bombardejar Síria, amenaçar amb una escalada bèl·lica, fer que la borsa pugi. Ah, la borsa,  el lobby armamentista!...  Amb això està dit tot. Només que, els morts ja no parlen.

Bombardeos y cinismo

Donald Trump por fin ha dado salida a su belicismo, y lo ha hecho con la máscara de quien quiere salvar a la Humanidad de los perversos que bombardean con gas sarín. Él no, porque los EE.UU. lo han hecho con armas legales. El cinismo de todo ello es inmenso, trágico.
Las armas químicas están prohibidas desde el Protocolo de Ginebra de 1925, pronto hará 100 años, y no obstante estuvieron presentes en la Segunda Guerra Mundial, en el enfrentamiento entre Iraq e Irán de 1980 a 1988, en otros conflictos, y ahora mismo. Los protocolos no sirven para nada si se hace la vista gorda en cuanto a las fábricas y fabricantes, vendedores y compradores. Para poder lanzar bombas químicas es necesario que existan y se comercialicen, y de estos términos no sabemos nada, los pobres mortales que nos estremecemos de compasión y de miedo al conocer la barbarie, ni tampoco saben nada las víctimas.
¿Por qué no se desmantelan los laboratorios? Si son ilegales, si no son invisibles, ¿qué hace la ONU tan callada, tan ineficaz? Tiene que aparecer un chulo y bombardear Siria, amenazar con una escalada bélica, hacer que la bolsa suba. ¡Ah, la bolsa, el lobby armamentista!...  Con eso está dicho todo. Solo que, los muertos ya no hablan.




            

divendres, 31 de març del 2017

Bankia, ayudas y dividendos - Bankia, ajuts i dividends

                        Bankia, ajuts i dividends

Es veu que cal entendre de finances per entendre-ho. Ja és històric que l'Estat, és a dir, tots els ciutadans, vàrem injectar a Bankia l’any 2013 tants milions d’euros com 22.424. Arribats al 2017, el banc només n’ ha tornat 1.836. Encara ens en deu, doncs, 20.588, una quantitat que continua essent exorbitant, i que, a més a més, el FROB (Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria), també nosaltres, no confiem a recuperar. El novembre de 2019, com a màxim de tard, Bankia ha de ser privatitzada, i el més calent quant a recuperar els diners és a l’aigüera.
Vet aquí la ben coneguda situació, entremig de la qual sorgeix la notícia de que Bankia repartirà dividends als accionistes per valor de 317 milions d’euros. Caram!... Els ignorants en finances creiem que en realitat d’accionistes en som tots els ciutadans i ciutadanes, atès que hem invertit en aquest banc a través de l’erari públic, el qual, com el seu nom indica, ens pertany a tots.
Probablement els entesos en bancs, finances i capital deuen considerar que tot funciona legalment, la qual cosa no significa que sigui legítim.

Bankia, ayudas y dividendos

Por lo visto hay que entender de finanzas para entenderlo. Ya es histórico que el Estado, es decir, todos los ciudadanos, inyectamos a Bankia en el año 2013 tantos millones de euros como 22.424. Llegados al 2017, el banco tan solo ha devuelto 1.836 millones. Aún nos debe, pues, 20.588, una cantidad que sigue siendo exorbitante, y que, además, el FROB (Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria), también nosotros, no confiamos en recuperar. En noviembre de 2019, como máximo de tarde, Bankia tiene que ser privatizada, y la perspectiva de recuperar el dinero invertido brilla por su ausencia.
Esta es la bien conocida situación, en medio de la cual surge la noticia de que Bankia repartirá dividendos a los accionistas por valor de 317 millones de euros. ¡Caramba!... Los ignorantes en finanzas creemos que en realidad accionistas lo somos todos los ciudadanos y ciudadanas, dado que hemos invertido en este banco a través del erario público, el cual, como su nombre indica, nos pertenece a todos.
Probablemente los entendidos en bancos, finanzas y capital deben de considerar que todo funciona legalmente, lo cual no significa que sea legítimo.


dissabte, 25 de març del 2017

Hijos que denuncian a sus padres - Fills que denuncien els pares

                        Fills que denuncien els pares

Una dona sevillana ha passat un mal tràngol. Ha estat a punt de ser condemnada per maltractaments al seu fill de 15 anys. Es veu que el noi  s’havia passat tot el dia de festa enganxat al mòbil i sense fer els deures. La mare, cansada de que fes el sord a les serves advertències, s’hi va atansar per arrabassar-li-ho, i és clar, el va tocar. Intocables els fills i filles!... El xicot, ras i curt, se’n va anar cap a la Guàrdia Civil i va denunciar sa mare per maltractaments. Amb tot, la joia de noi no s’ha sortit amb la seva atès que el jutge ha exonerat la dona tot considerant que va actuar en bé del fill.
Sembla ser que les denúncies contra els progenitors no deixen d’augmentar, sigui per una cleca, un calbot o una paraula gruixuda. En el cas esmentat, per un simple frec. Més enllà  de tenir en compte la feina que donen als òrgans judicials, que prou saturats estan amb altres causes, cal preguntar-se quina mena de relació i convivència pot existir entre uns fills denunciants i uns pares denunciats. Quan el plançó va a la policia, mentre el jutjat decideix, quan ja ho ha fet en un sentit o altre. Tristor, rancúnia, animadversió? Posar menjar a la taula per a un fill que o bé no estima o bé pensa que no l’estimen. O tal vegada passa que ja no viuen junts, que els avis, els oncles, els serveis socials ocupen el lloc que correspon als pares i mares amorosos. Potser aital separació té raó de ser, però tot i això, quina tristesa i quina buidor.

Hijos que denuncian a sus padres

Una mujer sevillana ha pasado un mal trago. Ha estado a punto de ser condenada por maltratos a su hijo de 15 años. Por lo visto, el chico se había pasado todo el día festivo pegado al móvil y sin hacer los deberes. Su madre, cansada de que hiciera el sordo a sus advertencias, se acercó para arrebatárselo, y claro está, le rozó. ¡Intocables los hijos e hijas!... El chico, lisa y llanamente, se fue a la Guardia Civil y denunció a su madre por maltratos. No obstante, la joya de chico no se ha salido con la suya puesto que el juez ha exonerado a la mujer considerando que actuó por bien de su hijo.

Parece ser que las denuncias contra los progenitores no dejan de aumentar, sea por una bofetada, un coscorrón o una palabra gruesa. En el caso mencionado, por un simple roce. Más allá de tener en cuenta el trabajo que dan a los órganos judiciales, que bastante saturados están con otras causas, hay que preguntarse qué tipo de relación y convivencia puede existir entre unos hijos denunciantes y unos padres denunciados. Cuando el vástago va a la policía, mientras el juzgado decide, cuando ya lo ha hecho en un sentido u otro. ¿Tristeza, rencor, animadversión? Poner comida a la mesa para un hijo que o bien no ama o bien piensa que no lo aman. Tal vez ocurre que ya no viven juntos, que los abuelos, los tíos, los servicios sociales ocupan el lugar que corresponde a los padres y madres amorosos. Quizás una tal la separación tiene razón de ser, sin embargo, qué tristeza y qué vacío.

diumenge, 19 de març del 2017

Consortes de políticos o políticas - Consorts de polítics o polítiques

                                Consorts de polítics o polítiques

Les imatges es repeteixen com si no hagués passat el temps. Aquell en què només els homes eren presidents de govern i en què les dones només eren acompanyants, cònjuges, consorts. Elles apareixien públicament tan sols com a accessoris, però no hi podien faltar per tal de completar el personatge principal, el marit. Això continua passant, en qualsevol reunió de mandataris. La fotografia d’ells amb les seves respectives mullers fent-los costat. Donald Trump i Benjamin Netanyahu sense anar més lluny, recentment retratats a la Casa Blanca  flanquejats per les seves esposes com a elegants i mudes secundàries.
Els temps canvien, ja tenim dones mandatàries, caps de govern com per exemple Angela Merkel o Teresa May, però els efectes en les reunions d’alt nivell no són pas simètriques. Mentre que les consorts continuen estant presents vora els marits, observem que els consorts no fan pas de complements. Merkel no se’n duu mai l’espòs de gira pel món ni l’exhibeix al seu país, i tampoc no ho fa May. Tal vegada sabem qui són i quina cara tenen? Potser els hem vist de cua d’ull en algun acte irrellevant, però en absolut acompanyant Merkel a la seva recent visita al Estats Units. Ella i Trump tots dos solets es van dir el que s’havien de dir sense comptar amb la floritura dels seus cònjuges. Ell tornarà a fer servir la seva dona quan un altre mandatari masculí farà el mateix.
No hi ha dubte que queda molt camí per córrer en la igualtat entre gèneres, no sols material i palpable sinó també conceptual.

Consortes de políticos o políticas

Las imágenes se repiten como si no hubiera pasado el tiempo. Aquel en que tan solo los hombres eran presidentes de gobierno y en que las mujeres solo eran acompañantes, cónyuges, consortes. Ellas aparecían públicamente solo como accesorios, mas no podían faltar a fin de completar el personaje principal, el marido. Eso continúa sucediendo, en cualquier reunión de mandatarios. La fotografía de ellos con sus respectivas esposas apoyándoles. Donald Trump y Beniamin Netanyahu sin ir más lejos, recientemente retratados en la Casa Blanca flanqueados por sus esposas como elegantes y mudas secundarias.
Los tiempos cambian, ya tenemos mujeres mandatarias, jefes de gobierno como por ejemplo Angela Merkel o Teresa May, pero los efectos en las reuniones de alto nivel no son simétricos. Mientras que las consortes siguen hallándose presentes cerca de los maridos, observamos que los consortes no hacen de complementos. Merkel no se lleva nunca el esposo de gira por el mundo ni lo exhibe en su país, y tampoco lo hace May. ¿Acaso sabemos quiénes son y qué cara tienen? Quizás los hemos visto de refilón en algún acto irrelevante, pero en absoluto acompañando a Merkel en su reciente viaje a los Estados Unidos. Ella y Trump los dos solitos se dijeron lo que se tenían que decir sin contar con la floritura de sus cónyuges. Él volverá a utilizar a su mujer cuando otro mandatario masculino hará lo mismo.
No hay duda que queda mucho camino por correr en la igualdad entre géneros, no solo material y palpable sino también conceptual.


divendres, 10 de març del 2017

Mentiras en los tribunales de justicia - Mentides als tribunals de justícia

                   Mentides als tribunals de justícia

Ja em va explicar una amiga meva advocada que als tribunals de justícia els únics que estan obligats a dir la veritat, i en cas contrari cometrien delicte de perjuri, són els testimonis. En canvi, els acusats poden mentir a cor que vols sense perjudici per a ells. Ignorant de mi, em vaig quedar bocabadada. Ingènua de mi, confiada en que només la veritat podia formar part de la justícia.
Una vegada sabut del sistema judicial vigent, per poc que una persona rumiï treu la conclusió de que les paraules de qualsevol acusat no tenen solvència. Menteix o diu la veritat? Qui pot saber-ho? El fiscal, el jutge? La policia? Si d’antuvi ja els fets estan comprovats, no cal fer el judici; si no, de què serveix preguntar als acusats si tant poden dir la veritat com no?
Tot plegat té a veure amb l’actual judici sobre el Cas Palau. Si Millet, Montull, la seva filla i Osàcar declaren coses que es contradiuen, que poden ser certes o falses, a qui hem de creure nosaltres, senzills mortals? Si a més a més es parla d’una barata amb la fiscalia per tal d’obtenir una rebaixa en les penes segons es diguin o no es diguin unes determinades coses, on rau la justícia? Cega, se la qualificada des d’antic. Fal·laç també?
D’on prové aquesta Justícia nostra? Del dret romà, del codi napoleònic? De ser així, potser que es faci neteja. Mirem endavant i tirem per un altre camí, pel d’una justícia autèntica.


Mentiras en los tribunales de justicia

Ya me explicó una amiga mía abogada que en los tribunales de justicia los únicos que están obligados a decir la verdad, y en caso contrario cometerían delito de perjurio, son los testigos. En cambio, los acusados pueden mentir cuanto deseen sin perjuicio para ellos. Ignorante de mí, me quedé boquiabierta. Ingenua de mí, confiada en que sólo la verdad podía formar parte de la justicia.
Una vez sabido del sistema judicial vigente, por poco que una persona piense llega a la conclusión de que las palabras de cualquier acusado carecen de solvencia. ¿Miente o dice la verdad? ¿Quién puede saberlo? ¿El fiscal, el juez? ¿La policía? Si de entrada los hechos ya están comprobados, no es necesario el juicio; si no, ¿de qué sirve preguntar a los acusados si tanto pueden decir la verdad cómo no?
Esto viene a cuento del actual juicio sobre el Cas Palau. ¿Si Millet, Montull, su hija y Osàcar declaran cosas que se contradicen, que pueden ser ciertas o falsas, a quien tenemos que creer nosotros, sencillos mortales? ¿Si además se habla de un cambalache con la fiscalía a fin de obtener una rebaja en las penas según se digan o no se digan unas determinadas cosas, donde radica la justicia? Ciega, se la calificada desde antiguo. ¿Falaz también?
¿De dónde proviene esta Justicia nuestra? ¿Del derecho romano, del código napoleónico? De ser así, mejor hacer limpieza. Miremos hacia delante y tiremos por otro camino, por el de una justicia auténtica.



divendres, 3 de març del 2017

Donald Trump y las guerras - Donald Trump i les guerres

Donald Trump i les guerres

El president dels Estats Units vol menys despesa social i més armament. Així és aquest home, i per desgràcia té molts votants. Els que segurament estan d’acord amb ell quan diu que “ja va sent hora de que comencem a guanyar guerres una altra vegada”. Però, de quines altres vegades parla? Que recordem, els USA tots solets no n’han guanyat cap, de guerra contemporània. Si de cas es volen posar la medalla d’haver vençut a les Primera i Segona Guerra Mundials han de reconèixer que ho van fer en coalició amb els Aliats. Anys enrere sí, van  derrotar l’Imperi Britànic per independitzar-se, però d’això fa més de dos segles, i llavors eren tretze colònies, no un país.
Els Estats Units del present no van vèncer a la guerra de Corea ni a la de Vietnam, no ho han fet a l’Afganistan ni a l’Iraq, tampoc no són capaços de dur la pau a Síria. De què parla, doncs, Donald Trump? Per què no li tapen la boca els seus paisans, el seus governats? Per què no surten al carrer per impedir que gasti en armes el que hauria de destinar al benestar social? Potser alguns ho faran. Amb tot, si la majoria calla, obtindran allò que insensatament els imposarà  el seu cap d’Estat, alhora que recolzaran la seva gran mentida bel·licista.

Donald Trump y las guerras

El presidente de los Estados Unidos quiere menos gasto social y más armamento. Así es ese hombre, y por desgracia tiene muchos votantes. Los que seguramente están de acuerdo con él cuando dice que “ya va siendo hora de que empezamos a ganar guerras otra vez”. Pero, ¿de qué otras veces habla? Que recordemos, los USA solitos no han ganado ninguna, de guerra contemporánea. Si acaso quieren ponerse la medalla de haber vencido en las Primera y Segunda Guerra Mundiales tienen que reconocer que lo hicieron en coalición con los Aliados. Años atrás sí, derrotaron al Imperio Británico para independizarse, pero de esto hace más de dos siglos, y entonces eran trece colonias, no un país.

Los Estados Unidos del presente no vencieron en la guerra de Corea ni en la de Vietnam, no lo han hecho en Afganistán ni en Iraq, tampoco son capaces de llevar la paz a Siria. ¿De qué habla, pues, Donald Trump? ¿Por qué no le tapan la boca sus paisanos, sus gobernados? ¿Por qué no salen a la calle para impedir que gaste en armas lo que debería destinar al bienestar social?  Quizás algunos lo harán. Sin embargo, si la mayoría calla, obtendrán aquello que insensatamente les impondrá su jefe de Estado, a la vez que apoyarán su gran mentira belicista.

divendres, 24 de febrer del 2017

Niñas sexis - Nenes sexis

                                                Nenes sexis

A moltes persones mai no ens ha semblat bé que les nenes treballin de models. Perquè és una manera de conduir la canalla en general vers una primerenca frivolitat en incentivar la compra d’abillaments com els de les models, i perquè no deixa de ser una feina, quan el treball infantil està prohibit.  Amb tot, al caràcter frívol de l’assumpte s’hi afegeix ara el caràcter sexual. La premsa ha publicat fotografies de nenes models vestint roba sexi i em posats sexis. Criatures de dotze anys maquillades com si fossin adultes, vestides com a tals i amb postures suggeridores. Nord-americanes, russes, una de només set anys que s’exhibeix a Sant Petersburg. Pobre innocent que a qui exigeixen més temps per fer poses i ensenyar polpa que no pas li donen per jugar i desenvolupar-se amb naturalitat.
Com és obvi, moltes veus s’aixequen contra aquesta sexualització de la infantesa, culpant-ne al tipus de societat consumista i obsessionada amb el sexe del nostre present, blasmant la mercantilització de la infància per part de l’alta costura  i les agències de publicitat. No obstant, s’oblida la figura de la mare i del pare, primers i suprems responsables de la vida de les seves filles. Són ells els que les fan treballar, els que manipulen la seva psicologia, els que no dubten a exhibir-les perillosament al exposar-les entre d’altres als ulls d’homes depravats, els que manegen els diners que elles guanyen. Els pares i mares constitueixen els autèntics exemples d’aquest món en el qual l’afany de lucre s’imposa sense límits sobre l’ètica i sobre l’estimació dels fills.

   Niñas sexis

A muchas personas nunca nos ha parecido bien que las niñas trabajen de modelo. Porque es una manera de conducir a las criaturas en general hacia una temprana frivolidad al incentivar la compra de atavíos como los de las modelos, y porque no deja de ser una faena, cuando el trabajo infantil está prohibido. Sin embrago, al carácter frívolo del asunto se añade ahora el carácter sexual. La prensa ha publicado fotografías de niñas modelos vistiendo ropa sexy y con posturas sexis. Chiquillas de doce años maquilladas como si fueran adultas, vestidas como tales y con poses sugerentes. Norteamericanas, rusas, una de sólo siete años que se exhibe en San Petersburgo. Pobre inocente a quien exigen más tiempo para hacer posturas y enseñar chicha del que le dan para jugar y desarrollarse con naturalidad.

Como es obvio, muchas voces se levantan contra esta sexualización de la infancia, culpando al tipo de sociedad consumista y obsesionada con el sexo de nuestro presente, reprobando la mercantilización de la infancia por parte de la alta costura y las agencias de publicidad. No obstante, se olvida la figura de la madre y del padre, primeros y supremos responsables de la vida de sus hijas. Son ellos los que las hacen trabajar, los que manipulan su psicología, los que no dudan en exhibirlas peligrosamente al exponerlas entre otros a los ojos de hombres depravados, los que manejan el dinero que ellas ganan. Los padres y madres constituyen los auténticos ejemplos de este mundo en el cual el afán de lucro se impone sin límites por encima de la ética y del amor hacia los hijos.

dissabte, 18 de febrer del 2017

Comercio electrónico y distribución - Comerç electrònic i distribució

                                Comerç electrònic i distribució

Comprar prop de casa, i en persona? Quina antigalla!... Primer van ser els grans centres comercials, aquests que han anat bandejant les botigues de barri perquè els veïns s’han anat apuntant a fer kilòmetres per comprar qualsevol cosa. Persianes baixades per manca de clientela, i qui no tingui ganes d’agafar el cotxe tampoc no té ocasió  d’anar a les botiga del costat perquè ha deixat d’existir. Ara, però, s’està produint un altre tipus de fenomen, el del comerç electrònic. I de la mateixa manera que en el primer cas els consumidors no es van aturar a calcular cap on conduïa el seu canvi d’hàbits, ara tampoc no s’adonen de les repercussions de comprar a distància i obtenir la mercaderia a casa.
Fa uns dies, i no en hora punta, vaig agafar un taxi a Barcelona. De seguida vaig advertir que hi havia molt trànsit, fins el punt que li ho vaig comentar al taxista. “Això ja és el nostre pa de cada dia. Cotxes i furgonetes amunt i avall a totes hores repartint paquets a particulars”. Ai las, vet aquí l’explicació!...
Insostenible moda, aquesta que s’està implantant, les conseqüències de la qual són una massa de vehicles circulant hores i hores tot fent més dens el trànsit i augmentant la contaminació ambiental. A més a més, capses i bosses; papers, cartrons i plàstics a dojo.  És obvi que es va cap un sistema insuportable. Haurà de prendre mides l’Administració o seran el propis usuaris els que posaran seny, els que tornaran a trobar gust a comprar al costat de casa? Això si per cas les persianes baixades es tornessin a aixecar, si fos possible confiar en la reconversió vers costums més saludables.

Comercio electrónico y distribución

¿Comprar cerca de casa, y en persona? ¡Qué anticuado!... Primero fueron los grandes centros comerciales, estos que han ido desterrando las tiendas de barrio porque los vecinos se han ido apuntando a hacer kilómetros para comprar cualquier cosa. Persianas bajadas por falta de clientela, y quien no tenga ganas de coger el coche tampoco no tiene ocasión de ir a la tienda de al lado porque han dejado de existir. Ahora, sin embargo, se está produciendo otro tipo de fenómeno, el del comercio electrónico. Y de la misma manera que en el primer caso los consumidores no se detuvieron a calcular hacia dónde conducía su cambio de hábitos, ahora tampoco se dan cuenta de las repercusiones de comprar a distancia y obtener la mercancía en casa.
Hace unos días, y no en hora punta, tomé un taxi en Barcelona. Enseguida advertí que había mucho tráfico, hasta el punto que se lo comenté al taxista. “Eso ya es el nuestro pan de cada día. Coches y furgonetas arriba y abajo a todas horas repartiendo paquetes a particulares”. ¡Ah, he aquí la explicación!...
Insostenible moda, esta que se está implantando, cuyas consecuencias son una masa de vehículos circulando horas y horas haciendo más denso el tráfico y aumentando la contaminación ambiental. Además, cajas y bolsas; papeles, cartones y plásticos en abundancia.  Es obvio que se va hacia un sistema insoportable. ¿Deberá tomar medidas la Administración o serán los propios usuarios los que sentarán la cabeza, los que volverán a disfrutar comprando al lado de casa? Esto si acaso las persianas bajadas volvieran a levantarse, si fuera posible confiar en la reconversión hacia costumbres más saludables.


diumenge, 12 de febrer del 2017

El libro de las bestias - El llibre de les bèsties

                                                El llibre de les bèsties

Escriu Ramon Llull al Llibre de les bèsties que un rei convocava cimeres que ocasionaven moltes despeses i per tant ordenava tantes recaptacions que empobria els seus súbdits. “I quina utilitat se segueix de les cimeres que convoca un any i un altre?”, pregunta una de les dues bèsties enviades pel rei Lleó com a missatgers al reialme dels homes. “No cap, sinó que se’n segueix gran dany, car la gent s’empobreix, i com que tothom es pensa que el rei ha de donar alguna nova o té un gran fet a tractar i ell no diu res, tothom està descontent”, contesta l’interpel·lat.
L’endemà, els  missatgers van a palau però no poden entrar sinó després de subornar el porter. Ja davant del rei, aquest honra més el Lleopard que el Linx, fent que aquest tingui enveja i s’aïri contra el rei. Mentrestant, vuit prohoms de quatre ciutats exposen al consell del rei  que pateixen la maldat d’oficials dolents que destrueixen les seves terres, i per això demanen que siguin destituïts.  Amb tot, succeeix que són ells els fortament reprovats, ja que aquells oficials tenen amics al consell i dels diners que malament guanyen en fan una part als membres del consell.
Això va escriure el savi fa 700 anys.

El libro de las bestias

Escribe Ramon Llull en el Libro de las bestias que un rey convocaba cumbres que ocasionaban muchos gastos y por lo tanto ordenaba tantas recaudaciones que empobrecía a sus súbditos. “Y qué utilidad se sigue de las cumbres que convoca un año y otro año?”, pregunta una de las dos bestias enviadas por el rey León como mensajeros al reino de los hombres. “Ninguna, sino que se sigue gran daño ya que la gente se empobrece, y como todo el mundo piensa que el rey ha de dar alguna nueva o tiene un gran hecho a tratar y él no dice nada, todo el mundo está descontento”, contesta el interpelado.
El día siguiente, los mensajeros van al palacio, pero no pueden entrar sino después de sobornar al portero. Ya ante el rey, este honra más al Leopardo que al Lince, haciendo que este sienta envidia y se irrite contra el rey. Mientras tanto, ocho prohombres de cuatro ciudades exponen al consejo del rey que padecen la maldad de oficiales innobles que destruyen sus tierras, y por este motivo piden que sean destituidos. Sin embargo, sucede que son ellos los fuertemente reprobados, dado que aquellos oficiales tienen amigos en el consejo, y del dinero que mal ganan entregan una parte a los miembros del consejo.

Esto escribió al sabio hace 700 años.

diumenge, 5 de febrer del 2017

Quedar embarazada - Quedar embarassada

                                                Quedar embarassada

Veient la pel·lícula Loving, excel·lent, de sobte em va caure la bena dels ulls. La bena mental, vull dir, i em sap greu no haver-ho constatat abans. Va ser al principi del film. Una dona li diu al seu amant, amb molta cura, amb molt de temor, amb expressió de culpabilitat: “estic embarassada”. Es produeix una pausa llarga. Expectant ella, cavil·lós ell. Fins que l’home, al·leluia!... diu que bé, que magnífic, que hi està conforme.
La timidesa de la dona, la seva assumpció de culpabilitat per dur al ventre un possible destorb, de sobte amb va revoltar. Era una escena centenars de vegades repetida a les històries cinematogràfiques, i sens dubte a les històries reals. Les dones queden prenyades quan no toca i sembla que sigui per art de màgia, com si no hi hagués un esperma que provoqués la situació. Crec que ja va sent hora de que el discurs sigui un altre. El d’ella encarada a ell tot dient: “m’has deixat embarassada”. Perquè això és el que ha succeït, oi? I si algú ha de fer cara de culpable a la pantalla que sigui l’home, el fecundador. Ja n’hi ha prou de tergiversar els termes, a la ficció i a la realitat. L’alliberament femení comença al cervell i continua amb el comportament. Si primer no s’hi veu clar, es impossible sortir de la foscor.

Quedar embarazada

Viendo la película Loving, excelente, de repente me cayó la venda de los ojos. La venda mental, quiero decir, y me sabe mal no haberlo constatado con anterioridad. Ocurrió al principio del filme. Una mujer le dice a su amante, con sumo miramiento, con sumo temor, con expresión de culpabilidad: “estoy embarazada”. Se produce una pausa larga. Expectante ella, caviloso él. Hasta que el hombre, ¡aleluya!... dice que bien, que magnífico, que está conforme.

La timidez de la mujer, su asunción de culpabilidad por llevar en el vientre un posible estorbo, de repente me sublevó. Era una escena centenares de veces repetida en las historias cinematográficas, y sin duda en las historias reales. Las mujeres quedan embarazadas cuando no toca y parece que sea por arte de magia, como si no existiera un esperma que provocara la situación. Creo que ya va siendo hora de que el discurso sea otro. El de ella encarada a él diciendo: “me has dejado embarazada”. Porque eso es lo que ha sucedido, ¿no es cierto? Y si alguien ha de tener cara de culpable en la pantalla que sea el hombre, el fecundador. Ya basta de tergiversar los términos, en la ficción y en la realidad. La liberación femenina comienza en el cerebro y continúa con el comportamiento. Si primero no se ve claro, es imposible salir de la oscuridad.

divendres, 27 de gener del 2017

¿Torturarán a Donald Trump? Torturaran Donald Trump?

                                Torturaran Donald Trump? 

El flamant president dels Estats Units defensa la tortura contra els detinguts perquè és un mètode que funciona. Es tracta de martiritzar els contraris. En especial els terroristes, és clar, però resulta que a la perversitat intrínseca de torturar s’hi afegeix la de que per estar segurs de que ho són en primer lloc caldrà turmentar els sospitosos. Que confessen sota el dolor, sigui la veritat o sigui la mentida per manca de resistència. Aberracions, en conseqüència, per dues bandes.
Una. Es considera que la tortura pertany a èpoques remotes i superades, se suposa que els pobles civilitzats ja no poden suportar, ni tan sols imaginar, la seva aplicació. Dos. ¡Malaurat aquell a qui es tingui per sospitós!... Durant la seva presidència, Bush ja va donar llum verda a l’ús de la tortura, sigil·losament, fins que Obama la va abolir. Ara Trump ho proclama sense embuts. Cap on anaves, cap on vas Estats Units?
Donald Trump vol perseguir immigrants i refugiats, vol edificar un mur a la frontera amb Mèxic, vol construir oleoductes tot ignorant el canvi climàtic i l’oposició de la tribu sioux a que malmetin els seus terrenys. D’enemics se n’està guanyant a dojo, i val més que no l’enxampin. No fos que, aplicant la seva mateixa recepta, el fessin desistir dels seus propòsits mitjançant instruments de tortura.

¿Torturarán a Donald Trump? 

El flamante presidente de los Estados Unidos defiende la tortura contra los detenidos porque es un método que funciona. Se trata de martirizar a los contrarios. En especial los terroristas, claro está, pero resulta que a la perversidad intrínseca de torturar se añade la de que, para estar seguros de que lo son, en primer lugar habrá que atormentar a los sospechosos. Que confiesan bajo el dolor, sea la verdad o sea la mentira por falta de resistencia. Aberraciones, en consecuencia, por dos lados.
Uno. Se considera que la tortura pertenece a épocas remotas y superadas, se supone que los pueblos civilizados ya no pueden soportar, ni tan sólo imaginar, su aplicación. Dos. ¡Desgraciado aquél a quien se tenga por sospechoso!... Durante su presidencia, Bush ya dio luz verde al uso de la tortura, sigilosamente, hasta que Obama la abolió. Ahora Trump la proclama sin ambages. ¿Hacia dónde ibas, hacia dónde vas Estados Unidos?
Donald Trump quiere perseguir inmigrantes y refugiados, quiere edificar un muro en la frontera con México, quiere construir oleoductos ignorando el cambio climático y la oposición de la tribu sioux a que malogren sus terrenos. Enemigos se los está ganando a pulso, y más le vale que no le pillen. No fuera que, aplicando su misma receta, le hicieran desistir de sus propósitos mediante instrumentos de tortura.



dissabte, 21 de gener del 2017

Refugiados y solidaridad acotada - Refugiats i solidaritat acotada

                            Refugiats i solidaritat acotada

                Arran del proper concert al Palau Sant Jordi de Barcelona a favor dels refugiats, alguna veu ha posat en dubte la solidaritat que es vol expressar. Això adduint que una cosa és assistir a un espectacle i pagar l’entrada i una altra de molt diferent seria estar disposat a recollir refugiats a casa. I tant que són coses diferents!... Es tracta de graus de solidaritat, sense que uns invalidin els altres. Posar-se gent desconeguda a casa no és quelcom fàcil. A part del recel, també pot ser que no es tingui suficient peculi, prou espai. El que realment s’intenta amb el concert del “Mediterráneo” del dia 11 de febrer és reconèixer el dret dels refugiats a ser asilats, a deixar de vagar per Europa desprotegits. Es vol demostrar la voluntat de compartir amb ells l’Estat del Benestar de què nosaltres gaudim. I això ja és molta i benvinguda solidaritat.
El quid de la qüestió resideix en permetre que ells es guanyin la vida amb les mateixes condicions que els autòctons, això en mig d’un atur del 15% a Catalunya. El quid és reconèixer llur dret com a persones, tal com es va fer 25 anys enrere, quan en una Espanya i Catalunya amb uns índexs d’atur que sobrepassaven el 20% es van acollir més de 2.500 refugiats procedents de la guerra dels Balcans. Quina xifra més minsa en relació a 46 milions d’habitants!... Costa, costa molt ésser solidaris. Tant de bo els poders públics, i la població en general, facin cas del clam de solidaritat que el cant coral de “Mediterráneo” pot representar.

Refugiados y solidaridad acotada

 A raíz del próximo concierto en el Palau Sant Jordi de Barcelona a favor de los refugiados, alguna voz ha puesto en duda la solidaridad que se quiere expresar. Eso aduciendo que una cosa es asistir a un espectáculo y pagar la entrada y otra de muy diferente sería estar dispuesto a acoger refugiados en casa. ¡Y tanto que son cosas diferentes!... Se trata de grados de solidaridad, sin que unos invaliden los otros. Albergar gente desconocida en casa no es algo fácil. Aparte del recelo, también puede ser que no se tenga suficiente peculio, bastante espacio. Lo que realmente se intenta con el concierto del “Mediterráneo" del día 11 de febrero es reconocer el derecho de los refugiados a ser asilados, a dejar de vagar por Europa desprotegidos. Se quiere demostrar la voluntad de compartir con ellos el Estado del Bienestar de que nosotros disfrutamos. Y eso ya es mucha y bienvenida solidaridad.

El quid de la cuestión reside en permitir que ellos se ganen la vida con las mismas condiciones que los autóctonos, eso en medio de un paro del 15% en Catalunya. El quid es reconocer su derecho como personas, tal como se hizo 25 años atrás, cuando en una España y Catalunya con unos índices de paro que sobrepasaban el 20% se acogieron más de 2.500 refugiados procedentes de la guerra de los Balcanes. ¡Qué cifra más escasa en relación a 46 millones de habitantes!... Cuesta, cuesta mucho ser solidarios. Ojalá los poderes públicos, y la población en general, tengan en cuenta el clamor de solidaridad que el canto coral de “Mediterráneo" es capaz de representar.

dilluns, 16 de gener del 2017

Miedo en el cuerpo - La por al cos

La por al cos

Se n’adonen vostès de què no paren de ficar-nos la por al cos? L’amenaça de la grip ens la fan present des de fa setmanes i ens té atemorits; del fred, la neu i els vendavals n’estem avisats des de dies enrere, de manera que ja ens glacem anticipadament;  durant mesos, més bé anys, la deflació ens va ésser presentada com una perversió econòmica molt perillosa, terrible, i ara que l’IPC puja, ens neguitegen amb l’existència de la inflació.  El poder no està mai content, mai no en té prou; de diners, de força, de mitjans per esporuguir-nos i minar-nos la moral. Com més dèbils i vulnerables ens sentim, més fàcil serà fer-nos passar per l’adreçador. Que ens diguin, si us plau,  què hem de fer, que ens protegeixin en la nostra ignorància i debilitat.
La també molt  propera desgràcia que ens caurà a sobre és el mandat de Trump als EUA, és a dir, al món. Això ja ho vàrem comprendre d’antuvi, però es veu que cal que ens ho remarquin en tot moment, que ens ho facin entendre amb tota la magnitud del desastre. Llàstima que gairebé sempre els comunicador s’obliden d’esmentar els milions de votants que el van duar a la presidència. Sembla que parlar malament dels electors, qüestionar-los no és escaient.  El cas és que a ells no els fa por Trump, vagin vostès a saber perquè. Deu ser que no els hi van posar la por al cos. Quant a nosaltres en general i en diferents àmbits, és possible que es tracti d’una estratègia per afeblir-nos i collar-nos més còmodament.

 Miedo en el cuerpo

¿Se dan ustedes cuenta de qué no paran de meternos miedo en el cuerpo? La amenaza de la gripe nos la hacen presente desde hace semanas y nos tiene atemorizados; del frío, la nieve y los vendavales estamos avisados desde días atrás, de manera que ya nos congelamos anticipadamente; durante meses, más bien años, la deflación nos fue presentada como una perversión económica muy peligrosa, terrible, y ahora que el IPC sube, nos inquietan con la existencia de la inflación.  El poder nunca está contento, nunca tiene bastante; de dinero, de fuerza, de medios para amedrentarnos y socavarnos la moral. Cuánto más débiles y vulnerables nos sintamos, más fácil será hacernos pasar por el aro. Que nos digan, por favor, qué tenemos que hacer, que nos protejan en medio de nuestra ignorancia e impotencia.

La también muy próxima desgracia que nos caerá encima es el mandato de Trump en EE.UU., es decir, en el mundo. Eso ya lo comprendimos de entrada, pero por lo visto es necesario que nos lo recalquen en todo momento, que nos lo hagan entender con toda la magnitud del desastre. Lástima que casi siempre los comunicadores se olvidan de mencionar a los millones de votantes que le llevaron a la presidencia. Al parecer, hablar mal de los electores, cuestionarlos no es apropiado.  El caso es que a ellos no les da miedo Trump, vayan ustedes a saber por qué. Debe de ser que no les pusieron el miedo en el cuerpo. En cuanto a nosotros en general y en diferentes ámbitos, es posible que se trate de una estrategia para debilitarnos y atornillarnos más cómodamente.

dissabte, 7 de gener del 2017

La reina y la ministra también La reina i la ministra també -

                  La reina i la ministra també

D’infart els talons d’agulla que la reina i la ministra de Defensa lluïen a la celebració de la Pasqua Militar. A la fotografia d’un diari apareixen l’una al costat de l’altra, elegants, amb vestits llargs fins als turmells, la reina tan tibada com sempre, i ambdues mostrant l’extrem d’una de les seves sabates i alhora uns talons desmesuradament alts la punta dels quals de segur que no feia ni un centímetre quadrat. I apa, a aguantar dempeus o caminant, com dues noietes ignorants de com s’estaven perjudicant la salut. Quin respecte es tenen a si mateixes si consideren necessari seguir una moda que només està dedicada a les dones, víctimes propiciatòries de totes les aberracions? Quin mèrit s’adjudiquen pel fet de regnar i governar, respectivament? Es veu que cap. De primer són dones, i com a tals, sucumbeixen als dictats que suposadament les faran físicament atractives als ulls masculins i femenins.
Peus patint d’immediat, i l’esquena, a curt o llarg termini. Com més alts i prims siguin el talons, pitjor. I les dones havent d’anar al podòleg molt més que no pas els homes. Lògic, atès que ells no cometen aquestes beneiteries. És que ni tan sols se’ls hi proposen, donat que els seus mereixements són d’una altra categoria.
Llàstima que unes dones amb poder no siguin capaces de donar bon exemple. Calçat còmode, idees clares, bona feina, la que sigui de cadascuna de les dones d’aquest segle, ni més ni menys que el XXI!... Llibertat de viure sense perjudicar-se la salut al anteposar una suposada elegància a la racionalitat i l’autoestima.

   La reina y la ministra también

De infarto los tacones de aguja que la reina y la ministra de Defensa lucían en la celebración de la Pascua Militar. En la fotografía de un diario aparecen la una al lado de la otra, elegantes, con vestidos largos hasta los tobillos, la reina tan estirada como siempre, y ambas mostrando el extremo de uno de sus zapatos y al mismo tiempo unos talones desmesuradamente altos la punta de los cuales de seguro que no hacía ni un centímetro cuadrado. Y hala, a aguantar de pie o andando, como dos mozuelas ignorantes de cómo se estaban perjudicando la salud. ¿Qué respeto se tienen a sí mismas si consideran necesario seguir una moda que solo está dedicada a las mujeres, víctimas propiciatorias de todas las aberraciones? ¿Qué mérito se adjudican por el hecho de reinar y gobernar, respectivamente? Por lo visto, ninguno. De primero son mujeres, y como tales, sucumben a los dictados que supuestamente las harán físicamente atractivas de cara a los ojos masculinos y femeninos.
Pies sufriendo de inmediato, y la espalda, a corto o largo plazo. Cuanto más altos y estrechos sean los talones, peor. Y las mujeres teniendo que ir al podólogo mucho más que los hombres. Lógico, dado que ellos no cometen estas tonterías. Ni siquiera se les proponen, dado que sus merecimientos son de otra categoría.

Lástima que unas mujeres con poder no sean capaces de dar buen ejemplo. Calzado cómodo, ideas claras, buen trabajo, el que sea de cada una de las mujeres de este siglo, ni más ni menos que el XXI!... Libertad de vivir sin perjudicar-se la salud al anteponer una supuesta elegancia a la racionalidad y la autoestima.

diumenge, 1 de gener del 2017

Ellas han de ser jóvenes - Elles han de ser joves

                 Elles han de ser joves

Les presentadores de telenotícies han de ser joves, tal com passa en altres feines de cara al públic, no cal que ens n’estrenyem. Les metgesses, infermeres, advocades, enginyeres poden ser grans, però les dones que atenen establiments, fires o congressos, o fan de periodistes a la televisió han de mostrar l’atractiu físic que atorga la joventut. Per què? Doncs perquè al segle XXI les dones continuen sent per sobre de tot un animal el principal mèrit del qual és el de ser físicament desitjable. La seva intel·ligència, la seva vàlua professional només és un afegitó, i poc important en molts paràmetres.  
Vet aquí que a España la mitjana d’edat de les presentadores de televisió és de 40 anys, mentre que la dels presentadors és de 51. Onze anys que marquen una gran diferència, traduïda en que abans dels 45 anys gairebé totes elles desapareixen de la pantalla, per molt bé que ho hagin fet fins llavors, malgrat que es tenyeixin les canes i el maquillatge els suavitzi les arrugues. Per contra, ells segueixen incòlumes amb els seus cabells blancs, els seus rictus i la seva incipient calvície. Quina justícia per als uns i quina injustícia per a les altres!...  
Algun dia s’acabarà aquest tipus de valoració social? Avui comença un nou any, i de moment no sembla que s’enceti un camí diferent. Els que hauran d’empènyer a modificar les mentalitats seran els homes o les dones? Difícilment el canvi vindrà pel cantó masculí. Potser quan hi hagi més dones directives, prenedores de decisions, innovadores en tots els sentits, les pautes establertes donaran un tomb, aquest que ja toca fer.

Ellas han de ser jóvenes

Las presentadoras de telediarios han de ser jóvenes, tal como ocurre en otros trabajos de cara al público, no es preciso que nos sorprendamos. Las médicas, enfermeras, abogadas, ingenieras pueden ser mayores, pero las mujeres que atienden establecimientos, ferias o congresos, o hacen de periodistas en la televisión tienen que mostrar el atractivo físico que otorga la juventud. ¿Por qué? Pues porque en el siglo XXI las mujeres continúan siendo por encima de todo un animal cuyo principal mérito es el de ser físicamente deseable. Su inteligencia, su valía profesional sólo es una añadido, y poco importante en muchos parámetros. 
Hete aquí que en España la media de edad de las presentadoras de televisión es de 40 años, mientras que la de los presentadores es de 51. Once años que marcan una gran diferencia, traducida en que antes de los 45 años casi todas ellas desaparecen de la pantalla, por muy bien que lo hayan hecho hasta entonces, aunque se tiñan las canas y el maquillaje les suavice las arrugas. Por el contrario, ellos siguen incólumes con su pelo blanco, sus rictus y su incipiente calvicie. Qué justicia para los unos y qué injusticia para las otras!... 

¿Algún día se acabará este tipo de valoración social? Hoy empieza un nuevo año, y de momento no parece que se emprenda un camino diferente. ¿Los que habrán de empujar a modificar las mentalidades serán los hombres o las mujeres? Difícilmente el cambio vendrá por el lado masculino. Quizás cuando haya más mujeres directivas, tomadoras de decisiones, innovadoras en todos los sentidos, las pautas establecidas darán un vuelco, este que ya tarda demasiado.

dissabte, 24 de desembre del 2016

Qué votaron los estadounidenses - Què van votar els nord-americans

         Què van votar els nord-americans

Gairebé 60 milions de persones van votar Donald Trump per fer-lo president dels Estats Units, la nació encara més poderosa del món. Això vol dir que els hi sembla bé el camí per on els durà, el mal és que la resta dels nord-americans també se l’hauran d’empesar, però això és la democràcia, el poder de les majories. Un  mètode imperfecte, sens dubte, però fins ara el millor que hi ha. L’altre mal, amb tot, és que Trump ens l’haurem d’empassar també nosaltres, la resta del habitants del planeta, i amb unes perspectives que d’antuvi ja pinten fatal.
Climatològicament, atès que Trump ha posat al capdavant de l’Agència de Protecció del Medi Ambient un negacionista del canvi climàtic com és Scott Pruitt. Deu se perquè se les veu a venir que Barack Obama ha prohibit a perpetuïtat les perforacions a l’Àrtic, ara que encara pot prendre decisions. És clar que després del 20 de gener, quan pregui possessió, el nou president potser podrà revocar el que li sembli.
Nuclearment, ja que de sobte s’ha engegat una perillosa pugna entre Putin i els EUA enfocada a una escalada armamentista, abonada per Trump, amb arsenals nuclears inclosos.
Tremolem pel què ens espera, i lamentem més encara que el triomf de Trump els vots que va rebre. Tants milions de persones que pensen com ell. Lamentem-ho només els que no hi estem d’acord, és clar.

Principio del formulario
Qué votaron los estadounidenses

Casi 60 millones de personas votaron Donald Trump para hacerlo presidente de los Estados Unidos, la nación todavía más poderosa del mundo. Esto significa que les gusta el camino por donde los llevará, lo malo es que el resto de los norteamericanos también se lo tendrán que tragar, pero esto es la democracia, el poder de las mayorías. Un método imperfecto, sin duda, pero hasta ahora el mejor que existe. El otro mal, empero, es que a Trump nos lo tendremos que tragar también nosotros, el resto de habitantes del planeta, y con unas perspectivas que de entrada ya pintan fatal.
Climatológicamente, dado que Trump ha puesto al frente de la Agencia de Protección del Medio Ambiente a un negacionista del cambio climático como es Scott Pruitt. Debe de ser porque se las ve venir que Barack Obama ha prohibido a perpetuidad las perforaciones en el Ártico, cuando aún puede tomar decisiones. Claro está que después del 20 de enero, cuando tome posesión, el nuevo presidente tal vez podrá revocar lo que le parezca.
Nuclearmente, ya que de súbito se ha emprendido una peligrosa pugna entre Putin y los EE.UU. enfocada a una escalada armamentista, abonada por Trump, con arsenales nucleares incluidos.

Temblemos por lo que nos espera, y lamentemos más aún que el triunfo de Trump los votos que recibió. Tantos millones de personas que piensan como él. Lamentémoslo únicamente los que no estamos de acuerdo, es obvio.

dissabte, 17 de desembre del 2016

¿Quién teme a las redes sociales? - Qui té por de les xarxes socials?

                    Qui té por de les xarxes socials?

Ningú. A l’obra de teatre d’Edward Albee tampoc ningú no té por de Virgina Woolf. Tot plegat només és un dir. Nogensmenys, de tant en tant passen coses alarmants. Pel que sembla, a les eleccions presidencials dels Estats Units hi va haver interferències de hackers  russos en correus electrònics que van decantat el triomf pel cantó de Donald Trump. Es denuncia sovint l’ús de les xarxes socials per manipular l’opinió pública en qualsevol tema, la publicació de notícies falses, de mentides difamatòries. La pròpia Alemanya tem que la cibernètica interfereixi en els seus propers comicis.
El cert és que l’alemanya Oficina Federal per a la Protecció de la Constitució ja ha descobert a internet intents de desacreditar partits i polítics.  Una tàctica de la desinformació de la qual en va parlar Angela Merkel al Bundestag. “Hem d’afrontar aquest fenomen, i si és necessari, regular-lo”, va dir. Fenomen greu quan ateny als governants i a les conseqüències sobre el governats, però també perillós per als assumptes particulars. Les falsedats, les exageracions, la violació de la intimitat poden fer molt mal.
Per això està bé que els governs es proposin legislar respecte d’aquest tema, i també ho està que xarxes socials com ara Facebook i d’altres es vagin comprometent a vigilar què publiquen i a esborrar el que sigui tòxic. Amb tot, potser encara seria millor que fossin els mateixos usuaris els que vigilessin, esbrinessin què és veritat o mentida, es preocupessin de trobar les fonts, sabessin què han de captar i què han de rebutjar. Seria fantàstic que la societat civil no hagués de ser protegida como una criatura sense enteniment.

   ¿Quién teme a las redes sociales?

Nadie. En la obra de teatro de Edward Albee tampoco nadie teme a Virgina Woolf. Solo es un decir. No obstante, de vez en cuando ocurren cosas alarmantes. Al parecer, en  las elecciones presidenciales de Estados Unidos hubo interferencias de hackers rusos en correos electrónicos que decantaron el triunfo hacia el lado de Donald Trump. A menudo se denuncia el uso de las redes sociales para manipular la opinión pública en cualquier tema, la publicación de noticias falsas, de mentiras difamatorias. La propia Alemania teme que la cibernética interfiera en sus próximos comicios.
Lo cierto es que la alemana Oficina Federal para la Protección de la Constitución ya ha descubierto en internet intentos de desacreditar a partidos y políticos. Una táctica de desinformación de la que habló Angela Merkel en el Bundestag. “Tenemos que afrontar este fenómeno, y si es necesario, regularlo,” dijo. Fenómeno grave cuando atañe a los gobernantes y a las consecuencias sobre el gobernados, pero también peligroso para los asuntos particulares. Las falsedades, las exageraciones, la violación de la intimidad pueden hacer mucho daño.

Por eso está bien que los gobiernos se propongan legislar respecto de este tema, y también lo está que redes sociales como Facebook y otras se vayan comprometiendo a vigilar qué publican y a borrar lo que sea tóxico. Sin embargo, quizás aún sería mejor que fueran los propios usuarios los que vigilaran, averiguaran qué es verdad o mentira, se preocuparan de encontrar las fuentes, supieran qué han de captar y qué han de rechazar. Sería fantástico que la sociedad civil no tuviera que ser protegida como una criatura sin seso.